Les mans del pare

Diuen que la memòria és selectiva i potser és cert. Suposo que el pas del temps deforma els records al nostre gust i potser fins i tot acabem creient-nos allò que només ha estat en la nostra imaginació.

Recordo les mans del meu pare. Eren unes mans grans, d’aquelles que en dèiem de pam de 25 cm., i força gruixudes tot i que ben proporcionades. El meu pare havia estat pintor. De jove dibuixava i pintava quadres, i després va haver de començar a guanyar-se la vida pintant rètols i parets. El meu record de primera infantesa el mostra tirant del carro de mà, carregat de pots de pintures, escales i taulons. Alguna vegada, jo també hi anava en aquest carro, més o menys ben acomodat enmig de tots els estris. Suposo que les mans se li van anar fent fortes en aquells temps.

Ara, gairebé quaranta anys després de prémer les seves mans entre les meves, copsant alhora com s’escapava el seu últim alè de vida, sento que aquella percepció roman en mi com a quelcom al que sempre em sentiré permanentment unit. Asseguraria que reconeixeria a cegues, les mans del pare amb aquella mateixa sensació, entre mil de diferents que me’n oferissin. O potser és que la memòria m’enganya? 

Tal dia com avui, el pare hagués fet vuitanta-set anys.

Divendres, 27 de Gener del 2012

Jutjar és quelcom complicat. Opinar, no. Opinar és una pràctica lliure que tots exercim, malgrat a voltes ho fem des d'allò que jo anomeno "l'arrogància de l'ignorància", doncs sovint manifestem comentaris de forma massa segura, sense tenir ple coneixement de totes les circumstàncies que poden concórrer en allò del que parlem. Ara bé, impartir justícia potser és bastant més complicat del que sembla. De fet, des de les nostres postures un xic primàries, potser ens pensem que tot es regeix per lleis molt matemàtiques, és a dir, que no hi ha massa opció a l'hora de decidir si una cosa està bé o no, i quin és el càstig que s'ha de donar en cada cas. Però es veu que no és ben bé així i que no tot es pot valorar des de regles tan senzilles. Clar que... veient el que està passant aquests dies, amb les sentències dictades contra els assassins d'una noia; les "no culpabilitats" dels corruptes polítics valencians o els manipulats processos oberts contra un jutge que molestava a certs sectors del seu propi gremi, potser hauríem de recuperar aquella famosa frase d'en Pedro Pacheco, aleshores alcalde de Jerez, que deia que "La justicia es un cahondeo"... i d'això fa més de vint-i-cinc anys!  O potser en realitat, només són manies meves!

Inseguretats

Avui m'han de fer una intervenció quirúrgica, per extreure'm el sac del llagrimal de l'ull, que fa temps que em provoca problemes. És una operació menor, sense ingrés hospitalari, però el meu sentiment és el mateix de sempre: tinc una sensació massa propera a la por, que no em fa estar gens tranquil. I no serà pel fet d'estrenar-me en això d'entrar en un quiròfan; doncs per coses dels ulls ja serà la quarta vegada i per altres qüestions, doncs... quatre més. Però està ben clar que ni n'aprenc ni m'hi acostumo. Penso que sóc un clar exemple de com aquesta societat en la que m'ha tocat viure, no ens educa o prepara del tot bé per a la malaltia ni per l'adversitat. Sincerament, no crec que sigui un cas aïllat pel fet de sentir una certa temença, davant de la simple sensació de trobar-se malament, però alhora admiro les persones que saben sobreposar-se a tantes i tantes greus enfermetats i desgràcies que hi ha al món, lluitant per a superar-les i sobreviure amb la més àmplia de les diginitats. Sóc poruc, no ho puc negar, però m'agradaria no ser-ho, doncs en definitiva penso que no tinc cap motiu per sentir-me acompanyat d'aquesta incertesa, doncs crec que, racional i comparativament pensant, no tinc cap dret a sentir-me insegur. Però... això, com es fa?

