Fa tant de temps que no m’hi poso, que se m’ha acumulat molt feina; però… anem a pams, primera tongada de pel·lícules al cinema: “Un paseo por el bosque”, una producció nord-americana d’en Ken Kwapis, ben interpretada però amb un argument fàcil i ensucrat. “45 años”, interessant pel·lícula britànica, de l’Andrew Haigh, amb l’incommensurable presència de la Charlotte Rampling, però on el plantejament de la incidència del passat en una relació madura, mostra un desenllaç potser poc realista. “Nadie quiere la noche”, ben dirigida per l’Isabel Coixet, amb imatges molt belles, però amb un argument massa idíl·lic. “Palmeras en la nieve”, espanyola i dirigida per en Fernando González Molina, una novel·la de moda portada a la pantalla gran, amb molts medis i bons paisatges i... poca cosa més. “Amar, beber y cantar”, una comèdia francesa d’en Alains Resnais, amb poca cosa per presumir. “La chica danesa”, britànica d’en Tom Hooper, amb un tema complicat d’explicar, però ben interpretada i delicadament portada a la pantalla. “Los caballos de Dios”, del marroquí Nabil Ayouch, amb la captació dels seguidors del terrorisme islàmic, mostrada amb molta cruesa i realitat. “La juventud”, italiana, d’en Paolo Sorrentino, amb divertides però alhora alliçonadores reflexions sobre la vida, vista des del seu tram final. “El renacido”, nord-americana, dirigida per l’Alejandro González Iñárritu, un gran producció, amb grans paisatges, però amb una història de supervivència falsa i manipuladora. “Papusza”, potser la millor pel·lícula de tota aquesta sèrie, una producció polonesa dirigida per la Joanna Kos-Krauze i en Krzysztof Krauze, artísticament filmada en blanc i negre, amb la història, basada en fets reals, d’una poetessa d’origen gitano, que finalment va veure publicada la seva obra. “Carol”, britànica, d’en Todd Haynes, amb el tema del lesbianisme tractat amb una finesa un xic aparent i potser massa tenyida d’un forçat romanticisme. “¡Ave, César!, la nova producció dels germans Coen, que pel meu gust, es queda a molta distància d’altres produccions seves molt més encertades. “La habitación”, excel·lent producció irlandesa, amb l’escabrós tema del segrest d’una noia i les seves conseqüències, tractat amb una encisadora solvència i bon gust. “Brooklyn”, també irlandesa, però amb una història d’emigrants massa tòpica al darrera, que no em va acabar de convèncer. “Mustang”, francesa, dirigida per la Deniz Gamze Ergüven, amb la interessant problemàtica d’una família turca, en la que les cinc filles es veuen sotmeses als designis que dicta avui en dia aquella societat. Apa, de moment, això és tot, però ben aviat... molt més!
