Per completar l'any

Anem acabant l’any i fent el recompte dels llibres que en el 2014 han passat per les meves mans: en total, quaranta-cinc, amb més de 14.000 pàgines llegides, caram! més que mai. Tal i com he anat fent cada trimestre, ací en deixo una molt breu ressenya. Aquests són els catorze últims títols: “El malentendido” de Irène Némirovsky, una lectura gairebé clàssica, amb una història d’amor i desamor, narrada amb un estil literari molt interessant, emparat en un argument que podria semblar tòpic, però que l’habilitat de l’autora sap transformar fins a extrems que ajuden a captar l’atenció del lector. “La germandat del raïm” d’en John Fante, una història que respira emoció, senzillesa i veritat.; una narració simple però efectiva, tenyida d'un sentiment que mostra amb tendresa i realitat alhora, les relacions familiars d'unes persones que, tot i viure molt lluny de casa nostra, mostren trets molt comuns vers l'amor, la família i la sinceritat de la vida. “Les cròniques del déu coix” d’en Joan-Lluís Lluís, un llibre molt imaginatiu, amb les tribulacions del darrer déu de l'Olimp, que roman entre els humans, obrint un curiós plantejament comparatiu entre civilitzacions i creences, farcit d'ironia i bon sentit de l'humor, però gens exempt de moments reflexius que, com totes les faules, obren moltes portes al debat. “Espera a la primavera, Bandini” de nou d’en John Fante, repetit, amb l’errada que potser hauria d’haver llegit aquesta primera novel·la de l’autor, doncs mostra tots els mateixos arguments que la llegida anteriorment, tot i que no ha deixat d’agradar-me el seu estil narratiu i la forma, senzilla però atractiva alhora, de mostrar la personalitat dels seus personatges. “El joc dels miralls” de l’Andrea Camilleri, la meva primera novel·la del comissari Montalbano, que m’ha procurat una bona estona d’entreteniment, amb una història atractiva, fàcil de llegir, però no exempta d’interès en tots els sentits. “El lugar sin culpa” de José María Merino, íntim i introspectiu, doncs et porta a les reflexions més personals sobre las diferències entre el desig i la realitat, el pes de la memòria, la voluntat de auto-reconèixer, l’obligació de posar distància amb determinats problemes que ens dominen, la necessitat d’obrir petits (o grans) parèntesi en la nostra vida, etc.; en conjunt doncs, una lectura agradable i amb capacitat de remoure percepcions molt particulars. “Las lágrimas de San Lorenzo” de Julio Llamazares, nostàlgic, molt nostàlgic... i melancòlic; les reflexions d’un home, des del seu paper como a fill, al de pare, passant per la seva condició d’amant, amic, etc., sota la semblança del que representa la memòria, el pas del temps i la vida en sí mateixa, configurant un text absolutament recomanable i propici a obrir el nostre particular finestral de percepcions. “Se sabrà tot” d’en Xavier Bosch, un xic dispers, doncs a banda del teòric protagonista, una munió de personatges serveixen a l'autor per parlar-nos de les entranyes del món del periodisme, de la corrupció política, del terrorisme islamista, de la bombolla immobiliària, dels traumes que arrosseguem a la vida, del món de la parella... uf!!! massa coses, tot i que el llibre es deixa llegir amb facilitat. “Nos vemos allá arriba” de Pierre Lemaitre, trepidant, amb una narració ben estructurada que atrau al lector des de la primera pàgina, amb la història de dos soldats de la Primera Guerra Mundial i la seva supervivència una cop acabada aquesta, que ens permet viure moments de tensió y d’enuig, però també de tendresa i complaença, ja que tots els personatges mostren una identificació clara dels seus respectius caràcters. “Amaranta de Còrcira” d’en Xavier Frías Conde, un llibre absolutament prescindible; auto editat per a satisfer l'ego de l'autor, però que no aporta res en gairebé cap dels seus relats tan breus... potser massa breus? “Malalties del cor” el llibre de la Marató de TV3, que com a tants altres anteriors, recull relats d'autors molt diversos, presentant moltes lectures possibles, amb un nivell narratiu que ofereix alts i baixos considerables, però entenent que això, en un projecte com aquest, és del tot inevitable. “Curiosidades y anécdotas de la Barcelona antigua” un foto àlbum, recopilat per en Juan Manuel Santiago, amb imatges històriques de la ciutat, amb escenes i llocs emblemàtics, però que tant per la simplicitat dels peus de foto, com per la seva configuració, està enfocat a un públic turístic. “Les filles del fred” de la Camilla Läckberg, un llibre força complet, doncs malgrat la història de l’intriga policíaca en els països nòrdics està ja molt vista, no es pot negar que el llibre atrapa i manté viva la tensió cap a un final que, no per esperat, deixa de complaure al lector. I fent capicua trimestral, un nou títol de l’Irène Némirovsky, “Suite francesa”, un llibre preciós, amb un tractament extremadament delicat i poètic de la realitat de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial; una història que, sense amagar la tragèdia, ens parla de les coses quotidianes, esmicolant amb dolçor cada gest, cada detall, cada sentiment dels protagonistes; una veritable pena que l'autora, patint la desgràcia d'aquella guerra, deixés l'obra inacabada. I com sempre, ja ho sabeu, tot plegat no aspira a res més que a mostrar... les meves manies... també en la lectura.

Avui va de llibres

Sí, avui va de llibres, que ja toca fer resum dels que vaig llegir en el tercer trimestre de l’any. No, no van ser molts, malgrat el nombre de pàgines sí es va apropar al meu ritme habitual i és que aprofitant el temps d’estiu i les vacances al poble, em vaig empassar un parell de “totxos”, d’aquells que feia temps tenia esperant a la prestatgeria i que pel seu volum, em feia mandra bellugar massa amunt i avall. Comencem amb “L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra” d’en Jonas Jonasson, una ximpleria estiuenca, que és una manera com altre qualsevol de definir un llibre lleuger, distret, superficial, entretingut i... poca cosa més, tot i que amb això no pretenc treure mèrit a l’èxit que ha tingut. Primer “totxo”: “Al país del núvol blanc” de la Sara Lark, un història típica de best-seller, és a dir, aquesta mena de novel·les, escrites de cara al gran públic, que compleix perfectament amb la seva intenció; una mica d’ambient històric, detalls d’altres cultures, uns grams d’intriga i un molt, molt, de tòpics sentimentals. Nou llibre voluminós: “Victus - Barcelona 1714” de l’Albert Sánchez Piñol, un llibre que m’ha resultat sorprenent, doncs he de reconèixer que no m'esperava una novel·la tant “d’aventures", però confesso que l'he llegida amb molt d'interès i més enllà del seu rigor històric, entenc que deixa empremta com a text del que potser va passar en aquells temps a casa nostra; per tot plegat doncs, molt recomanable. I per començar a alleugerir la lectura... i el pes, he, he, “L'autora novella”, de la bona amiga Àngels Antiga, un llibre valent, amb el principal mèrit centrat en la capacitat de l'autora, novella com ella mateixa manifesta en el títol, per mostrar i publicar aquests relats curts; el conjunt presenta coses més bones que no altres, però en general cal reconèixer el seu valor i gosadia. Retornant a la lectura més d’entreteniment, “Ratas de Montsouris” de Léo Malet, un autor acabat de descobrir, gràcies a la recomanació de la meva bibliotecària, però que en aquesta primera novel·la seva, no em va entusiasmar, malgrat aprecio el tractament lleuger i la ironia de la narració, però em sembla que la trama policíaca resulta molt fluixa, amb ramificacions innecessàries i un desenllaç molt precipitat. Intentant canviar una mica de registre, va arribar “El Niño de los coroneles“ de Fernando Marías, que malgrat ser un Premi Nadal, em va semblar aterridor, amb la clàssica dicotomia entre el Bé i el Mal, presentada d'una manera perversa, en una història espessa i amb detalls massa escabrosos, enaltint la intel·ligència del Mal, tant sigui induït o natural, i la seva capacitat per transformar totes les virtuts de l’ésser humà. I acabàrem el trimestre amb un nou intent sobre en Léo Malet, amb “Niebla en el puente de Tolbiac”, que em va agradar una mica més que no la primera, potser per la seva brevetat i la seva trama policíaca sense massa complicacions. I com sempre dic, tot plegat no pretén ser cap intent de crítica literària, sinó un simple i senzill reflex de les lectures fetes, vistes des de la perspectiva de... “les meves manies”, he, he.

Segona tongada de pel·lícules al cinema

Amb un considerable retard, deixo constància de les pel·lícules vistes al cinema, durant el període estiuenc que va del maig a l’agost. “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!” una comèdia francesa d’en Guillaume Gallienne, que vol tractar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista autobiogràfic, però que cau en l’anècdota fàcil, sense aprofundir massa en el tema. “Tren de noche a Lisboa”, de producció alemanya i dirigida per en Bille August, una història melangiosa que ofereix detalls de la revolució portuguesa dels clavells, però que al meu entendre, no acaba de quallar, doncs tot sembla massa previsible. “La jaula dorada”, una nova comèdia francesa d’en Ruben Alves, que cau estrepitosament en el tòpic més constant i que s’allunya molt del tarannà habitual d’aquest tipus de cinema, que tantes bones produccions ens havia ofert. “Amanece en Edimburgo”, comèdia musical britànica, dirigida per en Dexter Fletcher, que em va agradar força, malgrat ser un tipus de gènere que mai no m’ha entusiasmat. “Las dos cares de enero”, un altre producció britànica, en aquest cas de cinema d’acció, dirigida per en Hossein Amini, i que compleix discretament amb el seu propòsit de distreure i poca cosa més. “Dos vidas”, una molt bona pel·lícula alemanya, d’en Georg Mass i la Judith Kaufmann, que sobre uns fets reals, dels temps de la post-guerra europea, ens mostra una història que manté en tot moment l’atenció de l’espectador. “El sueño de Ellis”, una història nord-americana, d’en James Gray, sobre el tema de l’emigració europea als Estats Units, dels anys 20, que comença prou bé però que a mesura que avança la pel·lícula, cau en el melodrama més avorrit, . “Las vidas de Grace”, una punyent producció nord-americana independent, dirigida per en Destin Cretton, que narra la vida en un centre d’acollida per adolescents problemàtics, molt ben interpretada i excepcional en el seu plantejament narratiu; sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist en aquests quatre mesos. “Begin Again”, també nord-americana, que sota la direcció d’en John Carney, ens presenta una història d’un suposat perdedor, que es mou en el món de la producció musical, circumstància que afegeix un lleuger atractiu als normals tòpics del guió. “Belle”, britànica, de l’Amma Asante, clàssica i carrinclona, sense més atractiu que estar basada en fets reals, relacionats amb els problemes de racisme, classistes i socials de l’Anglaterra que encara vivia reminiscències dels temps d’esclavitud. En conjunt doncs, deu pel·lícules que ens han aportat tota mena de sensacions, però al cap i a la fi... per això ens agrada anar al cinema, no?

