Dimecres, 17 de juliol de 2013

Tres “detallets” d’actualitat política a casa nostra:

Primer, el guirigall d’aquest mateix matí al Parlament, amb tothom demanant explicacions al partit en el govern, pel suposat (suposat?) frau del seu finançament, amb el cinisme destacat per part d’alguns portaveus, que tenen casa seva ben bruta d’estafes semblants. Cal dir en aquest tema, que resulta ben trist que en l’informe d’instrucció del cas, el jutge hagi de reconèixer que després de quatre anys de mirar-s’ho i remirar-s’ho, no pot saber on han anat a parar alguns dels fons desviats, i per tant no es podrà imputar personalment  ningú... per manca de col·laboració de les entitats bancàries!!!  O sigui que és ben clar que els bancs estan per damunt del poder judicial, oi?

Segon, ja que estem parlant de bancs, és ben trist el paper que representen aquestes comissions del mateix Parlament, a la que criden a declarar ex-presidents i ex-directors de les famoses Caixes Catalanes, que han fet estrepitosa fallida, per tal que donin explicacions de la seva gestió al front d’aquestes. Aquests personatges, molts d’ells polítics amb la carrera en declivi, que eren nomenats per aquests llocs, com a recompensa pels serveis prestats, mostren també un cinisme i un desvergonyiment insultants, com per exemple declarant que “no cal buscar persones culpables, sinó que tot és a causa de la crisi” i au! cap a casa ben tranquil·let, que aquí no passa res!.

Tercer, en la mateixa sessió d’avui del Parlament, s’ha vetat un candidat a ocupar un lloc en la teòricament neutral Sindicatura de Comptes, pel fet que havia estat qui fa uns mesos va destapar un cas, un més, de corrupció en la persona d’un dirigent local, adscrit a un dels partits majoritaris que avui hi ha votat en contra. És a dir, per una banda es retreuen uns als altres fets iguals i per l’altra es revengen aparellats davant situacions que podrien aportar uns mil·ligrams més de transparència a aquesta classe política que tant bé ens representa, he, he.
Bé, com deia, tres “detallets” de casa nostra, sí, sí, de casa nostra, d’aquesta casa que volem independent, pensant que així les coses aniran millor... aniran millor?  Permeteu-me que ho dubti. O potser tot plegat només són manies meves.

Segon trimestre, ritme decreixent

És cert que vaig començar l’any molt fort, llegint un munt de llibres en el primer trimestre i lògicament, aquell ritme no el podia mantenir per molt de temps. Així és que en aquest segon trimestre que ja hem acabat, els llibres llegits han estat molts menys, tot i que... si fem cas al nombre de pàgines que m’he empassat, a prop de les tres mil, la diferència no és tan escandalosa, i és que en un fet poc habitual en mi, potser he escollit algun “totxo”, d’aquells que sempre em fan una mica de recança d’agafar. Per exemple, vaig començar per “Jo confesso” de Jaume Cabré que, sincerament, se’m va fer una mica llarg. No puc dir que no m'hagi agradat, però... també mentiria si no digués que em va costar massa adaptar-me als constants canvis de les veus narratives, o potser em sobraren els continus salts a les històries paral·leles, o millor dit, antigues, que volen entrellaçar la vida del violí, cosa que em despistava de la línia argumental del protagonista principal, que en definitiva és el que m'interessava. Després va arribar “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq, dins de la disciplina del club de lectura; una història complexa, en la que l’autor s’hi barreja ell mateix, amb raonaments i explicacions sobre temàtiques prou diferents, sovint relacionades amb el món de l'art, que en molts moments no venien al cas i que em despistaven del tot. A continuació, “El tango de la guardia vieja” de Arturo Pérez-Reverte, entretingut, amb personatges ben dibuixats, situacions esmicolades, però sovint tot massa previsible i amb poc misteri. De nou per encàrrec del club, “Los turbantes de Venecia” de Nedim Gürsel, que ens narra el viatge d’un professor d’art turc, dedicat també a l’investigació de quadres antics, entrellaçant les vivències actuals del protagonista amb les històries relatives als personatges del quadres que analitza; tot plegat, amb una aura artística prou interessant. I per acabar, “La guerra del fin del mundo”, recomanat per un amic, enamorat dels clàssics, com la millor obra de Mario Vargas Llosa i que a mi m’ha resultat difícil d’acabar, doncs a un inici molt interessant, amb la presentació de la base històrica i la descripció dels personatges i els seus orígens, seguia després la narració de tots els fets de la guerra, que se m’ha fet molt avorrida i repetitiva, o sigui que per a mi, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. I ara doncs... a veure què ens porta l’estiu, que amb la calor el tòpic diu que hem de triar lectures lleugeres.

La ruta del Serrablo

Quinze, són quinze, quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són!!!  Sí, sí, quinze són les esglésies i ermites que hem visitat aquests dies, en la nostra particular Ruta del Serrablo, a les aragoneses terres del Pirineu més proper a Sabiñánigo. Bé, potser n’hi hagut alguna més, però aleshores no lligaria amb la cançó, he, he. Sí, hem fet una nova escapada de les nostres, per conèixer aquestes petites meravelles d’arrels romàniques, que per la seva solitud i senzillesa, captiven encara amb més força la nostra atenció. Emplaçades totes elles en petits pobles, de mitja dotzena de cases sovint deshabitades, però totes elles força ben reconstruïdes i conservades, ens han ofert detalls molt bonics, característics de la zona, com les seves sanefes escacades o les boles jacetanes, barrejades amb d’altres més comuns a l’arquitectura mossàrab, com algunes finestres de ferradura  o als trets del romànic llombard, com les petites columnetes cilíndriques que coronaven molts dels absis semicirculars que tant les defineixen. A més, tot i ser afegides en èpoques més recents, (segle XVI i posteriors), la majoria presentaven torres quadrades de robusta construcció i aparença. Així doncs, seguint en bona manera el riu Gállego, hem gaudint també del contacte amb la natura, hem vist encara força neu als cims propers, hem contemplat rierols esplèndids en els seus cabals d’aigua i hem copsat de nou la tranquil·litat i el silenci dels llogarrets més apartats i absents del xivarri de les ciutats. I ara, paciència, doncs penso ressenyar el nom de les quinze esglésies visitades que a més, són les de la fotografia de conjunt: San Bartolomé de Gavín, Santa Eulalia de Susín, San Pedro de Lárrede, San Andrés de Satué, San Juan de Orús, San Pedro de Lasieso, San Juan de Busa, Santa Eulalia de Orós Bajo, San Martín de Oliván, Santa María de Isún de Basa, San Martín de Arto, San Miguel de Orna, San Miguel de Latre, San Martín de Ordovés i San Salvador de Javierrelatre.  Això d’anotar tots els noms d'allà on anem... sí que són manies meves!!!