Vallejo, Gasulla i González

El primer recordo que es deia Javier, de nom, però la veritat és que dels altres dos ho he oblidat completament. Aleshores, a l'escola, ens cridaven només pel cognom i així ens reconeixíem també a l'hora dels nostres jocs. Amb ells compartia estudis primaris, aquells que duraven fins els deu anys, abans de decidir si optàvem pel batxillerat o el comerç, al col·legi Pedagogium San Fernando, una escola laica ubicada a la Plaça del Sol de Gràcia. Eren també, els companys més afins al sortir de classe i sovint ens aplegàvem a casa d'un o l'altre, per compartir jocs i trapelleries. En Vallejo era el més quiet i seriós, vivia en un principal gairebé al davant de casa i d'això dedueixo que potser a casa seva anaven una mica més amples que no la resta. En Gasulla era el pinxo de la colla, llest i agosarat, recordo que vivia en una porteria petita i fosca, poques cases més enllà de la nostra i en el seu altell sense finestres, damunt del llit dels pares, ens hi passàvem les estones més lliures dels nostres entreteniments. I en González, que vivia una mica més lluny, al començar el carrer que portava a l'antica fàbrica de teixits del barri, era el més grassonet i potser per complir amb el tòpic, el més simpàtic i rialler del grup. Un grup en el que jo feia el paper del més babau, complint també amb el clixé de ser potser el més "empollón". La nostra relació va durar, com deia, fins a complir els deus anys d'edat i haver d'abandonar l'escola primària; després, mai més no ha sapigut res de cap dels tres.

Dijous, 19 de Gener del 2012

M'he tornat un maleducat. M'he tornat un maleducat quan contesto al telèfon, a segons quines trucades. I és que em tenen ben fart!  Des de que ja no sóc un treballador en actiu i passo algunes hores més a casa, estic ben tip de rebre trucades d'aquestes que t'ofereixen de tot, sense massa escrúpols. Els de Jazztel, o qualsevol altra companyia de telefonia mòbil, que tant sí com no insisteixen en que si no acceptes els seus serveis és que ets tanoca del tot; els de La Vanguardia que s'empenyen en gairebé regalar-te una subscripció al seu diari; els d'un instal·lador oficial de Gas Natural que vol instal·lar-te una caldera nova per a la calefacció; els de Repsol que no sé què diuen dels avantatges de les bombones, quan a casa no en gastem; els de Caixa Penedès que volen vendre'm un pis a un preu de ganga, o renovar-me a la baixa l'assegurança del cotxe, o de la casa, o del que sigui; els que volen que compri un descalcificador per a l'aixeta de l'aigua; els que demanen dades de consum familiar per a no sé quina mena d'enquesta o estudi de mercat... ah! i aquella masculina veu enregistrada que al despenjar et deixa anar "Buenos días, le habla su asesor personal...", que la veritat mai no he sapigut en què em vol assessorar, doncs sempre el deixo amb la paraula a la boca. El que deia, m'he tornat un maleducat, però per que ells m'hi han obligat. O potser en realitat, només són manies meves!

Per passar l'estona

Dos llibres en cinc dies. "La comuna de Puigcerdà" de Rafael Vallbona, que m'ha decebut bastant, doncs esperava trobar referències històriques interessants al que va passar en aquells indrets, durant els primers dies de la nostra guerra civil, amb l'esclat de les forces llibertàries, que van dominar la vida de la comarca, però malauradament la novel·la es centra més en una història d'amor, farcida de tòpics que almenys a mi, m'ha semblat prou previsible i pesada. I després "La solitud de Patrícia" de Carles Quílez, una història periodístico-policíaca, en la que s'hi barregen les normes clàssiques d'aquest gènere, amb una trama de misteri entretinguda i les habituals referències a la vida privada del protagonista, en aquest cas, una jove periodista barcelonina que destapa un complex misteri amb arrels als més alts nivells. El fet que l'acció passi a la ciutat de Barcelona, fa que les localitzacions siguin fàcils i tot ajuda a fer prou plaent la lectura. Això sí, en ambdós casos, no hi demanem res més que passar distretament l'estona.