Responsabilitats compartides?

En la meva llarga vida com a professional en el món de la construcció, em va tocar passar més d’un mal tràngol, quan a les obres que dirigia es produïa algun accident laboral. Malgrat molts casos eren fruit de negligències o descuits personals dels treballadors, els inspectors corresponents sempre responsabilitzaven ràpidament el cap d’obra del que havia passat. Malgrat personalment, mai no vaig arribar a estar encausat per la via penal, conec casos de companys que sí es van haver de sotmetre a aquesta jurisdicció i fins i tot algun va passar alguns dies a la presó. Sembla ser però, que quan es pugen graons en els escalafons del poder, molts graons!, la cosa ja no funciona de la mateixa manera; allò que en diuen responsabilitat compartida ja no existeix i resulta molt més fàcil culpabilitzar única i exclusivament al que suposadament ha comès la possible infracció, i que sovint en pateix directament las tristes conseqüències fins a l’extrem d’anar-li la vida, i prescindir del què pot haver provocat que aquella persona hagi pogut cometre un error simplement humà. Malauradament, l’actualitat més punyent ens mostra dia rere dia, massa exemples d’aquesta total manca de co-responsabilitat, amb l’agreujament de la prepotència i la superba amb que es manifesten les persones amb càrrecs tècnics o polítics, que haurien de sentir-se, primer solidaris amb les víctimes i després responsables del procés que ha desencadenat el mal produït. No sé si paga la pena esmentar casos concrets, alguns fruit de doctes i suposadament mesurades cavil·lacions judicials, com és el del ferrocarril de Santiago, en la que després de tantes deliberacions sembla ser que l’únic que va fer quelcom malament va ser el conductor, sense que ningú més pugui tenir màcula alguna en les seves intervencions anteriors al lamentable accident. I ara, no cal dir-ho, amb això de la pobre auxiliar d’infermeria del cas de l’Ebola, en el que hem hagut de sentir esfereïdores declaracions dels dirigents polítics directament relacionats, tenyides d’un cinisme i d’un desvergonyiment absolutament impropis de qui ocupa un càrrec públic, tirant pilotes fora i vantant-se de que els “col·legues” europeus ens feliciten de tant bé com estem portant el cas i de les extraordinàries mesures adoptades per aclarir-lo i solucionar-lo. Suposo que en la mateixa línia, l'únic responsable de les morts per legionel·la a Ripollet, serà el conductor del camió de la neteja contaminat. I em sap molt de greu, però això sí que no són manies meves... som molts els que pensem el mateix; però... se n’adonaran? I una última qüestió que em preocupa... de debò tota aquesta “gent”, dorm tranquil·lament totes les nits?

Nou intent de colonització

Sembla ser que el govern aragonès ha cursat ordre per impedir que en un institut de Vall-de-roures, l’IES Matarranya, s’imparteixin classes de català, que fins ara figurava com assignatura optativa. La reacció de la comunitat educativa de la zona ha estat fulminant, però això no treu que l’intent d’escapçar, una vegada més, la llengua i la cultura catalanes, per part dels dirigents “peperos” posi de manifest aquest intent permanent de colonització que hem patit durant molts anys i que el pas del temps no sembla apaivagar gens ni mica. Aquest estiu, en el meu afany de fotografiar rellotges de sol, m’he recorregut bona part dels pobles de la comarca del Matarranya, que sota l’administració aragonesa, intenten mantenir les seves arrels catalanes, com a signe de normalitat en la seva expressió més quotidiana. M’he emportat però, moltes sorpreses, doncs a banda de veure ridículament transformats alguns topònims, he comprovat com en gairebé tots ells, la Plaça Major continua sent “Plaza de España”, la retolació dels carrers és també gairebé sempre només en castellà i en pocs casos, es manté algun cartell en català de temps molt anteriors; i només en un cas, a Favara de Matarranya, l’edifici de l’ajuntament figurava retolat com a Ca la Vila. En canvi, preguntant o parlant amb la gent, sobretot la més gran, el català o el xampurrejat, “chapurreao” que diuen alguns, era l’idioma més comú i en cap cas vaig tenir cap problema per expressar-me en la meva llengua. Alhora, recordo quan fa un parell d’estius, que a l’esmentat Vall-de-roures (Valderobres segons els que manen), vaig assistir a un popular festival de jota, al pati del seu formós castell, en homenatge a un vell professor de música que es jubilava, on després de fer totes les presentacions i parlaments en català, els cantaires i grups actuants, es van fer un tip d’interpretar jotes en les que totes les lletres, en castellà, parlaven de “la Virgen del Pilar, la nobleza aragonesa, la madre España” i no sé quants més sentiments “de orgullo patrio”, que desquadraven molt amb l’ambient que es respirava entre el públic. Sempre he defensat la natural convivència d’ambdues llengües, com a perfecte exercici de la gent normal, per damunt d’interessos manipuladors dels polítics i altres manaires; però aquesta normalitat ha de partir del respecte compartit i en cap cas excloent, cosa que sembla que no tothom entén de la mateixa manera. Tot plegat doncs, em sembla prou trist i una mostra més d’aquesta mena de colonització que el més caspós centralisme espanyol ha exercit i continua exercint, sense cap mena de pudor ni vergonya... o serà que en realitat, això només són manies meves.

Perquè jo també hi era

Contestant a la pregunta de perquè jo ahir, vaig anar a la manifestació de la Diada, si sempre m’he mostrat molt poc entusiasta amb l’independentisme, vull dir-vos el següent: En primer lloc, aclarir que jo sempre he viscut l’11 de setembre com a festa nacional reivindicativa, des d’aquell 1977, en el que vaig tenir el goig i el privilegi d’aplegar-me amb tants milers de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona, i enguany, és clar, no havia de ser menys. I abans de que ningú em salti dient que ahir també hagués pogut anar a Tarragona, vull deixar constància dels meus arguments. És ben cert que des del començament, mai no he estat un fervorós seguidor d’aquesta febre independentista, de la que s’ha encomanat tanta gent i de la que alguns polítics n’estan fent ús entabanador, amb interessos partidistes i amb unes conseqüències que no han sabut preveure, però... amb el pas dels dies i tal i com estan anant les coses, la meva postura agafa caires molt més comprensius davant aquesta generalitzada opció. M’explico. D’entrada, cal dir que sempre he fet prevaldre les qüestions socials, aquelles que afecten molt principalment a la persona en els seus drets i deures, per damunt de banderes i identitats forçades que sovint són molt manipulades; i és per això que sempre he dit que sóc d’esquerres i que m’emprenya molt haver-me de sotmetre al domini del desaforat capitalisme i a l’indiscutible poder econòmic que tot ho remena. Alhora i des de la més pura teoria, també sempre he considerat que la solució al nostre maltractament com a poble, podria ser allò que defineixen com a federalisme, entès gairebé de forma universal, sense fronteres artificials ni separatismes forçats, i amb el més absolut respecte per les diferències culturals, d’identitat col·lectiva, etc. I dic que això ho entenc des de la més pura teoria, per fugir de l’ús que alguns partits polítics estan fent del concepte. Dit tot això també vull manifestar que crec fervorosament en la més absoluta llibertat de l’individu, i que per tant, com a persona tinc tot el dret del món a prendre qualsevol decisió de la meva vida, de la manera més lliure i exempta de condicionants que es pugui imaginar. De tal manera doncs, si hom no està gust amb una cosa, té tot el dret del món a intentar canviar-la o a anar-se’n i cercar quelcom millor. Aquest dret, lògicament extensible a qualsevol tipus de relació humana, se’ns presenta ara com a col·lectiu de país, vist el menyspreu i maltractament que estem rebent des dels poder centrals espanyols. I malgrat algú em pugui dir que això s’ha repetit en el decurs de la història, i que situacions semblants ja s’havien viscut fa anys, dècades o segles, jo ho veig amb una perspectiva de futur i progressista i per tant, vull fer el que calgui per canviar-la, per apropar-la molt més als meus ideals com a persona. Així doncs, em crec amb tot “el dret a decidir” i que ningú no em vingui amb arguments retrògrads, suposades legalitats de fa quaranta anys, tribunals auto-desautoritzats o majories parlamentàries que manen més que no altres. Jo m’atorgo, com a individu, el dret a escollir el meu propi camí, sigui dins del àmbit que sigui i ningú, ningú, m’ho ha de poder impedir. Així doncs, que s’ho muntin com vulguin, però que em deixin anar a votar, que arribat el moment, i escoltades i analitzades totes les opcions, jo ja pensaré i decidiré com vull que sigui el món on he de viure, Per a mi, això és el veritable concepte de democràcia... o potser tot plegat, només són manies meves!

