Segona tongada de pel·lícules al cinema

Amb un considerable retard, deixo constància de les pel·lícules vistes al cinema, durant el període estiuenc que va del maig a l’agost. “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!” una comèdia francesa d’en Guillaume Gallienne, que vol tractar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista autobiogràfic, però que cau en l’anècdota fàcil, sense aprofundir massa en el tema. “Tren de noche a Lisboa”, de producció alemanya i dirigida per en Bille August, una història melangiosa que ofereix detalls de la revolució portuguesa dels clavells, però que al meu entendre, no acaba de quallar, doncs tot sembla massa previsible. “La jaula dorada”, una nova comèdia francesa d’en Ruben Alves, que cau estrepitosament en el tòpic més constant i que s’allunya molt del tarannà habitual d’aquest tipus de cinema, que tantes bones produccions ens havia ofert. “Amanece en Edimburgo”, comèdia musical britànica, dirigida per en Dexter Fletcher, que em va agradar força, malgrat ser un tipus de gènere que mai no m’ha entusiasmat. “Las dos cares de enero”, un altre producció britànica, en aquest cas de cinema d’acció, dirigida per en Hossein Amini, i que compleix discretament amb el seu propòsit de distreure i poca cosa més. “Dos vidas”, una molt bona pel·lícula alemanya, d’en Georg Mass i la Judith Kaufmann, que sobre uns fets reals, dels temps de la post-guerra europea, ens mostra una història que manté en tot moment l’atenció de l’espectador. “El sueño de Ellis”, una història nord-americana, d’en James Gray, sobre el tema de l’emigració europea als Estats Units, dels anys 20, que comença prou bé però que a mesura que avança la pel·lícula, cau en el melodrama més avorrit, . “Las vidas de Grace”, una punyent producció nord-americana independent, dirigida per en Destin Cretton, que narra la vida en un centre d’acollida per adolescents problemàtics, molt ben interpretada i excepcional en el seu plantejament narratiu; sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist en aquests quatre mesos. “Begin Again”, també nord-americana, que sota la direcció d’en John Carney, ens presenta una història d’un suposat perdedor, que es mou en el món de la producció musical, circumstància que afegeix un lleuger atractiu als normals tòpics del guió. “Belle”, britànica, de l’Amma Asante, clàssica i carrinclona, sense més atractiu que estar basada en fets reals, relacionats amb els problemes de racisme, classistes i socials de l’Anglaterra que encara vivia reminiscències dels temps d’esclavitud. En conjunt doncs, deu pel·lícules que ens han aportat tota mena de sensacions, però al cap i a la fi... per això ens agrada anar al cinema, no?

Responsabilitats compartides?

En la meva llarga vida com a professional en el món de la construcció, em va tocar passar més d’un mal tràngol, quan a les obres que dirigia es produïa algun accident laboral. Malgrat molts casos eren fruit de negligències o descuits personals dels treballadors, els inspectors corresponents sempre responsabilitzaven ràpidament el cap d’obra del que havia passat. Malgrat personalment, mai no vaig arribar a estar encausat per la via penal, conec casos de companys que sí es van haver de sotmetre a aquesta jurisdicció i fins i tot algun va passar alguns dies a la presó. Sembla ser però, que quan es pugen graons en els escalafons del poder, molts graons!, la cosa ja no funciona de la mateixa manera; allò que en diuen responsabilitat compartida ja no existeix i resulta molt més fàcil culpabilitzar única i exclusivament al que suposadament ha comès la possible infracció, i que sovint en pateix directament las tristes conseqüències fins a l’extrem d’anar-li la vida, i prescindir del què pot haver provocat que aquella persona hagi pogut cometre un error simplement humà. Malauradament, l’actualitat més punyent ens mostra dia rere dia, massa exemples d’aquesta total manca de co-responsabilitat, amb l’agreujament de la prepotència i la superba amb que es manifesten les persones amb càrrecs tècnics o polítics, que haurien de sentir-se, primer solidaris amb les víctimes i després responsables del procés que ha desencadenat el mal produït. No sé si paga la pena esmentar casos concrets, alguns fruit de doctes i suposadament mesurades cavil·lacions judicials, com és el del ferrocarril de Santiago, en la que després de tantes deliberacions sembla ser que l’únic que va fer quelcom malament va ser el conductor, sense que ningú més pugui tenir màcula alguna en les seves intervencions anteriors al lamentable accident. I ara, no cal dir-ho, amb això de la pobre auxiliar d’infermeria del cas de l’Ebola, en el que hem hagut de sentir esfereïdores declaracions dels dirigents polítics directament relacionats, tenyides d’un cinisme i d’un desvergonyiment absolutament impropis de qui ocupa un càrrec públic, tirant pilotes fora i vantant-se de que els “col·legues” europeus ens feliciten de tant bé com estem portant el cas i de les extraordinàries mesures adoptades per aclarir-lo i solucionar-lo. Suposo que en la mateixa línia, l'únic responsable de les morts per legionel·la a Ripollet, serà el conductor del camió de la neteja contaminat. I em sap molt de greu, però això sí que no són manies meves... som molts els que pensem el mateix; però... se n’adonaran? I una última qüestió que em preocupa... de debò tota aquesta “gent”, dorm tranquil·lament totes les nits?