Tuzla, una ciutat molt llunyana... o no.

Ahir, en el suplement dominical de El Periódico, entre altres reportatges interesants, vaig llegir-ne un que sota el nom de “Tuzla, el polvorí”, signat per en Guillermo Nagore, parlava de l’esclat social que està vivint aquesta ciutat del nord de Bòsnia-Hercegovina i del que no n’havia vist cap notícia en altres mitjans de comunicació. Sembla ser que Tuzla havia estat una ciutat molt industrialitzada, en la que el nivell de vida era prou bo, però en la que les conseqüències de la guerra, o millor dit les conseqüències d’uns acords de pau dirigits pels poders internacionals, l’han portat a la més estrepitosa de les ruïnes. Fa unes setmanes, arran del tancament d’una de les seves principals factories, els treballadors van veure vessar el vas de la seva paciència i van iniciar un seguit de manifestacions, a les que s’hi van unir estudiants, joves i la resta d’habitants, fins a derrocar el govern local, ocupar i cremar l’edifici del poder cantonal i organitzar-se en assemblea permanent, a l’espera d’una solució pactada amb el govern central. Copio alguns fragments i declaracions del reportatge: “Això havíem d’haver-ho fet molt abans, no esperar vint anys” I és que els poders internacionals van generar unes macroestructures basades en les divisions ètniques que han portat el país al caire del desastre, mentre uns quants s’omplien les motxilles fins a l’insult, tant a través de càrrecs polítics, com a través de la privatització de les empreses públiques, que han anat enfonsant de manera programada. “S’han carregat totes les empreses que funcionaven, aquí abans tots teníem feina i després de la guerra només s’han obert bancs i centres comercials”. “Aquí no existeix cap enfrontament entre serbis, bosnians i croats. És un enfrontament contra la classe dirigent, contra la corrupció, contra la misèria, contra l’absència de futur”. Aquesta unió entre nacionalitats forma part de l’ADN de la ciutat i va ser un dels llocs on no es va dividir la població durant la guerra i encara menys després. “En ple 2014, estan segregant els nens a les escoles en funció de si són serbis, croats o musulmans. Així no es pot construir res, així els estem dient als nens qui han de ser els seus enemics, des de que tenen cinc anys” Com en tantes altres coses, Tuzla és l’excepció i els nens dels col·legis públics no són segregats, cosa que sí passa en gran part de les escoles bosnianes. Però la casta política, la seva corrupció i les macroestructures de govern no són l’única causa de la situació a la que s’ha arribat. Una colla de nou-rics s’han apoderat de les regnes empresarials del país, amb mètodes molt més pròxims a la rapinya que a la creació de treball i riquesa que es pressuposa a un classe empresarial; privatitzacions d’empreses que funcionaven i que han estat portades a la ruïna per foscos interessos i capitalisme desfermat de col·legues, han condicionat el panorama econòmic del país, en els últims anys... No, no, no, que ningú no es pensi que vull establir cap mena de analogia, paral·lelisme o comparança; de cap manera, he, he. Però... oi que llegint això, dóna per fer algunes reflexions força més properes? O és que tot plegat, potser només són manies meves.