En memòria de l'Alex Angulo

Ens vam conèixer en unes sessions de teràpia col·lectiva, a les que jo assistia per superar allò que en dèiem la crisi dels quaranta, és a dir, fa més de vint anys. Formàvem part d’un grup, com sempre amb les dones com a majoria, que treballàvem aspectes molt personals i que alternàvem algunes trobades trimestrals amb gent de Barcelona i de Bilbao. Era un home d’aparença potser feble, però gran, molt gran, enorme, en bondat i sensibilitat i vam connectar molt de pressa. Recordo haver dormit a casa seva, en algun dels meus desplaçaments a la capital d’Euskadi i també recordo de manera especial molts altres moments de complicitat en els treballs que dúiem a terme amb el grup. Era una persona tímida, però molt càlida i tendre, que es feia estimar molt ràpidament. Aleshores encara no havia fet el salt professional a la gran món del cinema i la televisió, provenia dels cercles culturals més compromesos de la seva terra, havia fet molt de teatre amateur i presentat algun programa d’entreteniment a la televisió autonòmica de casa seva, però tot just estava estrenant la seva primera pel·lícula, “Acción mutante”, a les ordres del seu amic Alex de la Iglesia. Després, en vindrien moltes més, amb l’exitosa “El día de la bestia”, i altres amb l’Icíar Bollaín i fins i tot amb el Pedro Almodóvar; i per arrodonir-ho, les sèries de televisió que completarien la seva popularitat i el reconeixement públic. Amb ell, després d’aquelles trobades col·lectives vam perdre el contacte i mai més no havíem tornat a coincidir, però a casa, sempre que la seva cara, per un motiu o altre, sortia per la petita pantalla, l’anomenàvem “el meu amic”. Anit, vaig assabentar-me de la seva tràgica mort en un accident a la carretera i ara, segur que mai més ja no podré recuperar l’extraordinària vivència de compartir una d’aquelles emotives, intenses i llargues abraçades que, malgrat l’evident desproporció física, tantes vegades ens havíem ofert. La nostàlgia és infinita. Adéu... amic!!!

Segona tongada de llibres

En el segon trimestre d’enguany, han passat per les meves mans aquests vuit llibres: “Quirat i mig” de Maria Dolors Millat, un llibre agredolç i estrany per les diferents reaccions que m'ha provocat; rebuig per tota la part de fantasia que presenta en els "viatges" de la protagonista i interès per tot el que explica de la seva vida més realista i quotidiana; cap el final però, ha anat guanyant en atractiu general. “Informe de l’interior” de Paul Auster, avorridot, fins a la meitat m’ha semblat prou interessant, però després ha començat a cansar-me en la narració dels records d’infantesa, adolescència i joventut del autor, que reitera vivències potser massa íntimes o personals, i que malgrat la curiosa veu literària emprada, m’han acabat adormint. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, la reconstrucció d’un crim real al Pallars que va quedar impune; impecable, una història tràgica, narrada d'una manera molt interessant, detallant de forma separada la biografia de cadascun dels personatges, principals o secundaris, que hi intervenen; un temps convuls, en un ambient fosc i ignorat, que m'ha commogut de forma absorbent. “Set dies de Gràcia” de Carla Gràcia Mercadé, simple però satisfactori; malgrat l'autora ja ho avisava en totes les seves entrevistes, el llibre es queda curt pel que fa a informació sobre qüestions històriques; en realitat, tot el que se'ns explica gira al voltant d'una història familiar, molt típica d'argument de novel·la sentimental, amb tots els tòpics d'aquesta mena de relacions; això sí, m'ha fet obrir gana per saber més coses sobre el que aleshores va passar en realitat a la vila on jo vaig néixer. “L’altra” de Marta Rojals, actual i de gran èxit; una novel·la interessant pel que mostra d'una generació que hores d'ara ronda els quaranta i que posa de manifest els seus valors, però també les seves contradiccions; està ben escrita, amb una construcció i un llenguatge que tot i ser planers, ofereixen un bon nivell literari. “A peu per la Llitera” d’en Josep Maria Espinàs, un viatge a la frontera de la llengua, recuperat de l’estanteria de casa; un llibre perfecte potser perquè fa ben poc vaig recórrer els mateixos pobles (jo en cotxe, eh!) i malgrat els vint-i-cinc anys que han passat, he pogut identificar tots els paisatges; potser també perquè la seva crònica m'ha semblat literàriament senzilla però molt emotiva i propera i potser perquè rellegir aquest llibre m'ha mostrat el tipus de quadern de viatge que a mi sempre m'hagués saber fer. “Dies de frontera” de Vicens Pagès Jordà, un xic dispers, escampat, amb ganes d'explicar massa coses i superficial en molts casos, massa disgregat i abusant de descripcions prescindibles, poc interessat en els fons dels personatges i que m’ha costat força d'acabar-me'l. “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes, el tercer llibre dels seus “Episodios de una Guerra Interminable”, m’ha semblat excel·lent; la meva particular devoció per aquesta escriptora i en especial, per la sèrie de llibres esmentada, m’empenta a qualificar aquesta nova història amb la màxima puntuació, tot i que... potser no la escolliria como la millor de les publicades fins ara... clar que tot plegat, segur que només són “manies meves”.

Petits moments de reflexió

Assegut en un banc d’un parc públic, a Rubí. A un costat, un bon grapat de pins que s’enfilen per un suau turó configurant un aire de muntanya, prou allunyat de l’ambient de controlada regulació dels parcs urbans. A l’altre, una bona vista del poble; als peus, el passeig de circumval·lació, per on passen més cotxes que no persones caminant i on fa uns moments he esmorzat, còmodament instal·lat a la terrassa d’un bar ja conegut; a l’alçada dels ulls, dos edificis d’habitatges modestos, senzills de construcció i d’aparença pel que fa a la gent que hi deu viure, a les finestres i estrets balcons, a penes un parell de plantes amb flors i en la cinquantena de pisos que s’hi poden comptar, només un aparell d’aire condicionat a la vista. En un dels balcons, un home en samarreta repenjat a la barana, fuma una cigarreta i acaba tirant la burilla al carrer; una mica més avall, una dona tota de negre, estén a assecar tot de roba fosca, potser ha fet bugada de color; una mica més lluny, un cap a penes es deixa veure pel damunt de l’ampit d’una finestra, com si algú estigués assegut arran, amb el solitari entreteniment de posar la mirada lluny de la seva realitat. No puc evitar caure en aquell exercici d’imaginació que m’empenta en pensar en totes les vides que es poden bellugar darrera aquesta façana que tinc al davant. Vides segurament molt modestes, qui sap si amb moltes il·lusions trencades, potser moltes nascudes lluny d’aquestes quatre parets que ara els donen aixopluc, esperances mal fonamentades que la realitat dels nostres temps actuals ha esmicolat sense cap mena de compassió. Vides, en definitiva, tant importants com a qualsevol altre, però que s’han vist abocades a una resignació i a una tristor quotidianes que mai no havien somiat. Sí, per un moment, m’embarga un sentiment de frustració col·lectiva. Potser és que mentre esmorzava, el diari m’ha fet arribar pulsacions en forma de notícies que no ajuden a entendre res del que ens està passant. Notícies, com ja és habitual en els últims anys, de polítics corruptes, dels que tot i que algun de tant en tant va a parar a la presó, són encara molts els que segueixen en primera línia del poder, arrossegant un passat farcit d’abusos i corrompiment de tota mena de valors. Notícies, també més properes, amb actuacions policials fora de tota lògica, injustificables en les seves raons i cínicament avalades pels que les dirigeixen, sense cap mena de voluntat d’anàlisi realista i dialogant. I notícies també, molt llunyanes però no per això menys punyents, com la lapidació d’una dona embarassada a la Índia, els cadàvers amuntegats d’un grapat de para-militars a Ucraïna, la ja oblidada però no closa guerra civil a Síria, etc. El pensament doncs, ajudat per aquesta frustrant sensació de no saber què està fent malament la condició humana, se m’enfosqueix una mica i malgrat recórrer al justificant tradicional de que sempre ha estat així i que l’ésser humà sembla no voler aprendre mai de tots els seus errors, no puc evitar el sentir-me encongit de cor i ànima. De sobte però, la flaire endolcidora del gessamí que cobreix per complet el mur proper de la rampa d’accés al parc, i els tímids raigs de sol que semblen poder vèncer els núvols i les boires matinals, m’eixoriveixen una mica i recupero bona part d’alegria en la meva percepció més particular. Malgrat tot, la vida sempre paga la pena. O potser tot plegat, només són manies meves.

