Les tines de la Vall del Flequer

La setmana passada ens vam estrenar en una sortida amb una colla de Sant Cugat, que organitzen allò que ells anomenen "caminades tranquil·les". Vam ser sis les persones que ens vam aplegar a la carretera que va del Pont de Vilomara cap a Rocafort, per deixar els cotxes en un entrant del camí per on faríem l’excursió. Per un traçat ample i planer en el seu inici, i molt ben senyalitzat, entrem en terres del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i ben aviat descobrim el primer nucli, que sota el nom de Tines del Tosques, ens posa en antecedents del que signifiquen aquestes curioses construccions. Sembla ser que, fa més de cent cinquanta anys, quan a la comarca era ben generalitzat el conreu de vinyes, els pagesos de la zona van decidir aixecar aquesta mena de petites torres o dipòsits, que els ajudaven a fer més fàcil el treball de la collita i estalviaven el perill de malmetre-la amb transports massa distants. Les barraques de vinya i les tines de vi, aleshores ubicades enmig de les vinyes, servien per dipositar la verema en la part superior, trepitjar-la i fer escolar el suc cap a la part inferior, folrada amb rajola vidriada per tal d’evitar filtracions. No cal dir que la fil·loxera va acabar amb tota aquesta font productiva i lentament el bosc va anar envaint els camps de cultiu. Avui en dia però, l’acurada recuperació d’aquestes construccions, ens permet fer-nos ben bé a l’idea del que eren i per a què servien. Pocs metres més enllà, trobem el nucli més espectacular de tots, el de les Tines del Bleda, on ens aturem una bona estona per visitar-les per dins i per fora i lògicament, fer les fotografies de rigor. Uns minuts més de caminada, ara ja per un corriol més estret que s’enfila per dins del bosc, per observar un dipòsit de vinya, una mena de pou que els pagesos dels vells temps utilitzaven per emmagatzemar la barreja de sulfat de coure i calç, que servia per prevenir algunes de les malalties dels ceps. Tornem a davallar per arribar a les Tines de l’Escudelleta, on fem una estona d’aturada per cruspir-nos l’entrepà que ens hem portat com esmorzar i continuem la ruta, fins arribar al mateix nivell del torrent del Flequer, i culminar l’excursió visitant les Tines del Ricardo, un conjunt a tocar la llera del riu, per on encara baixa un bon raig d’aigua, fruit sens dubte, de les abundoses pluges d’aquests passats mesos. L’ample pista de tornada ens procura un passeig molt agradable que, entre amigable conversa i amb l’afalagadora companyia del sol, fa que comencem a tenir la sensació que ja ens trobem a les portes de l’estiu. Recuperats els cotxes, encara ens entretenim uns minuts per visitar el pont que dona nom al poble on havíem iniciat aquesta plaent sortida matinal, el Pont de Vilomara. A voltes, no cal fer massa quilòmetres per descobrir coses boniques i fer una excursió d’allò més agradable.

Quatre mesos de poc cinema

Per diverses circumstàncies, en aquests primers quatre mesos de l'any, hem visitat molt poc les sales de cinema, trencant així amb la dinàmica que portàvem des de fa ja molt de temps, en el que els nostres promigs s’apropaven a la pel·lícula setmanal. No vull però, deixar de fer-ne crònica més o menys resumida, malgrat també cal dir que no podem presumir d’haver encertat massa a l’hora de la tria... o és que el nivell general de la cartellera, potser no s’adaptava massa als nostres especials gustos. Començàrem l’any amb “Blue Valentine”, una pel·lícula del cinema nord-americà independent, dirigida per en Derek Cianfrance i que en forma de drama romàntic ens explicava les difícils relacions d’una parella, en la que la personalitat d’ella sembla prevaldre sobre els bons propòsits del noi. Després d’un llarg interval, va arribar “El lado bueno de las cosas”, també nord-americana i dirigida per en David O.Russell, que ens arribava acompanyada de molt bones crítiques, premis a diversos festivals i fins i tot l’Òscar a la millor actriu per a Jennifer Lawrence, a banda d’altres nominacions. Bé, doncs... què voleu que us digui, potser m’esperava massa, però la història em va decebre molt, doncs per a mi, no passa de ser una comedieta romàntica, en la que un noi amb alguns problemes mentals coneix la noia que l’ajudarà a veure el costat positiu de la vida, però tot plegat tenyit d’una superficialitat pròpia de la mena de cinema més convencional que fan per aquelles latituds. Seguint en el mateix tot, malgrat canviar de país de producció, vam anar a veure “El cuarteto”, feta a la Gran Bretanya, sota la direcció del famós Dustin Hoffman, que també ha obtingut algun premi i en la que uns veterans i reconeguts actors i actrius, donen vida a uns personatges estereotipats, farcits de tòpics, que ens expliquen les aventures d’uns quants vells músics, ja retirats, aplegats en una residència de luxe; una comèdia alegre i potser sense cap més pretensió que l’amabilitat de les seves peripècies. Per acabar, “Tesis sobre un homicidio”, argentina, dirigida per Hernán A. Golfrid i amb el prolífic Ricardo Darín donant vida a un advocat i alhora professor universitari, que es veu abocat a l’investigació d’un assassinat que el porta a una lluita ferotge en contra dels principis bàsics de les seves pròpies teories; un thriller d’intriga d’acció molt lenta però que atrau poderosament l’atenció de l’espectador, fins que al final... però bé, això millor deixar-ho en suspens, pels que encara no han vist la pel·lícula. Com deia doncs, quatre pel·lícules en quatre mesos, i amb un resultat global més aviat tirant a deficient... o serà que jo sóc massa exigent!

