divendres, 6 de febrer del 2015

Baldorba

Fa uns quants anys, no molts, quan el Departament de Cultura de la Generalitat gestionava la programació de l’Espai de Música i Dansa, al desaparegut escenari de la Travessera de Gràcia, quin temps!!!, vaig tenir l’oportunitat de descobrir alguns dels membres més destacats de la nova música d’arrel tradicional, que es feia a l’estat espanyol, quan jo tot just començava a treure el nas en aquest camp de la cançó. Allà vaig veure entranyables concerts d’en José Antonio Labordeta, Kepa Junquera, Luar na Lubre, etc. Avui però, vull recordar un cantautor basc que desconeixia per complet i que em va impressionar molt, en Benito Lertxundi, que va irrompre al món de la cançó, de la mà del també admirat Mikel Laboa, en aquell moviment d’experimentació cultual, social i musical anomenat Ez Dok Amairu, a finals dels anys seixanta. Recordo aquell concert, per l’impacte que em va causar la profunda veu d’en Benito, per la perfecta harmonia de tots els músics que l’acompanyaven i per la gran sintonia que des del primer moment van tenir amb el públic, un públic que sense cap mena de dubte, reconeixia i acompanyava amb fervor i admiració totes i cadascuna de les cançons que va interpretar i que, tot i ser cantades en euskera, una llengua per a mi totalment desconeguda, van fer-me arribar sensacions d’encomanadissa passió. Són moltes les que ara podria recordar, però en faré homenatge amb aquest “Baldorba”, un preciós cant a la terra i al paisatge que sovint sentim com a clar exponent del que són les nostres autèntiques arrels.