Perquè jo també hi era

Contestant a la pregunta de perquè jo ahir, vaig anar a la manifestació de la Diada, si sempre m’he mostrat molt poc entusiasta amb l’independentisme, vull dir-vos el següent: En primer lloc, aclarir que jo sempre he viscut l’11 de setembre com a festa nacional reivindicativa, des d’aquell 1977, en el que vaig tenir el goig i el privilegi d’aplegar-me amb tants milers de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona, i enguany, és clar, no havia de ser menys. I abans de que ningú em salti dient que ahir també hagués pogut anar a Tarragona, vull deixar constància dels meus arguments. És ben cert que des del començament, mai no he estat un fervorós seguidor d’aquesta febre independentista, de la que s’ha encomanat tanta gent i de la que alguns polítics n’estan fent ús entabanador, amb interessos partidistes i amb unes conseqüències que no han sabut preveure, però... amb el pas dels dies i tal i com estan anant les coses, la meva postura agafa caires molt més comprensius davant aquesta generalitzada opció. M’explico. D’entrada, cal dir que sempre he fet prevaldre les qüestions socials, aquelles que afecten molt principalment a la persona en els seus drets i deures, per damunt de banderes i identitats forçades que sovint són molt manipulades; i és per això que sempre he dit que sóc d’esquerres i que m’emprenya molt haver-me de sotmetre al domini del desaforat capitalisme i a l’indiscutible poder econòmic que tot ho remena. Alhora i des de la més pura teoria, també sempre he considerat que la solució al nostre maltractament com a poble, podria ser allò que defineixen com a federalisme, entès gairebé de forma universal, sense fronteres artificials ni separatismes forçats, i amb el més absolut respecte per les diferències culturals, d’identitat col·lectiva, etc. I dic que això ho entenc des de la més pura teoria, per fugir de l’ús que alguns partits polítics estan fent del concepte. Dit tot això també vull manifestar que crec fervorosament en la més absoluta llibertat de l’individu, i que per tant, com a persona tinc tot el dret del món a prendre qualsevol decisió de la meva vida, de la manera més lliure i exempta de condicionants que es pugui imaginar. De tal manera doncs, si hom no està gust amb una cosa, té tot el dret del món a intentar canviar-la o a anar-se’n i cercar quelcom millor. Aquest dret, lògicament extensible a qualsevol tipus de relació humana, se’ns presenta ara com a col·lectiu de país, vist el menyspreu i maltractament que estem rebent des dels poder centrals espanyols. I malgrat algú em pugui dir que això s’ha repetit en el decurs de la història, i que situacions semblants ja s’havien viscut fa anys, dècades o segles, jo ho veig amb una perspectiva de futur i progressista i per tant, vull fer el que calgui per canviar-la, per apropar-la molt més als meus ideals com a persona. Així doncs, em crec amb tot “el dret a decidir” i que ningú no em vingui amb arguments retrògrads, suposades legalitats de fa quaranta anys, tribunals auto-desautoritzats o majories parlamentàries que manen més que no altres. Jo m’atorgo, com a individu, el dret a escollir el meu propi camí, sigui dins del àmbit que sigui i ningú, ningú, m’ho ha de poder impedir. Així doncs, que s’ho muntin com vulguin, però que em deixin anar a votar, que arribat el moment, i escoltades i analitzades totes les opcions, jo ja pensaré i decidiré com vull que sigui el món on he de viure, Per a mi, això és el veritable concepte de democràcia... o potser tot plegat, només són manies meves!