Breu crònica cinematogràfica

Com és habitual en el meu bloc, faré una breu crònica de les pel·lícules que hem anat a veure al cinema, és a dir, en pantalla gran. Hem fet un bon primer quadrimestre de l’any, més o menys en el nostre ritme d’una pel·lícula per setmana. Aquestes són: “Sobran las palabras”, una producció nord-americana dirigida per en Nicole Holofcener, que em va deixar un gust agredolç, sense acabar d’entusiasmar-me del tot. “A propósito de Llewyn Davis”, també nord-americana, dels famosos germans Coen, que tot i estar ben feta, potser resulta massa lenta i sobretot, decebedora per la història que explica i els valors que mostra d’un jove amb tanta poca esma. “Nebraska”, de nou nord-americana, dirigida per l’Alexander Payne, i potser la millor pel·lícula d’aquesta tongada, amb una història trista i tendre alhora sobre uns personatges de l’Amèrica profunda que t’acabes estimant força. “Vivir es fàcil, con los ojos cerrados”, espanyola, del David Trueba, que tot i presentar molts dels tics del cinema més proper, es deixa veure amb força complicitat i emoció. “Philomena”, britànica, amb una Judi Dench, donant vida a una dona prou desconcertant, que sense acabar de quallar del tot, ens mostra una història prou interessant. “Dallas Buyers Club”, també nord-americana, dirigida per en Jean-Marc Vallée, i que ens parla de la vida d’un lluitador contra la malaltia de la sida, un xic, bastant, molt peculiar, però que està ben explicada i ben interpretada, sobretot en el seu paper protagonista, per en Matthew McConaughey. “Ida”, de producció polonesa, per compensar una mica tant de cinema nord-americà acumulat, dirigida per en Pawel Pawlikowski, amb molts premis al palmarès, i que resulta la pel·lícula més esglaiadora de totes, amb una història trista, molt trista, narrada enmig d’un ambient fred, molt fred, però que des del seu desbordant dramatisme, acaba deixant un bon regust. “El gran hotel Budapest”, nord-americana, d’en Wes Anderson, una esbojarrada comèdia, pròpia d'aquest autor, que no m’aportà res de nou i que em va cansar una mica de veure. “Ocho apellidos vascos”, la sorpresa de l’any pel que fa al cinema espanyol, dirigida per l’Emilio Martínez-Lázaro, amb una història típica i tòpica, però que cal reconèixer que té moments divertits i en conjunt resulta força distreta. “9 meses... de condena”, de l’Albert Dupontel, sense cap mena de dubte, la pitjor pel·lícula d’aquests mesos, una comèdia sense cap ni peus, que desmereix el bon cartell que sempre ens havia mostrat el cinema francès d’aquest estil. “La plaga”, una producció catalana de la Neus Ballús, que en forma de docu-drama ens mostra la vida d’uns personatges tan entranyables com esfereïdors en les seves quotidianes tristors. “Aprendiz de gigoló”, per acabar també amb cinema nord-americà, amb en John Turturro, com a director i actor, al costat d’un Woody Allen que repeteix una i mil vegades el seu clàssic paper, dins d’una història que no s’aguanta per enlloc. Bé, en resum doncs, potser massa cinema de producció nord-americana, tot i que no del més comercial, que en conjunt ens ve a demostrar que cal tornar a mirar més cap el cinema europeu independent, que sempre ha complert força les nostres espectatives.