Molinos de Viento

De molt petit recordo el pare cantussejant alguna cançó popular, retalls de cuplet de la seva època d’infantesa, però no va ser fins l’arribada del primer tocadiscs a casa, a principis dels anys seixanta, quan esclatà la seva afició per la sarsuela, allò que alguns, en un to més o menys despectiu, anomenaven “genero chico” i que semblava està destinada a la gent de classe més popular, allunyada de l’òpera, en un gest que hores d’ara podríem catalogar com a molt classista. No sé com va ser que el pare va descobrir un petit quiosc, al portal d’una escala del carrer Tallers de Barcelona, on un home molt amable, aconsellava i ens oferia els discs del gènere, des del que era l’embrió del futur negoci dels reconeguts “Discos Castelló”, que al cap dels anys va viure moments de gran esplendor. Recordo també, que potser per consell d’aquell bon home, sempre anaven a parar a les nostres mans, les edicions de la casa Alhambra, en les que el gran Ataulfo Argenta dirigia la “Gran Orquesta Sinfónica y Coros Cantores de Madrid” i en les que els solistes acostumaven a ser la gran Pilar Lorengar, el reconegut Manuel Ausensi, un baríton que amb la seva veu i manera de cantar ens enamorava a tots i el tenor Carlos Munguía, que no ens feia massa el pes, doncs el pare sempre deia que sempre semblava a punt d’escanyar-se, he, he. Bé, el primer LP, disc de llarga durada que va entrar a casa, va ser precisament una sarsuela, en concret “Molinos de Viento”, amb música de Pablo Luna i llibret de Luis Pascual Frutos, una història curiosament situada als Països Baixos, en un ambient de marineria, que vaig escoltar centenars de vegades, abans la petita col·lecció de discs de casa no anés augmentant. Són molts els passatges que recordo, però avui evocaré un dels més coneguts, aquell en el que el noi protagonista, acompanyat del seu amic, va a rondar sota el balcó de l’enamorada, i els nervis i la poca imaginació no el permeten lluir-se massa; és aleshores quan l’amic dient allò de “... verás tu la copla que le canto yo”, entona una ària plena de sentiment i paraules amoroses: “Qué tienes en la mirada...” Ací la teniu.
https://youtu.be/IAQ1l8alYLI

Els rellotges de sol de Castellar del Vallès

Aquesta dèria que tinc ara, de fotografiar rellotges de sol, em serveix com a excusa per descobrir pobles o racons, que mai no haguessin cridat la meva atenció. És, per exemple, el cas de Castellar del Vallès, una població que he travessat moltes vegades, per la carretera, però que mai no he tingut la curiositat de visitar més o menys detingudament, malgrat no trobar-se massa lluny de casa. Així doncs, en les últimes setmanes, i fent aquesta mena de sortides curtes, sovint només matinals, que la seva proximitat m’ofereix, i amb el gens amagat propòsit de “caçar” uns quants rellotges, he tingut oportunitat d’albirar els seus carrers i places, així com passejar-me una mica per les rodalies del casc urbà, localitzant antigues masies que és, en definitiva, on es poden trobar els meus més preuats tresors, he, he. Vaig començar pel centre del poble, on trobar cases pairals que han quedat embegudes dins del nucli urbà, com Cal Tardà o Can Carner, i també torres com Can Xirau, o com Cal Pifarré, un habitatge unifamiliar, amb orígens a l’any 1.923, amb detalls modernistes que es poden observar sobretot en la façana del seu pati interior. A les rodalies, hauria d’esmentar les masies de Can Casamada, avui reconvertida en botiga agroalimentària en els caps de setmana, o la propera Can Sampere, adossada a l’ermita de Sant Pere d'Ullastre, una capella rural romànica (del segle XII), situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, amb una sola nau coberta amb volta de canó, un absis central i dues absidioles laterals que formen el creuer, i un campanar d'espadanya. I molt a la vora, Can Ametller, una masia només habitada ocasionalment, on un masover se’m queixava del que costava recuperar l’hort de la casa, després de molts anys d’abandonament. Dins del terme municipal de Castellar, també es poden descobrir les belleses del nucli de Sant Feliu del Racó, amb un seguit de construccions del segle passat, com ara Villa Carmen, també coneguda com a Xalet Assumpció, de línies modernistes i construïda entre els anys 1916 i 1926. O bé les Cases de les Arenes, en la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall, un nucli d’estiueig de principis del segle XX amb edificis de notable interès per les ornamentacions realitzades seguint els paràmetres modernistes i neogòtics. I ben a la vora, l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis amb casa adossada, que popularment és coneguda com a Mare de Déu de la galledeta, a causa d’una galleda de plata que la imatge romànica duia, i a la qual els fidels demanaven pluja. I en el mateix indret, Ca l’Illa, una masia amb orígens al segle XIV, i un xic més avall, El Sabater Vell, avui en dia dedicada al conreu ecològic. I en un altre nucli proper, el de les Cases de Cal Joan Coix, Can Turell, o Mas Olivet, molt atrotinada, però encara habitada, etc., etc. I sense oblidar les urbanitzacions més o menys modernes que s’han fet al voltant de Can Font, a la carretera de Sabadell o l’anomenada Aire-Sol, amb diferents barris numerats. Ah! I no els he fet tots, que encara tinc llista d’indrets per visitar i de pas, “caçar” algun rellotge de sol més. O sigui que... ja veieu quines són, ara per ara, les meves manies turístiques, he, he.

