dilluns, 30 de desembre del 2013

Per acabar l'any


Seguint el ritme habitual dels últims anys, una quarantena de llibres, amb més de dotze mil pàgines, han passat per les meves mans en aquest 2013 que ara s’acaba. Aquest és el resum de les lectures del darrer trimestre. “De l’Estatut a l’autodeterminació” d’en Jaume Bosch, una exposició senzilla i entenedora del perquè hem arribat on som, quin ha estat el paper dels diferents partits polítics i quin és el futur que ens espera; tot plegat des de la mesurada perspectiva d’un polític que sense amagar quines són les seves prioritats, amb la seva trajectòria i per la seva coherència, reivindica el paper absolutament necessari de les persones que haurien d'ocupar el primer pla de la nostra actualitat. “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig, que m’ha semblat una mica caduc, doncs m'ha resultat molt difícil resituar-me en el temps en què va ser escrit el llibre i també en el que l'autora situa les seves històries; aquestes, configurades en el que ara se'n diria un llibre de relats curts, mostren personatges i aspectes de la petita burgesia de l'eixample barcelonès, que sincerament no m'han interessat massa. “Memòries de presó (1939-1940)” de Josep Moix i Marimón, de valor testimonial, doncs és un recull molt personal, amb la lògica simplicitat literària, del cas d'un home empresonat sense raons, un cop acabada la guerra civil espanyola; uns fets que venen a demostrar quanta injustícia es va cometre a recer d'una sagnant victòria militar, i també, quantes revenges personals injustificades va haver en molts dels pobles del nostre país. “Cada siete horas” de Daniel Glattauer, de lectura molt absorbent; segona part d’una historia amorosa teixida a base dels missatges de correu electrònic que s’intercanvien els seus protagonistes; sense complicacions literàries, però amb la simplicitat de reflectir sentiments sovint propers i entenedors. “El error azul” de Javier Lorenzo, on malgrat trobar-hi els tòpics d’aquests tipus de novel·les, m’ha procurat una bona estona de distracció; intriga ben dosificada, i referències històriques relacionades amb la guerra i postguerra espanyola, que tant m’atreuen. “L’emigrant amateur” de Robert Louis Stevenson, on l’insigne autor deixa minuciosa crònica de la travessa que a finals del segle XIX, va fer en vaixell i en tren, des de les costes britàniques a la part més occidental de la nova América; detalls d’un gran observador amb el relat del que aleshores podia significar ser emigrant europeu cap a les enlluernadores esperances del nou continent. “La primera vez que no te quiero” de la Lola López Modéjar, una crònica personal d’una època i d’una manera d’entendre la vida, que coincideix amb la traça general d’una generació que, como moltes, va viure un relatiu desconcert davant el repte de la pròpia existència i l’acceptació dels valors dominants en la societat del seu temps. “Res no s’oposa a ala nit” de la Delphine de Vigan, un relat estremidor, extremadament sensible sobre la memòria familiar de l’autora, que ens porta pels secrets inconfessables i les mentires amagades, les decepcions amoroses i les ferides permanents, així com les difícils sendes dels trastorns de personalitat, els límits de la bogeria i les tendències suïcides. “K.L.Reich” del recentment recuperat J. Amat-Piniella, un esfereïdor relat de les seves experiències personals en un camp de concentració nazi, en les que ens parla no només dels fets, prou coneguts per tants i tants autors, sinó també dels sentiments més íntims dels personatges, de les sensacions que sota la dictadura del anorreament que pateixen, tant des del punt de vista físic com psicològic, experimenten amb reaccions de molt distinta índole. “L’home dels cercles blaus” de la Fred Vargas, una novel·la negra que, des de la meva poca experiència en aquesta temàtica, no m’ha despertat massa interès. “Un largo silencio” de l’Angeles Caso, de fàcil lectura, doncs sense restar dramatisme a la història que se’ns explica, i que abunda sobre les desgràcies personals i col·lectives que van col·lapsar la nostra societat, després de la guerra civil, la novel·la està escrita en un to bastant simple, sense aprofundir massa ni en els personatges ni en les situacions plantejades. De tot plegat però, no en feu massa cas, doncs són simples opinions, basades en allò tan conegut de... “les manies meves”.