divendres, 30 de maig del 2014

Petits moments de reflexió

Assegut en un banc d’un parc públic, a Rubí. A un costat, un bon grapat de pins que s’enfilen per un suau turó configurant un aire de muntanya, prou allunyat de l’ambient de controlada regulació dels parcs urbans. A l’altre, una bona vista del poble; als peus, el passeig de circumval·lació, per on passen més cotxes que no persones caminant i on fa uns moments he esmorzat, còmodament instal·lat a la terrassa d’un bar ja conegut; a l’alçada dels ulls, dos edificis d’habitatges modestos, senzills de construcció i d’aparença pel que fa a la gent que hi deu viure, a les finestres i estrets balcons, a penes un parell de plantes amb flors i en la cinquantena de pisos que s’hi poden comptar, només un aparell d’aire condicionat a la vista. En un dels balcons, un home en samarreta repenjat a la barana, fuma una cigarreta i acaba tirant la burilla al carrer; una mica més avall, una dona tota de negre, estén a assecar tot de roba fosca, potser ha fet bugada de color; una mica més lluny, un cap a penes es deixa veure pel damunt de l’ampit d’una finestra, com si algú estigués assegut arran, amb el solitari entreteniment de posar la mirada lluny de la seva realitat. No puc evitar caure en aquell exercici d’imaginació que m’empenta en pensar en totes les vides que es poden bellugar darrera aquesta façana que tinc al davant. Vides segurament molt modestes, qui sap si amb moltes il·lusions trencades, potser moltes nascudes lluny d’aquestes quatre parets que ara els donen aixopluc, esperances mal fonamentades que la realitat dels nostres temps actuals ha esmicolat sense cap mena de compassió. Vides, en definitiva, tant importants com a qualsevol altre, però que s’han vist abocades a una resignació i a una tristor quotidianes que mai no havien somiat. Sí, per un moment, m’embarga un sentiment de frustració col·lectiva. Potser és que mentre esmorzava, el diari m’ha fet arribar pulsacions en forma de notícies que no ajuden a entendre res del que ens està passant. Notícies, com ja és habitual en els últims anys, de polítics corruptes, dels que tot i que algun de tant en tant va a parar a la presó, són encara molts els que segueixen en primera línia del poder, arrossegant un passat farcit d’abusos i corrompiment de tota mena de valors. Notícies, també més properes, amb actuacions policials fora de tota lògica, injustificables en les seves raons i cínicament avalades pels que les dirigeixen, sense cap mena de voluntat d’anàlisi realista i dialogant. I notícies també, molt llunyanes però no per això menys punyents, com la lapidació d’una dona embarassada a la Índia, els cadàvers amuntegats d’un grapat de para-militars a Ucraïna, la ja oblidada però no closa guerra civil a Síria, etc. El pensament doncs, ajudat per aquesta frustrant sensació de no saber què està fent malament la condició humana, se m’enfosqueix una mica i malgrat recórrer al justificant tradicional de que sempre ha estat així i que l’ésser humà sembla no voler aprendre mai de tots els seus errors, no puc evitar el sentir-me encongit de cor i ànima. De sobte però, la flaire endolcidora del gessamí que cobreix per complet el mur proper de la rampa d’accés al parc, i els tímids raigs de sol que semblen poder vèncer els núvols i les boires matinals, m’eixoriveixen una mica i recupero bona part d’alegria en la meva percepció més particular. Malgrat tot, la vida sempre paga la pena. O potser tot plegat, només són manies meves.

diumenge, 18 de maig del 2014

Breu crònica cinematogràfica

Com és habitual en el meu bloc, faré una breu crònica de les pel·lícules que hem anat a veure al cinema, és a dir, en pantalla gran. Hem fet un bon primer quadrimestre de l’any, més o menys en el nostre ritme d’una pel·lícula per setmana. Aquestes són: “Sobran las palabras”, una producció nord-americana dirigida per en Nicole Holofcener, que em va deixar un gust agredolç, sense acabar d’entusiasmar-me del tot. “A propósito de Llewyn Davis”, també nord-americana, dels famosos germans Coen, que tot i estar ben feta, potser resulta massa lenta i sobretot, decebedora per la història que explica i els valors que mostra d’un jove amb tanta poca esma. “Nebraska”, de nou nord-americana, dirigida per l’Alexander Payne, i potser la millor pel·lícula d’aquesta tongada, amb una història trista i tendre alhora sobre uns personatges de l’Amèrica profunda que t’acabes estimant força. “Vivir es fàcil, con los ojos cerrados”, espanyola, del David Trueba, que tot i presentar molts dels tics del cinema més proper, es deixa veure amb força complicitat i emoció. “Philomena”, britànica, amb una Judi Dench, donant vida a una dona prou desconcertant, que sense acabar de quallar del tot, ens mostra una història prou interessant. “Dallas Buyers Club”, també nord-americana, dirigida per en Jean-Marc Vallée, i que ens parla de la vida d’un lluitador contra la malaltia de la sida, un xic, bastant, molt peculiar, però que està ben explicada i ben interpretada, sobretot en el seu paper protagonista, per en Matthew McConaughey. “Ida”, de producció polonesa, per compensar una mica tant de cinema nord-americà acumulat, dirigida per en Pawel Pawlikowski, amb molts premis al palmarès, i que resulta la pel·lícula més esglaiadora de totes, amb una història trista, molt trista, narrada enmig d’un ambient fred, molt fred, però que des del seu desbordant dramatisme, acaba deixant un bon regust. “El gran hotel Budapest”, nord-americana, d’en Wes Anderson, una esbojarrada comèdia, pròpia d'aquest autor, que no m’aportà res de nou i que em va cansar una mica de veure. “Ocho apellidos vascos”, la sorpresa de l’any pel que fa al cinema espanyol, dirigida per l’Emilio Martínez-Lázaro, amb una història típica i tòpica, però que cal reconèixer que té moments divertits i en conjunt resulta força distreta. “9 meses... de condena”, de l’Albert Dupontel, sense cap mena de dubte, la pitjor pel·lícula d’aquests mesos, una comèdia sense cap ni peus, que desmereix el bon cartell que sempre ens havia mostrat el cinema francès d’aquest estil. “La plaga”, una producció catalana de la Neus Ballús, que en forma de docu-drama ens mostra la vida d’uns personatges tan entranyables com esfereïdors en les seves quotidianes tristors. “Aprendiz de gigoló”, per acabar també amb cinema nord-americà, amb en John Turturro, com a director i actor, al costat d’un Woody Allen que repeteix una i mil vegades el seu clàssic paper, dins d’una història que no s’aguanta per enlloc. Bé, en resum doncs, potser massa cinema de producció nord-americana, tot i que no del més comercial, que en conjunt ens ve a demostrar que cal tornar a mirar més cap el cinema europeu independent, que sempre ha complert força les nostres espectatives.

