Santa Fe del Montseny

Ahir vam estar a Santa Fe del Montseny. Sí, ja sé que és una sortida tòpica i típica, però en aquest temps de tardor que estem vivint, no ens hem pogut estar de poder gaudir d'un paissatge que, no per dotzenes de vegades contemplat, ha minvat el seu encís davant els nostres ulls. Al sortir de casa, com sempre no massa d'hora, el cel estava molt grisós i no semblava que el dia ens hagués d'acompanyar massa; però després de Sant Celoni, un cop començàvem a enfilar-nos per les corbes de la carretera que s'endinsa en el Parc Natural, la boira s'esvaí ràpidament i des del mirador de Can Pla, ja es podia contemplar el mar de núvols de cotó fluix als nostres peus, cobrint tota la plana, mentre el sol ens afalagava amb la seva companyia. Aleshores, la força del paissatge esclatà amb tota l'amalgama de colors que sempre ens ofereixen aquests dies tardorencs. Les alzines sureres de les cotes més baixes, deixen pas als roures, pins i avets, als castanyers i faigs, fins i tot a les esplèndides sequoies que hi ha a l'entrada de Can Casades, punt culminant del nostre recorregut en cotxe, fent barreja de verds, grocs i vermells en les tonalitats de les seves fulles, que equitxades del fons verds d'alguns prats llunyans i del blau intens d'un cel aleshores ja totalment nítid, ens brindaren motius més que joiosos per a la més plaent contemplació. Una caminada per un sender molt ben marcat, fins el petit pantà que, malgrat està prou escàs d'aigua, ens obrí nova perspectiva del paissatge i l'entretinguda labor d'intentar captar amb la càmera fotogràfica una mica de la bellesa contemplada, ens fan arribar al migdia. La casual trobada amb una parella de bons amics, ens ofereix la possibilitat de compartir un àpat en agradable conversa, a la mateixa fonda de Santa Fe, i havent dinat, a penes uns minuts dels últims raigs de sol, abans que la boira caigui de nou damunt nostre i la fredor de l'ambient ens empenti a emprendre el camí de tornada cap a casa. Potser direu que sóc massa bucòlic, però sortides com aquesta, ajuden a eixamplar una mica més l'esperit i això, al cap i a la fi, és el que més s'agraeix.

Dimarts, 13 de Novembre del 2012

Cal felicitar la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH), per tota la feina i la pressió social que ha exercit en aquest darrers mesos, lluitant contra la plaga dels desnonaments i aconseguint que aquest drama de la nostra societat actual, hagi pujat fins al primer pla de l'actualitat. Els resultats, tot i que escassos, han començat a aparèixer i d'aquesta manera podem comprovar una vegada més, com la resposta dels bancs tenyida d'un cinisme exasperant, arriba en forma de moratòria... moratòria?,,, en la que fan aparèixer la figura dels cassos d'extrema gravetat... i qui jutjarà si ho són o no, d'extrema gravetat? Ah! Els polítics! Sí, aquests que ara fan veure que es reuneixen a corre-cuita, per intentar trobar un consens... consens?.. que permeti estudiar el projecte d'una nova llei hipotecària que haurà de contemplar el tema de la dació en pagament... o no!  Qui ho sap això?  De moment però, encara que la seva lenta reacció carregui a les seves conciències... conciències?... dues persones mortes i milers d'afectats de per vida, la constància del greu problema en boca de tothom, demostra que cal refermar sense descans la nostra protesta, la protesta dels ciutadans de tota mena, la queixa continuada i persistent, la nostra veu en definitiva, en tants àmbits com ens sigui possible. I jo avui em pregunto perquè aquests polítics als que tant i tant els ha costat reaccionar, han tingut molta més pressa, per exemple, en aprovar mig d'amagat, una pujada desorbitada de les taxes judicials, que limitarà en gran manera el constitucional dret de tot ciutadà d'accés a la justícia; unes taxes que faran impossible que una gran majoria de persones físiques i petites empreses puguin tramitar procediments de recurs contra una multa, una reclamació en una comunitat de veins, o en un procediment de divorci, un desnonament, la reclamació d'un deute, etc.; i unes taxes, no ho oblidem, a les que a casa nostra des de fa uns mesos, cal afegir el suplement autonòmic de fins a un 20%, que la nostra Generalitat va aprovar també així, de passada. Ai, ai! i ja que som a casa nostra, no oblidem el tema de l'aigua, sí, sí, aquest que ha portat a privatitzar en un concurs amb molt d'enrenou tècnic al darrera, l'empresa pública que s'encarrega de portar l'aigua fins les localitats on viuen més de cinc milions de persones... i per això hem de crear "estructures d'estat"? Què gestionarà l'estat si tot estarà privatitzat? Uf! I encara hi ha qui diu que no cal fer vaga general? Que no n'hi ha per tant? O és millor distreure's amb si els que ens diem García ens haurem de canviar el cognom?  Va, home, va!!! Ja n'hi ha prou!!! Clar que potser, en el fons, sí que serà que tot plegat, només són manies meves.

