Dilluns, 31 de desembre del 2012

Hem estat tota aquesta setmana de Nadal fora de casa, gaudint de l’ambient familiar i en contacte amb l’aire lliure i la natura, que tant ens agraden; i per voluntat pròpia, hem estat totalment desconnectats de les notícies del dia a dia, com si allunyant-nos de la realitat quotidiana, ens ajudés encara més, a sentir-nos feliços. Ara però, ja tornem a ser aquí, i ja ens hem posat al dia de tot el que ha anat passant. I no cal dir que el que més ens ha captivat és saber que ja tenim nou govern. Bé, això ja ens ho esperàvem, però en canvi ens ha sorprès que entenent que cal predicar amb l’exemple, i per tal de potenciar les polítiques de creació d’ocupació, han decidit afegir-hi una nova conselleria... molt bé, nois!!! D’això se’n diu ser eixerits i pensar en el bé comú; enhorabona, més gent a ocupar càrrecs públics, doncs rere el conseller afegit hi anirà el secretari i tot l’equip que faci falta, oi? Quan semblava que tot el que ens estaven anunciant fins ara, era que calia continuar amb les retallades i que el nostre cinturó encara no estava prou cenyit, ells es despengen amb aquesta entranyable mostra de bon criteri polític. Clar que, pensant-ho bé, potser tot es deu a un primer gest de cara al nou conseller d’Empresa i Ocupació, aquest senyor que deixa el garrot de banda, per posar-se al front dels problemes dels treballadors... pobrets!!! És ben evident però, que no sabem valorar la capacitat dirigent d’aquest bon senyor, doncs deixant de banda subsecretaries i secretaries prèvies, aquesta serà la quarta cartera de conselleria que ocupa, passant per Benestar Social, Administració Territorial, lnterior i ara l’esmentada d’Empresa i Ocupació, o sigui que està ben clar que amb aquesta manifesta capacitat d‘adaptació, ens trobem davant una autèntica bèstia política... dit això amb el més gran respecte possible, és clar.  Endavant doncs amb el nou govern, aquest que amb l’esquer de la consulta per la independència es continuarà carregant el nostre estat del benestar... i nosaltres, tan contents!!!  Ah! Malgrat aquestes perspectives, que passem un bon any 2013!!! Cal mantenir la il·lusió... quina altra cosa tenim?  O potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.

Les últimes de l'any

Aquestes són les últimes pel·lícules vistes en les darreres setmanes: "El nombre", una distreta producció francesa, enginyosa i de format petit, que actualment es troba en cartell a Barcelona com a obra de teatre. "Lo imposible", l'exitosa pel·lícula espanyola, basada en fets reals sobre una història molt colpidora, succeïda arran dels dramàtics fets del tsunami de terres orientals. "El artista y la modelo", bastant gris, i no ho dic pel fet d'estar rodada en blanc i negre, sinó perquè al menys per a mi, en Trueba no ha pogut trobar el ritme narratiu que enganxi l'espectador. "A Roma con amor", on sembla que en Woody Allen ha recuperat una mica d'aquella espurna àcida que sempre l'havia caracteritzat i que, segons la meva humil opinió, havia perdut en les seves últims direccions. "La pequeña Venecia (Shun LI y el poeta)", una història italiana molt ben explicada, que mostra el món de les emigrants xineses en terres europees, mostrada amb crua realitat, però alhora amb una tendresa que traspassa en tot moment la pantalla. "Argo", de producció nord-americana, que narra els fets reals de fa uns anys, amb l'espectacular rescat d'uns funcionaris d'aquell país, refugiats a l’ambaixada canadenca, al convulsionant Iran de Jomeini. "La parte de los ángeles", on Ken Loach ens parla, com sempre, de qüestions socials, tot i que en aquesta oportunitat ens hi barreja una aparença humorística que converteix la pel·lícula en una divertida comèdia. "En la casa", francesa, explicant-nos la relació d'un professor i un alumne que mostra grans qualitats com creador d'històries basades en la realitat que ell sap adaptar a la seva imaginació, però que pel meu gust és un xic pretensiosa i el resultat no acaba de quallar. "Una pistola en cada mano", del català Cesc Gay, que es podria considerar com la segona part del seu vell èxit "En la ciutat", tot i que ara els seus personatges ja han complert els quaranta i viuen de formes molt diverses, la crisi pròpia d'aquesta edat històries entrecreuades que mostren moltes coses en les què pensar. "Operación E", espanyola però ubicada a Colòmbia, explicant-nos també una història basada en fets reals, amb tot el dramatisme que caracteritza aquell país, amb el conflicte entre la guerrilla i el govern; molt dura i lamentablement, una pel·lícula d'aquelles que duren només un parell de setmanes a les cartelleres, ja que no interessen gens al gran públic, que prefereix altre tipus de cinema. Bé, semblen moltes, però és que fa molt de temps que no en parlava... en aquestes "manies meves".

El santuari de Cabrera al Collsacabra

Fa dies que devia aquesta crònica, però...  Va ser la setmana passada quan vam fer una sortida de les nostres, aquest cop cap el Collsacabra. Tot i que inicialment havíem triat un altre punt de destinació, anant per la carretera de Vic a Olot, abans de Cantonigròs, vam veure un cartell indicador que ens parlava del Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, i amb el dubte de si mai l’havíem visitat o no, vam decidir arribar-nos-hi. Una pista molt estreta, però ben formigonada, ens portà a travessar planes ben conreades de pastura i unes quantes granges, abans de mostrar-nos la petita ermita de Sant Julià, per començar tot seguit a guanyar alçada pel mig de boscos de colors tardorencs, i iniciar un llarg recorregut que envoltà en llarga circumferència el tossal que acull el santuari. De sobte, el ferm de la pista passa a ser de grava i terra, i sovintegen els tolls d’aigua amb la superfície ben gelada, cosa que ens posa una mica amb l’ai al cor, a l'hora de confiar en les aptituds del nostre vehicle, que no és pas un tot-terreny. Després d’una bona estona d’atenta conducció, arribem a una clariana als peus de l’espadat que la memòria ens recupera com a un indret ja visitat fa una bona pila d’anys, en una de les excursions que havíem fet amb la colla d’amics de Rubí, quan les filles eren prou petites. Comença aleshores la pujada per unes escales excavades a la roca, que ens procura més d’un esbufec, però que un cop culminada, ens mostra tota l’esplanada que corona el turó, en la que s’hi poden veure les restes de l’antic castell, l’ermita actual i… una vista panoràmica en rodó d’autèntic privilegi. Trepitgem neu, tot cercant els millors punts de contemplació del paisatge, que abasta des del massís del Montseny, el perfil de Montserrat, la plana de Vic, el Pedraforca, i al nord, la serralada del Pirineu ben emblanquinada per les recents nevades. No cal dir que ens hi entretenim una llarga estona, doncs paga la pena la solitud de l’indret, la bellesa del panorama i l’afalagadora companyia del sol que no ens deixa ni un moment, sensacions totes elles que ens fan revifar l’esperit. El dinar, al restaurant que trobem a l'entrada de Cantonigròs, acaba de configurar una jornada molt reconfortant.

