Ordre i col·leccionisme

Sempre m’ha agradat guardar coses, i potser per això sempre he cregut que se’m podia considerar un col·leccionista. Bé, un col·leccionista però una mica especial, doncs mai he cregut que aplegar coses semblants o que tinguessin alguna cosa en comú, hagués de tenir cap valor, econòmic vull dir. De petit, recordo que guardava els papers dels caramels que em menjava; després vaig fer el mateix amb les caixes de mistos i els paquets de tabac que es fumava el pare. Més endavant, i també del pare, vaig heretar la mania de col·leccionar els bitllets de tramvia, metro o autobús, que tinguessin el número cap-i-cua, i anys més tard vaig aconseguir completar la col·lecció de mil que es podien fer amb la combinació de les seves cinc xifres. Ja adult i amb família, vaig fer el mateix amb els cupons de l’ONCE, arribant també a reunir els mil números cap-i-cua possibles. Heretada també del pare, vaig recuperar la mania de guardar segells, que més endavant vaig anar adaptant a les diferents modes de la filatèlia, amb diverses variants, de nous i mata segellats emesos per l’estat espanyol, o la temàtica de ferrocarrils que aviat vaig abandonar, o la que encara m’ocupa, com és la de segells usats de qualsevol país o dependència del món, però sempre d’emissió anterior a 1.956, doncs d’aquesta manera els puc identificar en un vell catàleg que el meu pare havia comprat de segona mà. I les monedes corrents a casa nostra; i una antiga col·lecció de petits escuts de cartró de suport social, que em va regalar el meu oncle Quimet; i targetes multi viatges de metro, tren o autobús; i taps de suro, que sortosament vaig abandonar aviat, i encara ara, la de plaques de cava, que vaig començar a guardar sense imaginar que ningú més tingués la dèria de fer-ho i hores d’ara és una de les col·leccions més de moda. Però... tot plegat, respon més a la necessitat permanent que tinc de posar ordre a les coses, d’endreçar i de classificar, que no pas a cap afany, com deia abans, de reunir res que pugui tenir cap valor econòmic. De fet, sempre he presumit una mica de que, ben al contrari del que fa molta gent quan s’aboca a aquesta mena d’aficions, mai no m’he gastat molts diners en intentar augmentar cap de les meves col·leccions. Repeteixo doncs, que el que m’agrada i m’entreté és trobar la manera d’identificar les coses i guardar-les en un ordre que sovint, jo mateix m’invento. A casa, per exemple, són molts els àlbums de fotografies que tenim ben endreçats, amb fulls de cartolina que jo mateix em confeccionava, doncs no m’agradaven els adhesius que venien a les botigues. Ara, amb les noves tecnologies, doncs també he pogut trobar la manera d’adaptar-m’hi i en el meu ordinador, són centenars les carpetes que tinc classificades per grups, amb cartes, missatges, fotografies, documents, etc., com a un arxiu eclèctic de tot el que, segons la meva dèria, mereix ser guardat. Bé, tot plegat serveix de preàmbul per presentar la meva darrera “col·lecció”: la de rellotges de sol. No, és clar, no pretenc emmagatzemar rellotges de sol a la façana de casa, però sí ho faig de les fotografies que vaig fent allà on en veig un, en les meves sortides i passejades més o menys habituals. Ja es pot veure doncs, que estic ben “sonat” amb això de les “manies meves”, he, he.

