Dimecres, 9 de gener del 2013

Tres retalls d’actualitat, que no per coneguts, han deixat de procurar-me una renovada sensació d’enuig, és a dir, que m’han posat de mala llet.
Primer: No tenen vergonya aquests caps d’estat, autoritats “principals”, ministres, consellers i polítics de tota mena, de presentar-se en primera fila, a la inauguració d’aquest pompós tram del tren de gran velocitat que ara arriba a Figueres? No tenen vergonya de fer-ho, quan tothom és coneixedor dels més de vint anys de retard que porten? Quan en realitat, les obres importants, com la de l'estació, encara estan a mitges? Quan la ciutat de Girona continua embargada urbanísticament per uns plans que mai no es compliran? Quan hi ha pagesos i propietaris que encara no han cobrat les indemnitzacions econòmiques per les expropiacions forçoses dels seus terrenys, pel pas del maleït tren? Quan el dia a dia més quotidià demana moltes altres realitzacions i millores en matèria d’infraestructures, que no la gran velocitat ferroviària? No, una vegada més, sembla que no en tenen de vergonya.
Segon: Quan els carrers de la capital de l’estat espanyol, és a dir, Madrid, s’omplen dia sí i dia també de milers i milers de treballadors de la sanitat, manifestant-se en defensa dels drets de tothom a una sanitat pública de mínima qualitat, entre moltes altres protestes i queixes... com pot donar la cara la seva alcaldessa, al costat d'altres polítics de la comunitat i de l'estat, per anunciar la possible despesa de no sé quants milers de milions d’euros, per molt que alguns siguin d’iniciativa privada, per tal de poder assolir la vella i envejosa fita de rebre l'encàrrec de l'organització d’uns jocs olímpics? Sent encara més ridícul que presenti com a únic i principal argument que... ”España lo necesita”  Quina Espanya? L’Espanya que només ells volen veure, no? 
Tercer i més casolà: Després d’una recent conversa amb un bon amic, en la que em comentava les trampes que arriben a fer la majoria de les companyies que ens subministren les energies de necessari consum, avui, al rebre el rebut de l’aigua, m’he entretingut a mirar-me’l. Mai no m’hagués imaginat que dels gairebé 80€ que em cobren, el veritable consum de l’aigua a penes representa el 10% d’aquest import. La resta es disfressa rere conceptes com a “quota de servei”, “conservació del comptador”, “cànon de l’aigua”, “taxa de clavegueram”, “quota D22 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona?”... ah! i els corresponents IVA’s allà on pertoca, és clar. Val a dir que a casa, sempre hem estalviat el consum de l’aigua, com a principi particular de la nostra manera de entendre aquest fet, però està ben clar que allò que tan s’escolta en aquests temps de crisi, de mirar d’economitzar els consums energètics casolans, en el cas de l’aigua, serveix de ben poc.

Bé, com deia, tres retalls que podrien ser més, però per avui, ja n’hi ha prou de rondinar, ja que potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.   

Sortides des de Lluçàs: Monesma

El dia de Sant Esteve pel matí, aprofitant el bon sol que lluïa, vam sortir amb el cotxe des de Lluçàs (Luzás), per la carretera que porta a Castigaleu, però tot just a l’entrada d’aquest poble ens vam desviar cap a Queixigar (Cajigar). Tampoc a aquest hi vam arribar, doncs uns pocs quilòmetres abans, ens desviàvem a la dreta, per trobar-nos amb el llogarret de Monesma, (que segons un estudi toponímic, en arrels ibèriques volia dir “bona llet”), un escampall de cases pairals i molt petits nuclis, que atresora també les runes d’un castell. El primer d’aquests nuclis que visitem és diu Noguero, i a banda d’una petita ermita a l’entrada, dedicada a San Pere, només hi veiem un carrer, amb quatre cases a un costat i unes naus al final, per acollir ramats d’ovelles. A la plana, camps de cereals i de pastura i al fons del paisatge, la serralada pirinenca ben emblanquinada en els seus cims. Una pista a mà dreta, ben condicionada per circular en cotxe normal, ens apropa al nucli de Las Badías de Monesma, entenent que aquest nom és una deformació del mot “Abadías”, és a dir, lloc de l’abat o del capellà. Al voltant d’una esplèndida i assolellada plaça hi trobem la font amb el safareig gairebé al damunt del que era la casa del ferrer; l’edifici que acollia l’escola i l’ajuntament, l’únic que es veu molt lleugerament arranjat, malgrat hores d’ara està com tots els altres, totalment abandonat; l’abadia o casa del capellà, a tocar de l’església de Sant Vicente màrtir, del segle XVIII, que roman tancada; l’antiga casa Manel, botiga i taverna, i que va ser la darrera en ser abandonada, habitada fins l’any 1968; la casa de la mestra que residia aquí i recollia a l’escola la canalla de totes les cases pairals de l’entorn; i la casa Barró, la més senyorial, ja que és l’única que tenia tres plantes d’alçada. Totes però, presenten un estat ruïnós, amb sostres mig esfondrats i balconades caigudes. Una mica més enllà, cap a una més que possible era, el petit cementiri i les restes ja molt enrunades del que deuria ser una gran casa de pagès, però de la que poca cosa se’n pot endevinar. Seguint el perímetre de tota la plaça, un pedrís gairebé continu, que feia el servei d’un llarg banc, i en el que de ben segur hi deurien compartir temps enllà, tota mena de converses els habitants o visitants d’aquells verals. No cal dir que la contemplació de tot això, ens va entretenir una bona estona, i després, asseguts al sol de migdia, en aquell banc de la plaça, vam deixar volar lliurament la imaginació, pensant en com es deuria sentir la gent que fa uns quants anys, havia fet el mateix que nosaltres. Lamentant que avui ja ningú vulgui recuperar aquells somnis i aquells plaers, vam tornar al cotxe, per desfer el camí cap a Lluçàs.