Divendres, 22 de Juny del 2.012

Ara resulta que sóc políglot!  I sense haver estudiat gens, sense haver-me inscrit a cap curs, ni a cap acadèmia, ni a res que s'hi assembli. Tot gràcies al bon fer d'uns polítics saberuts que, com no tenen més coses a les que dedicar el seu temps i els seus esforços, es posen a remenar qüestions de la llengua, qüestions que, cal dir-ho ben alt i ben fort, fins que ells no s'hi han fixat, fluïen de forma natural, sense cap problema ni cap entrebanc important pels ciutadans. A veure, la meva llengua natural és el català, la primera que vaig escoltar al néixer a casa, en la que vaig aprendre les primeres paraules i en la que sempre m'he expresat de forma íntima i pròpia. Però quan, amb quatre anys, els pares em van dur a l'escola, allà em van començar a parlar en un nou idioma, que vaig haver d'aprendre per força i que també he assumit com a meu, com a vincle de comunicació en aquesta societat en la que m'ha tocat viure. Al batxillerat, em van ensenyar quatre coses de llatí, i quatre més de francès, les primeres totalment oblidades i les segones poc practicades. En els estudis d'enginyeria, quatre més d'anglès, però com que els vaig fer per lliure, van ser el just per aprovar i oblidar-les tot seguit. O sigui que fins ahir, no podia presumir massa d'entendre'm en molts idiomes, però és que ara... ui, ara!!! De sobte, sóc un entès en aragonès oriental, en valencià del nord, en mallorquí peninsular, en rosellonès del sud i a la que em descuidi, i si "ells" continuen amb aquesta dèria reguladora, també ho seré en gracienc, en barcelonès d'extra-radi, en vallesà del centre, o en santcugatenc de darrera el monestir... caram, caram! Ho hauré de posar en el meu curriculum... i presumir-ne, és clar. O potser, en realitat, només són manies meves!

Marisa Pérez de Tudela

Aquest blog és un clar exemple de que sempre m'ha agradat escriure coses meves. De fet, sempre he treballat en dues bandes aquesta dèria; una, en caràcter més privat, deixant constància en llibretes de les coses particulars del dia a dia, allò que de joves anomenàvem "diaris personals", i l'altra com a pont de relació amb d'altres persones. La primera, ha patit com és lògic, molts daltabaixos i evolucions, però la segona, la que simplificant diríem com "escriure'm amb d'altra gent", la he mantingut de forma bastant regular en el decurs de tota la meva vida. És cert que les eines de les que m'he valgut, sí han canviat força, del paper, ploma o bolígraf, sobre i segell dels primers temps, a la facilitat del correu electrónic o les xarxes socials d'avui en dia, però sempre he tingut algú amb qui intercanviar opinions i històries més o menys privades. I de les moltes persones que han anat apareixent i desapareixent en el meu horitzó epistolar (tot té un principi i un final en aquesta vida), recordo avui la primera amb la que vaig iniciar-me en aquesta pràctica. No sé d'on vaig treure l'adreça de la Marisa, potser d'una revista musical que a vegades comprava, però sí tinc al cap que vivia al carrer de la Mare de Déu de Montserrat de Barcelona. Aleshores jo tenia tretze o catorze anys i la nostra relació s'establia mitjançant les cartes manuscrites que ens enviàvem per correu postal. Sé que el costum va durar alguns mesos, i sé també que mai no vam arribar a veure'ns en persona, tot i que em balla pel cap una cita frustrada que potser va ser el detonant del final de la nostra relació. Recordo però, que em feia molta il·lusió escriure les meves cartes, cosa que per a mi esdevingué com a una mena de ritual i també, és clar, rebre les seves, que venien sempre en paper cuadriculat, aquell que arrencàvem de les llibretes. Com és lògic també, després de cesar en la nostra correspondència, mai més no vaig tornar a saber res d'aquella noia. Com a anècdota final, recordo que un dia, al veure el nom i els cognoms del remitent d'una de les seves cartes, la mare em preguntà, tota preocupada, si m'estava escribint amb una dona casada... coses d'aquells temps!