Tertúlia a casa, el laïcisme

Dissabte vam tenir tertúlia a casa. El grup d'amigues i amics, en aquesta ocasió érem divuit, que un cop al mes en apleguem a casa d'algú, per fer un sopar lleuger i debatre sobre algun tema que ens interessi a tots, vam gaudir d'una vetllada molt agradable. En aquesta temporada, en la que s'ha incorporat la novetat de que cada amfitrió pugui convidar algú, en principi aliè al grup, per proposar tema i punt de vista un xic novedós, hem tingut el plaer de poder comptar amb la presència dels bons amics Dolors i Jaume, aquest guia i company de totes les meves aventures cantaires dels últims temps, que ens han aportat una visió molt interessant sobre una qüestió potser no massa treballada en el nostre particular àmbit: el laïcisme. Amb acurats plantejaments, però sobretot, amb paraules molt entenedores, que deixaven constància d'una fermesa i claredat d'idees encomiables, la parella de bons amics ens van parlar de la necessitat de potenciar aquest valor a la nostra societat, malauradament tan manipulada des del punt de vista de les creences i les religions. Davant d'algunes moderades rèpliques d'altres contertulians, van saber-nos transmetre la necessitat de tenir present que la seva idea del laïcisme no anava en contra de res, sinó en defensa de la més absoluta llibertat de cada persona, de forma que no sigui ni l'estat ni cap estament oficial o col·lectiu, qui ens imposi, amb més o menys subtilesa, cap idea preconcebuda en el camp de les creences o religions que cadascú pugui o vulgui professar... o no! Vam parlar també de cultura, de l'educació rebuda, de la pressió exercida des de molts àmbits en temps de la nostra formació, de les generacions que ens han precedit i de les condicions socials que en aquesta matèria havien viscut, de tradicions que s'han o no de mantenir, de lligams entre església i poder, de mòduls productius de les societats vinculats als aspectes religiosos, etc., etc. És a dir, una nit molt entretinguda que almenys a mi m'ha portat a fer-me algunes reflexions que potser fins ara tenia un xic abandonades. Gràcies a tothom i molt especialment als convidats de luxe, la Dolors i en Jaume.

