Intens primer trimestre de lectura

Aquest primer trimestre de l’any ha estat molt intens pel que fa a la lectura, en bona part gràcies a l’obligat temps de recuperació de la meva intervenció de maluc. Aquest és el breu resum dels llibres que han passat per les meves mans. “Colás Breugnon” de Romain Rolland, una història de les que et sents content d’haver llegit; una lliçó de vida, de posicionament davant el fet més quotidià que, malgrat estar ubicada en època llunyana, resulta absolutament intemporal, fent que t'enamoris del protagonista, per la seva capacitat de mestratge davant totes les circumstàncies que concorren a la seva existència. “Joana de les paraules clares” de Joana Raspall i Juanola, editat per una bona amiga, amb la molt bella voluntat de retre homenatge a aquesta gran però modesta persona de les lletres catalanes; dolços i il·lustratius els texts que ens parlen de la seva vida; un llibre infantil, sí, però gran, molt gran, en el seu contingut. “La verdad sobre el caso Harry Quebert” de Joël Dicker, un best-seller que manté la seva intriga amb constants girs, de forma que mai no saps si estàs sobre la pista segura, com a bon patró d’història policíaca, però que presenta un conjunt final bastant millorable. “El tramvia groc” del valencià Joan Francesc Mira, on l'autor ens desgrana tots els seus records d'infantesa i adolescència, en el nucli semi rural en el que va viure; tot narrat amb una tendresa i una emoció extraordinàries, que ajuden a entendre molt bé com vivien i què passava en aquells foscos temps, que d'alguna manera van ser també propis. “El guardià invisible” de Dolores Redondo, una novel·la negra, ben escrita, amb personatges interessants i una trama que anima a llegir pàgina rere pàgina sense pausa, tot i que cal dir que alguns aspectes de l’argument no acaben de encaixar del tot, almenys sota el meu punt de vista. “Los años de peregrinación del chico sin color” del japonès Haruki Murakami, una inesperada sorpresa amb aquest afamat autor, partint de les reticències que tenia de lectures anteriors que no m’havien convençut massa; una història que, amb algun que altre dels seus naturals desvaris, ens apropa a una realitat que atrau i s’entén. “El proyecto esposa” de Graeme Simsion, una divertida i fàcil narració al voltant d’un personatge poderosament peculiar, que ens presenta un seguit de situacions en la que es plantegen qüestions de relacions personals no exemptes d’interés. “Francesc Català-Roca”, una molt breu mostra de la immensa capacitat artística d’aquest gran fotògraf, capaç de saber captar amb mestria, sentiments, situacions i moments essencials de diferents àmbits de la nostra cultura i de nostra geografia. “Cançons d'amor i de pluja” l’últim de Sergi Pàmies, en el que el format de relats curts ajuda a la lleugeresa de la lectura, que no implica desinterès sinó tot el contrari; amb especial encant en aquells que semblen mostrar trets més clarament autobiogràfics, però atractius tots, per l’habitual ironia, sinó sarcasme, de l'autor. “El llibre del riure i de l'oblit” de Milan Kundera, set històries sense fil entre elles, amb personatges que viuen estranyes experiències, que l'autor lliga de manera complicada amb el riure, l’oblit, l'erotisme, la percepció íntima de la vida, però tot plegat amb un aire de suficiència que sembla més pensat per a lectors molt experimentats que no pas jo... suposo! “En el lado de Canaán” de Sebastian Barry, una història plena de tendresa, de dramatisme, de realitat, d’amor a la vida i alhora, de personatges tràgics, però tota ella narrada des d’una bellesa literària que, abundant en l’aparent simplicitat, et porta a unir-te amb la protagonista de una manera entranyable i molt pròxima. “Mal dades” de James Ross, escrita en 1.940 i fins ara inèdita a casa nostra, és una història de l’anomenada América profunda, narrada de forma molt semblant a un guió cinematogràfic, amb escenes minuciosament detallades i amb un argument a camí entre la novel·la negra i l’ambient del western més tradicional. “La marca del meridiano” de Lorenzo Silva, les noves aventures d’aquesta peculiar parella de la guàrdia civil que ens porten altre cop a un terreny tan treballat com el de la novel·la negra, però amb el caire particular que els caracteritza. “Les guerres d'en Jordi” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, un llibre juvenil però molt didàctic, en el que d'una forma clara i molt amena, l'autor ens fa repàs de totes les guerres que ha viscut España, des dels Reis Catòlics fins els nostres dies; guerres absurdes, interessades i la majoria innecessàries, que han llastrat el normal desenvolupament del país i que sempre han condicionat de forma terrible la gent de les classes més empobrides. “La huella de tu ausencia” de Kim Echlin, una història de amor i lleialtat eterns, portada al límit més irreal, amb el rerefons de la guerra de Cambodja, narrada amb precisió i bona tècnica literària. “Intemperie” de Jesús Carrasco, una història molt dura, terriblement aspre, tant pel que explica del paisatge humà com de l’entorn en el que succeeixen els fets, però alhora, una novel·la molt ben escrita, intrigant, descriptiva i commovedora al màxim.