Les nits a Rubí

Tenia deu anys, quan el pare va decidir comprar quatre pams de terreny, en una precària urbanització de Rubí, sota la masia de Can Ximelis. Des d'aleshores, allò es va convertir en el centre de la nostra vida. Allà anàvem tots els caps de setmana i allà passàvem totes les vacances d'estiu... i d'hivern. Allà també, el pare i tots nosaltres abocàrem esforços i il·lusions, que es perllongaren durant un bon grapat d'anys; infantesa, adolescència, els primers amics, els primers amors, juventut i també temps posteriors, quan el pare i la mare ja ens faltaven, hi anàvem amb les filles, qui sap si massa fidels a una tradició familiar que ens havia marcat per sempre. Però, la nostàlgia d'avui es remunta als primers temps, aquells que es refugiaven en la caseta de 3 x 3 metres, que el pare va aixecar amb paret de totxana i sostre de "uralita", i on passàvem les nits els quatre que aleshores configuràvem el nucli famíliar, el pare, la mare, el meu germà petit i jo. Teníem instal·lats dos llits de sis pams que de dia es recollien verticals a la paret i de nit es baixaven per encabir-s'hi gairebé a tocar, només separats pel mig metre en el que hi guardàvem la taula plegable de fusta que havíem fet expressament. Aleshores, el pare i la mare en un costat i el meu germà i jo a l'altre, ens donàvem al descans nocturn, no sense abans gaudir d'escoltar una mica la ràdio o jugar una estona a algun joc d'endevinalles, una estona que és clar, al meu germà i a mi, sempre se'ns feia curta. Aquella sensació de comunió familiar, en la foscor de la nit i la senzillesa de la nostra primera caseta a Rubí, és el que avui m'ha tornat amb aquest sentiment tan particular de la més íntima nostàlgia.

Diumenge, 10 de juny del 2012

Em sento cansat. I el que és pitjor, em sento perdut. Em sento cansat de tanta crisi, retallades, ajust pressupostari, prima de risc, hispabons, eurobons, homes de negre, bancs espanyols molt sòlids, rescat, rescat tou, suport financer, nosaltres no som com Grècia... uf!!!  Em sento cansat d'escoltar i llegir notícies, comunicats, declaracions, tot mostrat amb una fermesa convençuda i a l'endemà, desmentits, fets que ho contradiuen tot. Em sento cansat de presidents de govern que s'amaguen per no haver de reconèixer que l'han cagat; de ministres arrogants que prometen el que després no compliran; de ministres més arrogants encara que planten els periodistes perquè se senten ofesos per les seves preguntes; de polítics de tota mena que manifesten, remanifesten i contramanifesten, sense cap vergonya de mostrar les seves perpètues incoherències; de conselleres que no fan sinó atiar cortines de fum per dissimular la seva incapacitat; de comentaristes manipuladors, de Sala's-Martín, de Niño's-Becerra, de tants i tants que diuen la seva, moguts per interessos que no són precisament els d'una societat que, segurament com jo, ja està cansada, molt i molt cansada de tot, i comença a fer allò tan clàssic de "passar" i tornar a mirar-se el melic, viure el dia a dia de la millor manera possible, que no és massa, tot s'ha de dir, i deixar que les coses passin pel seu costat sense massa voluntat d'involucrar-s'hi. Perquè no deixen caure els bancs dolents, d'una vegada? No són un negoci privat? Perquè no han dit la veritat des d'un bon començament? Perquè tantes retallades a serveis imprescindibles per a la societat, si hem d'acabar rebent l'ajut de tants milions d'euros? Sí, ja sé, no som nosaltres qui els rebrem, sinó els bancs, per tal que es puguin sanejar (quin verb més confús) i continuar prestant els seus "serveis" a la societat... va, vinga, ja n'hi ha prou de comèdia!!! Em repeteixo: em sento cansat; i el que és pitjor encara, em sento perdut. No entenc res... o potser en realitat, tot són només manies meves!