El primer televisor de casa

A casa vam tardar bastant a disposar d'aparell de televisió. La primera sessió televisiva que recordo, va ser gràcies a una invitació d'un professor de l'institut, que vivia a prop de casa, que em va convidar a veure amb els seus fills, un partit de Copa de Europa del aleshores omnipotent Real Madrid; no sé però si en vaig gaudir massa. Després, va ser un veí del primer primera, de la casa on vivíem a Gràcia, que es dedicava a reparar-los o quelcom semblant, qui una vegada ens va deixar un aparell de prova, durant tres o quatre dies. El vam posar damunt el bufet del menjador i va servir per poder equiparar-me amb els companys de l'institut, quan a l'hora del pati parlaven de sèries com "Los intocables" o "Perry Mason". Aviat però, es va difuminar aquesta possibilitat, doncs els pares van decidir que no podien aceptar la despesa que representava la seva adquisició i el veí se'l va tornar a endur cap a casa seva. No va ser doncs, fins un parell d'anys més tard quan definitivament la televisió es va instal·lar a les nostres vides, ja a mitjans dels anys seixanta. L'aparell, damunt d'una tauleta amb rodes, estava disposat al "quarto d'allà dintre", que era l'habitación on dormíem el meu germà i jo, en uns llits que de dia es plegaven contra la paret, per poder obrir espai doncs també hi teníem instal·lat un escriptori en el que treballàvem tant el pare com nosaltres, i uns sillons que configuraven una mena de sala d'estar. La televisió però, només es mirava al vespre, quan sopàvem amb unes safates, i una petita tauleta enmig, el pare, la mare, el meu germà i jo; i la sessió s'acabava quan era l'hora d'anar a dormir... per a tothom, doncs ningú no allargava mai la vetllada, més enllà de la finalització del programa escollit. Era doncs, una activitat totalment familiar i compartida i d'aquella època recordo amb especial curiositat l'interès que ens despertava els Festivals d'Eurovisió, en els que el pare organitzava una mena de puntuació particular, de la que sempre en sortia guanyador, és clar, el representant espanyol, aleshores en Raphael. Després, també van venir els concursos com a "Cesta y puntos", els musicals com "Escala en Hi-fi", o les sèries com "El Virginiano", "El Fugitivo", "El Santo", "Embrujada" o "Súper Agente 86"... tot en blanc i negre, doncs el color no ens va arribar fins a finals del setanta, quan ja vivia amb la Teresa i teníem les dues nenes. Potser sempre hem estat una mica lents en això d'incorporar-nos a les noves tecnologies, oi?

Lladurs i Canalda

Ahir vam passar el dia fora de casa. Sense matinar massa, vam enfilar la carretera cap a Manresa, Cardona i Solsona, on ens vam endinsar per la Vall de Lord, fins al nucli de Lladurs, per fer la primera aturada del dia. A penes uns minuts a l'esplanada de l'església i seguint carretera amunt, l'indret de les Fonts de Lladurs, des d'on surt el corriol que s'enfila cap el Castell del mateix nom. Un quart d'hora de pujada, mesurat en funció de la poca força de les meves cames i coronant un turó, amb una esplèndida i circular panoràmica, les runes d'un castell que té orígens a l'any 1000, però que hores d'ara a penes presenta dempeus les quatre parets que basteixen l'antiga capella. Feia un sol molt afalagador, però també és cert que el vent es deixava sentir i no era precisament massa calent, o sigui que la visita cal fer-la una mica de pressa, per a no agafar massa fred. Recuperada la ruta per carretera, continuem fins el Coll de Jou, observant com a cada revolt o raconada, hi ha vehicles aparcats de tants i tants boletaires que prentenen omplir el cistell, afany no massa assolit pel que podem observar en la majoria dels casos. Coronat el Coll, agafem el trencall de l'esquerra, en direcció a Òden, per arribar al nucli de Canalda, als peus d'uns tallats molt verticals de pedra, on s'hi practica habitualment l'escalada i on encara s'hi poden contemplar unes coves que van estar habitades fins els anys seixanta del segle passat. A Canalda visitem l'església de Sant Julià, d'emprenta romànica, gràcies a un parell d'homes que s'hi troben fent feines de manteniment; i també donem un tomb per veure la dotzena de cases disperses, que configuren el poble, algunes però amb molta història a les seves parets, que ens porten fins a records de la guerra del francès. Continua fent sol, però la temperatura és baixa i a més, uns quants núvols enfosqueixen una part del cel, tot configurant presagis de pluja. Ja de tornada, dinem al restaurant del Cap del Pla, un menú molt assequible, i és que aquesta mena d'establiments també saben adpatar-se als temps de crisi, per tal de mantenir la clientela i després, aprofitem els últims raigs del sol, per repossar una estona ben recerats, abans de culminar el camí de retorn a casa.