diumenge, 8 de gener del 2017

Sortides des de Lluçàs: Cornudella d'en Valira

En els dies de Nadal que acostumem a passar a casa dels consogres, a la Ribagorça aragonesa, sempre aprofitem per fer alguna sortida per aquelles contrades i descobrir bonics indrets, sovint desconeguts per a nosaltres. Enguany, enfilem la carretera N-230 cap amunt, i després de passar pel Pont de Montanyana i deixant a l’esquerra el desviament que va a Areny de Noguera (Arén), sense moure’ns d’aquest terme municipal, agafem un trencall, també a mà esquerra, la estreta carretereta A-2614, que ens porta al disseminat de Cornudella d’en Valira (de Baliera), una ampla vall que s’obre al voltant del Barranc de Sobrecastell. Passem de llarg d’un primer llogaret al voltant d’un gran mas, per aturar-nos uns 5 km. més enllà en el nucli de Ribera d’Avall (Rivera de Vall), on podem contemplar la reconstruïda església de Sant Miquel que mostra les seves arrels romàniques, en la porta que fou recuperada de l’enrunada ermita de Sant Pere, de la que se’n poden observar les restes en un turó proper. Tot això ens ho explica un home molt amable que està treballant una petita vinya, al costat d’una de les poques cases, totes tancades i sense vida en aquesta època de l’any, que configuren el nucli. El mateix home ens fa saber que no massa lluny, també s’hi poden trobar uns monuments megalítics, en forma de dos dòlmens i un possible menhir, però les meves cames i el fet d’anar amb les criatures ens fa desistir d’arribar-nos-hi. Continuem per la carretereta, ara flanquejada pel Barranc d’Iscles, al fons del qual podem observar les aigües gelades del seu rierol, especialment en els racons més a la obaga, fins arribar-nos uns 3,5 km. més endavant, al Puimolar, un altre llogaret damunt d’un turó, del que destaca des de lluny, la petita ermita que després sabrem dedicada a Verge de les Heras. Aturem els cotxes a l’era d’una gran casa, molt ben conservada, propietat d’una família holandesa, i contemplem el paisatge de la gran esplanada que s’obre al nostre voltant. Ben aviat però, se’ns atansa un home de cabellera embullada i jersei foradat, que mostra moltes ganes de parlar i fer-nos saber coses de la seva vida i de la de força gent dels voltants. Per ell sabem que viu allà tot l’any amb el seu germà, malgrat té un pis a Benavarri, però on no li agrada viure, doncs s’hi avorreix molt ja que diu que no és home de bar; que té algunes ovelles, cabres, conills i gossos cercadors de tòfones, tot i que enguany no n’ha trobat tantes com hagués volgut; també que els holandesos de la casa propera, són de viatge al “país més lluny del món”, que la propietària d’una altra casa més llunyana, era una doctora alemanya que feia cures alternatives, “fins a set o vuit camilles tenia, però al final, ella també es va morir”; també que en una altra casa, pintada amb colors molt llampants, s’hi pot veure un luxós cobert al davant, on hi van construir una piscina climatitzada i que l’amo, que havia viscut a Alger, es va quedar vidu feia poc, però... “ara ja en tenia una altra”, etc. No cal dir que passem una estona ben entretinguts amb la xerrera del bon home, però ens acomiadem agraïts i comencem a desfer el camí, per desviar-nos a mig recorregut, agafant un trencall que ens porta ràpidament al nucli de El Sas, quatre cases al voltant d’una petita església dedicada a San Martín, que presenta línies romàniques amb orígens del segle XII, tot i que la història ens diu que en el segle IX ja hi havia un cenobi de dones, que depenia del monestir de Santa Maria i San Pedro de Alaón, a la propera localitat de Sopeira. Podem visitar l’església per fora, amb un absis molt bonic, malgrat les seves reduïdes dimensions, i també el petit cementiri que hi ha davant la porta d’entrada, orientat a migdia; fem les fotografies de rigor i quan ja tornem cap els cotxes, se’ns apropa un pastor que cuida un ramat en uns camps propers, també per donar-nos conversa, deixant en evidència les dures condicions de vida del seu ofici, i que avui en dia, ja ningú de la terra s’hi vol dedicar, doncs un gran ramat, amb més de mil ovelles, que havíem vist pujant a prop del riu, ara el cuida un “romanès... que són els únics que volen fer-ho”. I res més, contents i satisfets de la sortida, emprenem el camí de tornada que ens portarà de nou a Lluçàs, per gaudir del bon dinar familiar, amb el propòsit, això sí, de tornar un altre dia per aquestes contrades, doncs encara hi ha moltes més coses per descobrir, emmirallar-s’hi i badar una bona estona... o potser tot plegat només seran “manies meves”?

