Amb catorze anys recent fets i acabat el Batxillerat Elemental amb bones notes, el pare va creure que havia arribat l’hora de donar-me “la clau i el duro” i se m’emportà a treballar com aprenent a Clixés Damians, el taller de fotogravats per arts gràfiques, on ell exercia de dibuixant per lliure, és a dir, sense contracte ni seguretat social de cap mena, que es veu que aleshores encara estava permès. Aquesta va ser doncs, la meva entrada en el món laboral, un món que no abandonaria fins a quaranta-set anys més tard, quan vaig cursar la meva jubilació. Can Damians era un taller de clixés i gravats ubicat en un local amb tres nivells, al barceloní carrer de Rosselló, propietat de dos germans, en Manolo i en Roman Sánchez Damian, que aplegava una dotzena de treballadors, amb els quals vaig teixir una relació de no massa proximitat, doncs jo no deixava de ser una criatura que acabava de sortir del bressol escolar i en definitiva hi arribava com a aprenent, de l’ofici... i de la vida. Recordo però, força bé, la cara i la forma de ser de cadascun d’aquells companys de feina i això és el que tractaré de descriure en aquest breu relat. Seguint el procés industrial del que aleshores eren els gravats en planxa de zinc, abans de que s’imposés la modernitat de la impressió en òfset, començarem per la secció de dibuix, on el pare tenia com ajudant en Sebastián, un noi de Jumilla, que vivia a Badalona, eficient però de posat tancat, amb el que costava establir cap mena de conversa i que no em va posar les coses massa fàcils. D’allà passàvem al pis de dalt, al departament de fotografia, sempre a les fosques i amb aquella llum vermella que caracteritza els laboratoris de la imatge, on trobàvem en Paco, potser el personatge més destacat de la plantilla, doncs havia estat emigrant a Suïssa i era cunyat d’un dels amos i això li atorgava una mena de categoria que ell sabia mostrar amb certa arrogància, i al seu costat, en Juanillo, un noi molt treballador i discret, que era el que debò feia la feina i al que alguns menyspreaven dient que vivia en una barraca del Verdum. D’allà tornàvem al pis de sota, per fer la insolació, amb les potents làmpades lumíniques, tot i que alguna vegada havia vist treure la premsa manual al sol, no sé si per problemes tècnics, i que era el domini del Manolo, el més “pinxo” de tots, amb orígens a Arcos de Jalón, eixerit, trapella i galant alhora, sempre amb l’acudit o la broma a punt, alguna fins i tot de massa pesada, he, he. Dels retocs de les planxes insolades, se n’encarregava el Mariano, prototipus del senyoret de l’època, sempre amb aires elegants, el seu bigotet retallat i un posat de ben parlar i voluntat distanciada de la que potser ell entenia com a xavacaneria dominant. El procés seguia a la planta baixa, on en Ramon, un català aleshores també àrbitre de futbol de categoria regional, treballava el tractament de les planxes amb àcid per obtenir-ne els gravats, fins que va arribar la “màquina” que industrialitzava aquesta feina i que controlava el “Tiet”, un home gran del que mai no vaig saber-ne el nom i que el coneixíem d’aquesta manera per ser parent del Mariano. Amb el gravat acabat, se’n feien les proves pertinents, en una manual rotativa d’imprimir que feia anar el Paquito, sempre murri i desconfiat i per acabar, en Josep, un home de poques llums i poca esma, les muntava damunt el corresponent taco de fusta per tal de lliurar-les al client. Ah! I és clar, la secretaria, la Carmen, una noia delicada i fina, que no semblava quadrar en l’ambient general del taller, soltera i sense pretendents, que molts anys més tard, acabà anant-se a viure a Eivissa, amb un dels amos... però això ja ho explicava en un dels primers records d’aquest bloc. Bé, ja sabem que la memòria tot ho deforma, però al cap i a la fi, aquesta és la realitat que roman en el meu record, o potser tot plegat només són... manies meves!
