Tuzla, una ciutat molt llunyana... o no.

Ahir, en el suplement dominical de El Periódico, entre altres reportatges interesants, vaig llegir-ne un que sota el nom de “Tuzla, el polvorí”, signat per en Guillermo Nagore, parlava de l’esclat social que està vivint aquesta ciutat del nord de Bòsnia-Hercegovina i del que no n’havia vist cap notícia en altres mitjans de comunicació. Sembla ser que Tuzla havia estat una ciutat molt industrialitzada, en la que el nivell de vida era prou bo, però en la que les conseqüències de la guerra, o millor dit les conseqüències d’uns acords de pau dirigits pels poders internacionals, l’han portat a la més estrepitosa de les ruïnes. Fa unes setmanes, arran del tancament d’una de les seves principals factories, els treballadors van veure vessar el vas de la seva paciència i van iniciar un seguit de manifestacions, a les que s’hi van unir estudiants, joves i la resta d’habitants, fins a derrocar el govern local, ocupar i cremar l’edifici del poder cantonal i organitzar-se en assemblea permanent, a l’espera d’una solució pactada amb el govern central. Copio alguns fragments i declaracions del reportatge: “Això havíem d’haver-ho fet molt abans, no esperar vint anys” I és que els poders internacionals van generar unes macroestructures basades en les divisions ètniques que han portat el país al caire del desastre, mentre uns quants s’omplien les motxilles fins a l’insult, tant a través de càrrecs polítics, com a través de la privatització de les empreses públiques, que han anat enfonsant de manera programada. “S’han carregat totes les empreses que funcionaven, aquí abans tots teníem feina i després de la guerra només s’han obert bancs i centres comercials”. “Aquí no existeix cap enfrontament entre serbis, bosnians i croats. És un enfrontament contra la classe dirigent, contra la corrupció, contra la misèria, contra l’absència de futur”. Aquesta unió entre nacionalitats forma part de l’ADN de la ciutat i va ser un dels llocs on no es va dividir la població durant la guerra i encara menys després. “En ple 2014, estan segregant els nens a les escoles en funció de si són serbis, croats o musulmans. Així no es pot construir res, així els estem dient als nens qui han de ser els seus enemics, des de que tenen cinc anys” Com en tantes altres coses, Tuzla és l’excepció i els nens dels col·legis públics no són segregats, cosa que sí passa en gran part de les escoles bosnianes. Però la casta política, la seva corrupció i les macroestructures de govern no són l’única causa de la situació a la que s’ha arribat. Una colla de nou-rics s’han apoderat de les regnes empresarials del país, amb mètodes molt més pròxims a la rapinya que a la creació de treball i riquesa que es pressuposa a un classe empresarial; privatitzacions d’empreses que funcionaven i que han estat portades a la ruïna per foscos interessos i capitalisme desfermat de col·legues, han condicionat el panorama econòmic del país, en els últims anys... No, no, no, que ningú no es pensi que vull establir cap mena de analogia, paral·lelisme o comparança; de cap manera, he, he. Però... oi que llegint això, dóna per fer algunes reflexions força més properes? O és que tot plegat, potser només són manies meves.