Sortides des de Calanda: Villaroya de los Pinares

Sortim de Calanda per la carretera més coneguda, que ens porta cap a Alcorisa, la Venta la Panolla i Ejulve. Passat aquest poble, agafem el trencall que a mà dreta ens indica cap a Aliaga, abandonant la ruta més habitual d'altres excursions. La carretera s'enfila ràpidament, tot travessant grans camps de cereals que, curiosament, encara estan pendents de sega, cosa que potser demostra la duresa del clima d'aquestes terres. Més amunt, ens trobem amb el desolador paisatge dels boscos cremats, des de l'incendi que va arrasar aquesta comarca uns quants anys enrere. Malgrat alguns pocs pins han rebrotat i el terra es veu d'un color verd esperançador, són molts els troncs negres i ressecs que no tenen cap senyal de vida. Veiem també que s'ha fet una tasca de neteja, tallant els arbres més cremats i fins i tot amuntegant les branques en forma de barreres situades a les pendents més pronunciades de les muntanyes, per tal d'intentar evitar l'erosió de les terres sense vegetació. Coronem el port de Majalinos, a 1.450 m. d'alçada, on ens aturem uns minuts per contemplar la bonica panoràmica i alhora, recollir un feix de llenya petita, d'una immensa pila que hi ha a un costat de la carretera i que ens anirà molt bé per encendre el foc de la llar de casa. Després, continuem la ruta, ara davallant fins a passar per La Cañadilla, un petit nucli amb quatre cases, on ens costa prou identificar el petit campanar de l'església, i seguim fins a Aldehuela, on ens aturem al costat d'unes casetes del que havia estat el poblat miner, avui prou arreglades i amb signes d'estar habitades... almenys en aquest temps d'estiu. Mirant un panell que parla dels senders de la zona, decidim fer una petita excursió que ens ha de portar fins el Mirador de la Hoz Mala, a quilòmetre i mig de distància. Primer però, podem veure des de la mateixa carretera, els vells edificis del que fou la central tèrmica d'Aliaga, avui en dia totalment abandonada, al costat d'un petit embassament que suposem donava servei a la fabricació d'energia. Enfilant-nos per un pedregós corriol, molt ben indicat, arribem a l'esmentat mirador, des d'on es pot contemplar la vista de la central i el pantà, així com de les escombreres i restes de les antigues mines explotades. El camí continua pujant cap a un nou mirador, el del Guadalope, que suposem, mostra el pas d'aquest riu pel mig d'una estreta gorja que hi ha a continuació. Nosaltres però, tornem al cotxe i a la ruta prevista que ben aviat ens porta al poble d'Aliaga, potser el més gran de la zona i pel que passem sense aturar-nos, malgrat veure-hi força animació de gent pel carrer. Per una carretera que el nostre vell llibre de mapes ni tan sols indica, arribem a Miravete de la Sierra, on sí fem una llarga aturada, doncs està anunciat com a conjunt arquitectònic i hi ha un parell de coses a visitar. Primer però, ens deixem sorprendre per la descomunal església i la porxada de la plaça que té al costat, on només s'hi pot accedir per un parell d'estretes portes, ubicades en extrems oposats. Visitem una exposició de fotografies antigues amb personatges del poble, que hi ha en una sala superior, amb motiu de les festes majors que aquest cap de setmana s'hi celebren i descobrim també les dues meravelles del poble que, potser a nosaltres no ens ho semblen tant, un petit pont medieval, que travessa el riu Guadalope i que temps enrere havia estat l'únic accés al poble, i una creu de terme que ells anomenen "pairón", que resulta ser una reproducció força recent, doncs l'original es trobava molt malmesa... o això ens explica la parella que gentilment ens hi acompanya. Satisfets amb la visita, tornem al cotxe i en un tres i no res arribem a Villarroya de los Pinares, ja en zona del Maestrat, que és l'autèntic objectiu inicial de la nostra sortida. Com que ja és hora de dinar, ens instal·lem en el senzill menjador de l’únic restaurant que hi ha al poble, que curiosament és propietat d’un tal Amadeo, i fem un àpat abundós i ben cuinat. Després, fem una passejada pel carrer principal del poble, que el travessa de nord a sud, i on a banda d’alguns edificis civils prou nobles, trobem l’església parroquial de l’Asunción de Nuestra Señora, d’estil gótic, però amb una gran porxada exterior de caire molt auster, amb orígens al segle XV.  Com a curiositat, i al no tenir incorporat un campanar propi en el mateix conjunt, se n’hi va instal·lar un en una torre de defensa medieval, situada en la part alta de la localitat i un xic allunyada de l’església. Un cop vist tot plegat, seiem en un banc a l’ombra en un parc proper, per reposar el dinar, abans d’emprendre el camí de tornada cap a Calanda.