Nosaltres en dèiem "festes"

En aquests dies en els que, gràcies a l'ajut de la meva filla Glòria, he pogut recuperar el vell plat reproductor de vinils, que dormia el meu oblit en un racó del traster, i també a unes quantes cintes de les que escoltàvem en els nostres viatges familiars en cotxe, la banda sonora musical de meva vida ha fet un salt enrere de més de quaranta anys. Les cançons que ara he tornat a escoltar, m’han acompanyat en la nostàlgia dels meus temps d’adolescència, aquells que gairebé de forma absoluta, almenys pel que fa al lleure, tenien per marc la caseta de Rubí, on els pares ens portaven de vacances i tots els caps de setmana. Allà, com es propi de l’edat, havíem format el nostre grup d’amics i amigues, entre els veïns de la pròpia urbanització i d’altres que provenien d’indrets més o menys propers. Amb edats semblants, dos o tres anys amunt o avall, les nostres aficions es centraven en el joc del futbol dels nois pels matins i allò que nosaltres anomenàvem “festes”, en la majoria de les tardes de diumenge. Les festes, que més tard vam transportar als domicilis particulars de Barcelona i que al cap dels anys sabríem que en el argot castellanitzat la gent en deia “guateques”, les fèiem sempre a casa d’algun dels companys o companyes que configuràvem la colla. A la clariana del bosc que s’obria darrera casa de l’Enric, o en el replà de davant de casa el Josep, fins i tot  alguna vegada a casa nostra, tot i que no hi teníem massa espai, ens aplegàvem una vintena de xicotes i xicots, amb el clàssic tocadiscos portàtil sota el braç i uns quants singles, potser fins i tot algun antic EP de quatre cançons i rarament algun LP, llarga durada, que els més entesos en música havien pogut comprar, no sense estalviar-se esforços econòmics, doncs aleshores tots anàvem ben escurats de butxaca. Els “hits” del moment, primer versions que feien els grups de casa dels èxits que sonaven a l’estranger, i més tard fruits de l’esclat del pop-rock espanyol dels anys seixanta, ens feien moure el cos als ritmes més o menys frenètics, però els moments més especials arribaven quan posàvem allò que anomenàvem “lents”, és a dir, balades o cançons de sonoritat encalmada i que propiciaven el que se’n deia ball agafat. Aleshores era quan sentíem l’emoció sovint més continguda, esperant que la noia que més ens agradava, deixés de clavar-nos els colzes al pit i permetés que el seu cos s’apropés lleugerament al nostre. Potser fins i tot alguna vegada, quan això passava, a continuació podia arribar un cast petó, però... això ja eren exempcions molt i molt escasses. I és que, com deia la cançó que tantes vegades escoltàvem... “teníem quinze anys!!!”  Quins temps, oi?  No puc amagar que la nostàlgia que em procuren aquests records, m’arriba acompanyada d’una extraordinària càrrega de tendresa. I això sí que no són “manies meves”, he, he.

