Petits moments de reflexió

Assegut en un banc d’un parc públic, a Rubí. A un costat, un bon grapat de pins que s’enfilen per un suau turó configurant un aire de muntanya, prou allunyat de l’ambient de controlada regulació dels parcs urbans. A l’altre, una bona vista del poble; als peus, el passeig de circumval·lació, per on passen més cotxes que no persones caminant i on fa uns moments he esmorzat, còmodament instal·lat a la terrassa d’un bar ja conegut; a l’alçada dels ulls, dos edificis d’habitatges modestos, senzills de construcció i d’aparença pel que fa a la gent que hi deu viure, a les finestres i estrets balcons, a penes un parell de plantes amb flors i en la cinquantena de pisos que s’hi poden comptar, només un aparell d’aire condicionat a la vista. En un dels balcons, un home en samarreta repenjat a la barana, fuma una cigarreta i acaba tirant la burilla al carrer; una mica més avall, una dona tota de negre, estén a assecar tot de roba fosca, potser ha fet bugada de color; una mica més lluny, un cap a penes es deixa veure pel damunt de l’ampit d’una finestra, com si algú estigués assegut arran, amb el solitari entreteniment de posar la mirada lluny de la seva realitat. No puc evitar caure en aquell exercici d’imaginació que m’empenta en pensar en totes les vides que es poden bellugar darrera aquesta façana que tinc al davant. Vides segurament molt modestes, qui sap si amb moltes il·lusions trencades, potser moltes nascudes lluny d’aquestes quatre parets que ara els donen aixopluc, esperances mal fonamentades que la realitat dels nostres temps actuals ha esmicolat sense cap mena de compassió. Vides, en definitiva, tant importants com a qualsevol altre, però que s’han vist abocades a una resignació i a una tristor quotidianes que mai no havien somiat. Sí, per un moment, m’embarga un sentiment de frustració col·lectiva. Potser és que mentre esmorzava, el diari m’ha fet arribar pulsacions en forma de notícies que no ajuden a entendre res del que ens està passant. Notícies, com ja és habitual en els últims anys, de polítics corruptes, dels que tot i que algun de tant en tant va a parar a la presó, són encara molts els que segueixen en primera línia del poder, arrossegant un passat farcit d’abusos i corrompiment de tota mena de valors. Notícies, també més properes, amb actuacions policials fora de tota lògica, injustificables en les seves raons i cínicament avalades pels que les dirigeixen, sense cap mena de voluntat d’anàlisi realista i dialogant. I notícies també, molt llunyanes però no per això menys punyents, com la lapidació d’una dona embarassada a la Índia, els cadàvers amuntegats d’un grapat de para-militars a Ucraïna, la ja oblidada però no closa guerra civil a Síria, etc. El pensament doncs, ajudat per aquesta frustrant sensació de no saber què està fent malament la condició humana, se m’enfosqueix una mica i malgrat recórrer al justificant tradicional de que sempre ha estat així i que l’ésser humà sembla no voler aprendre mai de tots els seus errors, no puc evitar el sentir-me encongit de cor i ànima. De sobte però, la flaire endolcidora del gessamí que cobreix per complet el mur proper de la rampa d’accés al parc, i els tímids raigs de sol que semblen poder vèncer els núvols i les boires matinals, m’eixoriveixen una mica i recupero bona part d’alegria en la meva percepció més particular. Malgrat tot, la vida sempre paga la pena. O potser tot plegat, només són manies meves.