Parlar, llegir, escoltar, escriure, comunicar...

Fa uns dies, el meu germà deixava constància escrita de la degeneració que el mot “discutir” ha anat adquirint entre nosaltres. Si, com deia ell, mirem el diccionari, veurem que està definit així: Parlar amb una o diverses persones d’una qüestió de la qual hom examina els diferents aspectes, propiciant un intercanvi d’arguments o d’opinions. Sembla molt clar que, avui en dia, aquesta no és la manera en que la gran majoria utilitza aquest vocable i el “discutir”, està a l’ordre del dia que sigui una mena de baralla, en la que preval la violència verbal, la cridòria i la única intenció d’imposar els nostres criteris per damunt de qualsevol altre. Em sembla que no cal esmentar l’exemple de les prolífiques tertúlies radiofòniques o televisives, que tant sovint omplen de paraules altisonants les nostres oïdes. D’altra banda, en un llibre d’en Milan Kundera que acabo de llegir, i que per cert, no m’ha agradat massa, puc copiar el següent fragment: "Ja sabeu el què passa quan dues persones xerren; una parla i l’altra li talla la paraula: “És ben bé com jo, que...”, i es posa a parlar d’ella fins que la primera aconsegueix tornar-hi a ficar cullerada. Aquesta frase, “és ben bé com jo, que...”, sembla un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altre, però és una enganyifa; en realitat és una revolta brutal contra una violència brutal, un esforç per alliberar la nostra pròpia oïda de l’esclavatge i ocupar per força l’oïda de l’adversari. Perquè tota la vida de l’home entre els seus semblants no és res més que un combat per emparar-se de l’oïda de l’altre". Més endavant, en un altre capítol, reflexiona sobre la necessitat que podem tenir de comunicar-nos i ho fa relacionant-ho amb la grafomania o mania d’escriure. Diu: “La proliferació irresistible de la grafomania entre els homes polítics, els taxistes, les parteres, els amants, els assassins, els directors, els metges i els malalts, demostra que tot home sense excepció porta en ell la virtualitat d’escriptor, de manera que tota l’espècie humana podria a dret a llei baixar al carrer i cridar: “¡Tots som escriptors!” Perquè tots sofrim davant l’idea de desaparèixer, sense deixar ni rastre, en un univers pròxim o llunyà, indiferent, i per aquest fet volem, mentre encara hi ha temps, convertir-nos en el nostre propi univers de paraules. Quan un dia tothom es desperti escriptor, arribarà el temps de la sordesa i de la incomprensió universals”. Tot plegat dóna per a reflexionar una mica i fer-se unes quantes preguntes d’aquestes que sovint no sabem, o no volem, contestar-nos a nosaltres mateixos. Sabem prou viure la comunicació amb els nostres pròxims? Perquè aleshores aquest esclat de les anomenades xarxes socials? Tant ens importa que ens escoltin, llegeixin, segueixin o comprenguin? Sabem compartir les nostres opinions i acceptar les contràries sense disgust? Són realment “manies meves” aquests escrits que penjo en el meu bloc?