Dijous, 29 de Març del 2012

Havia pensat començar aquest escrit renegant de la meva ciutadania com a santcugatenc. Aquest matí, a les dotze en punt, al davant de l'edifici de l'ajuntament del poble en el que visc, s'hi veia més policia que no manifestants. I això que som més de vuitanta mil, els habitants. El sentiment de frustració ha estat gran, però després, pensant en les cinc-centes persones que ens hi hem arribat a aplegar (reconec que no sé comptar massa bé i amb aquesta valoració no sé si em poso de la banda dels convocants o de les dades oficials), he arribat a la conclusió que no he de renegar de res. Al cap i a la fi, què es pot esperar d'un poble en el que des de fa molts anys, sempre han guanyat les dretes, les que vesteixen el seu discurs amb tarannà nacionalista, i acaben pactant sempre amb les més recalcitrants i centralistes. I no he de renegar de res, perquè m'ha agradat veure'm al costat de les forces vives de l'esquerra santcugatenca que, malgrat presentar sempre les mateixes cares, no perden la fermesa ni la il·lusió en les seves lluites reivindicatives. I m'ha agradat poder escoltar el breu (per una vegada!) i improvisat discurs d'en Jordi Casas, animant a aplegar esforços per evitar aquest esborany que s'ha creat entre els rics i els pobres, animant a la lluita conjunta de les classes populars i treballadores i animant també a totes les forces d'esquerra a fer una comuna reflexió sobre el nostre sistema social. I per descomptat, m'ha agradat anar a la manifestació amb la Teresa, amb la Glòria i amb la petita Mariona, pensant que quan jo tenia la seva edat, això de manifestar-se era quelcom inimaginable. De tornada cap a casa però, les botigues estaven totes obertes i les terrasses dels bars plenes de gent fent el vermut. O potser en realitat, tot són manies meves!

El castell de Burriac

Ahir, seguint el costum d'aquestes últimes setmanes, en les que la jubilació de la Teresa ens permet fer sortides en dia feiner (pels altres, és clar), i descobrir o recuperar indrets propers del nostre país, vam fer una excursió molt bonica. Esperonats pels comentaris d'un bon amic, vam enfilar cap a la costa del Maresme, fins arribar al poble de Cabrera de Mar. Allà, circulant per la rambla que porta cap a la Font Picant i després per un tram de pista de terra, vam deixar el cotxe en una gran esplanada i vam començar a grimpar per un corriol que s'enfila, més verticalment del que imaginàvem, fins el Castell de Burriac, que corona un estilitzat turó, a poc més de tres-cents metres sobre el nivell del mar. Diuen que aquest castell ja figura en documents de l'any 1017, en temps de la televisiva Ermessenda, tot i que en les excavacions arqueològiques que s'hi van fer fa uns anys, fins i tot s'hi van trobar restes d'una cisterna romana. La qüestió és que un cop a dalt, vam poder gaudir d'una panoràmica completament circular, sobre totes les terres de la antiga senyoria del Maresme; vam poder recórrer les restes de la fortificació, curosament restaurades i fins i tot ens vam permetre una estona de descans i lectura, entremig de les pedres que tantes històries deuen haver viscut. Al tornar, vam optar per no fer la cabreta i davallàrem per un camí prou ample que, tot passejant i fent una mica més de volta, ens deixà altre cop al costat del cotxe. Ah! I com que ja era hora de dinar, a l'antiga masia de Can Rodon, a Cabrera, ens van oferir un esplèndid i econòmic menú, ben instal·lats en una tranquil·la terrassa al sol... tot un privilegi!

Dilluns, 19 de Març del 2012

Ahir vaig llegir una entrevista a un home que no coneixia. Es diu Pepe Beúnza, va néixer a València i ara viu jubilat a Caldes de Montbui. El seu mèrit és que va ser el primer objector de consciència de l'estat espanyol, allà per l'any 1.971 i per aquella desobediència va patir anys de presó i càstig a un batalló del Sahara. Activista per la Pau i pioner també en comunitats agrícoles, recentment el Parlament li ha atorgat un premi. En Pepe mai no ha abandonat les seves idees i un dels seus eslogans principals que encapçala el seu discurs sempre ha estat: "les despeses militars per a despeses socials". Pensant-hi una mica, sembla mentida que, malgrat alguns podran presumir de les millores que hi hagut en aquest sentit, avui en dia que tant es parla de retallades económiques, i que tant i tant afecten el nostre estat del benestar, molt especialment en matèries tan importants com la salut i l'eensenyament, no hi hagi manera que es decideixin fer també retallades en qüestions tan absurdes com la despesa militar... o la despesa de la corona... o el cost diplomàtic de les delegacions a l'estranger... (com diu un bon amic meu, perquè costoses celebracions de l'aniversari de la "Pepa" a Berlin o a Pequin?)... o les subvencions a l'església catòlica!!!  Coses que sense rumiar-s'ho massa, semblen senzilles de fer, però que per a qui mana, deuen tenir vital importància, oi?   O potser, en realitat, només són manies meves!