Breu crònica cinematogràfica

Com és habitual en el meu bloc, faré una breu crònica de les pel·lícules que hem anat a veure al cinema, és a dir, en pantalla gran. Hem fet un bon primer quadrimestre de l’any, més o menys en el nostre ritme d’una pel·lícula per setmana. Aquestes són: “Sobran las palabras”, una producció nord-americana dirigida per en Nicole Holofcener, que em va deixar un gust agredolç, sense acabar d’entusiasmar-me del tot. “A propósito de Llewyn Davis”, també nord-americana, dels famosos germans Coen, que tot i estar ben feta, potser resulta massa lenta i sobretot, decebedora per la història que explica i els valors que mostra d’un jove amb tanta poca esma. “Nebraska”, de nou nord-americana, dirigida per l’Alexander Payne, i potser la millor pel·lícula d’aquesta tongada, amb una història trista i tendre alhora sobre uns personatges de l’Amèrica profunda que t’acabes estimant força. “Vivir es fàcil, con los ojos cerrados”, espanyola, del David Trueba, que tot i presentar molts dels tics del cinema més proper, es deixa veure amb força complicitat i emoció. “Philomena”, britànica, amb una Judi Dench, donant vida a una dona prou desconcertant, que sense acabar de quallar del tot, ens mostra una història prou interessant. “Dallas Buyers Club”, també nord-americana, dirigida per en Jean-Marc Vallée, i que ens parla de la vida d’un lluitador contra la malaltia de la sida, un xic, bastant, molt peculiar, però que està ben explicada i ben interpretada, sobretot en el seu paper protagonista, per en Matthew McConaughey. “Ida”, de producció polonesa, per compensar una mica tant de cinema nord-americà acumulat, dirigida per en Pawel Pawlikowski, amb molts premis al palmarès, i que resulta la pel·lícula més esglaiadora de totes, amb una història trista, molt trista, narrada enmig d’un ambient fred, molt fred, però que des del seu desbordant dramatisme, acaba deixant un bon regust. “El gran hotel Budapest”, nord-americana, d’en Wes Anderson, una esbojarrada comèdia, pròpia d'aquest autor, que no m’aportà res de nou i que em va cansar una mica de veure. “Ocho apellidos vascos”, la sorpresa de l’any pel que fa al cinema espanyol, dirigida per l’Emilio Martínez-Lázaro, amb una història típica i tòpica, però que cal reconèixer que té moments divertits i en conjunt resulta força distreta. “9 meses... de condena”, de l’Albert Dupontel, sense cap mena de dubte, la pitjor pel·lícula d’aquests mesos, una comèdia sense cap ni peus, que desmereix el bon cartell que sempre ens havia mostrat el cinema francès d’aquest estil. “La plaga”, una producció catalana de la Neus Ballús, que en forma de docu-drama ens mostra la vida d’uns personatges tan entranyables com esfereïdors en les seves quotidianes tristors. “Aprendiz de gigoló”, per acabar també amb cinema nord-americà, amb en John Turturro, com a director i actor, al costat d’un Woody Allen que repeteix una i mil vegades el seu clàssic paper, dins d’una història que no s’aguanta per enlloc. Bé, en resum doncs, potser massa cinema de producció nord-americana, tot i que no del més comercial, que en conjunt ens ve a demostrar que cal tornar a mirar més cap el cinema europeu independent, que sempre ha complert força les nostres espectatives.

Sortides des de Lluçàs: La Llitera

Aprofitant que hi havia programat un dinar de joves del poble, la Teresa i jo decidim trencar l’ambient familiar d’aquests dies de pont a Lluçàs i marxem a fer una ruta pels petits pobles del voltant, dels que lentament anem descobrint els seus encants. Una mica més avall de Benavarri, deixem la carretera nacional per endinsar-nos a la comarca de La Llitera i aturar-nos en primer lloc a Gavassa (Gabasa), on fem una curta passejada pel poble, deixant per un altre dia la possibilitat de fer el camí dels barrancs, que es veu molt ben senyalitzat i prou interessant. Tornats al cotxe, a pocs quilòmetres, agafem una pista a mà dreta que en cinc minuts ens porta fins l’ermita del Vilet, una petita construcció del segle XIII sense absis, la qual cosa sembla mostrar que es tractà d’una obra inacabada. Curiosament, la trobem oberta, doncs hi ha unes dones del poble que l’estan netejant i condicionant per a la propera romeria de Sant Isidre. Tornats a la carretera, ens aturem un moment abans d’arribar a Peralta de la Sal, per contemplar de lluny les grans salines que donen nom al poble, i un cop en aquest, fem una curta passejada pels seus carrers, en els que no descobrim cap cosa de massa interès. Una mica més enllà però, sí trobem el trencall que, per una pista de poc menys de cinc quilòmetres, s’enfila fins el castell de la Mora o de Momegastre, de finals del segle XI, del que es conserva només una petita torre quadrada, molt visible però des de gairebé tots els punts de la comarca, doncs corona un dels turons més alts de l’entorn. Deixem el cotxe a l’esplanada que hi ha davant de l’ermita, on trobem una parella amb un nen, que ha fet nit en el refugi, molt deteriorat per cert, que hi ha al costat. Xerrem una mica, lloem el meravellós paisatge que es pot contemplar des d’aquestes alçades i la tranquil·litat de l’entorn, i tot seguit emprenem el camí que puja al castell, on arribem en uns deu minuts d’esforçada caminada. El dia és esplèndid i la panoràmica autènticament reconfortant, fins i tot es poden veure, encara una mica enfarinats de neu, els cims del Pirineu més proper. Desfet el camí i la carretera, ens orientem cap el nord, per visitar el poble de Calassanç (Calasanz) d’arrels musulmanes, que ens mostra les seves restes fortificades, amb un grapat de cases arrapades a la muntanya, carrerons molt estrets pels que a penes hi pot passar un vehicle. Des d’aquest, i fent-nos una mica els valents, agafem una pista de terra, que en alguns trams es troba en força mal estat, per fer els cinc quilòmetres que ens separen d’Alins de Llitera (Alins del Monte), un molt petit nucli que no arriba a la dotzena d’habitants, on podem contemplar l’església de Sant Joan, de nau senzilla, però amb un arrodonit absis bastit sobre un penya-segat. També en aquest indret, diuen que s’hi havia aixecat un castell, però hores d’ara, a penes s’hi poden veure quatre pedres al capdamunt d’una roca propera. Ben satisfets amb tot el que hem anat descobrint, retornem a la ruta general que ens porta fins a Binèfar, on fem un menú a peu de carretera, per retornar després cap el nord, passant per Tamarit de Llitera, fer una becaina a la vora del pantà de Santa Anna, i visitar com a últim reducte del dia, el llogarret de Natjà (Nachá), que pertany al municipi de Baells, i on podem veure l’església, també d’arrels romàniques, de Sant Nicolau, amb la curiositat de trobar-hi dues portes, la de migdia i una orientada a ponent, que avui en dia es troba inutilitzada, doncs li han escapçat les escales d’accés. Cap a quarts de vuit, tornem a ser a Lluçàs, amb el goig d’haver passat un molt bonic dia.

Gallifa i el Santuari Ecològic

Deixant enrere Sant Feliu de Codines, tot vorejant els cingles de Bertí, recuperem la comarca del Vallès Occidental per arribar-nos a Gallifa, on després de passar pel petit despatx municipal i ser molt amablement atesos, fem una llarga passejada que té com a principal objectiu, la captura fotogràfica dels rellotges de sol, que darrerament ocupen una de les meves dèries. El poble, malgrat atresorar orígens a l’edat mitjana, se’ns presenta com a una mena d’urbanització, amb carrers molt amples i construccions aïllades en forma de xalets, totes de construcció prou recent. Pel carrer de Cal Ferrer, travessem la dotzena de cases que potser configuren la part més antiga i pagesa del nucli, fins a trobar un corriol que, vorejant uns petits però molt ben cuidats horts, ens porta fins a la masia del Racó, al costat de la qual avui hi ha els tallers i algunes dependències de la Fundació Artigas, creada en memòria del famós ceramista Josep Llorens Artigas, col·laborador d’en Miró i amic d’en Picasso i Buñuel. A tocar, trobem l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, de línies clarament romàniques i documentada l’any 1060. A la petita esplanada de l’entrada ens hi passem una bona estona, gaudint del silenci i la contemplació de les cingleres més properes. Després, lentament, anem tornant cap el cotxe, per fer per carretera els pocs quilòmetres que ens separen del recinte del Castell de Gallifa, i és que malgrat hi ha un camí que hi porta directament des del poble, les meves cames encara no estan per aquesta mena d’aventures. Deixem el vehicle a l’esplanada senyalada per a l’aparcament i pugem fins a la porta del recinte, on un senyal acústic ens diu que hem d’esperar el vigilant, per tal que ens cobri l’entrada pertinent i molt amablement, se’ns ofereixi per acompanyar-nos a fer el recorregut de la visita. Ens trobem al capdamunt d’un turó, amb una vista extraordinària sobre la vall on s’ubica el poble, i on encara s’hi poden veure algunes restes del que fóra el recinte fortificat. La passejada ens mostra racons de bosc molt bonics, que han estat condicionats com a zones de descans o d’esbarjo, amb elements d’un gust una mica dubtós. I és que tot l’indret és propietat d’una fundació privada, que sota la voluntat d’un tal mossèn Josep Dalmau, s’ha dedicat a convertir el recinte en allò que ells anomenen Santuari Natural Ecològic del Castell de Gallifa. Tot plegat és coronat per la bonica ermita de Santa Maria del Castell, documentada ja a l’any 999, i que amb totes les modificacions que s’hi hagin pogut fer posteriorment, ofereix la bellesa del seu traçat d’origen romànic. El nostre guia, sempre extremadament amable, ens mostra el seu interior i ens fa pujar a unes dependències superiors que aprofiten les modificacions del segle XVI, que hi afegiren un pis fortificat, per brindar-nos el visionat d’un video preparat per a les visites, en el que a banda d’explicar-nos la història del castell, aprofita per fer una declarada apologia del moviment ecologista, amb referències però, prou confuses a diferents aspectes religiosos, ja que en definitiva, l’ermita està dedicada a la que ells defineixen com la Mare de Déu de l’Ecologia. Com a cloenda del recorregut, passem pels espais a l’aire lliure, on s’hi poden desenvolupar tota mena d’activitats culturals, marxes, concentracions, concerts, etc., fins i tot amb suport d’instal·lació de so i llums que, és clar, a nosaltres ens sembla una mica fora de lloc, però... Per acabar, i seguint el consell del vigilant del castell, fem un molt bon dinar casolà al restaurant Can Ramon, de la plaça de Sant Llorenç Savall.