Petits retalls de felicitat quotidiana

Que la Teresa em porti en cotxe fins a la vora de les platges barcelonines de la Nova Icària. Aparcar en una zona lliure de pagament, cosa que sembla impossible a la ciutat. Poder passejar tranquil·lament, tot aprofitant que al ser dia feiner, no hi ha massa aglomeració de gent. Gaudir de l’afalagadora companyia del sol i de la temperatura primaveral. Comprovar com, malgrat el cansament, la cama recent operada va guanyant força i caminar ja no resulta tan feixuc. Seure en la terrassa d’un bar a fer unes tapes senzilles, però que ens faran de dinar. Saludar per sorpresa un conegut que seu a la taula del costat. Caminar una mica més fins a tornar a seure en un banc, buscant una mica d’ombra en ple hivern, i respirar l’airet amb regust de mar que ens hi arriba. Contemplar la gent que va passant, camí de la platja i del gaudi de l’aire lliure. Dedicar una estona a la lectura del llibre que tinc entre mans i que m’està agradant força, tot i que el vaig agafar com a novetat de la biblioteca, sense cap mena de referència. Anar a la primera sessió de la tarda, d’un cinema on fan pel·lícules en versió original. Aprofitar el silenci de la sala buida, on només un altre home ens acompanya com a públic. Veure una pel·lícula que fa temps que és en cartellera i que havia assolit bones crítiques i recomanacions. Comprovar com al sortir del cinema, encara hi ha llum de dia i fins i tot el sol ens deixa anar les seves darreres clarors. Tornar a fer una bona caminada fins el lloc on havíem deixat el cotxe. Fer el camí de retorn a casa, sense pressa ni nervis, malgrat l’intens tràfic que hi ha en aquesta hora, de sortida de Barcelona. Arribar a casa i poder descansar en la butaca reclinable que aquests dies de recuperació tan bon servei m’ha està donant. Tornar a submergir-me en la lectura. Rebre la visita de la filla gran i intercanviar un bon grapat d’opinions sobre diferents aspectes de la seva vida. Fer un sopar lleuger i entretenir-se una estona davant de la televisió, sense trobar però, cap programa que demani massa atenció. Anar-me’n al llit, pensant en la profunda estimació que rebo de la família i passar una nit plàcida i reparadora. Despertar-se veient que el sol torna a lluir en el cel de casa nostra. Fer i prendre’s el suc de taronja que els dies festius ens fa de desdejuni. Repassar breument el correu electrònic a l’ordinador. Dutxa i afaitat abans de deixar-me portar, altra vegada amb el cotxe, fins a casa del meu germà. Passar una llarga estona a la seva terrassa, amb dinar a la brasa inclòs, gaudint altre cop del sol, l’aire lliure i sobretot, la bona conversa. Tornar a comprovar que malgrat fa més de seixanta que ens coneixem, ens entenem d'allò més bé i mantenim una excel·lent capacitat de conversa, amb temes que no per repetits, deixen de ser interessants. Tornar a casa i repetir els hàbits més casolans i quotidians. Saber que el Barça ha guanyat el seu partit fent molts gols i veure’n el resum per la televisió. Recuperar el descans nocturn més plaent. Despertar-se amb la il·lusió de que avui podré tornar a cantar amb els meus companys del Cor, una experiència que sempre aporta sensacions molt agradables... Caram!!! Si m’ho miro bé, tots aquests senzills retalls configuren la dolça percepció de que la meva vida no pot ser més afable; no tinc cap dret doncs, a queixar-me per res... quines “manies meves” més entranyablement joioses!!!

Parlar, llegir, escoltar, escriure, comunicar...

