Anem acabant l’any i fent el recompte dels llibres que en el 2014 han passat per les meves mans: en total, quaranta-cinc, amb més de 14.000 pàgines llegides, caram! més que mai. Tal i com he anat fent cada trimestre, ací en deixo una molt breu ressenya. Aquests són els catorze últims títols: “El malentendido” de Irène Némirovsky, una lectura gairebé clàssica, amb una història d’amor i desamor, narrada amb un estil literari molt interessant, emparat en un argument que podria semblar tòpic, però que l’habilitat de l’autora sap transformar fins a extrems que ajuden a captar l’atenció del lector. “La germandat del raïm” d’en John Fante, una història que respira emoció, senzillesa i veritat.; una narració simple però efectiva, tenyida d'un sentiment que mostra amb tendresa i realitat alhora, les relacions familiars d'unes persones que, tot i viure molt lluny de casa nostra, mostren trets molt comuns vers l'amor, la família i la sinceritat de la vida. “Les cròniques del déu coix” d’en Joan-Lluís Lluís, un llibre molt imaginatiu, amb les tribulacions del darrer déu de l'Olimp, que roman entre els humans, obrint un curiós plantejament comparatiu entre civilitzacions i creences, farcit d'ironia i bon sentit de l'humor, però gens exempt de moments reflexius que, com totes les faules, obren moltes portes al debat. “Espera a la primavera, Bandini” de nou d’en John Fante, repetit, amb l’errada que potser hauria d’haver llegit aquesta primera novel·la de l’autor, doncs mostra tots els mateixos arguments que la llegida anteriorment, tot i que no ha deixat d’agradar-me el seu estil narratiu i la forma, senzilla però atractiva alhora, de mostrar la personalitat dels seus personatges. “El joc dels miralls” de l’Andrea Camilleri, la meva primera novel·la del comissari Montalbano, que m’ha procurat una bona estona d’entreteniment, amb una història atractiva, fàcil de llegir, però no exempta d’interès en tots els sentits. “El lugar sin culpa” de José María Merino, íntim i introspectiu, doncs et porta a les reflexions més personals sobre las diferències entre el desig i la realitat, el pes de la memòria, la voluntat de auto-reconèixer, l’obligació de posar distància amb determinats problemes que ens dominen, la necessitat d’obrir petits (o grans) parèntesi en la nostra vida, etc.; en conjunt doncs, una lectura agradable i amb capacitat de remoure percepcions molt particulars. “Las lágrimas de San Lorenzo” de Julio Llamazares, nostàlgic, molt nostàlgic... i melancòlic; les reflexions d’un home, des del seu paper como a fill, al de pare, passant per la seva condició d’amant, amic, etc., sota la semblança del que representa la memòria, el pas del temps i la vida en sí mateixa, configurant un text absolutament recomanable i propici a obrir el nostre particular finestral de percepcions. “Se sabrà tot” d’en Xavier Bosch, un xic dispers, doncs a banda del teòric protagonista, una munió de personatges serveixen a l'autor per parlar-nos de les entranyes del món del periodisme, de la corrupció política, del terrorisme islamista, de la bombolla immobiliària, dels traumes que arrosseguem a la vida, del món de la parella... uf!!! massa coses, tot i que el llibre es deixa llegir amb facilitat. “Nos vemos allá arriba” de Pierre Lemaitre, trepidant, amb una narració ben estructurada que atrau al lector des de la primera pàgina, amb la història de dos soldats de la Primera Guerra Mundial i la seva supervivència una cop acabada aquesta, que ens permet viure moments de tensió y d’enuig, però també de tendresa i complaença, ja que tots els personatges mostren una identificació clara dels seus respectius caràcters. “Amaranta de Còrcira” d’en Xavier Frías Conde, un llibre absolutament prescindible; auto editat per a satisfer l'ego de l'autor, però que no aporta res en gairebé cap dels seus relats tan breus... potser massa breus? “Malalties del cor” el llibre de la Marató de TV3, que com a tants altres anteriors, recull relats d'autors molt diversos, presentant moltes lectures possibles, amb un nivell narratiu que ofereix alts i baixos considerables, però entenent que això, en un projecte com aquest, és del tot inevitable. “Curiosidades y anécdotas de la Barcelona antigua” un foto àlbum, recopilat per en Juan Manuel Santiago, amb imatges històriques de la ciutat, amb escenes i llocs emblemàtics, però que tant per la simplicitat dels peus de foto, com per la seva configuració, està enfocat a un públic turístic. “Les filles del fred” de la Camilla Läckberg, un llibre força complet, doncs malgrat la història de l’intriga policíaca en els països nòrdics està ja molt vista, no es pot negar que el llibre atrapa i manté viva la tensió cap a un final que, no per esperat, deixa de complaure al lector. I fent capicua trimestral, un nou títol de l’Irène Némirovsky, “Suite francesa”, un llibre preciós, amb un tractament extremadament delicat i poètic de la realitat de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial; una història que, sense amagar la tragèdia, ens parla de les coses quotidianes, esmicolant amb dolçor cada gest, cada detall, cada sentiment dels protagonistes; una veritable pena que l'autora, patint la desgràcia d'aquella guerra, deixés l'obra inacabada. I com sempre, ja ho sabeu, tot plegat no aspira a res més que a mostrar... les meves manies... també en la lectura.