Tres mesos de bona lectura

Bon començament d’any, en matèria de lectura; ací en va el resum habitual. “Queretes”, de Renato Simoni i Encarnita Simoni, tècnic però molt interessant i informatiu; per comprovar com es vivia als pobles del Baix Aragó de parla catalana, en temps previs a la Guerra Civil Espanyola, i tot el que va passar a l'esclatar la insurrecció feixista, amb especial menció a les col·lectivitzacions rurals, a les seves utopies i com es van malbaratar les il·lusions de tanta bona gent. “El vigilant en el camp de sègol” de J. D. Salinger, un clàssic juvenil que hauria d’haver llegit fa uns quants anys, però que no m’ha desagradat, doncs mostra bastant bé els sentiments i les inquietuds d’un adolescent... d’aquelles latituds. “Cuatro días de Enero”, d’en Jordi Serra i Fabra, un títol que encara em faltava, de les aventures d’aquest inspector barceloní, en una mostra més que la novel·la d’entreteniment també pot servir per parlar de qüestions complicades de la nostra història més propera. “El cielo de Madrid” de Julio Llamazares, prou contradictori, doncs malgrat el tema em resultava atractiu, la personalitat del protagonista, amb les seves divagacions i constants daltabaixos anímics, no m’ha atret gens i tampoc no m’ha agradat la constant reiteració d’arguments, amb una prescindible repetició de raons i justificacions. “Eufòria” d’en Xavier Bosch, força redundant, amb noves i fàcils aventures del periodista protagonista, que procuren entreteniment sense més aspiracions que el paral·lelisme que estableix amb realitats molt properes de casa nostra. “Olive Kitteridge” de Elizabeth Strout, que m’ha semblat excel·lent, doncs no en va ostenta el premi Pulitzer del 2009; unes històries aparentment deslligades, que mostren la vida en l’ambient d’un petit indret dels Estats Units d’Amèrica, però amb uns personatges molt pròxims, i amb l’exposició de sentiments, emocions i sensacions que podrien considerar-se com a universals. “Luciérnagas” de Ana María Matute, precís, demolidor i desesperançat, amb la història d’uns adolescents abassegats per la ranera de la guerra, narrada amb gran saviesa literària, malgrat la introspecció amb la que ens els mostra l’autora, sembla en alguns moments sobrepassar el límit. “L'aventura de Saïd” d’en Josep Lorman, una història prou simple, sobre la problemàtica de la immigració, tractada amb una certa lleugeresa, ànim un xic moralista i sense aprofundir massa, però expressada amb prou claredat com per arribar al públic juvenil pel que està pensada la novel·la. “Els gossos i els llops” de Irène Némirovsky, que m’ha semblat magnífic, doncs de nou m'he quedat encantat copsant la capacitat de l'autora per transmetre sentiments i sensacions d'una manera absolutament íntima i entranyable; amb descripció d'ambients i personatges molt completa i arrodonint la història de forma total. “El plagi” de la Sílvia Romero i Olea, un xic forçat, doncs hi ha alguna cosa en tot el conjunt que grinyola una mica, potser la conjunció del temps passat i el present, potser el personatge de la periodista, alguns detalls sobrers... en qualsevol cas, és fàcil de llegir i en general capta bé l'atenció del lector. “Soldat de Franco en temps de pau” de l’Estanislau Torres, prescindible, memòria particular narrada sense cap mena d'atractiu literari, amb l'únic interès de recordar anècdotes personals i refermar la total inutilitat de l'obligació militar dels homes, en una època sortosament ja superada. “Por si se va la luz” de Lara Moreno, una novel·la que m’ha transportat ràpidament a l'entorn en què es desenvolupa, gairebé ficant-me en la pell d'algun dels seus peculiars personatges, però que amb la que en alguns moments m'he sentit una mica perdut, sense saber reconèixer el perquè d'algunes situacions i reaccions. “La bibliotecaria de Auschwitz” de Antonio G. Iturbe, una vegada més, la història dels camps d'extermini nazis colpeja amb força l'ànim més temperat; en aquest cas, amb una novel·la simple però ben escrita, amb prosa senzilla, però amb capacitat de transmetre al lector fins al més mínim detall de les enormes atrocitats comeses en aquells temps i llocs. Apa. Això és tot... per aquest trimestre!