Ramon, Pepita i Maria Magdalena

Pare, mare i filla, vivien en el segon segona, de la casa on vaig néixer, a la Travessera de Gràcia, un pis estrany en forma de "U", amb un llarg passadís, una llarga galeria i després el petit racó on s'hi encabien el menjador-cuina i dues habitacions, em sembla que una d'elles amb sortida al balcó del carrer. Ell, en Ramon, era un home baixet, potser un xic grasonet, amb poc cabell i no sé si un bigoti d'aquells retallats de l'època. Era de caràcter extrovertit, cridaner i forçadament amable i el que més recordo són els seus càntics a plena veu, presumint del seu to més o menys atenorat. Ella, la Pepita, era una dona molt petita però molt grassona, de cara molt rodona i ulls molt saltons, extremadament tímida i de parlar tou i fluix, a penes se la podia escoltar quan et deia alguna cosa al creuar-nos per l'escala. Alguns potser dirien que era un xic massa fleuma, allò que en l'argot popular en deien bleda, però ningú no podia negar la seva bondat i el seu posat amable. La filla, única, era la Maria Magdalena, pronunciat sempre aixi, amb el nom complet. Era més gran que no pas jo, però no massa, potser un o dos anys, segons es pot veure a la fotografia que acompanyo, i qui sap si per això la nostra relació es resumeix als primers anys d'infantesa, aquells d'inici d'anar a escola i que sense deures per fer a casa, compartíem jocs i descobertes personals, damunt d'una bicicleta de fusta, anant amunt i avall pel llarg passadís de casa seva. Curiosament, no en tinc cap més record, més enllà de les clàsiques salutacions de cortesia veïnal, fins que acompanyant la meva mare, vam anar a conèixer el pis del barri del Clot, que havia d'ocupar amb que havia de ser el seu marit, o sigui que... tinc doncs un llarg període a les fosques a la meva memòria. Del senyor Ramon però, aleshores tots els veins eren "senyors i senyores", sí que recordo la trifulca que va tenir amb el pare, l'any de la nadalenca gran nevada barcelonina, és a dir, ara farà cinquanta anys, quan es va negar en rodò a ajudar-nos a treure la neu del terrat de casa, operació necessària per tal d'evitar la gelada i la conseqüent afectació del mal que tots patíem constantment: les goteres.

Serà que no he madurat?

M'ha arribat una comunicació de multa de trànsit. Es veu que anava a 65 km/h per una carretera en la que el límit està fixat a 50. Un tram de carretera per cert, en línia recta paral·lela a la via del tren dels FFCC, entre les estacions del Baixador de Vallvidrera i Les Planes, en el que no hi ha cap casa, ni accés de vianants, però... la llei és la llei i cal complir-la. I és precisament en aquest punt on comencen els meus sentiments contradictoris. Per una banda em sento malament per haver comès l'infraccció, doncs em tinc per un conductor prudent i mesurat, intento complir sempre amb la normativa establerta i prova d'això és que en més de quaranta anys al volant i uns quants centenars de milers de kilòmetres al damunt, aquesta és la quarta multa que em cau, i cap no ha estat per infracció massa important. D'altra banda però, també em sap greu que m'hagin enxampat, quan dia a dia, hora a hora i minut i minut, em farto de veure i sovint patir, les infraccions que cometen altres conductors, que sens dubte podrien qualificar-se de molt pitjors i que en la gran majoria de vegades queden impunes. És aleshores quan em ve al cap aquella sensació de que la justícia no sempre és del tot justa. I amb aquesta darrera sensació, recordo quan amb dotze anys, estudiant el batxillerat a l'institut, i sent un dels més tanoques de la classe, un professor em va castigar només a mi, a romandre dempeus tot el curs quan ell ens donava matèria, per haver llançat una bola de paper a un company... cosa que no era certa! Aquesta és la barreja de sensacions que tinc, i algú pensarà... quina tonteria, aquest noi no ha madurat gens!  Però què voleu que us digui si això és el que sento. Per cert, ja he fet efectius els 50€ que em demanaven a la multa.