Fa uns dies, el meu germà deixava constància escrita de la degeneració que el mot “discutir” ha anat adquirint entre nosaltres. Si, com deia ell, mirem el diccionari, veurem que està definit així: Parlar amb una o diverses persones d’una qüestió de la qual hom examina els diferents aspectes, propiciant un intercanvi d’arguments o d’opinions. Sembla molt clar que, avui en dia, aquesta no és la manera en que la gran majoria utilitza aquest vocable i el “discutir”, està a l’ordre del dia que sigui una mena de baralla, en la que preval la violència verbal, la cridòria i la única intenció d’imposar els nostres criteris per damunt de qualsevol altre. Em sembla que no cal esmentar l’exemple de les prolífiques tertúlies radiofòniques o televisives, que tant sovint omplen de paraules altisonants les nostres oïdes. D’altra banda, en un llibre d’en Milan Kundera que acabo de llegir, i que per cert, no m’ha agradat massa, puc copiar el següent fragment: "Ja sabeu el què passa quan dues persones xerren; una parla i l’altra li talla la paraula: “És ben bé com jo, que...”, i es posa a parlar d’ella fins que la primera aconsegueix tornar-hi a ficar cullerada. Aquesta frase, “és ben bé com jo, que...”, sembla un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altre, però és una enganyifa; en realitat és una revolta brutal contra una violència brutal, un esforç per alliberar la nostra pròpia oïda de l’esclavatge i ocupar per força l’oïda de l’adversari. Perquè tota la vida de l’home entre els seus semblants no és res més que un combat per emparar-se de l’oïda de l’altre". Més endavant, en un altre capítol, reflexiona sobre la necessitat que podem tenir de comunicar-nos i ho fa relacionant-ho amb la grafomania o mania d’escriure. Diu: “La proliferació irresistible de la grafomania entre els homes polítics, els taxistes, les parteres, els amants, els assassins, els directors, els metges i els malalts, demostra que tot home sense excepció porta en ell la virtualitat d’escriptor, de manera que tota l’espècie humana podria a dret a llei baixar al carrer i cridar: “¡Tots som escriptors!” Perquè tots sofrim davant l’idea de desaparèixer, sense deixar ni rastre, en un univers pròxim o llunyà, indiferent, i per aquest fet volem, mentre encara hi ha temps, convertir-nos en el nostre propi univers de paraules. Quan un dia tothom es desperti escriptor, arribarà el temps de la sordesa i de la incomprensió universals”. Tot plegat dóna per a reflexionar una mica i fer-se unes quantes preguntes d’aquestes que sovint no sabem, o no volem, contestar-nos a nosaltres mateixos. Sabem prou viure la comunicació amb els nostres pròxims? Perquè aleshores aquest esclat de les anomenades xarxes socials? Tant ens importa que ens escoltin, llegeixin, segueixin o comprenguin? Sabem compartir les nostres opinions i acceptar les contràries sense disgust? Són realment “manies meves” aquests escrits que penjo en el meu bloc?

Obres al Passeig de Gràcia de Barcelona

He copiat part d’una portada de El Periòdico i una fotografia que una bona amiga ha penjat al Facebook, per compartir també amb ella, aquesta queixa que fa dies que em volta pel cap. “Obres al Passeig de Gràcia de Barcelona” per millorar les voreres, suprimir vies laterals i potenciar l’accés comercial al públic. Bé, d’entrada caldria dir que per principi no hauria d’estar en contra de qualsevol mesura que impliqui una millora pels vianants, en detriment de la circulació de vehicles, dels que anomenem privats. Però... em sembla que aquest no és el veritable motiu d’aquestes obres que ja s’han endegat en el conegut carrer barceloní. Sincerament, no crec que ens haguem de deixar entabanar per un propòsit que no és sinó, una vegada més, una inversió orientada només de cara als més rics i de cara també al turisme. Als més rics, que són sense cap mena de dubte, els propietaris i llogaters de tots aquests comerços de luxe, regentats sovint per multinacionals que res tenen a veure amb la idiosincràsia barcelonina d’arrel, que hauria de ser el referent de cara a potenciar el nostre comerç. I al turisme, perquè tal i com està succeint des de fa molts anys a la ciutat, sembla que tot el que es fa, tot el que s’inverteix i tot el que l’Ajuntament potencia i es gasta els diners, està orientat única i exclusivament a afavorir més i més, sense cap mena de límit, aquest fenomen que, segons la meva humil opinió, tant de mal està fent a la ciutat i sobretot als ciutadans, és a dir als barcelonins i als que ens sentim com a tals. Ja fa temps que en un escrit d’aquest mateix bloc, vaig manifestar el meu desencís pel fet que el turisme ens havia “robat” la ciutat, especialment llocs tan emblemàtics com el centre històric, etc. Ara, amb aquesta irreparable pèrdua creixent com una taca d’oli cap a espais més circumdants, anem comprovant com el “parc temàtic” en el que s’ha convertit la ciutat de Barcelona, no sembla tenir límit, amb tota la càrrega de menys teniment que això representa pels seus autèntics habitants, que són als que s’hauria de fer la vida més còmode, cobrint necessitats autèntiques de convivència, veïnatge, serveis públics, serveis socials, etc. Però no, és molt més important atendre unes superbes demandes que semblen convenir només als poderosos comerciants del Passeig de Gràcia, ignorant les dramàtiques realitats dels milers i milers de barcelonins que, sense cap mena de dubte i els fets ho demostren, són autèntics ciutadans de segona, o de tercera, o de quarta... i que encara farien un favor als governants si abandonessin aquesta condició i deixessin espai i presència als somnis abassegadors dels prepotents. O no en tenim un altre exemple amb la corrua de botigues històriques de la ciutat, obligades a abandonar els seus centenaris locals, a l’empara de la nova llei del preu dels lloguers? Clar que... potser algú pensarà que sóc un rondinaire i que en definitiva, tot plegat només són “manies meves”.