Les meves primeres pel·lícules

En aquest apartat del meu bloc que jo anomeno “Pel·lícules al cinema”, faig periòdicament un resum de les històries que anem a veure a la pantalla gran. Avui però, posaré la vista enrere i parlaré de les primeres pel·lícules que recordo haver vist de petit, en aquells cinemes de Gràcia que també evocava en un dels meus primers escrits de l’apartat de “Nostàlgies”. Les primeres que em vénen a la memòria, són les que configuraven un dels aleshores programes dobles als que em portava la meva àvia materna, en aquest cas al rònec i desaparegut cinema Comèdia. La pel·lícula principal era “Yo confieso”, que esdevingué un gran èxit d’en Montgomery Clift donant vida a un turmentat capellà acusat d’assassinat, que no pot revelar el secret de confessió que el salvaria. En la mateixa sessió, una pel·lícula de complement que es titulava “Los italianos están locos”, en la que s’explicava una mena d’aposta d’un grup de soldats italians, a finals de la Segona Guerra Mundial, per fugir del camp en el que estaven presoners. Després, recordo una matinal de diumenge amb el meu pare, al cinema Savoy del Passeig de Gràcia, veient “El millonario”, on en Gregory Peck era un home al que de sobte li canviava la vida quan li queia del cel un munt de diners. La primera vegada però, que vaig sortir del cinema una mica enamorat de la protagonista femenina, va ser de les poques ocasions que hi vaig anar amb el meu avi patern, a la sala de les Galeries Condal, a veure “Tammy, la muchacha salvaje”, on una Debbie Reynolds potser massa granadeta per anar amb trenes, feia el paper d’una noieta del camp que s’enamora d’un ric xicot de classe bona, en Leslie Nielsen. Aviat la meva passió per les actrius femenines va anar a parar a mans de l’inefable Brigitte Bardot, la B.B. protagonista de “Babette se va a la guerra”, en una nova matinal del cinema Savoy, d’on també recordo haver-m’ho passat molt bé amb la divertida comèdia “Un sabio en las nubes”, en la que en Fred McMurray descobria un material que d’alguna manera vencia la llei de la gravetat. Per últim, vull recordar una pel·lícula que em va impactar molt... negativament: “La posada del Támesis”, una producció britànica que vaig veure ja d’adolescent, al cinema Balmes, on em sembla que hi vaig anar tot sòl, i on un assassí armat amb un arpó sembrava el pànic entre el públic. Recordo que a la nit, a casa, vaig tenir uns malsons esgarrifosos, remembrant les imatges que havia vist a la pantalla i no sé si és des d’aleshores, que les pel·lícules de terror no m’han agradat mai.

Perafita i Sant Martí d'Albars

Tornem a terres del Lluçanès, que sempre ens han procurat indrets molt interessants i paisatges molt bonics. Arribem, des de la carretera de Vic, al poble de Perafita i com a bons “pixapins” que som, el primer que fem és anar al comerç estrella del poble, per proveir-nos de pa, coca, mel i formatge. Després, fem una passejada pel poble, que diuen no arriba als cinc-cents habitants censats (a saber quants hi viuen de veritat), descobrint un bon grapat de cases de pedra, prou antigues i ben conservades, doncs moltes llueixen inscripcions en la pedra de la seves llindes, que daten del segle XVII. Voltem l’església de Sant Pere, que potser té alguna molt amagada arrel romànica i recuperem el cotxe per marxar cap a Sant Martí d’Albars, que serà el veritable objectiu de la nostra sortida. Podria semblar que el nom d’aquest municipi prové d’aquests coneguts arbres (àlbers en català; álamos, en castellà), tot i que no en sabem veure ni un pels voltants, però estudiosos de la toponímia no ho relacionen així, malgrat no saben donar cap altre sentit justificatiu al nom. Bé, aquest poble no està configurat com a tal, sinó que consta de tres veïnats i moltes cases pairals, algunes de molt grans i importants, aïllades. Nosaltres, ens topem primer amb el veïnat de Beulaigua, on podem descobrir un rellotge de sol en una de les cases que el configuren, totes en un sol carrer, al costat d’una granja força gran, i tot seguit ens arribem al que dóna nom al municipi, Sant Martí, on al costat de l’església, un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes, construït en el segle XVIII, s’hi arrapen una dotzena de cases, de les que només un parell ens sembla veurem habitades. Davallant cap a la riera Gavarresa, en només cinc minuts de caminada, arribem al pont medieval del Molí del Pont, al costat d’una casa que potser antigament havia cobert aquestes funcions. Una senzilla construcció amb dues grans arcades, que facilita el pas a un camí de carrerades, testimoni de vells costums i antigues tradicions. L’indret és tranquil i l’entorn convida al descans i la contemplació, cosa que fem abans d’arribar-nos al lloc on el camí es creua amb la riera, i on es forma un petit embassament. Tornem al cotxe, aparcat al costat del senzill edifici que en algun temps havia estat escola infantil i recuperem la carretera per anar una mica més amunt, passar sense aturar-nos pel veïnat de la Blava, el tercer nucli habitat del municipi i seguir fins a Santa Eulàlia de Puig-oriol, que ja coneixíem i on a la fonda de Cal Penyora, fem un bon dinar, com a punt i final de la nostra sortida.

Coronas, Medrano i Marín

Als deu anys, vaig fer el primer curs del Batxillerat Elemental a l’institut públic Ausiàs March de Barcelona, que aleshores es trobava ubicat en un senyorial palauet del carrer de Muntaner, una mica per sobre la Travessera de Gràcia. La febre immobiliària de començament de la dècada dels seixanta però, va obligar a traslladar l’establiment docent al capdamunt de la Diagonal, per poder aprofitar el solar i aixecar un munt de pisos. Aleshores va ser quan els pares van aconseguir el traspàs dels meus estudis a l’institut Jaime Balmes (en aquells temps en castellà), que estava en el mateix indret en el que encara hi roman, a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent. Allà vaig completar l’esmentat Batxillerat Elemental, abans de que als catorze anys, el pare em portés com aprenent al taller d’arts gràfiques en el que ell dibuixava i continués el meu periple estudiantil en horari noctrun. De la meva vida a l’institut recordo moltes coses, però avui vull fer esment de tres professors que em van deixar una petita empremta, encara que fos per simples, o ximples, anècdotes. En “Chichi” Coronas (mai no vaig saber per què tenia aquest sobrenom) era mestre de francès; un home petit i escarransit que sempre portava un cigar pur a la boca, sovint apagat, i del que recordo com un dia ens va esbroncar per veure’ns mastegar xiclet a classe, dient-nos que més en valia rossegar una pastanaga, que anava bé per a la vista... a l’endemà, tots vam aparèixer amb l'arrel de color carabassa a la boca, cosa que no recordo si li fa fer massa gràcia. El Medrano era el nostre professor de Física i Química i era tot el contrari que l’anterior, un home alt, gros, calb i vermell de cara, que sense fer joc amb la seva potent aparença, lluïa una veu prima i aguda que exagerava amb uns crits que fins i tot feien mal a l’oïda. Del seu posat arrogant i burleta, recordo que vaig escoltar per primera vegada parlar d’uns nois grenyuts que feien música estrident, sense cap mena de respecte per les pautes preestablertes... eren els Beatles!!! I la Marín, era una de les poques dones que teníem com a professores, només en recordo una altra de Literatura, que ens donava Ciències Naturals. Una dona que jo recordo vella, encongida, amb els cabells blanquinosos, però sempre malhumorada i amb un to permanentment agre en el seu parlar. En aquell temps, a l’institut teníem un carnet en el que ens posaven les notes i també hi teníem atorgats una mena de punts, que es descomptaven per mal comportament o faltes d’assistència injustificades (quelcom semblant al que ara tenim amb el carnet de conduir) i que les notificacions tant d’una cosa com l’altra, havien de portar l’assabentat amb la signatura del pare. La Marín va ser la única professora que en els meus tres anys de permanència a l’institut em va descomptar un punt, però el que més em va doldre i avergonyir va ser haver-li d’explicar al meu pare perquè ho havia fet... tot i que hores d’ara, no en recordo el motiu gens ni mica.

Porrera i els rellotges de sol

Com a preàmbul de la nostra estada a terres de la Batalla de l’Ebre, divendres passat vam visitar el poble de Porrera, al Priorat. Hi arribàrem per la carretera que baixa des del Coll de la Teixeta, abans d’entrar a Falset i ens trobàrem amb la imatge d’un poble gran, costerut, arrapat a un tossal, i que diuen que no arriba als cinc-cents habitants, dels que nosaltres a penes en vam veure quatre o cinc caminant pels seus carrers. El primer però, que ens va sorprendre va ser la configuració de les seves cases, totes prou altes, de tres i quatre plantes, antigues i amb aires senyorials, tot i que sovint tancades i no massa ben conservades, potser com a senyal de la riquesa que en el seu temps havien atresorat els seus habitants, suposem que en les bones èpoques de collites vinícoles, però que després, amb la fil·loxera, el despoblament rural i altres problemes, va anar davallant notòriament. En qualsevol cas, el veritable motiu de la nostra visita a Porrera era el poder veure els seus afamats rellotges de sol, que des de fa un temps, són objecte del meu particular interès. El poble en conserva catorze d’antics, més algun més de modern, i té perfectament organitzada una ruta que ens portà a descobrir-los un per un. La majoria són pintats sobre parets arrebossades, amb dissenys força diferenciats i amb dates d’origen del segle XIX, tot i que molts es troben en perfecte estat. El més espectacular, el del Portal, que diuen és un dels més grans de Catalunya, fet per en Jaume Assens i Simó a l’any 1858 i restaurat el 1995, mostra un complicat entramat de senyals, amb no només referències horàries sinó també relacions amb els signes de l’horòscop, tot plegat prou difícil d’entendre si no ets entès en la matèria, circumstància de la que sembla riure-se’n l’autor en una inscripció ben clara. Dels altres, a banda d’un que només es pot llegir a partir del migdia, quan rep el sol, o d’algun altra que roman a mitja ombra, per estar tapat per branques d’arbre o pel mig cobert d’un balcó proper, podem destacar el del Castell, que està en un estat lamentable de conservació i que s’orienta totalment al nord, amb una inscripció que deia: “Què mires mussol, si aquí mai toca el sol”, o sigui que aquella gent també estava per a la broma. Un cop descoberts i fotografiats tots els rellotges, vam anar a dinar a la Cooperativa, en un ambient molt agradable, molt ben atesos, amb un bon menjar, tot i que el preu... doncs per ser dia de cada dia, potser picava una mica massa alt. Ah! Sobretot la carta de vins, doncs qui sap si fent ostentació de la fama que els productes del Priorat han tornat a agafar en els darrers anys, presentaven uns preus absolutament prohibitius per a una butxaca normal. Havent dinat, la propera ermita de Sant Antoni, ens oferí una bona visió del conjunt del poble, tot i que la preceptiva i reparadora becaina ens vam veure obligats a fer-la dins del cotxe, ja que l’aire que hi bufava era fresc i francament molest.