Las nieves del Kilimanjaro

Des de que vaig encetar aquest blog, mai no he comentat encara cap de les moltes pel·lícules que hem anat a veure. Ens agrada molt anar al cinema, més que no veure-les per la televisió; potser és allò de la pantalla gran, la foscor, el silenci, la màgia del cinema de tota la vida, malgrat avui en dia, costa de trobar sales a Barcelona, on encara es pugui gaudir d'aquesta mena d'ambient. I com deia, tot i que hi anem sovint, potser fins ara no ens havíem trobat amb aquella pel·lícula que ens agradés tant com per fer-ne comentari especial en aquesta mena de finestra d'opinió personal que és el meu blog. Ahir sí, ahir vam encertar de ple, al fer cas de les recomanacions que ens havien fet alguns amics propers i vam anar als nostres estimats cinemes Verdi, de Gràcia, per veure la darrera producció d'en Robert Guédiguian, un director francès que sempre ens ha agradat força, tant en el que explica a la pantalla, com en la forma en la que ho fa. I no en vam sortir gens decebuts... ans al contrari!  Una història, com tantes de les seves, tendre, senzillament explicada i mostrada, en la que no defuig l'aportació de propostes molt interessants pel posterior debat, que per a nosaltres, és també una de les funcions essencials del cinema. Una història en la que es deixen veure valors humans molt interessants, amb els que més enllà d'estar-hi o no d'acord, permeten apreciar aquella mena de commoció que et transporta al sentiment més proper, a la bondat, a la senzillesa, a la solidaritat, a l'autenticitat del que haurien de ser les veritables regles del joc per a tots nosaltres. Una pel·lícula doncs, absolutament recomanable!!!

El Parc Natural del "Alto Tajo"

Hem estat uns quants dies fora de casa. Aprofitant la nostra situació actual, en la que la disponibilitat del temps lliure és total, hem marxat a fer una estada d'aquelles que tant ens agraden, sense necessitat d'enfrontar-se a grans viatges o desplaçaments. Per un atzar d'aquells de la vida, llegint un llibre relacionat amb la Guerra Civil espanyola, vam descobrir en el mapa, l'existència del Parc Natural del Alto Tajo i aquest ha estat el nostre punt de destinació. Allotjats en un confortable apartament rural al petit poble de Corduente, hem pogut recórrer la zona, descobrint la bellesa dels seus paratges i el contrast evident de les terres de la comarca, en general grans sembrats de cereals, que malgrat l'amalgama de colors que presenten en aquesta època de l'any, sempre transmeten una sensació eixuta, amb la verdor intensa, la frondositat espesa i la frescor dels grans dolls d'aigua, que ofereixen tot el que es pot considerar com l'ambit del parc que envolta el curs del riu. Hem estat en petits i solitaris pobles, com Poveda de la Sierra, Peralejos de las Truchas, Zaorejas, Huertapelayo; hem conegut racons naturals molt bonics, com el Santuari de N.S. de la Hoz, la llacuna de Taravilla, el salt de Poveda i tot el que representa el recorregut del Tajo per aquesta zona, i també hem visitat viles més monumentals, com Calatayud, Molina de Aragón o Sigüenza, en les que hem pogut observar la decadència de gran part dels seus nobles edificis, que en temps passats atresoraven poders de tota mena. La nota negativa però, l'hem d'atorgar a l'estat actual d'abandonament en que es troben totes les instal·lacions de servei turístic; moderns i costosos edificis destinats a Centres d'Interpretació del Parc, tancats i barrats, sense cap atenció al visitant i sense cap intenció de recuperar la seva inicial funció. Alhora, l'escassetat de personal a les oficines de turisme de les ciutats esmentades, que ens ha privat de poder fer visites guiades, quan no ser atesos amb molt poca atenció i amabilitat. Serà cosa de la crisi... no?