Dilluns, 3 de desembre del 2012

Deien que no costaria res al ciutadà del carrer. Deien que això del rescat dels bancs, totes aquestes milionades d’euros que presten a aquests bancs i caixes espanyoles que han fet fallida, no ens tocaria per a res les nostres butxaques, però… com tantes i tantes promeses incomplertes, ara es veu que una vegada més, ens han enganyat. Després de les directrius que ens han enviat des dels poders econòmics europeus, tots aquells que tenien aquella mena d’accions preferents o productes similars, hauran de renunciar a fins el 70% del seu valor. I això no és veure-s’hi afectat? Apa, a callar i a tragar!  I a perdre diners, és clar. No, no vull defensar els grans inversors que, des del seu afany especulador, potser van optar per aquesta via per augmentar encara més les seves fortunes, però sí cal considerar que entre els afectats, hi ha molta gent senzilla, gent de classe mitja o baixa, que seguint els consells de l’empleat de banca que interessadament el va guiar, empleat amb el que hi tenia tota la confiança encara que només fos per qüestions de llarga coneixença o veïnatge del barri o poble, va optar per accedir a aquesta inversió sense llegir-se la lletra petita del contracte; encara que potser si se l’hagués llegit, tampoc no n’hauria tret cap conclusió perillosa. I ara, doncs aquells petits estalvis, destinats a poder superar un moment crític, o una precària jubilació, s’han volatilitzat per una simple decisió política. Ho sento molt, però això no pot ser! No diuen que no sé quin article de la Constitució, dictamina que els poders públics estan obligats a interpretar les lleis d’acord amb la realitat social del temps en què han de ser aplicades? Doncs perquè no es promulga algun decret per analitzar quan cal aplicar o no aquesta dràstica pèrdua de diners, en funció de la realitat social de cadascuna de les persones afectades. Sí, potser és complex, però… no seria molt més just? No es mereix aquesta gent un gest de defensa davant l'inqüestionable estafa que han patit? Al cap i a la fi, quan els interessa, el govern bé és capaç de canviar les lleis, per ajudar els pobres notaris, queixosos per la davallada d’ingressos per culpa de l’esclat de la bombolla immobiliària, permetent-los que els augmentin amb la concessió del dret a realitzar matrimonis civils, restant aquests poders als alcaldes i regidors municipals. És a dir, sempre és qüestió d’afavorir el poderós, en detriment de la majoria de la gent. O potser en definitiva, tot plegat, només són manies meves.

Santa Fe del Montseny

Ahir vam estar a Santa Fe del Montseny. Sí, ja sé que és una sortida tòpica i típica, però en aquest temps de tardor que estem vivint, no ens hem pogut estar de poder gaudir d'un paissatge que, no per dotzenes de vegades contemplat, ha minvat el seu encís davant els nostres ulls. Al sortir de casa, com sempre no massa d'hora, el cel estava molt grisós i no semblava que el dia ens hagués d'acompanyar massa; però després de Sant Celoni, un cop començàvem a enfilar-nos per les corbes de la carretera que s'endinsa en el Parc Natural, la boira s'esvaí ràpidament i des del mirador de Can Pla, ja es podia contemplar el mar de núvols de cotó fluix als nostres peus, cobrint tota la plana, mentre el sol ens afalagava amb la seva companyia. Aleshores, la força del paissatge esclatà amb tota l'amalgama de colors que sempre ens ofereixen aquests dies tardorencs. Les alzines sureres de les cotes més baixes, deixen pas als roures, pins i avets, als castanyers i faigs, fins i tot a les esplèndides sequoies que hi ha a l'entrada de Can Casades, punt culminant del nostre recorregut en cotxe, fent barreja de verds, grocs i vermells en les tonalitats de les seves fulles, que equitxades del fons verds d'alguns prats llunyans i del blau intens d'un cel aleshores ja totalment nítid, ens brindaren motius més que joiosos per a la més plaent contemplació. Una caminada per un sender molt ben marcat, fins el petit pantà que, malgrat està prou escàs d'aigua, ens obrí nova perspectiva del paissatge i l'entretinguda labor d'intentar captar amb la càmera fotogràfica una mica de la bellesa contemplada, ens fan arribar al migdia. La casual trobada amb una parella de bons amics, ens ofereix la possibilitat de compartir un àpat en agradable conversa, a la mateixa fonda de Santa Fe, i havent dinat, a penes uns minuts dels últims raigs de sol, abans que la boira caigui de nou damunt nostre i la fredor de l'ambient ens empenti a emprendre el camí de tornada cap a casa. Potser direu que sóc massa bucòlic, però sortides com aquesta, ajuden a eixamplar una mica més l'esperit i això, al cap i a la fi, és el que més s'agraeix.