Intens primer trimestre de lectura

Aquest primer trimestre de l’any ha estat molt intens pel que fa a la lectura, en bona part gràcies a l’obligat temps de recuperació de la meva intervenció de maluc. Aquest és el breu resum dels llibres que han passat per les meves mans. “Colás Breugnon” de Romain Rolland, una història de les que et sents content d’haver llegit; una lliçó de vida, de posicionament davant el fet més quotidià que, malgrat estar ubicada en època llunyana, resulta absolutament intemporal, fent que t'enamoris del protagonista, per la seva capacitat de mestratge davant totes les circumstàncies que concorren a la seva existència. “Joana de les paraules clares” de Joana Raspall i Juanola, editat per una bona amiga, amb la molt bella voluntat de retre homenatge a aquesta gran però modesta persona de les lletres catalanes; dolços i il·lustratius els texts que ens parlen de la seva vida; un llibre infantil, sí, però gran, molt gran, en el seu contingut. “La verdad sobre el caso Harry Quebert” de Joël Dicker, un best-seller que manté la seva intriga amb constants girs, de forma que mai no saps si estàs sobre la pista segura, com a bon patró d’història policíaca, però que presenta un conjunt final bastant millorable. “El tramvia groc” del valencià Joan Francesc Mira, on l'autor ens desgrana tots els seus records d'infantesa i adolescència, en el nucli semi rural en el que va viure; tot narrat amb una tendresa i una emoció extraordinàries, que ajuden a entendre molt bé com vivien i què passava en aquells foscos temps, que d'alguna manera van ser també propis. “El guardià invisible” de Dolores Redondo, una novel·la negra, ben escrita, amb personatges interessants i una trama que anima a llegir pàgina rere pàgina sense pausa, tot i que cal dir que alguns aspectes de l’argument no acaben de encaixar del tot, almenys sota el meu punt de vista. “Los años de peregrinación del chico sin color” del japonès Haruki Murakami, una inesperada sorpresa amb aquest afamat autor, partint de les reticències que tenia de lectures anteriors que no m’havien convençut massa; una història que, amb algun que altre dels seus naturals desvaris, ens apropa a una realitat que atrau i s’entén. “El proyecto esposa” de Graeme Simsion, una divertida i fàcil narració al voltant d’un personatge poderosament peculiar, que ens presenta un seguit de situacions en la que es plantegen qüestions de relacions personals no exemptes d’interés. “Francesc Català-Roca”, una molt breu mostra de la immensa capacitat artística d’aquest gran fotògraf, capaç de saber captar amb mestria, sentiments, situacions i moments essencials de diferents àmbits de la nostra cultura i de nostra geografia. “Cançons d'amor i de pluja” l’últim de Sergi Pàmies, en el que el format de relats curts ajuda a la lleugeresa de la lectura, que no implica desinterès sinó tot el contrari; amb especial encant en aquells que semblen mostrar trets més clarament autobiogràfics, però atractius tots, per l’habitual ironia, sinó sarcasme, de l'autor. “El llibre del riure i de l'oblit” de Milan Kundera, set històries sense fil entre elles, amb personatges que viuen estranyes experiències, que l'autor lliga de manera complicada amb el riure, l’oblit, l'erotisme, la percepció íntima de la vida, però tot plegat amb un aire de suficiència que sembla més pensat per a lectors molt experimentats que no pas jo... suposo! “En el lado de Canaán” de Sebastian Barry, una història plena de tendresa, de dramatisme, de realitat, d’amor a la vida i alhora, de personatges tràgics, però tota ella narrada des d’una bellesa literària que, abundant en l’aparent simplicitat, et porta a unir-te amb la protagonista de una manera entranyable i molt pròxima. “Mal dades” de James Ross, escrita en 1.940 i fins ara inèdita a casa nostra, és una història de l’anomenada América profunda, narrada de forma molt semblant a un guió cinematogràfic, amb escenes minuciosament detallades i amb un argument a camí entre la novel·la negra i l’ambient del western més tradicional. “La marca del meridiano” de Lorenzo Silva, les noves aventures d’aquesta peculiar parella de la guàrdia civil que ens porten altre cop a un terreny tan treballat com el de la novel·la negra, però amb el caire particular que els caracteritza. “Les guerres d'en Jordi” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, un llibre juvenil però molt didàctic, en el que d'una forma clara i molt amena, l'autor ens fa repàs de totes les guerres que ha viscut España, des dels Reis Catòlics fins els nostres dies; guerres absurdes, interessades i la majoria innecessàries, que han llastrat el normal desenvolupament del país i que sempre han condicionat de forma terrible la gent de les classes més empobrides. “La huella de tu ausencia” de Kim Echlin, una història de amor i lleialtat eterns, portada al límit més irreal, amb el rerefons de la guerra de Cambodja, narrada amb precisió i bona tècnica literària. “Intemperie” de Jesús Carrasco, una història molt dura, terriblement aspre, tant pel que explica del paisatge humà com de l’entorn en el que succeeixen els fets, però alhora, una novel·la molt ben escrita, intrigant, descriptiva i commovedora al màxim.

Tornar a ser avi

En un dels primers escrits que vaig fer en aquest bloc, ara fa un parell d’anys, parlava de la gran satisfacció que sentia per poder ser i alhora fer, d’avi. Era quan cada matí anava a despertar la Mariona, a casa seva, la rentava, la vestia, li donava d’esmorzar i la portava fins l’escola bressol. Era quan la nostra connexió era total i molt íntima, era quan li cantava cançons i descobria d’ella coses noves cada dia, un gest, un somriure, un petit aprenentatge al posar-li la roba. Tot plegat em procurava, i així ho vaig deixar manifestat, una emoció molt gran, farcida de sensacions molt entranyables i tendres. El temps passa però de pressa, i amb ell, les circumstàncies van canviant, els costums s’adapten a les necessitats més quotidianes i les criatures, que són les que creixen més ràpidament en tots els sentits, van configurant el seu propi caràcter i afegint noves i particulars maneres a la seva vida. Tot plegat, ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent i lògicament, adaptat a la realitat de la vida. La memòria però, s’obstina en no voler oblidar aquelles velles i excelses sensacions i aquesta enyorança, a voltes, torna com a un sentiment dolç i agradable, sense fer mal, però ben latent. Dimarts, quan la Carme es va entossudir en posar-me el petit Oriol, amb a penes unes hores de vida, als braços, jo no volia doncs el petitó dormia plàcidament al bressol de l’hospital, vaig sentir reviure aquelles velles sensacions de les que parlava fa dos anys. Els ulls se’m van humitejar i vaig sentir-me tant immensament feliç, que ara mateix no sé trobar paraules que arribin a poder explicar els meus sentiments. Gràcies, Oriol, per fer-me recuperar moments de felicitat tant plaents!!! I gràcies, Carme i Joan, per fer-ho possible!!!

Sortides des de Lluçàs: Castigaleu i Lasquarri

Tot i que ja han passat unes quantes setmanes, no vull deixar passat l’oportunitat de mostrar la meva crònica de la segona sortida que vam fer, des de Lluçàs, els dies de Nadal que vam estar a casa dels consogres. Recordo que era també un dia molt fred, tot i que força assolellat i això, de bon matí, ens va animar a sortir de casa, per descobrir nous paratges de les rodalies i poder gaudir una mica de l’aire lliure i el contacte amb la natura que tant ens agraden. En dos cotxes, doncs aquesta vegada anàvem la família el ple, excepte en Joan pare, que tenia feina a la granja, enfilàrem la carretera cap a Castigaleu, potser el poble més proper al de Lluçàs. Aparcàrem a l’entrada, ben al costat de l’església parroquial de Sant Martí, un conjunt gòtic força auster, amb torre de campanar amb petits contraforts, molt semblant a les vistes en els pobles propers, tot construït en el segle XVI. Donàrem un tomb pels quatre carrers del poble, sota una temperatura força freda, trepitjant uns quants bassals glaçats i sense veure'n ni un del centenar d’habitants que diuen que hi viuen. En un panell informatiu de la plaça, veiérem un bon grapat d’itineraris, la majoria per fer en bicicleta, que ens descobririen els voltants i d’allà vam treure la informació que ens hauria de servir pel següent punt d’aturada. Enfilàrem doncs la carretera que va cap a Lasquarri (Lascuarre) i ben aviat trobàrem un trencall a mà dreta que s’enfilava muntanya amunt. Era una pista força pedregosa i per això només gosàrem de pujar-hi amb un dels cotxes, o sigui que la meitat de la colla renuncià a l’excursió. Guanyàrem ràpidament alçada, fins a coronar un turó, trobant-nos amb la senzilla però molt bonica ermita de Sant Isidre, una construcció d’una sola nau, amb una petita porxada d’accés i absis semicircular de traçat romànic. El més impressionant però, és que degut al seu emplaçament, es podia contemplar una immensa panoràmica en rodó, que ens va permetre veure des d’un bon tram de la canyada reial que va des de Lleida a la Val d’Aran, antic camí de ramats en transhumància, fins a la vall d’Isábena, emmarcat tot pel massís del Turbón i la serralada pirinenca i prepirinenca. Ben satisfets i cofois d’haver pogut gaudir d’una estona de plaent contemplació, retornàrem a la carretera general, per arribar-nos tot seguit al nucli de Lasquarri i reunir-nos amb la resta de la família per fer-ne una tranquil·la visita.  El poble s’estén als peus d’un gran temple parroquial dedicat a l’Assumpció, construït en el segle XVI i aixecat sobre les restes d’un antic castell medieval i és que Lasquarri fou una plaça emmurallada, frontera a mitjans del segle XI entre les terres cristianes del nord, conquerides pels moros i les terres més baixes, encara irredemptes. Després, passejàrem pels solitaris carrers, trobant algunes cases força ben conservades i reconstruïdes, però gairebé totes tancades i barrades sense cap senyal de vida. L’única persona amb la que topàrem fou un vellet molt amable que ens mostrà un seguit de fotografies, documents i imatges que tenia clavades amb xinxetes a la porta de casa seva, en una mena d’improvisada i precària oficina de turisme, i amb les que ens explicà una mica la història de cadascuna i de la gent que altrament donava vida al llogarret. Molt contents amb tot plegat, tornàrem cap a casa, quan ja era l’hora de preparar el dinar.