Un trimestre de bona lectura

Amb l'estiu pel mig, el tercer trimestre d'enguany m'ha portat a llegir un total de nou llibres, que en general, m'han deixat un bon regust. Aquesta és la meva habitual i breu ressenya: "La casa de les belles adormides" del japonès Yasunari Kawabata, una història pertorbadora, que ens situa en els pensaments d'un home gran, que comença a viure els efectes de la vellesa, la decrepitud i fins i tot la mort, implicant-hi la renúncia a les sensacions del plaer i la sensualitat; una narració intimista que malgrat repetir en excés les seves escenes, aporta signes per reflexionar. "Estrictament confidencial" de Ramon Folch i Camarasa, un llibre entretingut que ens parla de la nissaga de tota una família, narrada des d'una veu protagonista, en un tarannà que no estalvia la crítica o el comentari satíric, però que defineix prou bé el món tancat en el que acostumava a viure un segment de la societat benestant catalana; un llibre prou distret i en alguns punts fins i tot divertit, malgrat potser avui en dia, pot semblar una literatura un xic carrinclona. "Miramar" de l'egipci Naguib Mahfuz, una història plural escrita des del recurs d'utilitzar diferents veus narratives per explicar els mateixos fets; això fa que l'argument perdi un xic d'interès al saber gairebé d'entrada el desenllaç, però resulta entretingut per donar a conèixer els costums de la societat egípcia dels últims anys, en la línia d'altres títols del mateix autor. "Si això és un home", de l'italià Primo Levi, un llibre brutal, no només pel que explica sinó per la manera en la que ho fa, sabent a més, que es tracta d'una vivència personal de l'autor; absolutament recomanable sinó imprescindible. "Habitaciones cerradas" de Care Santos, una lectura d'estiu, un "culebrot" amb tots els ingredients propis al cas, amor, desamor, passions desbordades, ambients socials diversos, connotacions polítiques, referències històriques i fins i tot un assassinat, tot plegat ubicat en la Barcelona de principis del segle XX, que en realitat, a mi, ha estat el que més m'ha interessat. "Un lugar llamado Nada" de la xinesa - anglosaxona Amy Tan, una irònica exposició de les aventures d'un grup de turistes nord-americans per terres de la dictadura birmana, amb segrest inclòs, i el subtil acompanyament de la crítica més àcida i el comentari més mordaç, sobre el contrast de cultures, caràcters humans i diferències socials. "Crónica de una muerte anunciada" de Gabriel García Márquez, un dels molts clàssics que tenia pendents, que m'ha procurat una gran fascinació, per la seva concreció narrativa, no exempta en absolut d'una bellesa literària enlluernadora. "Una princesa en Berlín" d'Arthur R.G. Solmssen, una il·lustrativa novel·la, que a més de parlar de la història personal d'un pintor nord-americà, instal·lat a l'Alemanya d'entre guerres, s'hi uneix la possibilitat de conèixer dades molt interessants sobre aspectes socials, econòmics i polítics que van concórrer en aquell moment, com a pas previ, i per a molts invisible, de les atrocitats que van arribar a continuació. "Quan érem feliços" de Rafael Nadal, un llibre tan fàcil com escriure en primera persona sobre les anècdotes familiars, emmarcades en l'àmbit de la burgesia catalana, d'una generació que ha viscut temps estranys, i que podent ser un exercici interessant, es converteix en la vulgaritat del simple record i la buidor de quelcom un xic més analitzat, posat en entredit o senzillament una mica més aprofundit.