Dimarts, 13 de Novembre del 2012

Cal felicitar la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH), per tota la feina i la pressió social que ha exercit en aquest darrers mesos, lluitant contra la plaga dels desnonaments i aconseguint que aquest drama de la nostra societat actual, hagi pujat fins al primer pla de l'actualitat. Els resultats, tot i que escassos, han començat a aparèixer i d'aquesta manera podem comprovar una vegada més, com la resposta dels bancs tenyida d'un cinisme exasperant, arriba en forma de moratòria... moratòria?,,, en la que fan aparèixer la figura dels cassos d'extrema gravetat... i qui jutjarà si ho són o no, d'extrema gravetat? Ah! Els polítics! Sí, aquests que ara fan veure que es reuneixen a corre-cuita, per intentar trobar un consens... consens?.. que permeti estudiar el projecte d'una nova llei hipotecària que haurà de contemplar el tema de la dació en pagament... o no!  Qui ho sap això?  De moment però, encara que la seva lenta reacció carregui a les seves conciències... conciències?... dues persones mortes i milers d'afectats de per vida, la constància del greu problema en boca de tothom, demostra que cal refermar sense descans la nostra protesta, la protesta dels ciutadans de tota mena, la queixa continuada i persistent, la nostra veu en definitiva, en tants àmbits com ens sigui possible. I jo avui em pregunto perquè aquests polítics als que tant i tant els ha costat reaccionar, han tingut molta més pressa, per exemple, en aprovar mig d'amagat, una pujada desorbitada de les taxes judicials, que limitarà en gran manera el constitucional dret de tot ciutadà d'accés a la justícia; unes taxes que faran impossible que una gran majoria de persones físiques i petites empreses puguin tramitar procediments de recurs contra una multa, una reclamació en una comunitat de veins, o en un procediment de divorci, un desnonament, la reclamació d'un deute, etc.; i unes taxes, no ho oblidem, a les que a casa nostra des de fa uns mesos, cal afegir el suplement autonòmic de fins a un 20%, que la nostra Generalitat va aprovar també així, de passada. Ai, ai! i ja que som a casa nostra, no oblidem el tema de l'aigua, sí, sí, aquest que ha portat a privatitzar en un concurs amb molt d'enrenou tècnic al darrera, l'empresa pública que s'encarrega de portar l'aigua fins les localitats on viuen més de cinc milions de persones... i per això hem de crear "estructures d'estat"? Què gestionarà l'estat si tot estarà privatitzat? Uf! I encara hi ha qui diu que no cal fer vaga general? Que no n'hi ha per tant? O és millor distreure's amb si els que ens diem García ens haurem de canviar el cognom?  Va, home, va!!! Ja n'hi ha prou!!! Clar que potser, en el fons, sí que serà que tot plegat, només són manies meves.

Tertúlia a casa, el laïcisme

Dissabte vam tenir tertúlia a casa. El grup d'amigues i amics, en aquesta ocasió érem divuit, que un cop al mes en apleguem a casa d'algú, per fer un sopar lleuger i debatre sobre algun tema que ens interessi a tots, vam gaudir d'una vetllada molt agradable. En aquesta temporada, en la que s'ha incorporat la novetat de que cada amfitrió pugui convidar algú, en principi aliè al grup, per proposar tema i punt de vista un xic novedós, hem tingut el plaer de poder comptar amb la presència dels bons amics Dolors i Jaume, aquest guia i company de totes les meves aventures cantaires dels últims temps, que ens han aportat una visió molt interessant sobre una qüestió potser no massa treballada en el nostre particular àmbit: el laïcisme. Amb acurats plantejaments, però sobretot, amb paraules molt entenedores, que deixaven constància d'una fermesa i claredat d'idees encomiables, la parella de bons amics ens van parlar de la necessitat de potenciar aquest valor a la nostra societat, malauradament tan manipulada des del punt de vista de les creences i les religions. Davant d'algunes moderades rèpliques d'altres contertulians, van saber-nos transmetre la necessitat de tenir present que la seva idea del laïcisme no anava en contra de res, sinó en defensa de la més absoluta llibertat de cada persona, de forma que no sigui ni l'estat ni cap estament oficial o col·lectiu, qui ens imposi, amb més o menys subtilesa, cap idea preconcebuda en el camp de les creences o religions que cadascú pugui o vulgui professar... o no! Vam parlar també de cultura, de l'educació rebuda, de la pressió exercida des de molts àmbits en temps de la nostra formació, de les generacions que ens han precedit i de les condicions socials que en aquesta matèria havien viscut, de tradicions que s'han o no de mantenir, de lligams entre església i poder, de mòduls productius de les societats vinculats als aspectes religiosos, etc., etc. És a dir, una nit molt entretinguda que almenys a mi m'ha portat a fer-me algunes reflexions que potser fins ara tenia un xic abandonades. Gràcies a tothom i molt especialment als convidats de luxe, la Dolors i en Jaume.

El primer televisor de casa

A casa vam tardar bastant a disposar d'aparell de televisió. La primera sessió televisiva que recordo, va ser gràcies a una invitació d'un professor de l'institut, que vivia a prop de casa, que em va convidar a veure amb els seus fills, un partit de Copa de Europa del aleshores omnipotent Real Madrid; no sé però si en vaig gaudir massa. Després, va ser un veí del primer primera, de la casa on vivíem a Gràcia, que es dedicava a reparar-los o quelcom semblant, qui una vegada ens va deixar un aparell de prova, durant tres o quatre dies. El vam posar damunt el bufet del menjador i va servir per poder equiparar-me amb els companys de l'institut, quan a l'hora del pati parlaven de sèries com "Los intocables" o "Perry Mason". Aviat però, es va difuminar aquesta possibilitat, doncs els pares van decidir que no podien aceptar la despesa que representava la seva adquisició i el veí se'l va tornar a endur cap a casa seva. No va ser doncs, fins un parell d'anys més tard quan definitivament la televisió es va instal·lar a les nostres vides, ja a mitjans dels anys seixanta. L'aparell, damunt d'una tauleta amb rodes, estava disposat al "quarto d'allà dintre", que era l'habitación on dormíem el meu germà i jo, en uns llits que de dia es plegaven contra la paret, per poder obrir espai doncs també hi teníem instal·lat un escriptori en el que treballàvem tant el pare com nosaltres, i uns sillons que configuraven una mena de sala d'estar. La televisió però, només es mirava al vespre, quan sopàvem amb unes safates, i una petita tauleta enmig, el pare, la mare, el meu germà i jo; i la sessió s'acabava quan era l'hora d'anar a dormir... per a tothom, doncs ningú no allargava mai la vetllada, més enllà de la finalització del programa escollit. Era doncs, una activitat totalment familiar i compartida i d'aquella època recordo amb especial curiositat l'interès que ens despertava els Festivals d'Eurovisió, en els que el pare organitzava una mena de puntuació particular, de la que sempre en sortia guanyador, és clar, el representant espanyol, aleshores en Raphael. Després, també van venir els concursos com a "Cesta y puntos", els musicals com "Escala en Hi-fi", o les sèries com "El Virginiano", "El Fugitivo", "El Santo", "Embrujada" o "Súper Agente 86"... tot en blanc i negre, doncs el color no ens va arribar fins a finals del setanta, quan ja vivia amb la Teresa i teníem les dues nenes. Potser sempre hem estat una mica lents en això d'incorporar-nos a les noves tecnologies, oi?

