Fa massa temps que tinc abandonat aquest bloc i crec que ja va sent hora que m’hi torni a posar. Han passat moltes coses des de les vacances d’estiu, però no per això cal deixar de banda el records dels moments més feliços de tot el que vam viure aleshores. Començaré per una de les sortides que vam fer des del poble de Calanda, on estàvem passant els primers dies del mes d’agost. Amb el cotxe, vam anar fins a Besseit, a la porta dels ports del mateix nom, per retornar a un indret que potser feia vint-i-cinc anys que no trepitjàvem, el camí que porta fins el Parrissal, seguint el curs del riu Matarranya. El record potser ens traeix descobrint que el camí, sortint del poble, es troba ara asfaltat malgrat conserva l’estretor de quan havia estat simplement una pista de terra, hereva dels camins de carro que envoltaven tots els camps de conreu que abastien el poble. A uns quatre o cinc quilòmetres, ens troben una altra novetat, un lloc de control, on un noi molt amable ens diu que cal pagar una mòdica quantitat, per accedir amb el cotxe fins a una esplanada propera, on l’hem d’aparcar i continuar a peu. Sembla que l’accés està regulat i els pocs diners que recapten els destinen al manteniment del parc. Continuem doncs a peu, des del lloc on hi havia l’antiga mina del Parrissal, i on fins i tot s’hi poden veure unes protegides restes de pintures arqueològiques, per un corriol força ample i planer, que va seguint el traçat del riu. El passeig és agradable i el paisatge esplèndid i refrescant, l’aigua és abundosa i dels boscos de l’entorn ens arriba la pau que sempre encomanen aquesta mena d’indrets. Sovint hem d’anar passant d’un costat a l’altre del riu i ben aviat comencem a trobar les passeres formades per taulons de fusta que, penjades i ben arrapades a les roques que s’enfilen verticals a costat i costat, ens permeten anar avançant. Un parell de quilòmetres més amunt, quan les pedres estrenyen el camí, tot configurant formes prou estranyes i fan molt més dificultosa la caminada, ens aturem per gaudir de l’entorn, abans de començar a desfer al recorregut. Fa calor, però la caminada ha resultat molt plaent i paga la pena del petit esforç realitzat. Cal però, fer esmen de quelcom que ens ha molestat molt: l’incivisme de la gent, doncs malgrat està repetidament avisat en cartells, que no ens podem banyar ni caminar per la llera del riu, ja que més avall hi ha captació d’aigua potable, són molts, massa, els que no fan cas d’aquesta prohibició i es remullem tranquil·lament en algun bassal un xic més profund o fins i tot, famílies senceres que fan l’excursió per dins de l’aigua, en una mostra ben clara de la poca cultura i el poc respecte per la natura que els grans transmetem als petits. Una veritable vergonya. Retornats al cotxe i al poble, recuperem forces amb un bon àpat en un dels restaurants que allà s’hi poden trobar. Una sortida doncs, no massa dificultosa, però que ens ha portat records molt entranyables de quan l’havíem fet amb les nenes i els amics de la colla de Rubí.
