Coronas, Medrano i Marín

Als deu anys, vaig fer el primer curs del Batxillerat Elemental a l’institut públic Ausiàs March de Barcelona, que aleshores es trobava ubicat en un senyorial palauet del carrer de Muntaner, una mica per sobre la Travessera de Gràcia. La febre immobiliària de començament de la dècada dels seixanta però, va obligar a traslladar l’establiment docent al capdamunt de la Diagonal, per poder aprofitar el solar i aixecar un munt de pisos. Aleshores va ser quan els pares van aconseguir el traspàs dels meus estudis a l’institut Jaime Balmes (en aquells temps en castellà), que estava en el mateix indret en el que encara hi roman, a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent. Allà vaig completar l’esmentat Batxillerat Elemental, abans de que als catorze anys, el pare em portés com aprenent al taller d’arts gràfiques en el que ell dibuixava i continués el meu periple estudiantil en horari noctrun. De la meva vida a l’institut recordo moltes coses, però avui vull fer esment de tres professors que em van deixar una petita empremta, encara que fos per simples, o ximples, anècdotes. En “Chichi” Coronas (mai no vaig saber per què tenia aquest sobrenom) era mestre de francès; un home petit i escarransit que sempre portava un cigar pur a la boca, sovint apagat, i del que recordo com un dia ens va esbroncar per veure’ns mastegar xiclet a classe, dient-nos que més en valia rossegar una pastanaga, que anava bé per a la vista... a l’endemà, tots vam aparèixer amb l'arrel de color carabassa a la boca, cosa que no recordo si li fa fer massa gràcia. El Medrano era el nostre professor de Física i Química i era tot el contrari que l’anterior, un home alt, gros, calb i vermell de cara, que sense fer joc amb la seva potent aparença, lluïa una veu prima i aguda que exagerava amb uns crits que fins i tot feien mal a l’oïda. Del seu posat arrogant i burleta, recordo que vaig escoltar per primera vegada parlar d’uns nois grenyuts que feien música estrident, sense cap mena de respecte per les pautes preestablertes... eren els Beatles!!! I la Marín, era una de les poques dones que teníem com a professores, només en recordo una altra de Literatura, que ens donava Ciències Naturals. Una dona que jo recordo vella, encongida, amb els cabells blanquinosos, però sempre malhumorada i amb un to permanentment agre en el seu parlar. En aquell temps, a l’institut teníem un carnet en el que ens posaven les notes i també hi teníem atorgats una mena de punts, que es descomptaven per mal comportament o faltes d’assistència injustificades (quelcom semblant al que ara tenim amb el carnet de conduir) i que les notificacions tant d’una cosa com l’altra, havien de portar l’assabentat amb la signatura del pare. La Marín va ser la única professora que en els meus tres anys de permanència a l’institut em va descomptar un punt, però el que més em va doldre i avergonyir va ser haver-li d’explicar al meu pare perquè ho havia fet... tot i que hores d’ara, no en recordo el motiu gens ni mica.