Lladurs i Canalda

Ahir vam passar el dia fora de casa. Sense matinar massa, vam enfilar la carretera cap a Manresa, Cardona i Solsona, on ens vam endinsar per la Vall de Lord, fins al nucli de Lladurs, per fer la primera aturada del dia. A penes uns minuts a l'esplanada de l'església i seguint carretera amunt, l'indret de les Fonts de Lladurs, des d'on surt el corriol que s'enfila cap el Castell del mateix nom. Un quart d'hora de pujada, mesurat en funció de la poca força de les meves cames i coronant un turó, amb una esplèndida i circular panoràmica, les runes d'un castell que té orígens a l'any 1000, però que hores d'ara a penes presenta dempeus les quatre parets que basteixen l'antiga capella. Feia un sol molt afalagador, però també és cert que el vent es deixava sentir i no era precisament massa calent, o sigui que la visita cal fer-la una mica de pressa, per a no agafar massa fred. Recuperada la ruta per carretera, continuem fins el Coll de Jou, observant com a cada revolt o raconada, hi ha vehicles aparcats de tants i tants boletaires que prentenen omplir el cistell, afany no massa assolit pel que podem observar en la majoria dels casos. Coronat el Coll, agafem el trencall de l'esquerra, en direcció a Òden, per arribar al nucli de Canalda, als peus d'uns tallats molt verticals de pedra, on s'hi practica habitualment l'escalada i on encara s'hi poden contemplar unes coves que van estar habitades fins els anys seixanta del segle passat. A Canalda visitem l'església de Sant Julià, d'emprenta romànica, gràcies a un parell d'homes que s'hi troben fent feines de manteniment; i també donem un tomb per veure la dotzena de cases disperses, que configuren el poble, algunes però amb molta història a les seves parets, que ens porten fins a records de la guerra del francès. Continua fent sol, però la temperatura és baixa i a més, uns quants núvols enfosqueixen una part del cel, tot configurant presagis de pluja. Ja de tornada, dinem al restaurant del Cap del Pla, un menú molt assequible, i és que aquesta mena d'establiments també saben adpatar-se als temps de crisi, per tal de mantenir la clientela i després, aprofitem els últims raigs del sol, per repossar una estona ben recerats, abans de culminar el camí de retorn a casa.

Contradiccions

Fa massa dies que no escric en aquest blog, és com si m'hagués acomodat en el silenci, i en canvi, sento com per dins em bullen moltes coses que no sé com explicar. Una contradicció més. Com la que em diu que no cal estar massa pendent de tot el que es belluga en l'àmbit polític i social d'ara mateix, i d'altra banda, m'encenc com una torxa al llegir o escoltar les declaracions i les manipulacions interessades i clarament ofensives, que es succeixen per totes bandes. O la que m'empenta a pensar que ara mateix estic vivint, personal i familiarment, un dels moments més dolços i plaents de la meva vida, i en canvi em deixo neguitejar per pensaments obscurs que no tenen solta ni volta. També sensacions més quotidianes, com la de saber que cal bellugar-se una mica, que l'activitat és bona pel cos i per l'esperit i sovint em sento vençut per la mandra, incapaç de prendre iniciatives i deixant-me convéncer per la comoditat del que m'és més fàcil i poc arriscat. O la sensació de fracàs al veure'm obligat a deixar a mitges la lectura d'un clàssic, altament elogiat per les companyes del Club de Lectura, perque se'm feia absolutament impossible de seguir, i en canvi, experimento la sana lleugeresa d'haver pogut derrotar la meva ferma auto-disciplina en aquest sentit. O haver de reconéixer que m'ha agradat força una pel·lícula per la que ja m'havia creat una mena de cuirassa d'excepticisme, basant-me en uns paràmetres absurds i massa convencionals de prevaloració. També, sentir-me molt a gust participant intensament d'un projecte comú, amb gent amb la que m'agrada compartir temps i empeny i alhora, deixar-me véncer massa sovint per l'enuig i pel desànim, quan em sembla que les coses no funcionen com jo havia previst. Uf! Quantes contradiccions! Tot i que en el fons, potser tot plegat, només són manies meves!

Ramon, Pepita i Maria Magdalena

Pare, mare i filla, vivien en el segon segona, de la casa on vaig néixer, a la Travessera de Gràcia, un pis estrany en forma de "U", amb un llarg passadís, una llarga galeria i després el petit racó on s'hi encabien el menjador-cuina i dues habitacions, em sembla que una d'elles amb sortida al balcó del carrer. Ell, en Ramon, era un home baixet, potser un xic grasonet, amb poc cabell i no sé si un bigoti d'aquells retallats de l'època. Era de caràcter extrovertit, cridaner i forçadament amable i el que més recordo són els seus càntics a plena veu, presumint del seu to més o menys atenorat. Ella, la Pepita, era una dona molt petita però molt grassona, de cara molt rodona i ulls molt saltons, extremadament tímida i de parlar tou i fluix, a penes se la podia escoltar quan et deia alguna cosa al creuar-nos per l'escala. Alguns potser dirien que era un xic massa fleuma, allò que en l'argot popular en deien bleda, però ningú no podia negar la seva bondat i el seu posat amable. La filla, única, era la Maria Magdalena, pronunciat sempre aixi, amb el nom complet. Era més gran que no pas jo, però no massa, potser un o dos anys, segons es pot veure a la fotografia que acompanyo, i qui sap si per això la nostra relació es resumeix als primers anys d'infantesa, aquells d'inici d'anar a escola i que sense deures per fer a casa, compartíem jocs i descobertes personals, damunt d'una bicicleta de fusta, anant amunt i avall pel llarg passadís de casa seva. Curiosament, no en tinc cap més record, més enllà de les clàsiques salutacions de cortesia veïnal, fins que acompanyant la meva mare, vam anar a conèixer el pis del barri del Clot, que havia d'ocupar amb que havia de ser el seu marit, o sigui que... tinc doncs un llarg període a les fosques a la meva memòria. Del senyor Ramon però, aleshores tots els veins eren "senyors i senyores", sí que recordo la trifulca que va tenir amb el pare, l'any de la nadalenca gran nevada barcelonina, és a dir, ara farà cinquanta anys, quan es va negar en rodò a ajudar-nos a treure la neu del terrat de casa, operació necessària per tal d'evitar la gelada i la conseqüent afectació del mal que tots patíem constantment: les goteres.

Serà que no he madurat?

