Porrera i els rellotges de sol

Com a preàmbul de la nostra estada a terres de la Batalla de l’Ebre, divendres passat vam visitar el poble de Porrera, al Priorat. Hi arribàrem per la carretera que baixa des del Coll de la Teixeta, abans d’entrar a Falset i ens trobàrem amb la imatge d’un poble gran, costerut, arrapat a un tossal, i que diuen que no arriba als cinc-cents habitants, dels que nosaltres a penes en vam veure quatre o cinc caminant pels seus carrers. El primer però, que ens va sorprendre va ser la configuració de les seves cases, totes prou altes, de tres i quatre plantes, antigues i amb aires senyorials, tot i que sovint tancades i no massa ben conservades, potser com a senyal de la riquesa que en el seu temps havien atresorat els seus habitants, suposem que en les bones èpoques de collites vinícoles, però que després, amb la fil·loxera, el despoblament rural i altres problemes, va anar davallant notòriament. En qualsevol cas, el veritable motiu de la nostra visita a Porrera era el poder veure els seus afamats rellotges de sol, que des de fa un temps, són objecte del meu particular interès. El poble en conserva catorze d’antics, més algun més de modern, i té perfectament organitzada una ruta que ens portà a descobrir-los un per un. La majoria són pintats sobre parets arrebossades, amb dissenys força diferenciats i amb dates d’origen del segle XIX, tot i que molts es troben en perfecte estat. El més espectacular, el del Portal, que diuen és un dels més grans de Catalunya, fet per en Jaume Assens i Simó a l’any 1858 i restaurat el 1995, mostra un complicat entramat de senyals, amb no només referències horàries sinó també relacions amb els signes de l’horòscop, tot plegat prou difícil d’entendre si no ets entès en la matèria, circumstància de la que sembla riure-se’n l’autor en una inscripció ben clara. Dels altres, a banda d’un que només es pot llegir a partir del migdia, quan rep el sol, o d’algun altra que roman a mitja ombra, per estar tapat per branques d’arbre o pel mig cobert d’un balcó proper, podem destacar el del Castell, que està en un estat lamentable de conservació i que s’orienta totalment al nord, amb una inscripció que deia: “Què mires mussol, si aquí mai toca el sol”, o sigui que aquella gent també estava per a la broma. Un cop descoberts i fotografiats tots els rellotges, vam anar a dinar a la Cooperativa, en un ambient molt agradable, molt ben atesos, amb un bon menjar, tot i que el preu... doncs per ser dia de cada dia, potser picava una mica massa alt. Ah! Sobretot la carta de vins, doncs qui sap si fent ostentació de la fama que els productes del Priorat han tornat a agafar en els darrers anys, presentaven uns preus absolutament prohibitius per a una butxaca normal. Havent dinat, la propera ermita de Sant Antoni, ens oferí una bona visió del conjunt del poble, tot i que la preceptiva i reparadora becaina ens vam veure obligats a fer-la dins del cotxe, ja que l’aire que hi bufava era fresc i francament molest.