Divendres, 9 de Març del 2012

Ja sé que des de fa molts anys, és una font inesgotable d'ingressos per l'economia del nostre país. Ja sé que lentament, moltes empreses, grans i petites, i en conseqüència, molts llocs de treball, subministradors, botigues i serveis de tota mena, han anat configurant les seves xifres de negoci al voltant d'aquest fet que poc a poc, s'ha convertit en quelcom imprescindible pel nostre nivell de vida, present i futur. Però em sap greu haver de reconèixer que cada dia més, em sento robat pel conegut fenòmen del... turisme! Sí, centrant-me a la ciutat de Barcelona, però imagino que podent-ho fer extensiu a tants i tants pobles i ciutats de la nostra geografia, veig que el turisme ens ha anat prenent tot allò que més estimàvem de casa nostra. Avui en dia, em veig incapacitat de poder gaudir d'un passeig per les Rambles, de prendre'm tranquil·lament una cervesa a la Plaça Real, de seure una estona a la Plaça de Catalunya o al Passeig de Gràcia, de visitar el claustre de la Catedral, descansar a Sant Felip Neri o caminar pels carrerons de la Ribera. I és que tot, absolutament tot, està preparat, enfocat i pensat de cara als turistes, havent deixat completament de banda el veritable caràcter que havien adquirit tots aquests indrets per a la gent del país. I no ho dic només pel fet que majoritàriament són ells, els turistes, els que ocupen físicament aquests espais, sinó també pel fet que tant els preus com la qualitat del que s'ofereix, no tenen res a veure amb el que nosaltres havíem gaudit anys enrera. Aquesta setmana, en una terrassa d'un quiosc de Montjuïc, un petit entrepà de pernil i una cervesa, em va costar el triple del que acostumo a pagar cada dia en el meu poble... i a més, la qualitat i el servei van estar infames! Crec doncs, que el ciutadà de carrer ha perdut molt amb la desbordada febre turística que ens domina. O potser en realitat, només són manies meves!

Román Sánchez Damià

Conjuntament amb el seu germà Manolo, dirigia el taller de clixés i fotogravats per arts gràfiques, en el que treballava el meu pare com a dibuixant, i en el que jo vaig entrar d'aprenent, als catorze anys, abans d'iniciar la meva vida professional com a deliniant. Era un home simpàtic i amable, molt treballador, que mentre el seu germà portava la part comercial i més de cara al públic del taller, ell s'encarregava de que la feina es desenvolupés bé i sense entrebancs, és a dir, tractava amb la dotzena de treballadors que tenien contractats i mirava de que màquines i materials estiguessin sempre a punt. Estava casat i tenia dos fills, i amb la família havíem fet alguna sortida a muntanya, si més no, recordo gràcies a les fotografies, una acampada que vam fer a prop de Vidrà. Més tard, va agafar afició a les barques i alguna vegada havia convidat la gent del taller a passar un diumenge navegant des del port de Cubelles, que era on tenia ancorada la seva. Però el que més recordo d'ell, al passar el temps, és l'impacte que em va causar la notícia, quan ja havien passat uns quants anys, de que amb els fills havent acabat la carrera universitària, va donar un tomb radical a la seva vida, venent la part del negoci al seu germà i anant-se amb la barqueta a viure a Eivissa... en companyia de la secretària que des de temps immemorial havia treballat a l'oficina del taller, una noia prou delicada, amb la que a primera vista, no feien pas massa parella, però... la vida té aquestes coses!

2 llibres, 200 pàgines, 2 dies

I dos autors catalans, dels que podríem considerar clàssics. Manuel de Pedrolo, amb la seva novel·la "Joc brut", la història d'un crim suposadament perfecte, que lògicament no esdevé com a tal, narrada amb precissió i amb detall de tot el que pensa i sent el protagonista. Malgrat no ser una novel·la policíaca típica, manté molt bé la tensió del lector, tot i que el final no resulta gens sorpresiu. I Maria Barbal, amb "Escrivia cartes al cel", en la que l'autora del Pallars, abandona la seva temàtica rural i dels temps de la postguerra, per parlar-nos també d'un acte delictiu, com és el segrest en una llar d'infants, narrat des de la veu de diferents protagonistes, fins i tot secundaris, assolint d'aquesta manera mostrar-nos la vida i circumstàncies personals de tots ells, cosa que enriqueix la història. En ambdós casos, els llibres a penes superen les cent pàgines i això fa que es llegeixin gairebé d'una tirada i que serveixin, en definitiva, de bon entreteniment per a una estona. Alhora, almenys per part meva, m'ha permès recuperar lletres i autors de casa nostra als que, per qüestions diverses, potser no els he dedicat l'atenció que sens dubte, mereixen.

Dijous, 1 de Març del 2012

Sembla ser que el Banc Central Europeu, en poc més de quatre mesos, ha posat a subhasta en crèdits tous, és a dir, a baix interès, més d'un bilió (amb "b" de burro) d'euros. Aquestes operacions han anat encaminades a evitar la fallida econòmica d'alguns estats, entre ells l'espanyol, i en conseqüència, la de tota l'Unió Europea. Ara bé... a aquestes subhastes qui hi pot anar? Qui es pot beneficiar de l'interès baix dels crèdits oficials?  Doncs, tota mena de bancs, inclosos els privats!!!  Això sí, amb la condició de que una part d'aquesta liquidesa obtinguda, s'inverteixi en els bons estatals dels països en crisi, per allò d'apaivagar-la, almenys aparentment. Però... només una part dels diners obtinguts, doncs de la resta en poden fer l'ús que més els convingui. O sigui que de nou es demostra que els diners que podríem titllar d'oficials, van a parar als negocis que els bancs privats remenen al seu gust i pel seu únic benefici. Jo, que com sempre he dit, no sóc massa eixerit a l'hora d'analitzar tot aquest entrellat econòmic, em pregunto perquè el diner oficial no va a parar directament i en la seva totalitat a les destinacions que calgui, sense més intermediaris, però suposo que això és massa senzill i que la vida, i molt especialment, la vida política i econòmica d'aquest món en el que ens ha tocat viure, ha de ser molt més complexa. O potser en realitat, només són manies meves!