M'ha arribat una comunicació de multa de trànsit. Es veu que anava a 65 km/h per una carretera en la que el límit està fixat a 50. Un tram de carretera per cert, en línia recta paral·lela a la via del tren dels FFCC, entre les estacions del Baixador de Vallvidrera i Les Planes, en el que no hi ha cap casa, ni accés de vianants, però... la llei és la llei i cal complir-la. I és precisament en aquest punt on comencen els meus sentiments contradictoris. Per una banda em sento malament per haver comès l'infraccció, doncs em tinc per un conductor prudent i mesurat, intento complir sempre amb la normativa establerta i prova d'això és que en més de quaranta anys al volant i uns quants centenars de milers de kilòmetres al damunt, aquesta és la quarta multa que em cau, i cap no ha estat per infracció massa important. D'altra banda però, també em sap greu que m'hagin enxampat, quan dia a dia, hora a hora i minut i minut, em farto de veure i sovint patir, les infraccions que cometen altres conductors, que sens dubte podrien qualificar-se de molt pitjors i que en la gran majoria de vegades queden impunes. És aleshores quan em ve al cap aquella sensació de que la justícia no sempre és del tot justa. I amb aquesta darrera sensació, recordo quan amb dotze anys, estudiant el batxillerat a l'institut, i sent un dels més tanoques de la classe, un professor em va castigar només a mi, a romandre dempeus tot el curs quan ell ens donava matèria, per haver llançat una bola de paper a un company... cosa que no era certa! Aquesta és la barreja de sensacions que tinc, i algú pensarà... quina tonteria, aquest noi no ha madurat gens!  Però què voleu que us digui si això és el que sento. Per cert, ja he fet efectius els 50€ que em demanaven a la multa.

Sortides des de Calanda: Albarracín

Abans que se'm dilueixi a la memòria, faré la crònica de l'última de les sortides que des de la nostra estada a Calanda, vam fer aquest estiu, i que en aquesta oportunitat ens va portar fins al poble d'Albarracín. Després d'empassar-nos les dues hores i mitja de carretera, sota un sol de justícia i travessant els secarrals que configuren aquella part del paissatge del sud de Teruel, arribem a l'entrada del que fou un dels centres habitats més importants de l'època medieval aragonesa. Contrastem, en comparança a d'altres sortides fetes en aquests dies, que ací sí hi ha molts visitants, doncs el poble és hores d'ara un centre turístic de rellevància, cosa que demostra els vint-i-dos establiments hotelers que acull. Deixem el cotxe a l'aparcament d'arran de riu i inicíem la pujada fins la plaça major, aturant-nos a mig camí per fer un mos en un dels molts bars que tot just comencen a obrir les portes, i que ens haurà de fer d'esmorzar. Allà, ens informem de la possibilitat de fer una visita guiada, que surt tot seguit, i ens deixem portar pels carrerons del poble, conjuntament amb una trentena més de visitants, seguint una noia molt jove que ens va donant tota mena d'explicacions, potser en un to un xic massa simplista, però que al cap i a la fi ja ens va bé. Així, ens assabentem una mica de l'història viscuda en aquells indrets, alhora que redescobrim l'excepcional configuració de la ciutat, que és una de les mostres més ben conservades de l'urbanisme medieval de orígen musulmà. La visita inclou l'accés a una de les cases senyorials, en la que s'ha intentat conservar bona part de la seva estructura antiga, decorada amb tota mena de mobles i estris de temps passats. No cal dir que, tant pels carrerons i placetes del nucli més antic, com contemplant per fora la seva catedral o les línies de les diferents muralles que encara es conserven, gaudim d'una llarga estona d'evocació històrica. Un dinar de menú, abundant i ben cuinat, en un dels molts establiments que se'ns ofereixen, i després, una estona de repòs, fins i tot amb remullada, en un racó proper del riu Guadalaviar, un cop sortits ja del poble, posen punt i final a una esplèndida sortida que ve a cloure les que aquest estiu hem fet de semblants característiques.

Les pel·lícules de l'estiu

En aquestes últimes setmanes, tot combinant-ho amb d'altres sortides o estades al poble, etc., no hem deixat de banda la nostra dèria cinematogràfica, i algunes vegades per fugir de la calor que ens aclaparava al carrer, i d'altres atrets per alguna bona crítica llegida, ens hem empassat unes quantes pel·lícules que sense encertar amb cap obra mestra, ens han deixat en general, un regust més que acceptable. Aquesta n'és la breu relació: "Elena", una producció russa, demolidora i punyent, que ens mostrà el decebedor panorama de la joventut actual, i la seva carença de valors en una trista societat urbana. "Moonrise Kingdom", nord-americana, una sàtira alucinant i esbojarrada d'adolescents, emplaçada en un ambient de boy-scouts dels anys seixanta. "La delicadeza", una clàssica història francesa, d'amor massa ensucrat, que arriba a tocar els perillosos límits de l'avorriment per a l'espectador. "El irlandés", lògicament irlandesa, divertida i aspre alhora, una comèdia negra ben realitzada, tot i els excessos dels que es val massa fàcilment. "Headhunters", potser la millor de tot l'estiu, una producció noruega, en forma de thriller molt habilidós i canviant, a l'estil de les novel·les negres que des dels països nòrdics, tant de moda s'han posat a casa nostra. " Café de flore", del Canadà, estranya manera d'explicar-nos dues històries força interessants, que al final fan lligar d'una manera massa artificiosa. i "Todos tenemos un plan", argentina, un xic decebedora, per un guió i un fil argumental massa vist i molt previsible. En resum doncs, com deia, cap història rebutjable del tot, però tampoc cap d'aquelles que puguis recomanar de manera especial amb el conegut "aquesta, no te la perdis!".