Dilluns, 16 de Gener del 2012

No, no aniré a cap manifestació ni ho celebraré brindant amb cava, però tampoc no llegiré cap dels molts articles o reportatges de tota mena, que sens dubte proliferaran aquests dies, lloant la figura del gran polític que acaba de morir. I no els llegiré, ni els escoltaré per ràdio, ni els miraré per televisió, doncs ja sé quin serà el caire que mostraran. Sembla que quan algú es mor, i més si és una figura de rellevància social o política, rebi automàticament allò tan catòlic del perdò de tots els seus pecats... hi hagi o no penediment pel mig, i no em sembla bé. És més, crec que aquestes figures destacades de la vida col·lectiva d'un país, han de ser jutjades socialment amb estricta severitat, i encara més quan, com ha passat en aquest cas, la justícia ordinària no ha estat capaç de fer-ho de forma oficial en vida del personatge. Ningú no pot estalviar-se de passar comptes de les accions de tota una vida, per haver mort de vell al llit, per molt que s'argumenti amb el parany de la seva suposada evolució democràtica, de la seva inigualable inteligència, o de la seva paternitat constitucional, com a exemples de bondat i categoria humana. On resten la prepotència manifesta en tots els seus actes? I l'abús permanent de poder? I l'exercici de les més brutals represions? No, res de tot això s'ha de perdonar i menys encara pel repetit argument de la seva mort. O potser en realitat, només són manies meves!

Diumenge, 15 de Gener del 2012

Anit, en la mensual tertúlia que des de fa gairebé vint anys, fem un grup d'amigues i amics, un dels més lúcids i alhora vehements a l'exposar els seus criteris, ens comentava que considerava que no havíem aplicat massa bé la famosa proclama de la Revolució Francesa, aquella de la "Llibertat, igualtat i fraternitat", per a molts, vigent encara avui en dia com a base del nostre ideari col·lectiu. Segons ell, ens havíem encegat i consumit en la lluita pel primer dels títols, la llibertat, i sense haver-la pogut conquerir plenament, havíem oblidat els altres dos. Potser el procès s'hagués hagut de treballar a l'inrevés, és a dir, assolir primer la fraternitat entre tots els éssers humans, per des d'aquest valor completament aconseguit, passar a treballar per a la total igualtat entre nosaltres, i aleshores sí podríem pensar en estar més a prop de la llibertat somiada. Potser sí que tot és pura teoria, però pensant-hi una mica, crec que el meu amic té una bona part de raó; una vegada més, l'humanitat s'equivoca en l'ordre de les coses i dels valors, tergiversant allò que l'hauria de portar cap a l'horitzó del que la gran majoria pot considerar com el bon camí. O potser en realitat, només són manies meves... i del meu amic contertulià!

Josep Bundó i Miró

Era una persona alta i grassa, de pell bruna i cabells blancs, que hores d'ara ja seria centenària. Figurava com a professor titular de l'assignatura de Dibuix, a l'Escola de Treball de Barcelona, malgrat jo a penes el vaig veure impartir cap classe. Apareixia de tant en tant per l'aula i comentava coses amb els que suposo eren els seus professors adjunts, l'Amigó i en Buscall. En una d'aquelles converses em van cridar a soles i ell em va preguntar si volia fer una prova per treballar a l'empresa d'on n'era cap de l'oficina tècnica. Vaig sortir-ne airós i al cap de pocs dies, m'incorporava com a delineant calquista, el que aleshores s'entenia com aprenent, per descobrir el món laboral lluny de la tutela del meu pare; jo tenia setze anys. Dibuixant esctructures metàl·liques m'hi vaig passar a la vora de set més. El senyor Bundó, que era com tots l'anomàvem, exercia de cap, però dirigia l'oficina des de postures no massa rígides. En definitiva, amb el que ell s'ho passava més bé, era fent càlculs més o menys complicats, quan encara ningú no somniava amb l'ajuda dels ordinadors. El seu caràcter bondadós però, l'obligava a romandre sempre submís a l'empresa i això li comportà que, amb la suposada evolució d'aquesta, aviat li col·locaren càrrecs per damunt seu, ocupats per persones més joves amb titulació superior, sense que ell a penes es queixés. De la mateixa manera, li costava molt defensar els interessos dels seus subordinats, davant instàncies superiors. El senyor Bundó era una persona culta, amant de la lectura i de la música clàssica, amb especial predilecció per en Pau Casals, potser perquè compartia amb el gran mestre, arrels geogràfiques.