Sortides des de Calanda: Albarracín

Abans que se'm dilueixi a la memòria, faré la crònica de l'última de les sortides que des de la nostra estada a Calanda, vam fer aquest estiu, i que en aquesta oportunitat ens va portar fins al poble d'Albarracín. Després d'empassar-nos les dues hores i mitja de carretera, sota un sol de justícia i travessant els secarrals que configuren aquella part del paissatge del sud de Teruel, arribem a l'entrada del que fou un dels centres habitats més importants de l'època medieval aragonesa. Contrastem, en comparança a d'altres sortides fetes en aquests dies, que ací sí hi ha molts visitants, doncs el poble és hores d'ara un centre turístic de rellevància, cosa que demostra els vint-i-dos establiments hotelers que acull. Deixem el cotxe a l'aparcament d'arran de riu i inicíem la pujada fins la plaça major, aturant-nos a mig camí per fer un mos en un dels molts bars que tot just comencen a obrir les portes, i que ens haurà de fer d'esmorzar. Allà, ens informem de la possibilitat de fer una visita guiada, que surt tot seguit, i ens deixem portar pels carrerons del poble, conjuntament amb una trentena més de visitants, seguint una noia molt jove que ens va donant tota mena d'explicacions, potser en un to un xic massa simplista, però que al cap i a la fi ja ens va bé. Així, ens assabentem una mica de l'història viscuda en aquells indrets, alhora que redescobrim l'excepcional configuració de la ciutat, que és una de les mostres més ben conservades de l'urbanisme medieval de orígen musulmà. La visita inclou l'accés a una de les cases senyorials, en la que s'ha intentat conservar bona part de la seva estructura antiga, decorada amb tota mena de mobles i estris de temps passats. No cal dir que, tant pels carrerons i placetes del nucli més antic, com contemplant per fora la seva catedral o les línies de les diferents muralles que encara es conserven, gaudim d'una llarga estona d'evocació històrica. Un dinar de menú, abundant i ben cuinat, en un dels molts establiments que se'ns ofereixen, i després, una estona de repòs, fins i tot amb remullada, en un racó proper del riu Guadalaviar, un cop sortits ja del poble, posen punt i final a una esplèndida sortida que ve a cloure les que aquest estiu hem fet de semblants característiques.

Les pel·lícules de l'estiu

En aquestes últimes setmanes, tot combinant-ho amb d'altres sortides o estades al poble, etc., no hem deixat de banda la nostra dèria cinematogràfica, i algunes vegades per fugir de la calor que ens aclaparava al carrer, i d'altres atrets per alguna bona crítica llegida, ens hem empassat unes quantes pel·lícules que sense encertar amb cap obra mestra, ens han deixat en general, un regust més que acceptable. Aquesta n'és la breu relació: "Elena", una producció russa, demolidora i punyent, que ens mostrà el decebedor panorama de la joventut actual, i la seva carença de valors en una trista societat urbana. "Moonrise Kingdom", nord-americana, una sàtira alucinant i esbojarrada d'adolescents, emplaçada en un ambient de boy-scouts dels anys seixanta. "La delicadeza", una clàssica història francesa, d'amor massa ensucrat, que arriba a tocar els perillosos límits de l'avorriment per a l'espectador. "El irlandés", lògicament irlandesa, divertida i aspre alhora, una comèdia negra ben realitzada, tot i els excessos dels que es val massa fàcilment. "Headhunters", potser la millor de tot l'estiu, una producció noruega, en forma de thriller molt habilidós i canviant, a l'estil de les novel·les negres que des dels països nòrdics, tant de moda s'han posat a casa nostra. " Café de flore", del Canadà, estranya manera d'explicar-nos dues històries força interessants, que al final fan lligar d'una manera massa artificiosa. i "Todos tenemos un plan", argentina, un xic decebedora, per un guió i un fil argumental massa vist i molt previsible. En resum doncs, com deia, cap història rebutjable del tot, però tampoc cap d'aquelles que puguis recomanar de manera especial amb el conegut "aquesta, no te la perdis!".

