Nou intent de colonització

Sembla ser que el govern aragonès ha cursat ordre per impedir que en un institut de Vall-de-roures, l’IES Matarranya, s’imparteixin classes de català, que fins ara figurava com assignatura optativa. La reacció de la comunitat educativa de la zona ha estat fulminant, però això no treu que l’intent d’escapçar, una vegada més, la llengua i la cultura catalanes, per part dels dirigents “peperos” posi de manifest aquest intent permanent de colonització que hem patit durant molts anys i que el pas del temps no sembla apaivagar gens ni mica. Aquest estiu, en el meu afany de fotografiar rellotges de sol, m’he recorregut bona part dels pobles de la comarca del Matarranya, que sota l’administració aragonesa, intenten mantenir les seves arrels catalanes, com a signe de normalitat en la seva expressió més quotidiana. M’he emportat però, moltes sorpreses, doncs a banda de veure ridículament transformats alguns topònims, he comprovat com en gairebé tots ells, la Plaça Major continua sent “Plaza de España”, la retolació dels carrers és també gairebé sempre només en castellà i en pocs casos, es manté algun cartell en català de temps molt anteriors; i només en un cas, a Favara de Matarranya, l’edifici de l’ajuntament figurava retolat com a Ca la Vila. En canvi, preguntant o parlant amb la gent, sobretot la més gran, el català o el xampurrejat, “chapurreao” que diuen alguns, era l’idioma més comú i en cap cas vaig tenir cap problema per expressar-me en la meva llengua. Alhora, recordo quan fa un parell d’estius, que a l’esmentat Vall-de-roures (Valderobres segons els que manen), vaig assistir a un popular festival de jota, al pati del seu formós castell, en homenatge a un vell professor de música que es jubilava, on després de fer totes les presentacions i parlaments en català, els cantaires i grups actuants, es van fer un tip d’interpretar jotes en les que totes les lletres, en castellà, parlaven de “la Virgen del Pilar, la nobleza aragonesa, la madre España” i no sé quants més sentiments “de orgullo patrio”, que desquadraven molt amb l’ambient que es respirava entre el públic. Sempre he defensat la natural convivència d’ambdues llengües, com a perfecte exercici de la gent normal, per damunt d’interessos manipuladors dels polítics i altres manaires; però aquesta normalitat ha de partir del respecte compartit i en cap cas excloent, cosa que sembla que no tothom entén de la mateixa manera. Tot plegat doncs, em sembla prou trist i una mostra més d’aquesta mena de colonització que el més caspós centralisme espanyol ha exercit i continua exercint, sense cap mena de pudor ni vergonya... o serà que en realitat, això només són manies meves.