dimecres, 4 de gener del 2017

Avui va de cinema

El cinema en pantalla gran, també ocupa una bona part de les meves estones d’oci; ací teniu les darreres pel·lícules vistes en el 2016. “Al final del túnel”, de l’argentí Rodrigo Grande, un thriller molt ben estructurat, angoixós fins el final que procura un bon entreteniment. “Cafè Society”, del mestre Woody Allen, una entretinguda paròdia de la indústria cinematogràfica de Los Ángeles, en els anys trenta. “El elegido” de l’Antonio Chavarrías, una interessant i ben documentada producció espanyola que ens parla de la història d’en León Trotsky i el seu assassí, el jove republicà català, Ramon Mercader, amb tot l’enrenou social i polític que el va envoltar. “Eight Days a Week - The Touring Years”, el famós documental sobre els Beatles i els anys de les seves gires de concerts per arreu del món, dirigit per en Ron Howard; una nostàlgica visió dels grans revolucionaris de la música moderna. “Tarde para la ira”, del debutant com a director, Raúl Arévalo, una història de suspens espanyola, ben explicada i ben interpretada, en la línia de les produccions d’aquest estil que darrerament comencen a sovintejar en les nostres pantalles. “Primavera en Normadía”, comèdia francesa dirigida per l’Anne Fontaine, entretinguda i poca cosa més, també en la línia en aquest cas descendent, que estan seguint en els últims temps, aquesta mena de produccions del país veí. “El hombre de las mil cares”, de l’Alberto Rodríguez, amb tota la trama històrica del cas Roldán i Paesa, que tant va sacsejar l’actualitat política dels anys 90 a casa nostra; una pel·lícula molt clarificadora i sobretot, molt ben interpretada. “La reconquista”, també espanyola, dirigida per en Jonàs Trueba, una romàntica història d’amor, que agrada als amants de les pel·lícules que mostren sentiments personals fàcilment identificables. “Un monstruo viene a verme” de l’exitós J.A. Bayona, producció espectacular i costosa, amb un conte que vol ser emotiu, però que particularment no em va acabar de fer el pes. “Amama”, de l’Asier Altuna, una bella història rural, ubicada a Euskadi, amb sentiments molt punyents a flor de pell, i aspectes molt recòndits d’aquella críptica societat. “Demain”, un documental de Cyril Dion i Mélanie Laurent, imprescindible per entendre la realitat de la tragèdia ecologista a la que estem sometent al nostre planeta. “I, Daniel Blake”, del gran mestre Ken Loach, una nova mostra del seu talent, en el que ens posa en evidència el drama de l’atur laboral, tant pel que fa als joves com a la gent de més de cinquanta anys, amb tot l’entramat personal i burocràtic que els col·lapsa. “El porvenir” de la francesa Mia Hansen-Løve, amb una ben traçada història personal d’alliberament, de la que l’ Isabelle Huppert en fa una molt bona interpretació. “El ciudadano il·lustre”, argentina, dirigida per en Mariano Cohn i en Gastón Duprat, amb una satírica exposició de la vida d’un famós escriptor, que torna als seus orígens rurals, amb tot el que això comporta d’aflorament d’enveges i antigues revenges pendents. “Regreso a casa”, del xinés Zhang Yimou, una tendra història d’amor en la que a més se’ns mostren interessants aspectes d’aquella llunyana societat, en els temps post-Mao. “La llegada”, nord-americana, dirigida per Denis Villeneuve, una història de ciència-ficció, per a mi massa farcida dels clàssics tics del cinema d’aquelles contrades, amb intents moralitzadors massa manipulats. “Paterson”, també nord-americana, però del que se’n diu cinema independent, amb una història que de tan senzilla i primària que ens vol explicar, a mi em va acabar avorrint força. “Nahid”, iraniana, de l’ Ida Panahandeh, amb la vida d’una dona jove i les seves vicissituds familiars i amoroses, dins d’una societat en la que la llibertat de les dones és encara un important repte per assolir. En conjunt doncs, un total de divuit pel·lícules que ofereixen un ventall molt divers, però en el que he pogut trobar històries molt i molt interessants i recomanables; o... tot plegat, potser només siguin “manies meves” i millor que no em feu massa cas, he, he.