Dijous, 13 de Setembre del 2012

I ara, què hem de fer? O potser hauríem de dir... I ara, què hem d'esperar que facin?  És innegable que la manifestació de la Diada a Barcelona, podria marcar una fita històrica en el camí del nostre futur. És veritat que feia goig veure l'il·lusió de la gent, cridant consignes reivindicatives en una mateixa línia. L'ambient era festiu, alegre, però ferm i aparentment convençut en el que es reclamava. Gent de totes les edats i condicions, vinguts d'arreu del país amb la seva càrrega esperançada de voler demanar quelcom que somien com a solució a tots els seus problemes. Està molt bé que el poble es manifesti, que s'impliqui, que digui ben alt i ben clar, què és el que vol que determini el seu camí, el seu demà. Tot mostrat però, des de l'expressió d'un sentiment, d'un sentiment ben lícit i ben noble, d'un simple i lògic sentiment que... malauradament, potser també ha estat sàviament manipulat des dels diferents estaments de sempre. Què hem d'esperar doncs que facin? De debó esperem que el polític de torn surti al balcó del Palau de la Generalitat o del Parlament i proclami la reclamada "Independència" sense més?  Creiem que la dissolució del mateix Parlament, i la convocatòria de noves eleccions a Catalunya, podria presentar un millor panorama?  Estem segurs que anant a parlar a Madrid, mostrant les fotografies de la magnífica manifestació de dimarts, ens escoltaran amb més ganes? Obtindrem amb l'aval del milió i mig de manifestants, el pacte fiscal, el concert econòmic o el que sigui, que pugui apaivagar els nostres greus problemes financers actuals?  Uff! quantes preguntes per respondre'ns!  Però jo encara me'n faig més: Sense la crisi económica, les retallades i el desmuntatge ferotge de l'estat del benestar per part dels nostres governs... hauríem estat un milió i mig els manifestants? Tothom s'ha de creure aquestes subjectives xifres que sota el pal·li de l'anomenat espoli, alguns han convertit en bandera dels seus arguments? Ens han explicat de debó quin és el full de ruta per convertir-se en un nou estat d'Europa?  Quant llarg i complex seria el nostre camí i quina mena d'entrebancs i de quina magnitud hi trobaríem?  És cert que tot canvi comença per fer un primer pas, que tota revolució pot començar amb un crit, però... cal estar segurs de quina és la direcció que cal prendre; quins han de ser el nostres guies i sobretot a quin recorregut ens enfrontem, doncs sinó tornarem a ser abatuts i haurem de tornar a esgrimir el nostre sempitern rol de víctimes, com a únic refugi dels nostres anhels. Sí, ja sé que les meves paraules respiren pessimisme, i és que potser en el fons, tot plegat només són manies meves.

Sortides des de Calanda: Pitarque

Era dijous, i malgrat la calor que apretava de valent, vam decidir sortir a la carretera i anar a passar el dia al petit poble de Pitarque, a la comarca del Maestrat de Teruel. Hora i mitja de camí, per carreteres no massa transitades, i arriben al trencall que des d'abans d'arribar a Villarluengo, s'endinsa per una vall, fins a morir al petit nucli de Pitarque, a uns 900 metres d'alcària i amb un centenar d'habitants. Deixem el cotxe aparcat en un racó de l'entrada del poble i iniciem la caminada que en uns 5 quilòmetres, ens descobrirà un paratge natural esplèndid com és el naixement del riu que porta el mateix nom que el poble. És un recorregut planer i gens feixuc, però el meu lamentable estat físic i l'hora del dia en que hem decidit fer l'excursió, gairebé el migdia, fan que l'esforç sigui molt gran i en alguns moments em passi pel cap deixar-ho córrer. Finalment però, arribem al fons de la petita vall, on les altes barrancades que ens envolten, la frondosa vegetació i la fressa de l'aigua que saltironeja riu avall, ens delaten que ja hem arribat a lloc. Ens enfilem una mica fins el doll més proper a les roques d'on brolla l'aigua, i reposem abans de cometre la gosadia de posar els peus en remull, tot comprovant que la gelor ens colapsa els sentits. Amb tot, l'experiència és molt gratificant i sobretot, reparadora del cansament acumulat fins ara, cosa que ens anirà molt bé per enfrontar-nos al camí de tornada, amb encara més calor, però amb els ànims força recuperats. Tornem doncs a desfer el traçat, refrescant-nos continuament amb la remullada de gorres i samarretes, per allò d'evitar l'insolació i arribem de nou al poble, quan al campanar són a punt de tocar les tres de la tarda. En la senzilla fonda del poble, ens donen de dinar un bon gaspatxo i llom a la planxa i després busquem un racó a la riba del riu, on l'ombra i la fresca ens permetin fer una bona estona de repòs i becaina. Tot tornat cap a Calanda, recordem quan vam fer aquesta mateixa excursió per primera vegada, potser vint-i-cinc anys enrera, amb les nenes prou petites i la mare de la Teresa, i que en el camí de tornada, ens va agafar una tempesta d'aquelles d'estiu que ens van deixar ben remullats de dalt a baix, clar que... segur que aleshores no vam patir tanta calor!

