El foc de Sant Joan

No sé si aquesta és realment una nostàlgia, doncs he de confessar que mai no l’havia sentit com a tal, però... el diumenge, a Lluçàs, on vam anar a passar aquest cap de setmana de Sant Joan, la vaig experimentar d'aquesta manera. He pensat que potser sempre m’hi mantenia una mica allunyat, emparat per la poca simpatia que sento pels focs d’artifici; des de petit, mai no m’han agradat ni els petards casolans, aquests que grans i petits van tirant pel carrer o al pati de casa, ni tampoc aquests espectaculars castells que sovintegen les festes majors o les celebracions populars dels temps d’estiu. No tinc massa memòria de què em ve aquesta animadversió, potser per que a casa tampoc no n’eren massa de coets i bengales, potser pel record d’alguna cremada que explicava que havia patit el pare de jove, i ja de més gran, potser per l’accident que també va patir la nostra filla Carme, que sense més greus conseqüències, ens va procurar un bon ensurt. També cal dir que la coneguda com a “revetlla de Sant Joan”, mai no ha estat una festa massa especial, pel que fa al nostre ambient familiar. Sí, de petit ens havíem aplegat algun vegada al pati de casa uns tiets, a Sant Gervasi; després d’adolescent, alguna foguera a Rubí i alguna festa d’aquelles que s’organitzava a casa d’algun amic; trobada també amb els amics i la quitxalla, a casa nostra, per fer una mica de sopar, quan les nenes eren petites, però tot plegat res massa rellevant. Diumenge però, tal i com deia abans, aplegats a l’era de davant de casa els consogres, amb la foguera que el Joan havia preparat, vaig sentir remoure velles sensacions que, tot i ser una mica indescriptibles, crec que havia mig oblidat. Potser era l’escalfor que ens feia arribar el foc, poderós i espectacular, en l’ambient prou fresc de les terres de la Franja; potser la presència i la llum enlluernadora d’una lluna increïblement gran i propera; potser la pau i la tranquil·litat que sempre es respira en aquells solitaris indrets; o potser, cal reconèixer-ho, la companyia de la família més estimada, compartint la mateixa il·lusió per transmetre a la petita Mariona, aquelles tradicions i costums que més arrelades portem en el nostre conviure comú. O potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.

La Sierra de Guara

La sortida llarga d’aquesta primavera la vam fer, ara fa un parell de setmanes, a les terres de l’Aragó prepirinenc, més concretament a la Sierra de Guara. Allotjats en un petit però confortable apartament rural del nucli de Rodellar, vam poder fer excursions i visites molt interessants que, no cal dir-ho, ens van reconfortar de cos i ànima. A tocar del mateix poble on estàvem, se’ns obria l’impressionant Barranco del Mascún, que és un congost força llarg en el que es poden trobar diferents opcions per fer-hi caminades i també practicar esports de més o menys risc, com ara el barranquisme o l’escalada. Nosaltres ens vam entretenir prou anant fins a l’ermita de la Virgen del Castillo, una mig enrunada construcció d’arrels romàniques, que corona un bonic penya-segat pel que vam haver de pujar, salvant un bon desnivell, amb les dificultats que per a les nostres escasses forces això representa. Un altre dia, en el mateix barranc, vam poder baixar fins la llera del riu, abundós d’aigua en aquesta època, per conèixer les seves “surgencias”, una mena de fonts que brollen d’entremig d’una paret rocosa, abocant aigües subterrànies de desconeguts llacs interiors. També vam poder caminar seguint un altre riu, l’Alcandre, que rep les aigües de l’anterior i després les aboca al Cinca, on vam descobrir el bonic pont medieval de Pedruel. I fent uns pocs quilòmetres en cotxe, ens vam poder arribar als despoblats de Las Bellostas i El Pueyo del Moscat, on la única vida que s’hi pot trobar la donen les granges d’ovelles que hi ha instal·lades i els dos o tres pastors que hi tenen cura. Aquest és el símptoma de que la vida en aquells indrets s’ha anat esvaint ràpidament i hores d’ara, la poca subsistència per a la gent de la terra està obligatòriament enfocada de cara al turisme, amb especial menció pel que, travessant una frontera no massa llunyana, arriba amb parla francesa, doncs en aquells dies va ser la llengua que més vam escoltar arreu. I l’exemple més clar de tot plegat, és el poble d’Alquézar, situat ja als límits orientals de la Sierra de Guara, on tot són bars, restaurants, hostals i allotjaments preparats per a rebre els visitants que vulguin conèixer el seu castell col·legiata, els seus bonics i rústics carrerons, les seves cases de pedra, les seves arrodonides xemeneies i també els voltants del poble, formats per muntanyes i cingleres, que acullen el famós riu Vero, que passa engorjat ben a prop. En aquells dies però, val a dir que no hi vam trobar cap mena d’aglomeració de visitants i allà on anàrem, vam poder gaudir del bé, tan preuat per nosaltres, del silenci i la tranquil·litat. Una sortida doncs, que com tantes altres que anem fent, sempre ens provoca el desig de poder-ho repetir ben aviat. I així ho farem!