Juan Ramon Farré

Teníem setze o disset anys i els dos anàvem a estudis nocturns de delineació, a l'Escola del Treball de Barcelona, doncs també els dos havíem iniciat ja la nostra vida laboral. Recordo que era un noi tímid, de poca parla amb la gent, cabell rinxolat i més aviat prim, amb el que vaig quallar una bona amistat. Sortint de classe, cap a les nou del vespre, tornàvem cap a casa a peu pel carrer de Còrsega, jo fins a Gràcia i ell encara més enllà, fins la zona del Passeig de Maragall, que és on vivia.  Plegats caminant, no parlàvem massa de les coses dels estudis, però sí molt d'aquelles altres que ens bullien més al cap... o al cor. Els nostres primers enamoraments, les nostres ganes de que alguna noia ens escoltés, i d'altres afanys d'adolescència que no convertíem en realitats. A ell li agradava molt la música del moment, tocava la guitarra i fins i tot formava part d'un grup, al que un dia vaig anar a escoltar en una festa particular; i també tenia tendències en el camp de les arts com el dibuix o quelcom semblant, doncs puc recordar que al cap dels anys, s'havia posat a estudiar arquitectura. Aquella és una època que recodo bé i de la que en guardo alguna anècdota, com la del disc que vam voler enregistrar plegats en una d'aquelles cabines que van posar pel carrer, i que van desaparèixer aviat: tancats tots dos rere la cortina, havent posat les monedes corresponents, en el moment de la veritat ens vam quedar muts, sense saber què dir, fins que ell va trencar el silenci amb aquestes paraules: "Verso: el fanalet i les mosques, hi havia una vegada un fanalet ple de mosques, li foto patada al fanalet i fanalet, jo i les mosques, a les fosques". Encara ara ric quan ho recordo. Acabats els estudis, cadascú va seguir el seu camí, tot i que ens vam anar veient més o menys esporàdicament, fins i tot quan ja els dos teníem família. Després però, vam perdre el contacte durant molts anys fins ara que, gràcies a les xarxes socials, sembla que podem recuperar-lo.

Dijous, 19 de Juliol del 2012

Sempre m'he sentit proper a les idees que ara en diuen ecologistes, és a dir, preservació del medi ambient, estalvi energètic, respecte per a la natura, etc. Alhora, també he pensat que la recuperació de la bicicleta com a medi de transport personal, per a curtes distàncies, és quelcom molt interessant i convenient, malgrat particularment no el pugui utilitzar per impediments físics. En aquests dies, sembla que s'ha desfermat una polèmica arran de les notícies de que tant l'Ajuntament de Barcelona com el govern espanyol, volen reglamentar les normes de circulació d'aquests vehícles, especialment pels carrers de les grans ciutats. Com és normal, sempre que es volen acotar oficialment les coses, sorgeixen problemes de posada en pràctica i queixes per part dels afectats, doncs tots sabem que qualsevol ordenació retalla i coarta la llibertat individual i col·lectiva, però... Em sap greu haver de dir que per una vegada no estic massa d'acord amb els arguments que estan mostrant els ciclistes, o almenys, alguns dels que s'han manifestat públicament. No, no vull culpabilitzar tot el col·lectiu per coses que es poden veure cada dia i a tothora, però també cal acceptar que malauradament els casos d'incivisme i poc respecte per part dels que van damunt una bicicleta, pels carres de pobles i ciutats, sovintegen molt més del que seria aconsellable i és aleshores quan crec que es fa absolutament necessària aquesta regulació, que preservi una mica els drets i la seguretat del vianants, és a dir, dels que anem a peu. Clar que... potser llegint això penseu el mateix que un pare, davant del que em vaig queixar, després d'evitar per milímetres l'atropellament per part del seu fill, que anava a tota velocitat en bicicleta pel ben mig d'un passeig del meu poble, i que em va etzibar a crits: "Calla, vell rondinaire!". I és que poster en realitat, tot són només manies meves!

Les de les últimes setmanes

Quatre pel·lícules recents de les que encara no havia dit res: "¿Y si vivimos todos juntos?", francesa, una història que em va sorprende potser pel fet que esperava una comèdia intranscendent i vaig trobar que està prou ben tractada. La situació que viuen un grup d'amics ja jubilats, això sí, de classe alta, quan comencen a patir els efectes degeneratius propis de l'edat; vells conflictes i nous problemes es barregen amb encert i una pàtina d'humor. "Profesor Lazhar", canadenca, però també molt francòfona en el plantejament i l'exposició. Un terrible succés convulsiona la vida d'uns alumnes en un col·legi privat, quan apareix la figura de l'inmigrant argelià com a protagonista principal. Potser massa farcida de tòpics, tot i que es deixa veure d'una forma agradable i no exempta de moments interessants. "Las chicas de la sexta planta", també francesa, tot i que explica la vida de les dones espayoles emigrants, que servien a cases del país veí, allà pels anys seixanta, és a dir, una mica repetint l'argument d'una pel·lícula espanyola d'aquells temps. Una comèdia que vol plantejar-se qüestions socials, però que es queda en l'anècdota i que no acaba de quallar. "Elefante blanco", argentina, una demolidora història dels barris marginals d'aquell país, amb el conflicte que hi viuen uns capellans i una assistent social que hi desenvolupen les seves tasques. Dura, molt dura, tant en el tema com en l'exposició, imatges i arguments. Alguns diuen que potser és tot massa efectista i superficial, i potser tenen raó, tot i que també cal dir que el cinema no pot resoldre allò que la vida real no sap afrontar... no?  Bé, en qualsevol cas, tot plegat només són sensacions meves, molt particulars i és clar, segur que prou allunyades de moltes altres que tothom té dret a sentir.

La Vall Fosca

Hem tornat a estar uns dies fora de casa, gaudint d'això que ara nosaltres en diem "vacances de jubilats", és a dir, fetes una mica fora de temporada. Aquest cop ens hem arribat a la Vall Fosca, a terres pirinenques. Allà, aprofitant el bon temps que ens ha fet, hem pogut visitar indrets que feia vint-i-cinc anys que no trepitjàvem, com ara l'Estany Gento o l'embassament de Cavallers, hem descobert noves meravelles de l'art romànic que tant ens agrada i hem anat fins a petits poblets, com ara Manyanet, El Mesull, Sas, Erta o Castellnou d'Avellanos, on encara que sembli mentida, avui en dia no hi arriba cap carretera asfaltada. Allà, xerrant amb alguna de les persones que s'hi estan durant tot l'any, ens hem quedat un xic estorats de comprovar la força de voluntat que tenen per romandre fidels a les seves arrels, malgrat les precàries condicions en les que han decidit continuar vivint. Ah! I també hem anat a la Vall de Boí i Taüll, on en clar contrast amb el que comentava, l'evolució ha estat gairebé espantosa, convertint tot allò en un pessebre turístic que pel nostre gust, resta valor i bellesa a les meravelles que atresora... clar que, cal reconèixer que potser és la millor manera que tenen per continuar subsistint.