Dijous, 13 de Setembre del 2012

I ara, què hem de fer? O potser hauríem de dir... I ara, què hem d'esperar que facin?  És innegable que la manifestació de la Diada a Barcelona, podria marcar una fita històrica en el camí del nostre futur. És veritat que feia goig veure l'il·lusió de la gent, cridant consignes reivindicatives en una mateixa línia. L'ambient era festiu, alegre, però ferm i aparentment convençut en el que es reclamava. Gent de totes les edats i condicions, vinguts d'arreu del país amb la seva càrrega esperançada de voler demanar quelcom que somien com a solució a tots els seus problemes. Està molt bé que el poble es manifesti, que s'impliqui, que digui ben alt i ben clar, què és el que vol que determini el seu camí, el seu demà. Tot mostrat però, des de l'expressió d'un sentiment, d'un sentiment ben lícit i ben noble, d'un simple i lògic sentiment que... malauradament, potser també ha estat sàviament manipulat des dels diferents estaments de sempre. Què hem d'esperar doncs que facin? De debó esperem que el polític de torn surti al balcó del Palau de la Generalitat o del Parlament i proclami la reclamada "Independència" sense més?  Creiem que la dissolució del mateix Parlament, i la convocatòria de noves eleccions a Catalunya, podria presentar un millor panorama?  Estem segurs que anant a parlar a Madrid, mostrant les fotografies de la magnífica manifestació de dimarts, ens escoltaran amb més ganes? Obtindrem amb l'aval del milió i mig de manifestants, el pacte fiscal, el concert econòmic o el que sigui, que pugui apaivagar els nostres greus problemes financers actuals?  Uff! quantes preguntes per respondre'ns!  Però jo encara me'n faig més: Sense la crisi económica, les retallades i el desmuntatge ferotge de l'estat del benestar per part dels nostres governs... hauríem estat un milió i mig els manifestants? Tothom s'ha de creure aquestes subjectives xifres que sota el pal·li de l'anomenat espoli, alguns han convertit en bandera dels seus arguments? Ens han explicat de debó quin és el full de ruta per convertir-se en un nou estat d'Europa?  Quant llarg i complex seria el nostre camí i quina mena d'entrebancs i de quina magnitud hi trobaríem?  És cert que tot canvi comença per fer un primer pas, que tota revolució pot començar amb un crit, però... cal estar segurs de quina és la direcció que cal prendre; quins han de ser el nostres guies i sobretot a quin recorregut ens enfrontem, doncs sinó tornarem a ser abatuts i haurem de tornar a esgrimir el nostre sempitern rol de víctimes, com a únic refugi dels nostres anhels. Sí, ja sé que les meves paraules respiren pessimisme, i és que potser en el fons, tot plegat només són manies meves.

Sortides des de Calanda: Pitarque

Era dijous, i malgrat la calor que apretava de valent, vam decidir sortir a la carretera i anar a passar el dia al petit poble de Pitarque, a la comarca del Maestrat de Teruel. Hora i mitja de camí, per carreteres no massa transitades, i arriben al trencall que des d'abans d'arribar a Villarluengo, s'endinsa per una vall, fins a morir al petit nucli de Pitarque, a uns 900 metres d'alcària i amb un centenar d'habitants. Deixem el cotxe aparcat en un racó de l'entrada del poble i iniciem la caminada que en uns 5 quilòmetres, ens descobrirà un paratge natural esplèndid com és el naixement del riu que porta el mateix nom que el poble. És un recorregut planer i gens feixuc, però el meu lamentable estat físic i l'hora del dia en que hem decidit fer l'excursió, gairebé el migdia, fan que l'esforç sigui molt gran i en alguns moments em passi pel cap deixar-ho córrer. Finalment però, arribem al fons de la petita vall, on les altes barrancades que ens envolten, la frondosa vegetació i la fressa de l'aigua que saltironeja riu avall, ens delaten que ja hem arribat a lloc. Ens enfilem una mica fins el doll més proper a les roques d'on brolla l'aigua, i reposem abans de cometre la gosadia de posar els peus en remull, tot comprovant que la gelor ens colapsa els sentits. Amb tot, l'experiència és molt gratificant i sobretot, reparadora del cansament acumulat fins ara, cosa que ens anirà molt bé per enfrontar-nos al camí de tornada, amb encara més calor, però amb els ànims força recuperats. Tornem doncs a desfer el traçat, refrescant-nos continuament amb la remullada de gorres i samarretes, per allò d'evitar l'insolació i arribem de nou al poble, quan al campanar són a punt de tocar les tres de la tarda. En la senzilla fonda del poble, ens donen de dinar un bon gaspatxo i llom a la planxa i després busquem un racó a la riba del riu, on l'ombra i la fresca ens permetin fer una bona estona de repòs i becaina. Tot tornat cap a Calanda, recordem quan vam fer aquesta mateixa excursió per primera vegada, potser vint-i-cinc anys enrera, amb les nenes prou petites i la mare de la Teresa, i que en el camí de tornada, ens va agafar una tempesta d'aquelles d'estiu que ens van deixar ben remullats de dalt a baix, clar que... segur que aleshores no vam patir tanta calor!

Els llibres de l'estiu

Des de finals d'Abril, que és quan vaig fer la meva darrera ressenya de lectura, fins a finals d'Agost, havent tornat de les vacances, m'he empassat fins a 4.410 pàgines escrites, repartides en un total d'onze llibres. Aquest és el breu resum i comentari: "Príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra" de John Irving, una novel·la molt completa, amb el tema de l'avortament com a nucli central, i que fou portada al cinema amb el títol de "Las normas de la casa de la sidra". "Bustares bajo el terror de la barbarie franquista" de Miguel Torija, Fernando Morales Vacas i Fernando Benito, un poc literari recull de noms, dates i fets, com a memòria de tot el que van patir en aquest poble de Guadalajara, en temps de la represió fascista. "La vuelta a Europa en avión" de Manuel Chaves Nogales, interessant narració periodística del viatge del redactor en cap del diari El Heraldo de Madrid, a principis del segle XX, que porta per subtítol "Un pequeño burgués en la Rusia roja". "Caligrafía de los sueños" de Juan Marsé, una llarga història de la post-guerra al barri de Gràcia, amb tot el que en aquell moment es patia i es somiava. "El lector de Julio Verne", segon episodi de l'Almudena Grandes, amb el subtítol de "La guerrilla del Cencerro y el Trienio del terror, Jaén, Sierra Sur", que és prou explícit. "Los perros de Riga" de Henning Mankell, una novel·la negra a l'estil clàssic d'aquest autor nòrdic. "El silencio de los claustros" d'Alicia Giménez-Barlett, també una novel·la negra, però aquest cop tenint com a escenari la ciutat de Barcelona. "Pere el Catòlic i Simó de Montfort" de Jordi Ventura Subirats, història pura i dura sobre els fets de la batalla de Muret i l'anorreament del poble càtar. "Cabaret Pompeya" d'Andreu Martín, un ambiciós projecte, a mig camí entre la novel·la històrica i la temàtica policial, que narra els ambients de la ciutat de Barcelona, des dels anys 1.930 fins a finals del segle XX. "Mazapanes amargos" de Sylvia Lagarda Mata, una narració simplista de la mort del rei Fernando I d'Aragó, suposadament enverinat, en la que el narrador, el cortesà Enrique de Villena, aporta detalls gastronòmics de l'època. "Galíndez" de Manuel Vázquez Montalbán, en la que se'ns fa memòria novel·lada del segrest i desaparició d'aquell representant del govern basc a l'exili, en mans de la màfia dominicana. Uf!!! Ja us havia dit que aquest estiu havia llegit molt!!!

