Gallifa i el Santuari Ecològic

Deixant enrere Sant Feliu de Codines, tot vorejant els cingles de Bertí, recuperem la comarca del Vallès Occidental per arribar-nos a Gallifa, on després de passar pel petit despatx municipal i ser molt amablement atesos, fem una llarga passejada que té com a principal objectiu, la captura fotogràfica dels rellotges de sol, que darrerament ocupen una de les meves dèries. El poble, malgrat atresorar orígens a l’edat mitjana, se’ns presenta com a una mena d’urbanització, amb carrers molt amples i construccions aïllades en forma de xalets, totes de construcció prou recent. Pel carrer de Cal Ferrer, travessem la dotzena de cases que potser configuren la part més antiga i pagesa del nucli, fins a trobar un corriol que, vorejant uns petits però molt ben cuidats horts, ens porta fins a la masia del Racó, al costat de la qual avui hi ha els tallers i algunes dependències de la Fundació Artigas, creada en memòria del famós ceramista Josep Llorens Artigas, col·laborador d’en Miró i amic d’en Picasso i Buñuel. A tocar, trobem l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, de línies clarament romàniques i documentada l’any 1060. A la petita esplanada de l’entrada ens hi passem una bona estona, gaudint del silenci i la contemplació de les cingleres més properes. Després, lentament, anem tornant cap el cotxe, per fer per carretera els pocs quilòmetres que ens separen del recinte del Castell de Gallifa, i és que malgrat hi ha un camí que hi porta directament des del poble, les meves cames encara no estan per aquesta mena d’aventures. Deixem el vehicle a l’esplanada senyalada per a l’aparcament i pugem fins a la porta del recinte, on un senyal acústic ens diu que hem d’esperar el vigilant, per tal que ens cobri l’entrada pertinent i molt amablement, se’ns ofereixi per acompanyar-nos a fer el recorregut de la visita. Ens trobem al capdamunt d’un turó, amb una vista extraordinària sobre la vall on s’ubica el poble, i on encara s’hi poden veure algunes restes del que fóra el recinte fortificat. La passejada ens mostra racons de bosc molt bonics, que han estat condicionats com a zones de descans o d’esbarjo, amb elements d’un gust una mica dubtós. I és que tot l’indret és propietat d’una fundació privada, que sota la voluntat d’un tal mossèn Josep Dalmau, s’ha dedicat a convertir el recinte en allò que ells anomenen Santuari Natural Ecològic del Castell de Gallifa. Tot plegat és coronat per la bonica ermita de Santa Maria del Castell, documentada ja a l’any 999, i que amb totes les modificacions que s’hi hagin pogut fer posteriorment, ofereix la bellesa del seu traçat d’origen romànic. El nostre guia, sempre extremadament amable, ens mostra el seu interior i ens fa pujar a unes dependències superiors que aprofiten les modificacions del segle XVI, que hi afegiren un pis fortificat, per brindar-nos el visionat d’un video preparat per a les visites, en el que a banda d’explicar-nos la història del castell, aprofita per fer una declarada apologia del moviment ecologista, amb referències però, prou confuses a diferents aspectes religiosos, ja que en definitiva, l’ermita està dedicada a la que ells defineixen com la Mare de Déu de l’Ecologia. Com a cloenda del recorregut, passem pels espais a l’aire lliure, on s’hi poden desenvolupar tota mena d’activitats culturals, marxes, concentracions, concerts, etc., fins i tot amb suport d’instal·lació de so i llums que, és clar, a nosaltres ens sembla una mica fora de lloc, però... Per acabar, i seguint el consell del vigilant del castell, fem un molt bon dinar casolà al restaurant Can Ramon, de la plaça de Sant Llorenç Savall.