dilluns, 2 de gener del 2017

Els darrers del 2016

Aquestes han estat les darreres lectures de l’any que ja ha finat. “Vestido de novia” d’en Pierre Lemaitre, una novel·la negra de fàcil lectura, amb una maquiavèl·lica història que l’autor sap dirigir amb cura, i que manté al lector molt atent fins a la darrera pàgina; amb tot, recomanable només pels amants del gènere sense massa pretensions. “S’han deixat les claus sota l’estora” d’en Manuel de Pedrolo, un llibre decebedor, del que no he entès res; no he captat què ens vol explicar l'autor, amb aquesta transcripció escabrosa i plena de embolics estranys en els que no saps què hi pinten, un metge, unes novícies, un carter, l'agutzil, una nena morta, etc.; suposo que el meu nivell com a lector, no està encara per entendre aquestes subtileses literàries d'un autor tan reconegut, del que he llegit però, llibres molt millors. “L’herba de les nits” d’en Patrick Modiano, una novel·la un xic estranya, en la que el personatge realitza un exercici de memòria, força divagant i imprecís, en el que no sembla acabar de trobar el fil de la realitat que, tot s'ha de dir, segurament no busca; una història fosca, tractada de forma molt íntima, però en la que també els sentiments dels protagonistes romanen soterrats sota una pàtina de secret mai no confessat. “El libro de mi destino”, de la Parinoush Saniee, on es pot conèixer de primera mà, l’ostracisme al que està condemnada la dona en la societat iraniana, des de temps molt llunyans fins els nostres dies; la manca de llibertats i drets a que és sotmès el gènere femení, resulta indignant i molt lamentable, però més enllà d’aquesta constatació, el llibre no ofereix un bon nivell literari, doncs es sustenta en una narració senzilla i massa primària. A continuació, i com a primer títol del Club de Lectura de la nova temporada, sota el denominador comú de “Temes del nostre temps”, “La ràbia” de Lolita Bosch, un llibre interessant pel que explica, pel tema tant d'actualitat que toca i per la valentia de mostrar-lo en primera persona, però... en conjunt m'ha semblat mancat d'estil literari, amb moltes reiteracions i un xic oportunista, aprofitant les lamentables circumstàncies que malauradament estan tant de moda. “El moliner udolaire” de l’Arto Paasilinna, un agradable conte sobre la llibertat de les persones i el tarannà discriminatori que exerceixen els poders establerts, en contra d'aquesta llibertat individual; una història fàcil de llegir, sense més pretensions que la simple denúncia d'aquesta opressió que poden patir aquells que són un xic diferents, del massificat denominador comú. “Els enemics silenciosos” de la Mireia Llinàs, una jove autora de casa nostra, que ens presenta la seva primera obra, de gènere policíac, que a mi m'ha semblat un xic excessiva en pistes falses i personatges amb històries paral·leles que frenen força el ritme de lectura; és a dir, entretingut i prou. “Cero K”, del reconegut Don DeLillo, un llibre inquietant, que obliga a moltes possibles reflexions sobre la vida i la mort, l’anhel de la immortalitat, etc., sota un plantejament molt ben estructurat i desenvolupat, tot i que amb una densitat narrativa que mereix una segona, o tercera, lectura. Apa doncs, i ara, a començar un nou any en el que, sense cap mena de dubte, els llibres continuaran ocupant una part important de les “manies meves”, he, he.