Els llibres de l'estiu

Des de finals d'Abril, que és quan vaig fer la meva darrera ressenya de lectura, fins a finals d'Agost, havent tornat de les vacances, m'he empassat fins a 4.410 pàgines escrites, repartides en un total d'onze llibres. Aquest és el breu resum i comentari: "Príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra" de John Irving, una novel·la molt completa, amb el tema de l'avortament com a nucli central, i que fou portada al cinema amb el títol de "Las normas de la casa de la sidra". "Bustares bajo el terror de la barbarie franquista" de Miguel Torija, Fernando Morales Vacas i Fernando Benito, un poc literari recull de noms, dates i fets, com a memòria de tot el que van patir en aquest poble de Guadalajara, en temps de la represió fascista. "La vuelta a Europa en avión" de Manuel Chaves Nogales, interessant narració periodística del viatge del redactor en cap del diari El Heraldo de Madrid, a principis del segle XX, que porta per subtítol "Un pequeño burgués en la Rusia roja". "Caligrafía de los sueños" de Juan Marsé, una llarga història de la post-guerra al barri de Gràcia, amb tot el que en aquell moment es patia i es somiava. "El lector de Julio Verne", segon episodi de l'Almudena Grandes, amb el subtítol de "La guerrilla del Cencerro y el Trienio del terror, Jaén, Sierra Sur", que és prou explícit. "Los perros de Riga" de Henning Mankell, una novel·la negra a l'estil clàssic d'aquest autor nòrdic. "El silencio de los claustros" d'Alicia Giménez-Barlett, també una novel·la negra, però aquest cop tenint com a escenari la ciutat de Barcelona. "Pere el Catòlic i Simó de Montfort" de Jordi Ventura Subirats, història pura i dura sobre els fets de la batalla de Muret i l'anorreament del poble càtar. "Cabaret Pompeya" d'Andreu Martín, un ambiciós projecte, a mig camí entre la novel·la històrica i la temàtica policial, que narra els ambients de la ciutat de Barcelona, des dels anys 1.930 fins a finals del segle XX. "Mazapanes amargos" de Sylvia Lagarda Mata, una narració simplista de la mort del rei Fernando I d'Aragó, suposadament enverinat, en la que el narrador, el cortesà Enrique de Villena, aporta detalls gastronòmics de l'època. "Galíndez" de Manuel Vázquez Montalbán, en la que se'ns fa memòria novel·lada del segrest i desaparició d'aquell representant del govern basc a l'exili, en mans de la màfia dominicana. Uf!!! Ja us havia dit que aquest estiu havia llegit molt!!!

Dilluns, 3 de Setembre del 2012

Una noia molt jove, amiga del Facebook per lligams amb la música tradicional, ha penjat en el seu mur un comentari amb el que em sento molt d'acord, i que m'empenta a fer una afirmació que, malgrat fa temps que sé meva, potser mai no he manifestat de forma massa notória: No em sento independentista! Almenys, no crec que aquesta febre per l'independència que ara ens afecta de forma més generelitzada que mai, ens hagi de procurar la solució a tots els problemes que patim. I amb això no nego que el poble català sigui menyspreat i arraconat, des de totes les instàncies centrals de l'estat espanyol, i no només les polítiques, sinó fins i tot les populars. Això succeiex des de fa molts anys, dècades i fins i tot segles, però... aquesta evidència no ens ha de portar a ignorar d'altres circumstàncies que també des de sempre, ens han afectat des de dintre de casa nostra. Volem l'independència per continuar sent governats per aquesta gent corrupte que ha remenat la nostra precària autonomia amb els únics interessos polítics de sempre? De debó pensem que amb l'independència podríem evitar les retallades i els retrocessos que en matèria social ens estan ofegant? Aquests polítics que hores d'ara estan amagant el seu fracàs rere la senyera estelada, ens han de portar a assolir un estat de pau i benestar comú, com el que ens mereixem? Jo almenys, no m'ho crec. Em sembla doncs, que abans de segregacions que d'altra banda, en el context actual tant europeu com mundial, mai no serien possibles, hem de mirar d'intentar lluitar per una societat global més justa, més cívica, més solidària, més socialment equilibrada, més progressita, més ecologista, més a l'abast de tothom... i aquest, tot i que ara molts ho amaguin, no em sembla que sigui el full de ruta que tenen els polítics i agents que s'atorguen la representació de la ciutadania, com a moda i disfressa d'obscurs interessos que, en definitiva, sempre han posat pel davant del que realment necessita el poble. La setmana vinent aniré a la manifestació, sí, però m'agradaria trobar-hi també un espai en el que la consigna no s'enlluerni només amb aquesta indenpendència que al darrera no sembla tenir res més que el que fins ara ja hem tingut. Salut i república, sí, però alhora, justícia i progrés social. Clar que en definitiva, potser tot plegat només són manies meves.