Sortides des de Lluçàs: Calladrons, Ciscar i Entença

Els dies de Nadal, que com sempre hem fet en els darrers anys, els passem a casa dels consogres, és a dir, a terres aragoneses de parla catalana, vam aprofitar, també com sempre, per fer alguna sortida per les terres i pobles del voltant, descobrint d’aquesta manera nous paisatges. Així, el dia de Sant Esteve, que es va aixecar molt assolellat però també amb un aire molt fresc que t’obligava a abrigar-te força, vaig sortir de Lluçàs amb “les meves dones”, per anar fins a la carretera nacional de Benavarri i una mica més avall d’aquest nucli, agafar un trencall que ens portà fins uns quants petits pobles que vam visitar amb deteniment. El primer era Calladrons, retolat Caladrones en la toponímia aragonesa, on ens vam aturar al costat de l’edifici de la vella i senzilla escola, que ara no semblava estar dedicat al mateix servei, on un xiquet ens indicà el carrer que baixava fins el cementiri, on vam trobar la petita ermita de Santa Justa, amb traçat romànic del segle XII-XIII, en les línies del seu absis. Després, ens enfilàrem fins a l’església de Santa María, també amb restes romàniques a l’absis, però amb unes malaurades reformes en la resta de l’edifici, suposadament aprofitat com habitatge, fins i tot amb la irrespectuosa obertura d’un gran finestral en una de les parets laterals. De lluny, també vam poder veure les enrunades restes d’una torre quadrada, únic vestigi del vell castell. Continuant per la estreta carretera i travessant grans camps de conreu de cereal i algunes granges, arribàrem a un trencall on es troba el nucli de Ciscar, que en alguns llocs he vist indicat amb accent, Císcar, on vam deixar el cotxe a l’entrada i ens enfilàrem per uns estrets i costeruts carrerons, ja que el poble es troba arrapat a un petit turó, coronat pel que fou un antic castell, reformat després com a gran casalot on residia l’amo de les terres que l’envoltaven, amb la curiositat d'unes estretes finestres, com a espitlleres, des d'on deien que el senyor es dedicava a controlar el treball que feien els seus camperols; una construcció que amaga l’església de Sant Miquel, també amb vestigis romànics, de nou localitzats en l’absis semicircular i una primera nau en volta, a la que s’hi ha afegit modernament, l’entrada i l’espadat del campanar. L’aire bufava amb tanta força i el fred era tan viu que no ens vam poder aturar massa en la visita, més enllà de fer les quatre fotografies de rigor. Tornàrem al cotxe i en un parell de minuts, vam arribar a Entença, o Antenza si en fiem dels rètols, un altre petit nucli, molt semblant d’aspecte als anteriors, i on també trobem l’església parroquial de Sant Jaume, amb línies romàniques en un descomunal absis, reforçat per un mur posterior, però també amb el curiós detall d’una petita porta d’accés, sota un minúscul campanar, encastats a la paret d’una nova construcció, demostrant, una vegada més, la poca consideració arquitectònica que mereixien aquestes coses temps enrere. No cal dir que, a banda del xiquet que vam trobar a Calladrons, poca gent més veiérem en la resta, serà pel fred o perquè aquest nuclis es troben en un malaurat procés de despoblació. Contents però, per tot el que hem vist i visitat, tornàrem cap a casa, on ens esperava una bona calçotada.