Una estona de conversa

Quedar per veure'ns, quan ja fa massa temps que no ho fem; seure en una terrassa d'un bar en un carrer qualsevol de l'Eixample barceloní, demanar una cervesa o un te i encetar una conversa sense presses ni guió preestablert. Anar saltant d'un tema a l'altre, sense massa ordre, seguint el que en aquell moment ens passa pel cap; trenar un plaent intercanvi d'opinions, tot comentant qüestions personals, explicant-nos sense massa vergonya què anem fent de la nostra vida; tocar les preocupacions actuals de caràcter particular però també aquelles que ens afecten igualment des d'un punt de vista col·lectiu; intentar entendre què ens està passant des d'un punt de vista social, com a catalans i com a ciutadans del món; deixar constància comú de les nostres novetats, de què ha canviat o del que hem fet en el temps que hem estat sense parlar-nos; criticar, perquè no?, queixar-nos una mica del que fan els altres, especialment els que manen, tocant de resquitllada algun afer polític; posar-nos al dia dels assumptes de família, la parella, els fills, els parents més propers... i tot fer-ho des de la més absoluta llibertat, sense angoixes, amb una natural serenor, amb confiança, molta confiança! i sobretot, escoltant-nos, saben que les nostres paraules arriben recíprocament a l'altre de la manera més espontània, sense que calgui fer un esforç especial per tal que així sigui. Una estona de conversa que fa renéixer els llaços invisibles de l'amistat, de la profunda estimació i del mutu respecte ben entès... quin plaer!!!  Gràcies, "ex-cosineta" pel matí que m'has ofert!!!

Pel Lluçanès

Ahir, en el que ja s'està convertint en la nostra tradicional sortida setmanal, vam anar cap a terres de la comarca natural del Lluçanès. L'objectiu principal del dia era la visita al petit monestir de Santa Maria de Lluçà, cosa que vam poder fer molt tranquil·lament, sense l'enrenou ni el soroll d'altre gent, encomanant-nos de la pau i el silenci que, de ben segur, deurien regir aquell indret en temps pretèrits. Tot el conjunt presenta amb orgull les seves línies romàniques; l'església, que diuen fou consagrada l'any 905, tot i que d'aquelles pedres poques en deuen quedar en l'actualitat; el claustre, que ocupa la part de l'antic cementiri, amb arrels al segle XII, de planta irregularment quadrada i amb un reguitzell de bonics capitells, en els que curiosament, no hi ha representada cap figura humana; i les pintures, amb l'especial relleu de la que ocupa el frontal de l'altar, si bé es tracta d'una reproducció, doncs l'original, com sempre passa en aquests casos, es troba en un museu, en aquest cas, l'episcopal de Vic. Després de xerrar una mica amb el cuidador del recinte, enfeinat en la neteja de l'entorn per, segons ell, deixar-ho tot a punt per a la munió de visitants que rebrà el cap de setmana, agafem el cotxe per aturar-nos pocs metres més enllà i recollir uns bons ramells de farigola, que ens aquests dies es troba ben florida i ens anirà molt bé per fer-ne sopes. El dinar, a la fonda de Santa Eulàlia de Puig-Oriol, ens serveix de preàmbul per a l'estada a l'ermita de Sant Cristòfol de Borrassers, a pocs minuts del poble, on malgrat el poc encís de la construcció en sí, gaudim d'un entorn molt bonic, donant-nos al descans, al dibuix, a la lectura... o a la fotografia d'uns esplèndids lliris liles que sovintegen pels voltants.

