Seguint el ritme habitual dels últims anys, una quarantena
de llibres, amb més de dotze mil pàgines, han passat per les meves mans en
aquest 2013 que ara s’acaba. Aquest és el resum de les lectures del darrer
trimestre. “De l’Estatut a l’autodeterminació” d’en Jaume Bosch, una exposició
senzilla i entenedora del perquè hem arribat on som, quin ha estat el paper
dels diferents partits polítics i quin és el futur que ens espera; tot plegat
des de la mesurada perspectiva d’un polític que sense amagar quines són les
seves prioritats, amb la seva trajectòria i per la seva coherència, reivindica
el paper absolutament necessari de les persones que haurien d'ocupar el primer
pla de la nostra actualitat. “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig, que
m’ha semblat una mica caduc, doncs m'ha
resultat molt difícil resituar-me en el temps en què va ser escrit el llibre i
també en el que l'autora situa les seves històries; aquestes, configurades en
el que ara se'n diria un llibre de relats curts, mostren personatges i aspectes
de la petita burgesia de l'eixample barcelonès, que sincerament no m'han
interessat massa. “Memòries de presó (1939-1940)” de Josep Moix i
Marimón, de valor testimonial, doncs és un recull molt personal, amb la lògica
simplicitat literària, del cas d'un home empresonat sense raons, un cop acabada
la guerra civil espanyola; uns fets que venen a demostrar quanta injustícia es
va cometre a recer d'una sagnant victòria militar, i també, quantes revenges
personals injustificades va haver en molts dels pobles del nostre país. “Cada
siete horas” de Daniel Glattauer, de lectura molt absorbent; segona part d’una historia
amorosa teixida a base dels missatges de correu electrònic que s’intercanvien
els seus protagonistes; sense complicacions literàries, però amb la simplicitat
de reflectir sentiments sovint propers i entenedors. “El error azul” de
Javier Lorenzo, on malgrat trobar-hi els tòpics d’aquests tipus de novel·les, m’ha
procurat una bona estona de distracció; intriga ben dosificada, i referències històriques
relacionades amb la guerra i postguerra espanyola, que tant m’atreuen. “L’emigrant
amateur” de Robert Louis Stevenson, on l’insigne autor deixa minuciosa crònica
de la travessa que a finals del segle XIX, va fer en vaixell i en tren, des de
les costes britàniques a la part més occidental de la nova América; detalls d’un
gran observador amb el relat del que aleshores podia significar ser emigrant
europeu cap a les enlluernadores esperances del nou continent. “La primera vez
que no te quiero” de la Lola López Modéjar, una crònica personal d’una època i
d’una manera d’entendre la vida, que coincideix amb la traça general d’una
generació que, como moltes, va viure un relatiu desconcert davant el repte de
la pròpia existència i l’acceptació dels valors dominants en la societat del seu temps. “Res no s’oposa a ala nit” de la Delphine de Vigan, un
relat estremidor, extremadament sensible sobre la memòria familiar de l’autora,
que ens porta pels secrets inconfessables i les mentires amagades, les
decepcions amoroses i les ferides permanents, així com les difícils sendes dels
trastorns de personalitat, els límits de la bogeria i les tendències suïcides. “K.L.Reich”
del recentment recuperat J. Amat-Piniella, un esfereïdor relat de les seves experiències
personals en un camp de concentració nazi, en les que ens parla no només dels
fets, prou coneguts per tants i tants autors, sinó també dels sentiments més
íntims dels personatges, de les sensacions que sota la dictadura del
anorreament que pateixen, tant des del punt de vista físic com psicològic,
experimenten amb reaccions de molt distinta índole. “L’home dels cercles
blaus” de la Fred Vargas, una novel·la negra que, des de la meva poca
experiència en aquesta temàtica, no m’ha despertat massa interès. “Un largo
silencio” de l’Angeles Caso, de fàcil lectura, doncs sense restar dramatisme a
la història que se’ns explica, i que abunda sobre les desgràcies personals i
col·lectives que van col·lapsar la nostra societat, després de la guerra civil,
la novel·la està escrita en un to bastant simple, sense aprofundir massa ni en
els personatges ni en les situacions plantejades. De tot plegat però, no en feu
massa cas, doncs són simples opinions, basades en allò tan conegut de... “les
manies meves”.
