Copio el titular de l’article d’un reconegut periodista publicat a un diari de gran tirada: “La vida sigue igual”, on analitza els resultats de les eleccions d’ahir a Catalunya. I és que, com sempre, si fem cas de les declaracions de tots els partits... tots han guanyat!!! Hi ha qui presumeix d’haver guanyat en escons, hi ha qui també ho fa per haver-los triplicat tot i ser minoria, hi ha qui diu que es manté com a tercera força al Parlament, hi ha qui en té prou amb haver-se mantingut malgrat la polarització, hi ha qui està content pel fracàs dels altres, etc., i si fem cas de l’aspecte plebiscitari que molts han volgut donar a aquesta convocatòria, hi ha qui diu que el SÍ ha guanyat matemàticament i ja n’hi ha prou, i hi ha qui es manifesta content per evitar que aquest superi el 50% necessari, o sigui que... tots a destapar l’ampolla de cava! Clar que també hi ha lectures negatives, com les que argumenten que no s’ha pogut arribar a la majoria de vots que podria emparar els propòsits independentistes, o com les que diuen que malgrat fer-se coalicions un xic estranyes, ara encara tenen menys diputats que els que ostentaven per separat fins a dia d’ahir... Bé, com sempre, tota opinió és lliure i mereix ser respectada si està feta des d’un mínim de coherència i consideració vers els altres, però... a mi em sembla que de veritat, no hem avançat massa, és a dir que, tal i com diu l’article esmentat, tot segueix si fa o no fa, igual. I és clar, això després de cinc anys de repetides convocatòries electorals, de multitudinàries i molt emotives manifestacions al carrer, i de tanta i tanta il·lusió i empenta com hi ha posat tanta gent, darrera l’esquer de que ens trobàvem davant d’una fita històricament única pel nostre país. I potser sí que era així, però a l’endemà, mirant-ho sense massa escalfor “mitinguera”, el que s’anomena la veu del poble, de tot el poble en conjunt, que al cap i a la fi és el que compte en democràcia, em sembla que ha refredat molt i molt totes aquelles perspectives que tantes i tants ens havíem format. No, no tenim al davant un bon panorama, doncs malgrat l’altíssima participació assolida, amb només un 48% dels vots teòricament favorables, no es pot endegar un projecte tant rupturista com el que ens proposaven. Potser no era aquest el camí? I creieu-me que em sap molt de greu, doncs tinc molts bons amics i molt estimats, que s’han deixat literalment la pell en aquest projecte. No, no us enfadeu, amics, per aquestes paraules potser tenyides del pessimisme que sempre m’atribuïu; no em feu massa cas, doncs al cap i a la fi, potser tot plegat només són “manies meves”.
