Tot i que ja han
passat unes quantes setmanes, no vull deixar passat l’oportunitat de mostrar la
meva crònica de la segona sortida que vam fer, des de Lluçàs, els dies de Nadal
que vam estar a casa dels consogres. Recordo que era també un dia molt fred,
tot i que força assolellat i això, de bon matí, ens va animar a sortir de casa,
per descobrir nous paratges de les rodalies i poder gaudir una mica de l’aire
lliure i el contacte amb la natura que tant ens agraden. En dos cotxes, doncs
aquesta vegada anàvem la família el ple, excepte en Joan pare, que tenia feina
a la granja, enfilàrem la carretera cap a Castigaleu, potser el poble més
proper al de Lluçàs. Aparcàrem a l’entrada, ben al costat de l’església
parroquial de Sant Martí, un conjunt gòtic força auster, amb torre de campanar amb
petits contraforts, molt semblant a les vistes en els pobles propers, tot construït
en el segle XVI. Donàrem un tomb pels quatre carrers del poble, sota una temperatura
força freda, trepitjant uns quants bassals glaçats i sense veure'n ni un del
centenar d’habitants que diuen que hi viuen. En un panell informatiu de la
plaça, veiérem un bon grapat d’itineraris, la majoria per fer en bicicleta, que
ens descobririen els voltants i d’allà vam treure la informació que ens hauria de
servir pel següent punt d’aturada. Enfilàrem doncs la carretera que va cap a
Lasquarri (Lascuarre) i ben aviat trobàrem un trencall a mà dreta que s’enfilava muntanya
amunt. Era una pista força pedregosa i per això només gosàrem de pujar-hi amb un
dels cotxes, o sigui que la meitat de la colla renuncià a l’excursió. Guanyàrem ràpidament alçada, fins a coronar un
turó, trobant-nos amb la senzilla però molt bonica ermita de Sant Isidre, una construcció
d’una sola nau, amb una petita porxada d’accés i absis semicircular de traçat
romànic. El més impressionant però, és que degut al seu emplaçament, es podia contemplar una immensa panoràmica en rodó, que ens va permetre veure des d’un bon
tram de la canyada reial que va des de Lleida a la Val d’Aran, antic camí de
ramats en transhumància, fins a la vall d’Isábena, emmarcat tot pel massís del
Turbón i la serralada pirinenca i prepirinenca. Ben satisfets i cofois d’haver
pogut gaudir d’una estona de plaent contemplació, retornàrem a la carretera
general, per arribar-nos tot seguit al nucli de Lasquarri i reunir-nos amb la resta
de la família per fer-ne una tranquil·la visita. El poble s’estén als peus d’un gran temple
parroquial dedicat a l’Assumpció, construït en el segle XVI i aixecat sobre les
restes d’un antic castell medieval i és que Lasquarri fou una plaça
emmurallada, frontera a mitjans del segle XI entre les terres cristianes del
nord, conquerides pels moros i les terres més baixes, encara irredemptes.
Després, passejàrem pels solitaris carrers, trobant algunes cases força ben
conservades i reconstruïdes, però gairebé totes tancades i barrades sense cap
senyal de vida. L’única persona amb la que topàrem fou un vellet molt amable que
ens mostrà un seguit de fotografies, documents i imatges que tenia clavades amb
xinxetes a la porta de casa seva, en una mena d’improvisada i precària oficina
de turisme, i amb les que ens explicà una mica la història de cadascuna i de la
gent que altrament donava vida al llogarret. Molt contents amb tot plegat,
tornàrem cap a casa, quan ja era l’hora de preparar el dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada