Les meves primeres pel·lícules

En aquest apartat del meu bloc que jo anomeno “Pel·lícules al cinema”, faig periòdicament un resum de les històries que anem a veure a la pantalla gran. Avui però, posaré la vista enrere i parlaré de les primeres pel·lícules que recordo haver vist de petit, en aquells cinemes de Gràcia que també evocava en un dels meus primers escrits de l’apartat de “Nostàlgies”. Les primeres que em vénen a la memòria, són les que configuraven un dels aleshores programes dobles als que em portava la meva àvia materna, en aquest cas al rònec i desaparegut cinema Comèdia. La pel·lícula principal era “Yo confieso”, que esdevingué un gran èxit d’en Montgomery Clift donant vida a un turmentat capellà acusat d’assassinat, que no pot revelar el secret de confessió que el salvaria. En la mateixa sessió, una pel·lícula de complement que es titulava “Los italianos están locos”, en la que s’explicava una mena d’aposta d’un grup de soldats italians, a finals de la Segona Guerra Mundial, per fugir del camp en el que estaven presoners. Després, recordo una matinal de diumenge amb el meu pare, al cinema Savoy del Passeig de Gràcia, veient “El millonario”, on en Gregory Peck era un home al que de sobte li canviava la vida quan li queia del cel un munt de diners. La primera vegada però, que vaig sortir del cinema una mica enamorat de la protagonista femenina, va ser de les poques ocasions que hi vaig anar amb el meu avi patern, a la sala de les Galeries Condal, a veure “Tammy, la muchacha salvaje”, on una Debbie Reynolds potser massa granadeta per anar amb trenes, feia el paper d’una noieta del camp que s’enamora d’un ric xicot de classe bona, en Leslie Nielsen. Aviat la meva passió per les actrius femenines va anar a parar a mans de l’inefable Brigitte Bardot, la B.B. protagonista de “Babette se va a la guerra”, en una nova matinal del cinema Savoy, d’on també recordo haver-m’ho passat molt bé amb la divertida comèdia “Un sabio en las nubes”, en la que en Fred McMurray descobria un material que d’alguna manera vencia la llei de la gravetat. Per últim, vull recordar una pel·lícula que em va impactar molt... negativament: “La posada del Támesis”, una producció britànica que vaig veure ja d’adolescent, al cinema Balmes, on em sembla que hi vaig anar tot sòl, i on un assassí armat amb un arpó sembrava el pànic entre el públic. Recordo que a la nit, a casa, vaig tenir uns malsons esgarrifosos, remembrant les imatges que havia vist a la pantalla i no sé si és des d’aleshores, que les pel·lícules de terror no m’han agradat mai.