Tornar a ser avi

En un dels primers escrits que vaig fer en aquest bloc, ara fa un parell d’anys, parlava de la gran satisfacció que sentia per poder ser i alhora fer, d’avi. Era quan cada matí anava a despertar la Mariona, a casa seva, la rentava, la vestia, li donava d’esmorzar i la portava fins l’escola bressol. Era quan la nostra connexió era total i molt íntima, era quan li cantava cançons i descobria d’ella coses noves cada dia, un gest, un somriure, un petit aprenentatge al posar-li la roba. Tot plegat em procurava, i així ho vaig deixar manifestat, una emoció molt gran, farcida de sensacions molt entranyables i tendres. El temps passa però de pressa, i amb ell, les circumstàncies van canviant, els costums s’adapten a les necessitats més quotidianes i les criatures, que són les que creixen més ràpidament en tots els sentits, van configurant el seu propi caràcter i afegint noves i particulars maneres a la seva vida. Tot plegat, ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent i lògicament, adaptat a la realitat de la vida. La memòria però, s’obstina en no voler oblidar aquelles velles i excelses sensacions i aquesta enyorança, a voltes, torna com a un sentiment dolç i agradable, sense fer mal, però ben latent. Dimarts, quan la Carme es va entossudir en posar-me el petit Oriol, amb a penes unes hores de vida, als braços, jo no volia doncs el petitó dormia plàcidament al bressol de l’hospital, vaig sentir reviure aquelles velles sensacions de les que parlava fa dos anys. Els ulls se’m van humitejar i vaig sentir-me tant immensament feliç, que ara mateix no sé trobar paraules que arribin a poder explicar els meus sentiments. Gràcies, Oriol, per fer-me recuperar moments de felicitat tant plaents!!! I gràcies, Carme i Joan, per fer-ho possible!!!

Sortides des de Lluçàs: Castigaleu i Lasquarri

Tot i que ja han passat unes quantes setmanes, no vull deixar passat l’oportunitat de mostrar la meva crònica de la segona sortida que vam fer, des de Lluçàs, els dies de Nadal que vam estar a casa dels consogres. Recordo que era també un dia molt fred, tot i que força assolellat i això, de bon matí, ens va animar a sortir de casa, per descobrir nous paratges de les rodalies i poder gaudir una mica de l’aire lliure i el contacte amb la natura que tant ens agraden. En dos cotxes, doncs aquesta vegada anàvem la família el ple, excepte en Joan pare, que tenia feina a la granja, enfilàrem la carretera cap a Castigaleu, potser el poble més proper al de Lluçàs. Aparcàrem a l’entrada, ben al costat de l’església parroquial de Sant Martí, un conjunt gòtic força auster, amb torre de campanar amb petits contraforts, molt semblant a les vistes en els pobles propers, tot construït en el segle XVI. Donàrem un tomb pels quatre carrers del poble, sota una temperatura força freda, trepitjant uns quants bassals glaçats i sense veure'n ni un del centenar d’habitants que diuen que hi viuen. En un panell informatiu de la plaça, veiérem un bon grapat d’itineraris, la majoria per fer en bicicleta, que ens descobririen els voltants i d’allà vam treure la informació que ens hauria de servir pel següent punt d’aturada. Enfilàrem doncs la carretera que va cap a Lasquarri (Lascuarre) i ben aviat trobàrem un trencall a mà dreta que s’enfilava muntanya amunt. Era una pista força pedregosa i per això només gosàrem de pujar-hi amb un dels cotxes, o sigui que la meitat de la colla renuncià a l’excursió. Guanyàrem ràpidament alçada, fins a coronar un turó, trobant-nos amb la senzilla però molt bonica ermita de Sant Isidre, una construcció d’una sola nau, amb una petita porxada d’accés i absis semicircular de traçat romànic. El més impressionant però, és que degut al seu emplaçament, es podia contemplar una immensa panoràmica en rodó, que ens va permetre veure des d’un bon tram de la canyada reial que va des de Lleida a la Val d’Aran, antic camí de ramats en transhumància, fins a la vall d’Isábena, emmarcat tot pel massís del Turbón i la serralada pirinenca i prepirinenca. Ben satisfets i cofois d’haver pogut gaudir d’una estona de plaent contemplació, retornàrem a la carretera general, per arribar-nos tot seguit al nucli de Lasquarri i reunir-nos amb la resta de la família per fer-ne una tranquil·la visita.  El poble s’estén als peus d’un gran temple parroquial dedicat a l’Assumpció, construït en el segle XVI i aixecat sobre les restes d’un antic castell medieval i és que Lasquarri fou una plaça emmurallada, frontera a mitjans del segle XI entre les terres cristianes del nord, conquerides pels moros i les terres més baixes, encara irredemptes. Després, passejàrem pels solitaris carrers, trobant algunes cases força ben conservades i reconstruïdes, però gairebé totes tancades i barrades sense cap senyal de vida. L’única persona amb la que topàrem fou un vellet molt amable que ens mostrà un seguit de fotografies, documents i imatges que tenia clavades amb xinxetes a la porta de casa seva, en una mena d’improvisada i precària oficina de turisme, i amb les que ens explicà una mica la història de cadascuna i de la gent que altrament donava vida al llogarret. Molt contents amb tot plegat, tornàrem cap a casa, quan ja era l’hora de preparar el dinar.