Ramon i Flora

Can Ximelis no era una casa pairal del tipus més corrent, doncs estava formada per la unió en renglera, de diferents construccions, que esdevenien habitatges de distintes propietats. Quan a principis dels anys seixanta, els pares van comprar els tres pams de terreny, en una desorganitzada parcel·lació dels camps d’ametllers, als peus del turó que coronava la masia, a Can Ximelis només hi vivien de forma permanent, a la casa que es trobava en el ben mig de totes, en Ramon i la seva mare. En Ramonet, que era com el coneixien els habituals de la zona, era un home d'aleshores més de quaranta anys, no massa alt i de posat bondadós. Treballava de pagès, conreant les terres del voltant de la casa pairal, que no eren pas seves, sinó de diferents propietaris que li pagaven a jornals. Una part dels productes que obtenia, fruita i verdura essencialment, era pel seu consum i d’aquesta, encara en treia per oferir-la a la gent que, com nosaltres, anàvem al tros a passar les vacances d’estiu o els caps de setmana. Així, enfilant-nos amb el cistell pel corriol que portava a Can Ximelis, els de la “urbanització” podíem comprar allò que hores d’ara anomenaríem productes de proximitat i de temporada. Quan morí la mare d’en Ramon, una dona molt velleta de la que no recordo a penes res, va aparèixer la Flora, la germana soltera de la família de la casa del Molí, ubicada en l’antic camí que pujava des del poble, una dona prima i esllanguida, de posat seriós, més aviat tristoi, que es convertí en la mestressa que tota casa, i més en aquells temps, necessitava. La Flora criava gallines i conills i així amplià l’oferta de productes a la venda. Recordo doncs els divendres al vespre o els dissabtes al matí, anant amb el meu germà petit i el cistell cap a la casa, per omplir-lo amb les patates, la dotzena d’ous, la verdura o la fruita que ens poguessin oferir i que configuraria els àpats de tot el nostre cap de setmana. Més endavant, fins i tot van gosar fer quelcom més i ens tenien també algunes begudes, com ara les clàssiques ampolles de gasosa o refrescos que fins i tot consumíem en el temps de calor, asseguts a l’àmplia entrada de la casa, on s’hi podia gaudir d’una fresca molt reconfortant, mentre el pare, quan ens acompanyava, la feia petar una bona estona amb en Ramon. L’única cosa que mai no hi compràvem era el vi, doncs aquest ens el pujava sempre el “Patillas”, un pagès de cara enrojolada, que vivia en el poble però que cada dia anava a treballar les seves vinyes, ubicades a la plana que s’obria al darrera de la masia. Aquests costums van durar un bon temps, però en aquesta vida tot té un principi i un final i al cap dels anys, quan irrompí la nova urbanització que fins i tot ens va prendre el nom de Ximelis, en els terrenys que baixaven cap a Cal Valencià, tot adquirí un concepte més suposadament evolucionat i ben aviat una dona molt espavilada, la Manolita, obrí un autèntic comerç de queviures que esdevingué el punt i final al servei que ens havien ofert fins aleshores, en Ramon i la Flora.

El dret al treball

Primer de maig, dia del Treball. O del Treballador, tant és. Antigament aquests dos conceptes anaven íntimament lligats; avui però, em sembla que no podem dir el mateix, doncs són molts els Treballadors que no tenen Treball. Són moltes les conseqüències que ens ha provocat aquesta maleïda crisi econòmica que ens assetja des de fa ja massa temps. És cert que hores d’ara patim directament l’efecte de les retallades en els serveis públics, i de les estretors en molts dels aspectes que incideixen en el nostre desenvolupament quotidià, tot i que també ho és, que potser no podrem valorar en tota la seva dimensió, el mal que se’ns està fent, fins que no tinguem una mica de perspectiva i comprovem quant d’impossible és recuperar tots aquests drets de l’estat del benestar, que tants anys i tants esforços ens ha costat assolir. I el dret al treball potser és un d’ells, qui sap si el principal. No puc negar que parlo des d’una educació i una cultura rebudes, que potser avui en dia ja s’han qüestionat, però... de petit, recordo que quan a casa m’empentaven a estudiar i a formar-me com a persona, per poder ser a l’endemà “un home de bé”, incloïen en aquest concepte el dret i el deure del treball, com a element indispensable per configurar la meva personalitat. El treball com a idea de participació en una societat en la que aquest valor podia servir d’aglutinant, de que les aportacions individuals de cadascú de nosaltres en aquest camp, a banda de la satisfacció personal i de l’obtenció dels beneficis necessaris per aconseguir el sosteniment familiar, podria configurar un concepte d’autosatisfacció i plena realització particular. Tot plegat anava intrínsicament lligat a la persona. Jo, recordo el meu avi o els meus tiets, botiguers de tota la vida, l’oncle fuster, el pare pintor i dibuixant, i després, la Teresa mestra o jo començant de delineant i acabant de cap d’obra dins del món de la construcció. I tot plegat sense que ni un sol dia de la nostra vida ens faltés l’oportunitat d’exercir aquest deure i aquest dret, el del treball. Ara mateix, les nostres filles, malgrat atresorar títol universitari i més de deu anys d’experiència, es troben a l’atur, i sense massa perspectiva de poder recuperar el seu complet exercici laboral. I com elles, són milions les persones que viuen amb desesperació aquesta negació. La taxa d’atur laboral juvenil al nostre país és la més alta del continent i no parlem ja dels que superada la cinquantena, es veuen obligats a romandre tancats a casa, sense poder aportar res de la seva experiència al món comunitari del treball. Amb quins arguments podem hores d’ara convèncer i engrescar les noves generacions, per tal que es formin adequadament, de cara al seu futur treballador? Com podem recuperar aquest dret que de forma tan determinant, ha de formar part dels valors que configurin el seu futur? Sincerament, no ho sé. Sembla que alguna cosa hem fet malament... potser votar aquests polítics que ens han portat fins ací, amb el seus mal governs o potser en realitat és que ells no són els que ens governen i els que sí ho fan, en veritat no els podem votar. O potser tot plegat, només són manies meves!