Les filles de Hanna

Aquest és el títol del primer llibre que he llegit enguany. L'autora és Marianne Fredriksson i podríem dir que és un clàssic dins del gènere que alguns anomenen "literatura de dones", definició amb la que no em sento gens d'acord. La novel·la ens presenta la crònica de la vida de tres dones d'una mateixa família, àvia, mare i filla, en un recorregut per a tres generacions que van des de l'ambient rural de primeries del segle XX, fins a l'entorn urbà dels nostres dies, tot plegat ubicat en les nòrdiques terres de Suècia. El fil narrador és agradable i interessant, doncs a banda de les qüestions més aparents, deixa entreveure alguns aspectes sobre temes un xic més profunds, com poden ser l'emigració del camp a la ciutat, l'incidència de la guerra o l'evolució de la consciènciació femenina; les diferents posicions de la dona davant les circumstàncies de la vida, el significat de l'amor i la presència de l'home en el seu fet quotidià, i també alguns dels aspectes sobre la maternitat i les complicades relacions intergenerarcionals. En definitiva doncs, una lectura amena i que m'ha procurat moments prou plaents, sense exloure'n motius de reflexió. Ara, caldrà veure què en trec de la tertúlia que farem en el grup de lectura al que pertanyo, on per cert, sóc l'únic home entre vuit dones, je, je. Però per això hauré d'esperar a final de mes.

Dimecres, 11 de Gener del 2012

Seguint el fil del meu comentari d'ahir, em pregunto: Quan un polític, ministre o equip de govern, malversa ostentosament tants centenars de mil·lions d'euros, com és el cas dels aeroports inservibles, però també el dels trams de l'AVE sense servei o el d'autovies per on no hi passa gairebé ningú, quina ha de ser la resposta del ciutadà, de la societat governada? Callar i passar de tot, com sembla que fem la majoria? O potser s'ha de limitar, segons els actuals mecanismes legals, a esperar les properes eleccions, per qüestionar-se el vot al partit governant? No hi ha manera de fer quelcom més? És aquest el càstig que admet el nostre sistema social o judicial? Sembla com si només els poguéssim renyar, a l'estil del que fem amb una criatura que acaba de cometre una malifeta: "No, això no es fa!". Potser sí que aquesta democràcia en la que tan cofadament ens hem instal·lat no permet res més. Almenys, veient com dirigents d'ens públics i privats, confessos de dilapidar diners públics en beneficis personals, passegen tranquil·lament pel carrer, sense que cap jutge gosi engarjolar-los, sembla que no hi hagi més remei que acceptar-ho com a quelcom normal del nostre fet quotidià. O potser, en realitat, només són manies meves!

Dimarts, 10 de Gener del 2012

Diumenge al vespre, vaig veure per TV3 un reportatge que parlava sobre la proliferació d'aeroports a l'estat espanyol i la seva inoperància i inutilitat. Sembla ser que tot va sorgir quan un ministre amb fal·lera de grandiositat va dir quelcom com "España se merece un aeropuerto internacional en cada capital de provincia". Mereix? Sempre havia pensat que això de les inversions públiques, i molt especialment les infraestructures, eren cosa d'acurats estudis i necessitats, no pas de mèrits que no sé qui avalua. Així, tot i no ser una notícia novedosa, vam poder fer palesa una vegada més, de l'arbritarietat i sobreria amb la que s'han gastat els diners públics els nostres governants. No vaig veure el programa sencer, i no sé si al costat dels aeroports de Huesca, Murcia, Castelló, Ciudad Real, etc., també van fer esment del de Lleida i sobretot de les desmesurades subvencions que els governs de casa nostra han fet a determinades companyies, per tal de potenciar-lo, a l'estil del que s'havia anat fent amb els de Girona i Reus. En qualsevol cas, la "cirereta" del programa es va poder escoltar quan un popular dirigent valencià li preguntava a una criatura de sis o set anys "¿Qué, te gusta el aeropuerto del abuelo?", en la cerimònia d'inauguració de l'esmentat aeroport de Castelló. Ja es pot veure com entenen aquesta gent el sentit de la propietat i del servei públic. O potser, en realitat, només són manies meves!

