Perafita i Sant Martí d'Albars

Tornem a terres del Lluçanès, que sempre ens han procurat indrets molt interessants i paisatges molt bonics. Arribem, des de la carretera de Vic, al poble de Perafita i com a bons “pixapins” que som, el primer que fem és anar al comerç estrella del poble, per proveir-nos de pa, coca, mel i formatge. Després, fem una passejada pel poble, que diuen no arriba als cinc-cents habitants censats (a saber quants hi viuen de veritat), descobrint un bon grapat de cases de pedra, prou antigues i ben conservades, doncs moltes llueixen inscripcions en la pedra de la seves llindes, que daten del segle XVII. Voltem l’església de Sant Pere, que potser té alguna molt amagada arrel romànica i recuperem el cotxe per marxar cap a Sant Martí d’Albars, que serà el veritable objectiu de la nostra sortida. Podria semblar que el nom d’aquest municipi prové d’aquests coneguts arbres (àlbers en català; álamos, en castellà), tot i que no en sabem veure ni un pels voltants, però estudiosos de la toponímia no ho relacionen així, malgrat no saben donar cap altre sentit justificatiu al nom. Bé, aquest poble no està configurat com a tal, sinó que consta de tres veïnats i moltes cases pairals, algunes de molt grans i importants, aïllades. Nosaltres, ens topem primer amb el veïnat de Beulaigua, on podem descobrir un rellotge de sol en una de les cases que el configuren, totes en un sol carrer, al costat d’una granja força gran, i tot seguit ens arribem al que dóna nom al municipi, Sant Martí, on al costat de l’església, un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes, construït en el segle XVIII, s’hi arrapen una dotzena de cases, de les que només un parell ens sembla veurem habitades. Davallant cap a la riera Gavarresa, en només cinc minuts de caminada, arribem al pont medieval del Molí del Pont, al costat d’una casa que potser antigament havia cobert aquestes funcions. Una senzilla construcció amb dues grans arcades, que facilita el pas a un camí de carrerades, testimoni de vells costums i antigues tradicions. L’indret és tranquil i l’entorn convida al descans i la contemplació, cosa que fem abans d’arribar-nos al lloc on el camí es creua amb la riera, i on es forma un petit embassament. Tornem al cotxe, aparcat al costat del senzill edifici que en algun temps havia estat escola infantil i recuperem la carretera per anar una mica més amunt, passar sense aturar-nos pel veïnat de la Blava, el tercer nucli habitat del municipi i seguir fins a Santa Eulàlia de Puig-oriol, que ja coneixíem i on a la fonda de Cal Penyora, fem un bon dinar, com a punt i final de la nostra sortida.