Tuzla, una ciutat molt llunyana... o no.

Ahir, en el suplement dominical de El Periódico, entre altres reportatges interesants, vaig llegir-ne un que sota el nom de “Tuzla, el polvorí”, signat per en Guillermo Nagore, parlava de l’esclat social que està vivint aquesta ciutat del nord de Bòsnia-Hercegovina i del que no n’havia vist cap notícia en altres mitjans de comunicació. Sembla ser que Tuzla havia estat una ciutat molt industrialitzada, en la que el nivell de vida era prou bo, però en la que les conseqüències de la guerra, o millor dit les conseqüències d’uns acords de pau dirigits pels poders internacionals, l’han portat a la més estrepitosa de les ruïnes. Fa unes setmanes, arran del tancament d’una de les seves principals factories, els treballadors van veure vessar el vas de la seva paciència i van iniciar un seguit de manifestacions, a les que s’hi van unir estudiants, joves i la resta d’habitants, fins a derrocar el govern local, ocupar i cremar l’edifici del poder cantonal i organitzar-se en assemblea permanent, a l’espera d’una solució pactada amb el govern central. Copio alguns fragments i declaracions del reportatge: “Això havíem d’haver-ho fet molt abans, no esperar vint anys” I és que els poders internacionals van generar unes macroestructures basades en les divisions ètniques que han portat el país al caire del desastre, mentre uns quants s’omplien les motxilles fins a l’insult, tant a través de càrrecs polítics, com a través de la privatització de les empreses públiques, que han anat enfonsant de manera programada. “S’han carregat totes les empreses que funcionaven, aquí abans tots teníem feina i després de la guerra només s’han obert bancs i centres comercials”. “Aquí no existeix cap enfrontament entre serbis, bosnians i croats. És un enfrontament contra la classe dirigent, contra la corrupció, contra la misèria, contra l’absència de futur”. Aquesta unió entre nacionalitats forma part de l’ADN de la ciutat i va ser un dels llocs on no es va dividir la població durant la guerra i encara menys després. “En ple 2014, estan segregant els nens a les escoles en funció de si són serbis, croats o musulmans. Així no es pot construir res, així els estem dient als nens qui han de ser els seus enemics, des de que tenen cinc anys” Com en tantes altres coses, Tuzla és l’excepció i els nens dels col·legis públics no són segregats, cosa que sí passa en gran part de les escoles bosnianes. Però la casta política, la seva corrupció i les macroestructures de govern no són l’única causa de la situació a la que s’ha arribat. Una colla de nou-rics s’han apoderat de les regnes empresarials del país, amb mètodes molt més pròxims a la rapinya que a la creació de treball i riquesa que es pressuposa a un classe empresarial; privatitzacions d’empreses que funcionaven i que han estat portades a la ruïna per foscos interessos i capitalisme desfermat de col·legues, han condicionat el panorama econòmic del país, en els últims anys... No, no, no, que ningú no es pensi que vull establir cap mena de analogia, paral·lelisme o comparança; de cap manera, he, he. Però... oi que llegint això, dóna per fer algunes reflexions força més properes? O és que tot plegat, potser només són manies meves.

Petits retalls de felicitat quotidiana

Que la Teresa em porti en cotxe fins a la vora de les platges barcelonines de la Nova Icària. Aparcar en una zona lliure de pagament, cosa que sembla impossible a la ciutat. Poder passejar tranquil·lament, tot aprofitant que al ser dia feiner, no hi ha massa aglomeració de gent. Gaudir de l’afalagadora companyia del sol i de la temperatura primaveral. Comprovar com, malgrat el cansament, la cama recent operada va guanyant força i caminar ja no resulta tan feixuc. Seure en la terrassa d’un bar a fer unes tapes senzilles, però que ens faran de dinar. Saludar per sorpresa un conegut que seu a la taula del costat. Caminar una mica més fins a tornar a seure en un banc, buscant una mica d’ombra en ple hivern, i respirar l’airet amb regust de mar que ens hi arriba. Contemplar la gent que va passant, camí de la platja i del gaudi de l’aire lliure. Dedicar una estona a la lectura del llibre que tinc entre mans i que m’està agradant força, tot i que el vaig agafar com a novetat de la biblioteca, sense cap mena de referència. Anar a la primera sessió de la tarda, d’un cinema on fan pel·lícules en versió original. Aprofitar el silenci de la sala buida, on només un altre home ens acompanya com a públic. Veure una pel·lícula que fa temps que és en cartellera i que havia assolit bones crítiques i recomanacions. Comprovar com al sortir del cinema, encara hi ha llum de dia i fins i tot el sol ens deixa anar les seves darreres clarors. Tornar a fer una bona caminada fins el lloc on havíem deixat el cotxe. Fer el camí de retorn a casa, sense pressa ni nervis, malgrat l’intens tràfic que hi ha en aquesta hora, de sortida de Barcelona. Arribar a casa i poder descansar en la butaca reclinable que aquests dies de recuperació tan bon servei m’ha està donant. Tornar a submergir-me en la lectura. Rebre la visita de la filla gran i intercanviar un bon grapat d’opinions sobre diferents aspectes de la seva vida. Fer un sopar lleuger i entretenir-se una estona davant de la televisió, sense trobar però, cap programa que demani massa atenció. Anar-me’n al llit, pensant en la profunda estimació que rebo de la família i passar una nit plàcida i reparadora. Despertar-se veient que el sol torna a lluir en el cel de casa nostra. Fer i prendre’s el suc de taronja que els dies festius ens fa de desdejuni. Repassar breument el correu electrònic a l’ordinador. Dutxa i afaitat abans de deixar-me portar, altra vegada amb el cotxe, fins a casa del meu germà. Passar una llarga estona a la seva terrassa, amb dinar a la brasa inclòs, gaudint altre cop del sol, l’aire lliure i sobretot, la bona conversa. Tornar a comprovar que malgrat fa més de seixanta que ens coneixem, ens entenem d'allò més bé i mantenim una excel·lent capacitat de conversa, amb temes que no per repetits, deixen de ser interessants. Tornar a casa i repetir els hàbits més casolans i quotidians. Saber que el Barça ha guanyat el seu partit fent molts gols i veure’n el resum per la televisió. Recuperar el descans nocturn més plaent. Despertar-se amb la il·lusió de que avui podré tornar a cantar amb els meus companys del Cor, una experiència que sempre aporta sensacions molt agradables... Caram!!! Si m’ho miro bé, tots aquests senzills retalls configuren la dolça percepció de que la meva vida no pot ser més afable; no tinc cap dret doncs, a queixar-me per res... quines “manies meves” més entranyablement joioses!!!

Parlar, llegir, escoltar, escriure, comunicar...

Fa uns dies, el meu germà deixava constància escrita de la degeneració que el mot “discutir” ha anat adquirint entre nosaltres. Si, com deia ell, mirem el diccionari, veurem que està definit així: Parlar amb una o diverses persones d’una qüestió de la qual hom examina els diferents aspectes, propiciant un intercanvi d’arguments o d’opinions. Sembla molt clar que, avui en dia, aquesta no és la manera en que la gran majoria utilitza aquest vocable i el “discutir”, està a l’ordre del dia que sigui una mena de baralla, en la que preval la violència verbal, la cridòria i la única intenció d’imposar els nostres criteris per damunt de qualsevol altre. Em sembla que no cal esmentar l’exemple de les prolífiques tertúlies radiofòniques o televisives, que tant sovint omplen de paraules altisonants les nostres oïdes. D’altra banda, en un llibre d’en Milan Kundera que acabo de llegir, i que per cert, no m’ha agradat massa, puc copiar el següent fragment: "Ja sabeu el què passa quan dues persones xerren; una parla i l’altra li talla la paraula: “És ben bé com jo, que...”, i es posa a parlar d’ella fins que la primera aconsegueix tornar-hi a ficar cullerada. Aquesta frase, “és ben bé com jo, que...”, sembla un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altre, però és una enganyifa; en realitat és una revolta brutal contra una violència brutal, un esforç per alliberar la nostra pròpia oïda de l’esclavatge i ocupar per força l’oïda de l’adversari. Perquè tota la vida de l’home entre els seus semblants no és res més que un combat per emparar-se de l’oïda de l’altre". Més endavant, en un altre capítol, reflexiona sobre la necessitat que podem tenir de comunicar-nos i ho fa relacionant-ho amb la grafomania o mania d’escriure. Diu: “La proliferació irresistible de la grafomania entre els homes polítics, els taxistes, les parteres, els amants, els assassins, els directors, els metges i els malalts, demostra que tot home sense excepció porta en ell la virtualitat d’escriptor, de manera que tota l’espècie humana podria a dret a llei baixar al carrer i cridar: “¡Tots som escriptors!” Perquè tots sofrim davant l’idea de desaparèixer, sense deixar ni rastre, en un univers pròxim o llunyà, indiferent, i per aquest fet volem, mentre encara hi ha temps, convertir-nos en el nostre propi univers de paraules. Quan un dia tothom es desperti escriptor, arribarà el temps de la sordesa i de la incomprensió universals”. Tot plegat dóna per a reflexionar una mica i fer-se unes quantes preguntes d’aquestes que sovint no sabem, o no volem, contestar-nos a nosaltres mateixos. Sabem prou viure la comunicació amb els nostres pròxims? Perquè aleshores aquest esclat de les anomenades xarxes socials? Tant ens importa que ens escoltin, llegeixin, segueixin o comprenguin? Sabem compartir les nostres opinions i acceptar les contràries sense disgust? Són realment “manies meves” aquests escrits que penjo en el meu bloc?

