Tornem a parlar de cinema

Molt breu resum de les últimes pel·lícules vistes a la pantalla gran del cinema. “Comanchería”, un western modern, dirigit per en David Mackenzie, molt ben interpretat i amb una història entretinguda i actual. “Mi hija, mi hermana”, amb un interessant tema també d’actualitat, ben portat a la pantalla, amb producció francesa i direcció d’en Thomas Bidegain. “Frantz”, excel·lent producció francesa d’en François Ozon, amb una història amorosa ben narrada i sobretot molt ben filmada. “Toni Erdmann”, alemanya, sota la direcció de na Maren Ade, amb un humor càustic difícil d’entendre. “Manchester frente al mar”, excel·lent drama personal, nord-americà, que sota la direcció d’en Kenneth Lonergan, ens mostra una història punyent i alhora farcida de tendresa. “¿Y si vivimos todos juntos?”, interessant revisió d’aquesta comèdia francesa de Stéphane Robelin, en motiu d’un col·loqui sobre habitatge compartit a la tercera edat. “Moonlight” l’exitosa pel·lícula nord-americana en la que en Barry Jenkins ens mostra una història colpidora, tot i que un xic farcida dels tics més clàssics del cinema d’aquelles contrades. “Lion”, d’en Garth Davis i producció australiana, basada en fets reals, però també tenyida de tics potser massa manipuladors. “La chica desconocida” dels germans belgues Dardenne, amb la història d’una jove metgessa afectada per certs remordiments, ben explicada però potser un xic massa lenta de filmació. “Aquarius”, o “Doña Clara” com s’ha titulat ací, una producció brasilera, amb direcció de Kleber Mendonça Filho, que ens mostra la problemàtica de l’assetjament sobre l’habitatge que pateix una dona d’aquell país, amb temàtica interessant doncs, però sense assolir una història massa rodona. “Retratos de famila”, de Singapur, dirigida per Anthony Chen, amb una història molt clàssica sobre els problemes d’una família, ben tenyida del lògic tarannà d’aquella cultura oriental. “Incerta glòria” de l’Agustí Villaronga, sobre la famosa novel·la d’en Joan Sales, interessant i ben filmada, tot i que sense assolir el nivell d’anteriors produccions del mateix director. “El otro lado de la esperanza”, del finlandès Aki Kaurismäki, amb temàtica molt actual, per amb un silenciós humor a voltes difícil d’assimilar davant el dramatisme de la història. “Operación Anthropoid” del britànic Sean Ellis, també basada en fets històrics, ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, que ací se’ns mostren potser amb un excés de bel·licisme, massa proper a una simple pel·lícula d’acció. “Stefan Zweig: Adiós a Europa”, basada en la vida del famós escriptor i filòsof, que ens parla de la seva problemàtica més personal, tot ben dirigit per na Maria Schrader, en una bona producció austríaca. Doncs, això és tot per ara; ja ho sabeu, segur que en algunes o moltes coses no coincidirem i és que tot plegat no deixen de ser... manies meves!

Saber manar

Ahir, en una d’aquestes tertúlies radiofòniques que, dia sí dia també, només saben parlar dels aldarulls polítics al voltant de l’esperança independentista de Catalunya, vaig escoltar una frase que em va semblar molt interessant: “Quan manar és fàcil, obeir és impossible”. Vaig recordar els meus temps d’adolescència, quan alguna vegada discrepava de l’autoritat paterna per qualsevol nimietat, el pare sempre em deia que manar, i per descomptat, manar bé, és força complicat doncs sempre caldria tenir en compte les circumstàncies de les persones a qui es mana, i que això no tothom està capacitat per fer-ho. Anys més tard, quan per qüestions de feina em tocava viatjar sovint a Madrid, acompanyant el delegat de l’empresa en la que treballava, una persona amb la que malgrat ell em considerava un “rojo”, sempre m’hi vaig entendre prou bé, les nostres converses d’avió sempre voltaven sobre el mateix tema: l’exercici de l’autoritat i com obtenir-ne els millors resultats possibles, centrant-ho com és lògic en la problemàtica que sempre es viu entre els diferents escalafons del món laboral. El meu argument era que quan hom arriba a assolir una certa capacitat de poder, i en conseqüència, un grau de responsabilitat, ha de saber ordenar les coses des dels seus criteris, però alhora, tenir la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels “manats”, i saber veure com el que s’imposa és assumible o no per part d’ells. En aquests temps que ens ha tocat viure, en els que tant ens vantem de poder gaudir de les excel·lències de la democràcia, no sembla que els que manen, tinguin massa present aquesta mena de principis. La tant gastada teoria de que les majories, siguin del tipus que siguin, tenen el dret d’imposar la seva voluntat per damunt de qualsevol altra consideració, sense tenir en compte els drets i els objectius de les minories, no és la millor manera d’exercir el poder, teòricament atorgat de forma legal. Allò que sempre diuen els recent escollits democràticament: “vull governar per a tots, m’hagin votat o no”, és quelcom mai portat a la realitat i malauradament, tots en patim les conseqüències. Clar que més enllà dels possibles defectes inherents a l’exercici de la democràcia, sempre el millor dels sistemes coneguts fins ara, caldria entrar en el debat de la veritable preparació de les persones que accedeixen al poder, per exercir-lo de la manera més honesta i equilibrada possible. Als nuclis socials i polítics més grans o més petits del nostre entorn, a casa nostra, al país, però també arreu del món... tenim els dirigents que realment ens mereixem? Ui! Em sembla que m’he anat enfangant en un tema massa complicat, o tot plegat, en realitat, només són manies meves, he, he.