La vida senzilla

L'altre nit, mirant un programa de la televisió catalana, vaig recuperar sensacions que sempre he experimentat quan anem a casa dels consogres, en un poblet de la Franja, que es diu Lluçàs; bé, Luzás, si ens atenem a la toponímia oficial de l'administració aragonesa a la que pertany. És un nucli en el que a l'hivern a penes hi viuen una vintena de persones i on la vida sembla transcórrer a un ritme diferent del que ens domina a la gran majoria. El meu consogre té un ramat d'ovelles, hores d'ara d'un centenar d'animals, tot i que en temps passats havia triplicat aquesta quantitat, i tenir-ne cura, pasturar, etc., li dona feina tot el dia i alguna nit. La seva dona l'ajuda en algunes d'aquestes feines, però encara té temps per treballar el petit hort de davant de casa, i cuidar mitja dotzena de gallines, a banda de portar la llar, és clar. No vull destacar però, el fet concret d'aquestes ocupacions, sinó el tarannà que tot plegat respira. Les seves necessitats són minses, podríem dir que "ecològicament" parlant, són gairebé autosuficients i tot i disposar dels elements i complements moderns i adients per a les seves feines, no precisen de massa cosa més per viure. I semblen molt feliços!!! No, no vull caure en el parany de les comparacions, i tampoc no puc negar que tot això que explico, va acompanyat d'una gran dosi d'esforç, de treball i d'un valor que pel nom que rep, sovint ha estat malinterpretat: molt de sacrifici; però sempre he copsat que "aquell" tipus de vida, potser és el que ens hauria de regir d'una manera més col·lectiva a tots nosaltres, si no ens haguéssim deixat atrapar per aquests dictats d'una societat, suposadament moderna i que amb l'engany d'això que falsament anomenen l'estat del benestar, ens ha portat fins als límits actuals, en els que el daltabaix general i sobretot els personals, són prou difícils de suportar.

Dimarts, 8 de Maig del 2012

Diuen que rectificar és de savis, però... potser no sempre ha de ser així. Sempre ho han fet, sempre han llançat promeses a dojo, especialment quan es troben en campanya electoral i després, a l'hora de la veritat, a l'hora de fer tot allò que els ciutadans esperen, emparats en les promeses que han escoltat i que sovint han fet decidir el seu vot, doncs... res de res!  Les excuses són moltes, la majoria de les vegades però, utilitzen la clàssica de "oh! no ens imaginàvem que ho trobaríem tot tant malament!" Santa innocència! Els pobrets, no pensaven que la cosa estaria tant fotuda i que podrien complir amb tot el que prometien; però com l'herència rebuda ha estat del tot inimaginable... I santa innocència la nostra, que ens ho creiem sempre tot! No sé què deuen pensar, hores d'ara, tots aquells que es van creure qui pregonava als quatre vents, que no pujaria els impostos. No sé com es deuen empassar que ahir mateix diguessin que caldrà aportar diners públics per rescatar un nou banc que fa figa, per cert després de l'enrenou per posar-hi al capdavant un correligionari seu que ara dimiteix sense que li caigui la cara de vergonya, quan en debats pre-electorals l'ara màxim mandatari polític del país deia que aquesta pràctica era absolutament punible i que ell mai no l'aplicaria. No sé si hi ha decepció entre els seus votants, i tampoc no sé si ara, en cas de fer nova convocatòria electoral podria passar com a Grècia, on s'ha vist que els partits majoritaris no poden formar govern. Però el que més greu em sap és que tot plegat passi una i altra vegada, amb total impunitat, sense que es pugui aplicar cap mecanisme polític, judicial o social, que condemni aquestes coses i aquestes persones i aparti per sempre més del primer pla de les nostres vides, aquests éssers corruptes i mentiders. O potser, en realitat, només són manies meves!

De Santa Justa i Santa Rufina a Sant Simplici

Avui, seguint una de les rutes indicada en un llibret que ens ha deixat un bon amic, hem fet una sortida d'aquelles que ens agraden, sense empassar-nos però, massa quilòmetres de carretera. Hem anat fins a Lliçà d'Amunt, tot travessant una zona en la que jo havia treballat fa més de trenta anys, i que lògicament he trobat prou canviada. Després de donar algunes voltes, hem pogut localitzar el cartellet que indicava l'indret que volíem visitar en primer lloc, aparcant el cotxe en un petit revolt i inciant la caminada que ens pocs metres ens descobreix una gran masia completament abandonada i força enrunada... quina llàstima! Continuant el camí, aviat ens hem adonat que no anàvem massa bé, i després de preguntar a un home que cavava un petit hortet, hem acabat de donar una ampla volta a un immens camp de cereals, per localitzar, força amagada enmig d'un petit bosc, l'ermita romànica de Santa Justa i Santa Rufina, una bonica construcció que ens ha entretingut una bona estona. Després, ja en el terme municipal de Santa Eulàlia de Ronçana, enmig d'una urbanització, una altre capella d'origen romànic, Sant Cristòfol de Pallars, molt restaurada, tot i que amb gràcia. Havent dinat de menú, en una masia propera, anem a descansar al parc que hi ha al davant de la capella de Sant Simplici, totalment envoltat de cases i més cases, de totes les urbanitzacions que configuren aquells indrets. Allà, he encetat el bloc de dibuix que em va regalar la Teresa fa poc, en una pràctica que tinc massa poc treballada.