Obres al Passeig de Gràcia de Barcelona

He copiat part d’una portada de El Periòdico i una fotografia que una bona amiga ha penjat al Facebook, per compartir també amb ella, aquesta queixa que fa dies que em volta pel cap. “Obres al Passeig de Gràcia de Barcelona” per millorar les voreres, suprimir vies laterals i potenciar l’accés comercial al públic. Bé, d’entrada caldria dir que per principi no hauria d’estar en contra de qualsevol mesura que impliqui una millora pels vianants, en detriment de la circulació de vehicles, dels que anomenem privats. Però... em sembla que aquest no és el veritable motiu d’aquestes obres que ja s’han endegat en el conegut carrer barceloní. Sincerament, no crec que ens haguem de deixar entabanar per un propòsit que no és sinó, una vegada més, una inversió orientada només de cara als més rics i de cara també al turisme. Als més rics, que són sense cap mena de dubte, els propietaris i llogaters de tots aquests comerços de luxe, regentats sovint per multinacionals que res tenen a veure amb la idiosincràsia barcelonina d’arrel, que hauria de ser el referent de cara a potenciar el nostre comerç. I al turisme, perquè tal i com està succeint des de fa molts anys a la ciutat, sembla que tot el que es fa, tot el que s’inverteix i tot el que l’Ajuntament potencia i es gasta els diners, està orientat única i exclusivament a afavorir més i més, sense cap mena de límit, aquest fenomen que, segons la meva humil opinió, tant de mal està fent a la ciutat i sobretot als ciutadans, és a dir als barcelonins i als que ens sentim com a tals. Ja fa temps que en un escrit d’aquest mateix bloc, vaig manifestar el meu desencís pel fet que el turisme ens havia “robat” la ciutat, especialment llocs tan emblemàtics com el centre històric, etc. Ara, amb aquesta irreparable pèrdua creixent com una taca d’oli cap a espais més circumdants, anem comprovant com el “parc temàtic” en el que s’ha convertit la ciutat de Barcelona, no sembla tenir límit, amb tota la càrrega de menys teniment que això representa pels seus autèntics habitants, que són als que s’hauria de fer la vida més còmode, cobrint necessitats autèntiques de convivència, veïnatge, serveis públics, serveis socials, etc. Però no, és molt més important atendre unes superbes demandes que semblen convenir només als poderosos comerciants del Passeig de Gràcia, ignorant les dramàtiques realitats dels milers i milers de barcelonins que, sense cap mena de dubte i els fets ho demostren, són autèntics ciutadans de segona, o de tercera, o de quarta... i que encara farien un favor als governants si abandonessin aquesta condició i deixessin espai i presència als somnis abassegadors dels prepotents. O no en tenim un altre exemple amb la corrua de botigues històriques de la ciutat, obligades a abandonar els seus centenaris locals, a l’empara de la nova llei del preu dels lloguers? Clar que... potser algú pensarà que sóc un rondinaire i que en definitiva, tot plegat només són “manies meves”.

Sortides des de Lluçàs: Calladrons, Ciscar i Entença

Els dies de Nadal, que com sempre hem fet en els darrers anys, els passem a casa dels consogres, és a dir, a terres aragoneses de parla catalana, vam aprofitar, també com sempre, per fer alguna sortida per les terres i pobles del voltant, descobrint d’aquesta manera nous paisatges. Així, el dia de Sant Esteve, que es va aixecar molt assolellat però també amb un aire molt fresc que t’obligava a abrigar-te força, vaig sortir de Lluçàs amb “les meves dones”, per anar fins a la carretera nacional de Benavarri i una mica més avall d’aquest nucli, agafar un trencall que ens portà fins uns quants petits pobles que vam visitar amb deteniment. El primer era Calladrons, retolat Caladrones en la toponímia aragonesa, on ens vam aturar al costat de l’edifici de la vella i senzilla escola, que ara no semblava estar dedicat al mateix servei, on un xiquet ens indicà el carrer que baixava fins el cementiri, on vam trobar la petita ermita de Santa Justa, amb traçat romànic del segle XII-XIII, en les línies del seu absis. Després, ens enfilàrem fins a l’església de Santa María, també amb restes romàniques a l’absis, però amb unes malaurades reformes en la resta de l’edifici, suposadament aprofitat com habitatge, fins i tot amb la irrespectuosa obertura d’un gran finestral en una de les parets laterals. De lluny, també vam poder veure les enrunades restes d’una torre quadrada, únic vestigi del vell castell. Continuant per la estreta carretera i travessant grans camps de conreu de cereal i algunes granges, arribàrem a un trencall on es troba el nucli de Ciscar, que en alguns llocs he vist indicat amb accent, Císcar, on vam deixar el cotxe a l’entrada i ens enfilàrem per uns estrets i costeruts carrerons, ja que el poble es troba arrapat a un petit turó, coronat pel que fou un antic castell, reformat després com a gran casalot on residia l’amo de les terres que l’envoltaven, amb la curiositat d'unes estretes finestres, com a espitlleres, des d'on deien que el senyor es dedicava a controlar el treball que feien els seus camperols; una construcció que amaga l’església de Sant Miquel, també amb vestigis romànics, de nou localitzats en l’absis semicircular i una primera nau en volta, a la que s’hi ha afegit modernament, l’entrada i l’espadat del campanar. L’aire bufava amb tanta força i el fred era tan viu que no ens vam poder aturar massa en la visita, més enllà de fer les quatre fotografies de rigor. Tornàrem al cotxe i en un parell de minuts, vam arribar a Entença, o Antenza si en fiem dels rètols, un altre petit nucli, molt semblant d’aspecte als anteriors, i on també trobem l’església parroquial de Sant Jaume, amb línies romàniques en un descomunal absis, reforçat per un mur posterior, però també amb el curiós detall d’una petita porta d’accés, sota un minúscul campanar, encastats a la paret d’una nova construcció, demostrant, una vegada més, la poca consideració arquitectònica que mereixien aquestes coses temps enrere. No cal dir que, a banda del xiquet que vam trobar a Calladrons, poca gent més veiérem en la resta, serà pel fred o perquè aquest nuclis es troben en un malaurat procés de despoblació. Contents però, per tot el que hem vist i visitat, tornàrem cap a casa, on ens esperava una bona calçotada.

Un bon any de cinema

Lentament vaig recuperant el ritme quotidià de vida i amb ell, també vaig posant-me al dia en això de les “manies meves”. Avui toca recordar el bon any de pel·lícules al cinema que vam tenir el 2013, i per tant completaré la meva breu i habitual crònica, amb les que vam veure en el darrer quadrimestre. “Mud”, nord-americana, dirigida per Jeff Nichols, la interessant història d’un solitari fugitiu, descobert per dos adolescents, que presenta un rerefons prou tràgic. “Cruce de caminos”, també nord-americana, d’en Derek Cianfrance, on s’explica una dramàtica història entrellaçada, que presenta aspectes atractius, malgrat alguns tics propis d’aquesta mena de cinema. “La herida”, espanyola, molt dura, dirigida per Fernando Franco i ben interpretada per la Marian Álvarez, que dóna vida a una dona que voreja la trentena, amb caràcter bipolar i seriosos problemes de relació. “Gloria”, xilena, de Sebastián Lelio, on se’ns mostra la lluita per omplir de sentit la vida d’una dona de seixanta anys, sola, però que encara creu en l’amor i en la necessitat de compartir sentiments. “El quinto poder”, nord-americana, de Bill Condon, que ens parla sobre una realitat ben recent, la creació d’una plataforma informàtica que ha permès denunciar de forma anònima i filtrar informació secreta, sobre obscurs afers secrets governamentals i tota mena de crims corporatius. “La mirada del amor”, altre cop nord-americana, d’Arie Posin, una comèdia d’embolics, protagonitzada per una parella que ronda els seixanta i que aporta un regust agredolç a la seva inversemblant història. “Todos queremos lo major para ella”, catalana, de la Mar Coll, amb la Nora Navas interpretant una dona turmentada per les conseqüències d’un accident i les dificultats de reintegrar-se a un entorn i a una vida que fins aleshores li havia semblat normal. “La vie d’Adèle”, francesa i dirigida per Abdellatif Kechiche, en la que se’ns mostra molt explícitament la relació homosexual entre dues dones, que més enllà de les escenes de sexe, ofereix una interessant perspectiva sobre la dependència i els lligams de l’amor. “Una família de Tokio”, japonesa és clar, dirigida per Yôji Yamada, amb la nua exposició de la vida d’una família de classe mitjana d’aquell país i el contrast que representa per a nosaltres, moltes de les seves maneres de relacionar-se i d’entendre els valors familiars. “Blue Jasmine”, la última d’en Woody Allen, on sembla haver recuperat el bon to de les seves millors històries, gràcies en bona part a la gran interpretació que ens fa la Cate Blanchett. “Tres bodas de más”, esbojarrada pel·lícula espanyola, de Javier Ruiz Caldera, amb una història sense cap ni peus, però que pot configurar una bona estona d’entreteniment. I per acabar, “Ismael”, una nova producció espanyola, en aquest cas dirigida per en Marcelo Piñeyro, i que ens ofereix la sentida història d’un nen que vol conèixer el seu pare biològic, és a dir, argument de drama que tot i no ser un producte rodó, obté un resultat global força interessant. Apa, amb això tanquem el 2013 cinematogràfic.