Holiday

Fa uns quants dies, en una refrescant remullada que ens vam poder fer a la piscina d’un molt bon amic, aquest, per amenitzar-nos l’estona, va treure el seu vell tocadiscos i uns quants d’aquells discos petits que, d’alguna manera, podrien configurar la banda sonora de la nostra adolescència i joventut. Entre ells, a banda de recuperar per a la memòria, melodies entranyables, em vaig trobar amb aquest single dels Bee Gees, el grup britànic-australià dels germans Gibb, que fa uns quants anys, també tenia a la meva col·lecció. Si no vaig mal informat, el van publicar a España el 1968, després del seu primer èxit internacional, “New York Mining Disaster 1941”, aparegut l’any anterior, en record de les víctimes d’un accident miner, en el que molts experts musicals asseguraven que pretenien copiar l’estil musico-vocal dels ja prestigiosos Beatles. Després d’aquest que ara ens acompanya, va arribar el molt exitós “Words”, que s’enfilà ràpidament al capdamunt de moltes llistes de vendes a diferents països i del que se’n van fer moltes versions, també per part de grups espanyols de l’època. I deu anys més tard, és clar, l’esclat del “Saturday Night Fever”, però això ja és matèria per altres records. Del single d’avui, malgrat ser considerada la cara “b”, prefereixo evocar la cançó “Holiday”, amb una melodia molt tendre que sempre he tingut força present i que no cal dir-ho, posàvem sovint en les nostres festes, quan arribava la tanda dels balls “lents” i ens emocionàvem en el sovint desesperat intent de poder apropar els nostres sentiments més corporals als de la noia que ens agradava... o a qualsevol altra que ens ho permetés, he, he.

https://youtu.be/KqjIwm6DbUA

Temps de vacances

A la dècada dels cinquanta, a casa, passàvem les vacances d’estiu sense sortir del nostre petit pis de Gràcia, on vivíem tot l’any. Bé, sí, sortíem a jugar al carrer, o millor dit, a les places del Sol o d’Orient, i potser algun diumenge fèiem alguna escapada familiar, a les platges de Castelldefels o Ocata, però poca cosa més que jo recordi. Nosaltres no disposàvem de cap casa d’estiueig a les afores, ni tampoc no teníem avis o parents que visquessin en algun poble, més o menys llunyà, on ens poguessin acollir en els mesos de la calor. Quan jo tenia vuit o nou anys però, recordo que els pares, conjuntament amb uns amics amb els que havíem començat a compartir algunes experiències en tenda de càmping, van decidir fer quelcom extraordinari i disposar-nos per gaudir dels mesos de vacances escolars,  muntant un campament dels que aleshores es podia fer lliurament, em sembla que només amb el carnet d’algun club excursionista i el permís del propietari de les terres on ens instal·làvem. El lloc escollit fou un indret de La Floresta, és a dir, dins del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, que és curiosament on al cap dels anys he anat a viure. Nosaltres en dèiem la Rierada, tot i que no sé si té massa a veure amb el territori que avui es coneix pel mateix nom. Estava a una mitja hora caminant des de l’estació dels Ferrocarrils, doncs els homes, el pare i els amics, anaven cada dia a treballar a Barcelona, ja que aleshores el temps de vacances laborals no era ni de bon tros, tan llarg com ara. A prop hi havia un parell de masies, on anàvem a proveir-nos d’algunes viandes per menjar, verdures, ous, vi, etc.; una la coneixíem com a Ca la Manqueta, doncs la dona que hi feia de mestressa tenia un defecte en una mà, i l’altre, en dèiem Cal Galopa, però no en recordo cap més detall. Així, en una petita clariana del bosc, al costat d’un molt escàs rierol, hi plantàrem les tres tendes de campanya, hi condicionàrem un replà per a muntar-hi la cuina que potser era de carbó o petroli, doncs per a nosaltres encara no existia el gas butà, i amb el llum de carbur per a les nits i un forat llunyà per a poder satisfer les nostres necessitats fisiològiques, vam disposar de tot un campament, que ens acollí els mesos d’estiu. Com he dit, els homes anaven cada dia en tren, a treballar a Barcelona, les dones, entre les que s’hi comptava la nostra àvia, tal i com es pot veure a la fotografia, tenien cura dels més petits i de les feines que podríem anomenar casolanes i els vailets ens passàvem tot el dia jugant pel bosc, en contacte amb la natura i fent les entremaliadures pròpies de l’edat... quins temps!!!  És cert que la memòria tot ho endolceix, doncs també recordo alguna sobtada tempesta i la feina per aprofundir les estretes rases que envoltaven les tendes, per tal que l’aigua no ens entrés a dintre, però en general, els records són tots molt agradables, o potser al cap i a la fi... tot són només manies meves.