Compartir

Des de que ara fa poc més de dos anys, vaig deixar de ser un treballador en actiu, he tingut que posar en pràctica el sentit de nous valors i noves sensacions. Potser la primera, és clar, ha estat la bona gestió del temps lliure, doncs aquest ha augmentat en dimensió totalment desoneguda; però per a mi la que més s'ha significat de contingut és la necessitat d'allò que podria definir amb una sola paraula: "Compartir". Deixant a banda les lògiques i imprescindibles relacions de parella i amb la família més propera, de sobte he après a gaudir de les plaents sensacions que provoca el fet de poder "compartir" quelcom amb d'altres persones. Un projecte en comú, una posada en escena d'idees, esforços i voluntats, un aprendre a acceptar desigs aliens als propis, un saber què és sentir respecte i alhora veure's respectat pels altres, un poder assaborir la satisfacció col·lectiva; en definitiva, un poder participar en grup i en perfecte equilibri de percepcions, de tot allò que ha significat un tros de camí recorregut en companyia. La música i més concretament, el cant tradicional m'ha ofert un immens i gratificant horitzó en aquest sentit, i aquest mateix cap de setmana, n'he tingut una bona mostra. Gràcies!

Setembre a Perugia

Aquest és el títol de l'últim llibre que vaig llegir l'any passat. Tot i que poster no gosaria recomanar-lo expressament, a mi m'ha procurat una plaent estona de lectura, qui sap si pel fet que és bastant breu, a penes centenar i mig de pàgines. I això que no el vaig escollir seguint cap de les indicacions, extretes de web's i consells d'amics, que acostumo a seguir, sinó que el vaig agafar a l'atzar, de la prestatgeria de novetats de la biblioteca del meu poble, al veure que el cognom de l'autor (David Nel·lo), coincidia amb el d'un bon i admirat saxofonista de jazz, molt conegut en els escenaris del nostre país. La novel·la ens parla de l'història d'un escriptor que se'n va a un poblet d'Itàlia, per aïllar-se i treballar en la traducció d'un llibre. Allà però, amb la distància del seu fet quotidià, viu sensacions interessants que ens parlen de noves preguntes, de les pors més íntimes, de la solitud, dels valors de l'amistat, del fet de les constants evolucions que la vida ens demana, etc. No, no és una novel·la d'acció, doncs a penes passa res, però aquestes reflexions personals del protagonista, m'han agradat força, potser per allò de que són coses de les que mai no acostumes a parlar obertament amb ningú.

Divendres, 6 de Gener del 2012

He tingut un somni; jo també, je, je. Plegaven tots, els d'ací i els d'arreu del món. Ho deixaven córrer, després de segles i segles de privilegis, gràcies, exempcions, immunitats, abusos i prevaricacions. Marxaven per sempre, abandonant trons i corones, palaus i luxes, prebendes i canongies absurdes, que des de temps immemorials havien provocat extorsió i perjudicis als pobles que suposadamente governaven. Ja n'hi ha prou! Tal dia com avui, el món es quedava sense més reis que aquells teòrics tres d'Orient que aquesta mateixa nit ens han deixat senyal del seu pas per les nostres vides. Ah! I amb els monarques que tanta història vanitosa i fàtua han acumulat, marxaven també els dictadors, caps religiosos i dirigents autòcrates que no feien sinó exercir la mateixa tirania, alhora que copiaven el traspàs de poder de pares a fills, germans, etc. S'ha acabat!... Llàstima que a quarts de vuit del matí, m'he despertat i del somni a la realitat, he vist que encara hi ha molt de camí a recórrer! O potser, en realitat, només són manies meves!