diumenge, 4 de maig del 2014

Sortides des de Lluçàs: La Llitera

Aprofitant que hi havia programat un dinar de joves del poble, la Teresa i jo decidim trencar l’ambient familiar d’aquests dies de pont a Lluçàs i marxem a fer una ruta pels petits pobles del voltant, dels que lentament anem descobrint els seus encants. Una mica més avall de Benavarri, deixem la carretera nacional per endinsar-nos a la comarca de La Llitera i aturar-nos en primer lloc a Gavassa (Gabasa), on fem una curta passejada pel poble, deixant per un altre dia la possibilitat de fer el camí dels barrancs, que es veu molt ben senyalitzat i prou interessant. Tornats al cotxe, a pocs quilòmetres, agafem una pista a mà dreta que en cinc minuts ens porta fins l’ermita del Vilet, una petita construcció del segle XIII sense absis, la qual cosa sembla mostrar que es tractà d’una obra inacabada. Curiosament, la trobem oberta, doncs hi ha unes dones del poble que l’estan netejant i condicionant per a la propera romeria de Sant Isidre. Tornats a la carretera, ens aturem un moment abans d’arribar a Peralta de la Sal, per contemplar de lluny les grans salines que donen nom al poble, i un cop en aquest, fem una curta passejada pels seus carrers, en els que no descobrim cap cosa de massa interès. Una mica més enllà però, sí trobem el trencall que, per una pista de poc menys de cinc quilòmetres, s’enfila fins el castell de la Mora o de Momegastre, de finals del segle XI, del que es conserva només una petita torre quadrada, molt visible però des de gairebé tots els punts de la comarca, doncs corona un dels turons més alts de l’entorn. Deixem el cotxe a l’esplanada que hi ha davant de l’ermita, on trobem una parella amb un nen, que ha fet nit en el refugi, molt deteriorat per cert, que hi ha al costat. Xerrem una mica, lloem el meravellós paisatge que es pot contemplar des d’aquestes alçades i la tranquil·litat de l’entorn, i tot seguit emprenem el camí que puja al castell, on arribem en uns deu minuts d’esforçada caminada. El dia és esplèndid i la panoràmica autènticament reconfortant, fins i tot es poden veure, encara una mica enfarinats de neu, els cims del Pirineu més proper. Desfet el camí i la carretera, ens orientem cap el nord, per visitar el poble de Calassanç (Calasanz) d’arrels musulmanes, que ens mostra les seves restes fortificades, amb un grapat de cases arrapades a la muntanya, carrerons molt estrets pels que a penes hi pot passar un vehicle. Des d’aquest, i fent-nos una mica els valents, agafem una pista de terra, que en alguns trams es troba en força mal estat, per fer els cinc quilòmetres que ens separen d’Alins de Llitera (Alins del Monte), un molt petit nucli que no arriba a la dotzena d’habitants, on podem contemplar l’església de Sant Joan, de nau senzilla, però amb un arrodonit absis bastit sobre un penya-segat. També en aquest indret, diuen que s’hi havia aixecat un castell, però hores d’ara, a penes s’hi poden veure quatre pedres al capdamunt d’una roca propera. Ben satisfets amb tot el que hem anat descobrint, retornem a la ruta general que ens porta fins a Binèfar, on fem un menú a peu de carretera, per retornar després cap el nord, passant per Tamarit de Llitera, fer una becaina a la vora del pantà de Santa Anna, i visitar com a últim reducte del dia, el llogarret de Natjà (Nachá), que pertany al municipi de Baells, i on podem veure l’església, també d’arrels romàniques, de Sant Nicolau, amb la curiositat de trobar-hi dues portes, la de migdia i una orientada a ponent, que avui en dia es troba inutilitzada, doncs li han escapçat les escales d’accés. Cap a quarts de vuit, tornem a ser a Lluçàs, amb el goig d’haver passat un molt bonic dia.