Dilluns, 3 de Setembre del 2012

Una noia molt jove, amiga del Facebook per lligams amb la música tradicional, ha penjat en el seu mur un comentari amb el que em sento molt d'acord, i que m'empenta a fer una afirmació que, malgrat fa temps que sé meva, potser mai no he manifestat de forma massa notória: No em sento independentista! Almenys, no crec que aquesta febre per l'independència que ara ens afecta de forma més generelitzada que mai, ens hagi de procurar la solució a tots els problemes que patim. I amb això no nego que el poble català sigui menyspreat i arraconat, des de totes les instàncies centrals de l'estat espanyol, i no només les polítiques, sinó fins i tot les populars. Això succeiex des de fa molts anys, dècades i fins i tot segles, però... aquesta evidència no ens ha de portar a ignorar d'altres circumstàncies que també des de sempre, ens han afectat des de dintre de casa nostra. Volem l'independència per continuar sent governats per aquesta gent corrupte que ha remenat la nostra precària autonomia amb els únics interessos polítics de sempre? De debó pensem que amb l'independència podríem evitar les retallades i els retrocessos que en matèria social ens estan ofegant? Aquests polítics que hores d'ara estan amagant el seu fracàs rere la senyera estelada, ens han de portar a assolir un estat de pau i benestar comú, com el que ens mereixem? Jo almenys, no m'ho crec. Em sembla doncs, que abans de segregacions que d'altra banda, en el context actual tant europeu com mundial, mai no serien possibles, hem de mirar d'intentar lluitar per una societat global més justa, més cívica, més solidària, més socialment equilibrada, més progressita, més ecologista, més a l'abast de tothom... i aquest, tot i que ara molts ho amaguin, no em sembla que sigui el full de ruta que tenen els polítics i agents que s'atorguen la representació de la ciutadania, com a moda i disfressa d'obscurs interessos que, en definitiva, sempre han posat pel davant del que realment necessita el poble. La setmana vinent aniré a la manifestació, sí, però m'agradaria trobar-hi també un espai en el que la consigna no s'enlluerni només amb aquesta indenpendència que al darrera no sembla tenir res més que el que fins ara ja hem tingut. Salut i república, sí, però alhora, justícia i progrés social. Clar que en definitiva, potser tot plegat només són manies meves.

Sortides des de Calanda: Vallderoures

Aquest mes d'Agost que avui s'acaba, ens l'hem passat gairebé sencer a Calanda, el poble on va néixer la Teresa i on encara hi conserva la casa que va ser dels avis. Allà, amb la calor que tant ens ha aclaparat aquests dies, ens hem dedicat preferentment a banyar-nos en el riu i a llegir molt i molt, aprofitant la poca fresca del pati de casa. Algun dia però, vam ser prou valents com per sortir a fer un tomb pels pobles del voltant que, malgrat ja coneixíem de visites anteriors, alguns potser feia més de vint anys que no trepitjàvem. La primera d'aquestes sortides va ser al poble de Vallderoures (Valderrobres, si ens hem de cenyir al toponímic oficial), una tarda en la que per la carretera el termòmetre del cotxe s'enfilava fins els 42ºC. Entrant pel carrer principal, amb les cases prou arreglades, vam anar endinsant-nos pels carrerons que, tot allunyant-se del centre, s'enfilen cap a l'església i el castell. Val a dir que en aquests carrers, les cases ja no lluien tan bona cara i sovint les portes i finestres barrades donaven mostra de l'estat d'abandonament de moltes d'elles. Després de visitar el castell, que fou començat a construir cap a l'any 1307, ens vam trobar enmig d'un acte molt simpàtic d'homentatge a un mestre cantador de jotes que es feia a la seva esplanada exterior. Com a detall curiós, comprovar com la barreja de llengües fluia amb total normalitat, doncs mentre les presentacions i discursos es feien en català de les terres de l'Ebre, (ells en diuen "chapurreao"), totes les jotes cantades eren en castellà i exaltaven la Verge del Pilar, l'Aragó més noble i tots els valors patris més espanyolitzats. Després, de tornada a la plaça, vam poder gaudir d'un ambient nocturn extraordinari, tot sopant unes tapes en una terrassa, mentre una banda formada per membres de tres generacions successives, ens animaven d'allò més, amb les seves interpretacions musicals de tota mena d'estils.

Juan Ramon Farré

Teníem setze o disset anys i els dos anàvem a estudis nocturns de delineació, a l'Escola del Treball de Barcelona, doncs també els dos havíem iniciat ja la nostra vida laboral. Recordo que era un noi tímid, de poca parla amb la gent, cabell rinxolat i més aviat prim, amb el que vaig quallar una bona amistat. Sortint de classe, cap a les nou del vespre, tornàvem cap a casa a peu pel carrer de Còrsega, jo fins a Gràcia i ell encara més enllà, fins la zona del Passeig de Maragall, que és on vivia.  Plegats caminant, no parlàvem massa de les coses dels estudis, però sí molt d'aquelles altres que ens bullien més al cap... o al cor. Els nostres primers enamoraments, les nostres ganes de que alguna noia ens escoltés, i d'altres afanys d'adolescència que no convertíem en realitats. A ell li agradava molt la música del moment, tocava la guitarra i fins i tot formava part d'un grup, al que un dia vaig anar a escoltar en una festa particular; i també tenia tendències en el camp de les arts com el dibuix o quelcom semblant, doncs puc recordar que al cap dels anys, s'havia posat a estudiar arquitectura. Aquella és una època que recodo bé i de la que en guardo alguna anècdota, com la del disc que vam voler enregistrar plegats en una d'aquelles cabines que van posar pel carrer, i que van desaparèixer aviat: tancats tots dos rere la cortina, havent posat les monedes corresponents, en el moment de la veritat ens vam quedar muts, sense saber què dir, fins que ell va trencar el silenci amb aquestes paraules: "Verso: el fanalet i les mosques, hi havia una vegada un fanalet ple de mosques, li foto patada al fanalet i fanalet, jo i les mosques, a les fosques". Encara ara ric quan ho recordo. Acabats els estudis, cadascú va seguir el seu camí, tot i que ens vam anar veient més o menys esporàdicament, fins i tot quan ja els dos teníem família. Després però, vam perdre el contacte durant molts anys fins ara que, gràcies a les xarxes socials, sembla que podem recuperar-lo.

