En memòria de l'Alex Angulo

Ens vam conèixer en unes sessions de teràpia col·lectiva, a les que jo assistia per superar allò que en dèiem la crisi dels quaranta, és a dir, fa més de vint anys. Formàvem part d’un grup, com sempre amb les dones com a majoria, que treballàvem aspectes molt personals i que alternàvem algunes trobades trimestrals amb gent de Barcelona i de Bilbao. Era un home d’aparença potser feble, però gran, molt gran, enorme, en bondat i sensibilitat i vam connectar molt de pressa. Recordo haver dormit a casa seva, en algun dels meus desplaçaments a la capital d’Euskadi i també recordo de manera especial molts altres moments de complicitat en els treballs que dúiem a terme amb el grup. Era una persona tímida, però molt càlida i tendre, que es feia estimar molt ràpidament. Aleshores encara no havia fet el salt professional a la gran món del cinema i la televisió, provenia dels cercles culturals més compromesos de la seva terra, havia fet molt de teatre amateur i presentat algun programa d’entreteniment a la televisió autonòmica de casa seva, però tot just estava estrenant la seva primera pel·lícula, “Acción mutante”, a les ordres del seu amic Alex de la Iglesia. Després, en vindrien moltes més, amb l’exitosa “El día de la bestia”, i altres amb l’Icíar Bollaín i fins i tot amb el Pedro Almodóvar; i per arrodonir-ho, les sèries de televisió que completarien la seva popularitat i el reconeixement públic. Amb ell, després d’aquelles trobades col·lectives vam perdre el contacte i mai més no havíem tornat a coincidir, però a casa, sempre que la seva cara, per un motiu o altre, sortia per la petita pantalla, l’anomenàvem “el meu amic”. Anit, vaig assabentar-me de la seva tràgica mort en un accident a la carretera i ara, segur que mai més ja no podré recuperar l’extraordinària vivència de compartir una d’aquelles emotives, intenses i llargues abraçades que, malgrat l’evident desproporció física, tantes vegades ens havíem ofert. La nostàlgia és infinita. Adéu... amic!!!

Segona tongada de llibres

En el segon trimestre d’enguany, han passat per les meves mans aquests vuit llibres: “Quirat i mig” de Maria Dolors Millat, un llibre agredolç i estrany per les diferents reaccions que m'ha provocat; rebuig per tota la part de fantasia que presenta en els "viatges" de la protagonista i interès per tot el que explica de la seva vida més realista i quotidiana; cap el final però, ha anat guanyant en atractiu general. “Informe de l’interior” de Paul Auster, avorridot, fins a la meitat m’ha semblat prou interessant, però després ha començat a cansar-me en la narració dels records d’infantesa, adolescència i joventut del autor, que reitera vivències potser massa íntimes o personals, i que malgrat la curiosa veu literària emprada, m’han acabat adormint. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, la reconstrucció d’un crim real al Pallars que va quedar impune; impecable, una història tràgica, narrada d'una manera molt interessant, detallant de forma separada la biografia de cadascun dels personatges, principals o secundaris, que hi intervenen; un temps convuls, en un ambient fosc i ignorat, que m'ha commogut de forma absorbent. “Set dies de Gràcia” de Carla Gràcia Mercadé, simple però satisfactori; malgrat l'autora ja ho avisava en totes les seves entrevistes, el llibre es queda curt pel que fa a informació sobre qüestions històriques; en realitat, tot el que se'ns explica gira al voltant d'una història familiar, molt típica d'argument de novel·la sentimental, amb tots els tòpics d'aquesta mena de relacions; això sí, m'ha fet obrir gana per saber més coses sobre el que aleshores va passar en realitat a la vila on jo vaig néixer. “L’altra” de Marta Rojals, actual i de gran èxit; una novel·la interessant pel que mostra d'una generació que hores d'ara ronda els quaranta i que posa de manifest els seus valors, però també les seves contradiccions; està ben escrita, amb una construcció i un llenguatge que tot i ser planers, ofereixen un bon nivell literari. “A peu per la Llitera” d’en Josep Maria Espinàs, un viatge a la frontera de la llengua, recuperat de l’estanteria de casa; un llibre perfecte potser perquè fa ben poc vaig recórrer els mateixos pobles (jo en cotxe, eh!) i malgrat els vint-i-cinc anys que han passat, he pogut identificar tots els paisatges; potser també perquè la seva crònica m'ha semblat literàriament senzilla però molt emotiva i propera i potser perquè rellegir aquest llibre m'ha mostrat el tipus de quadern de viatge que a mi sempre m'hagués saber fer. “Dies de frontera” de Vicens Pagès Jordà, un xic dispers, escampat, amb ganes d'explicar massa coses i superficial en molts casos, massa disgregat i abusant de descripcions prescindibles, poc interessat en els fons dels personatges i que m’ha costat força d'acabar-me'l. “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes, el tercer llibre dels seus “Episodios de una Guerra Interminable”, m’ha semblat excel·lent; la meva particular devoció per aquesta escriptora i en especial, per la sèrie de llibres esmentada, m’empenta a qualificar aquesta nova història amb la màxima puntuació, tot i que... potser no la escolliria como la millor de les publicades fins ara... clar que tot plegat, segur que només són “manies meves”.