Ser avi

Ja sé que es tracta d'una pràctica molt comú, i més avui en dia en que les devocions i obligacions familiars han canviat força, però per a mi, aquesta experiència que tinc el goig de viure dia a dia, des de fa any i mig, és quelcom absolutament gratificant i enriquidor. L'hora llarga que cada matí passo amb la meva néta, rentant-la, vestint-la i portant-la a l'escola bressol, és la millor manera en que puc començar cada jornada. Veure dia a dia la seva evolució, les noves gràcies que aprèn a fer, la rialla amb la que una i mil vegades rep les meves bromes, les meves cantarelles; descobrir com accepta i aprèn els rituals més comuns al posar el braç dins la màniga, el peu dins la sabata, deixar-se pentinar... tot, absolutament tot el que fem plegats és alhora repetit i gaudit en la mateixa mesura. En definitiva doncs, una vivència a la que per res del món voldria renunciar, o sigui que... malgrat no depèn exclusivament d'un mateix, això de poder ser, i fer d'avi, és un regal extraordinari que la vida m'ha donat.  Gràcies!!!

Dimecres, 4 de Gener del 2012

Ahir, el "nostre" president va fer balanç del seu primer any de govern autonòmic. Segons la seva pròpia auto-valoració, el resultat és "moderadament satisfactori". Aixó sí, va admetre que no es podrien assolir cap dels objectius proclamats als quatre vents, especialment els que fa a la recuperació econòmica i a la lluita contra l'atur laboral. Les raons les justifica apel·lant a que es van trobar les coses molt pitjor del que imaginaven i a la dura incidència de moltes "causes externes". Caram!  De debò no s'esperaven res del que els ha passat? Santa innocència!  Si a tot això afegim les moltes retallades infligides als serveis més bàsics, amb una repercusió directa en l'anomenat estat del benestar dels ciutadans, no acabo d'entendre això del resultat "moderadament satisfactori". On hi veu la satisfacció el senyor president?  Potser és que el grau de qualificació del poble és diferent del que ell ha utilitzat?  O potser, en realitat, només són manies meves!

Dimarts, 3 de Gener del 2012

És ben evident que no tenim res a veure amb els islandesos. I no ho dic només pel paissatge, el clima o el color de la nostra pell i cabells. Quan aquell país va fer fallida, els dirigents dels principals bancs i entitats financeres van ser posats en mans de la justícia i posteriorment condemnats. Nova gent, principalment dones, es van posar al front i lentament han aconseguit recuperar el bon niv...ell social i econòmic de la gran majoria. Nosaltres, el que exercia de president espanyol de la primera entitat financera nordamericana que va fer figa, Lehman Brothers, iniciant el que seria el gran catacrac de l'economia mundial, i alhora principal responsable de la tramposa col·locació de bons de la CAM, la caixa del País Valencià, entre jubilats i petits inversors, quatre dies abans de que aquesta caigués a la ruina... l'anomenem Ministre d'Economia del nou govern!!! Potser serà per donar-li una nova oportunitat de demostrar la seva vàlua. O potser, en realitat, només són manies meves!

Dilluns, 2 de Gener del 2012

Comparteixo plenament la proposta que fa temps defensa un bon amic: De la mateixa manera que oficialment existeix un salari mínim interprofessional, (per cert en una quantitat ridícula), s'hauria d'establir per llei, un "màxim" per a qualsevol tipus de sou, sigui de caràcter públic o privat. Potser és una mesura massa radical, però... socialment molt més justa, i més encara en els temps que vivim.... Fa unes setmanes, amb l'anunci de les noves retallades als funcionaris públics, algú va demostrar que si es posés un límit per la part de dalt, posem d'uns 5.000 € mensuals (5.000, eh!!!), aplicat a tots els càrrecs de l'administració pública catalana, l'estalvi seria encara més gran. Potser aleshores, no ens hauríem de preocupar per saber que hi ha presidents de bancs rescatats amb diners públics, que cobren l'equivalent a un milió de les antigues pessetes... al dia!!! O potser en realitat, només són manies meves!

Diumenge, 1 de Gener del 2012

Comença un any nou, un any de crisi, diuen; un més. Malgrat aquests dies, el centres comercials i les pistes d'esquí, per posar un exemple, es veuen plenes de gent, els comerciants i els hotelers i restauradors, insisteixen en dir que res no és com abans, que la crisi es deixa notar i molt. No sé si tot plegat respon a la "natural" auto-regulació que està fent aquesta desmesurada societat del consum en la que ens havíem acostumat a viure. Potser les coses, lentament, es van posant al lloc que correspon, tot i que a molts ens costi acceptar-ho. O potser en realitat, només són manies meves!