Dijous, 19 de Juliol del 2012

Sempre m'he sentit proper a les idees que ara en diuen ecologistes, és a dir, preservació del medi ambient, estalvi energètic, respecte per a la natura, etc. Alhora, també he pensat que la recuperació de la bicicleta com a medi de transport personal, per a curtes distàncies, és quelcom molt interessant i convenient, malgrat particularment no el pugui utilitzar per impediments físics. En aquests dies, sembla que s'ha desfermat una polèmica arran de les notícies de que tant l'Ajuntament de Barcelona com el govern espanyol, volen reglamentar les normes de circulació d'aquests vehícles, especialment pels carrers de les grans ciutats. Com és normal, sempre que es volen acotar oficialment les coses, sorgeixen problemes de posada en pràctica i queixes per part dels afectats, doncs tots sabem que qualsevol ordenació retalla i coarta la llibertat individual i col·lectiva, però... Em sap greu haver de dir que per una vegada no estic massa d'acord amb els arguments que estan mostrant els ciclistes, o almenys, alguns dels que s'han manifestat públicament. No, no vull culpabilitzar tot el col·lectiu per coses que es poden veure cada dia i a tothora, però també cal acceptar que malauradament els casos d'incivisme i poc respecte per part dels que van damunt una bicicleta, pels carres de pobles i ciutats, sovintegen molt més del que seria aconsellable i és aleshores quan crec que es fa absolutament necessària aquesta regulació, que preservi una mica els drets i la seguretat del vianants, és a dir, dels que anem a peu. Clar que... potser llegint això penseu el mateix que un pare, davant del que em vaig queixar, després d'evitar per milímetres l'atropellament per part del seu fill, que anava a tota velocitat en bicicleta pel ben mig d'un passeig del meu poble, i que em va etzibar a crits: "Calla, vell rondinaire!". I és que poster en realitat, tot són només manies meves!

Les de les últimes setmanes

Quatre pel·lícules recents de les que encara no havia dit res: "¿Y si vivimos todos juntos?", francesa, una història que em va sorprende potser pel fet que esperava una comèdia intranscendent i vaig trobar que està prou ben tractada. La situació que viuen un grup d'amics ja jubilats, això sí, de classe alta, quan comencen a patir els efectes degeneratius propis de l'edat; vells conflictes i nous problemes es barregen amb encert i una pàtina d'humor. "Profesor Lazhar", canadenca, però també molt francòfona en el plantejament i l'exposició. Un terrible succés convulsiona la vida d'uns alumnes en un col·legi privat, quan apareix la figura de l'inmigrant argelià com a protagonista principal. Potser massa farcida de tòpics, tot i que es deixa veure d'una forma agradable i no exempta de moments interessants. "Las chicas de la sexta planta", també francesa, tot i que explica la vida de les dones espayoles emigrants, que servien a cases del país veí, allà pels anys seixanta, és a dir, una mica repetint l'argument d'una pel·lícula espanyola d'aquells temps. Una comèdia que vol plantejar-se qüestions socials, però que es queda en l'anècdota i que no acaba de quallar. "Elefante blanco", argentina, una demolidora història dels barris marginals d'aquell país, amb el conflicte que hi viuen uns capellans i una assistent social que hi desenvolupen les seves tasques. Dura, molt dura, tant en el tema com en l'exposició, imatges i arguments. Alguns diuen que potser és tot massa efectista i superficial, i potser tenen raó, tot i que també cal dir que el cinema no pot resoldre allò que la vida real no sap afrontar... no?  Bé, en qualsevol cas, tot plegat només són sensacions meves, molt particulars i és clar, segur que prou allunyades de moltes altres que tothom té dret a sentir.

La Vall Fosca

Hem tornat a estar uns dies fora de casa, gaudint d'això que ara nosaltres en diem "vacances de jubilats", és a dir, fetes una mica fora de temporada. Aquest cop ens hem arribat a la Vall Fosca, a terres pirinenques. Allà, aprofitant el bon temps que ens ha fet, hem pogut visitar indrets que feia vint-i-cinc anys que no trepitjàvem, com ara l'Estany Gento o l'embassament de Cavallers, hem descobert noves meravelles de l'art romànic que tant ens agrada i hem anat fins a petits poblets, com ara Manyanet, El Mesull, Sas, Erta o Castellnou d'Avellanos, on encara que sembli mentida, avui en dia no hi arriba cap carretera asfaltada. Allà, xerrant amb alguna de les persones que s'hi estan durant tot l'any, ens hem quedat un xic estorats de comprovar la força de voluntat que tenen per romandre fidels a les seves arrels, malgrat les precàries condicions en les que han decidit continuar vivint. Ah! I també hem anat a la Vall de Boí i Taüll, on en clar contrast amb el que comentava, l'evolució ha estat gairebé espantosa, convertint tot allò en un pessebre turístic que pel nostre gust, resta valor i bellesa a les meravelles que atresora... clar que, cal reconèixer que potser és la millor manera que tenen per continuar subsistint.

Divendres, 22 de Juny del 2.012

Ara resulta que sóc políglot!  I sense haver estudiat gens, sense haver-me inscrit a cap curs, ni a cap acadèmia, ni a res que s'hi assembli. Tot gràcies al bon fer d'uns polítics saberuts que, com no tenen més coses a les que dedicar el seu temps i els seus esforços, es posen a remenar qüestions de la llengua, qüestions que, cal dir-ho ben alt i ben fort, fins que ells no s'hi han fixat, fluïen de forma natural, sense cap problema ni cap entrebanc important pels ciutadans. A veure, la meva llengua natural és el català, la primera que vaig escoltar al néixer a casa, en la que vaig aprendre les primeres paraules i en la que sempre m'he expresat de forma íntima i pròpia. Però quan, amb quatre anys, els pares em van dur a l'escola, allà em van començar a parlar en un nou idioma, que vaig haver d'aprendre per força i que també he assumit com a meu, com a vincle de comunicació en aquesta societat en la que m'ha tocat viure. Al batxillerat, em van ensenyar quatre coses de llatí, i quatre més de francès, les primeres totalment oblidades i les segones poc practicades. En els estudis d'enginyeria, quatre més d'anglès, però com que els vaig fer per lliure, van ser el just per aprovar i oblidar-les tot seguit. O sigui que fins ahir, no podia presumir massa d'entendre'm en molts idiomes, però és que ara... ui, ara!!! De sobte, sóc un entès en aragonès oriental, en valencià del nord, en mallorquí peninsular, en rosellonès del sud i a la que em descuidi, i si "ells" continuen amb aquesta dèria reguladora, també ho seré en gracienc, en barcelonès d'extra-radi, en vallesà del centre, o en santcugatenc de darrera el monestir... caram, caram! Ho hauré de posar en el meu curriculum... i presumir-ne, és clar. O potser, en realitat, només són manies meves!