dimarts, 28 de febrer del 2012

Dimarts, 28 de Febrer del 2012

Em sento desconcertat; o potser és que faig massa cas de les notícies que diuen. Fa dies que van dient que ens hem d'estrènyer la butxaca, que ens hem de sentir més pobres, que ja res no és com abans, que s'ha acabat l'estat del benestar i en canvi, ens sentim molt cofois per aquesta fira de telefonia mòbil que es fa a Barcelona, on ens presenten un munt de novetats, amb grans guanys tecnològics que s'han d'incoporar ràpidament, diuen, a la nostra vida quotidiana. El Tribunal Suprem "renya" el jutge més mediàtic, perquè diu que es va posar a investigar els crims del franquisme i això és una decissió que contradiu el pacte de la transició, argumentant que no correspon al poder judicial valorar qüestions polítiques... i a mi em ve al cap, preguntar-me perquè aleshores, un tribunal va jutjar i retallar una decissió política com era l'Estatut de Catalunya, que a més havia estat refrendat per tot un poble. Una directora d'una caixa d'estalvis, acomiadada després que aquesta entitat hagués estat rescatada amb diners públics, demana una alta imdemnització econòmica per aquesta afrenta i el dirigent d'una associació ben popular, que està jutjat per corrupció i desfalc de molts diners, diu que té dret a cobrar un pla de pensions vitalici, de no sé quants milers d'euros mensuals, que va contractar quan feia i desfeia al seu gust... mentre els pensionistes cobrem menys que abans, per la pujada d'impostos i la reforma laboral ja està posant molta gent al carrer, sense cap compensació mínimament digna. Clar que sempre em queda el recurs de pensar que sóc massa primari a l'hora de valorar les coses, que penso massa simplement i que tot té les seves raons més profundes... o serà que, en realitat, només són manies meves!

divendres, 24 de febrer del 2012

El contacte amb la natura

No és una sensació nova, tot i que sovint m'agrada recuperar-la. Trobar-me en un paratge a l'aire lliure, en silenci i en solitud, gaudir de la natura en tota la seva àmplia oferta de percepcions, des de sempre m'ha ajudat a esplaiar-me en cos i ànima, a deixar-me anar gaudint d'una plenitud que no sé explicar amb paraules. Amb el pas del temps, he anat abandonat aquella utòpica idea de que algun dia podria sentir aquesta experiència de forma absoluta, a totes les hores del dia i de la nit, si finalment anava a viure en algun petit poble o casa aïllada enmig del camp; la vida t'ensenya que els somnis no sempre són realitzables, i no em queixo per això. Potser precisament perquè hores d'ara, em sento plenament capacitat per gaudir d'aquestes puntuals vivències, en algunes de les meves curtes caminades a muntanya. La setmana passada en el jardí del temple budista del Palau Novella, al Parc Natural del Garraf, però molt especialment ahir, assegut sota el grandiós roure d'en Giol, un arbre monumental a Santa Coloma Saserra, al Moianès, mentre la Teresa, uns centenars de metres enllà, s'exercitava en les seves pràctiques d'aquarel·la. Una llarga estona de plaer indescriptible, amb el sol afalagador de primera hora de la tarda i sense que ningú ni res, destorbés les percepcions que l'abundor de la natura em transmitia. Quin goig!!!

dimarts, 21 de febrer del 2012

Cipriano Mera

Autor de la autobiografía que amb el nom de " Guerra, exilio y cárcel de un anarcosindicalista", explica la seva vida en temps de la guerra civil espanyola i les seves conseqüencies; el llibre que acabo de llegir. Amb un estil narratiu molt primari, sense cap mena de floritura retòrica, l'autor ens fa saber com, de simple paleta i militant anarcosindicalista, va acabar comandant un cos de l'exèrcit republicà i participant activament en les decisions que vam configurar els convulsos últims dies de la guerra, a Madrid. Una vida que malgrat el lògic subjetivisme de l'autor, es mostra guiada per uns ideals que, des de la perspectiva del temps i de l'escala de valors actuals, resulta fins i tot complicada d'entendre, tot i que desperta una profunda admiració. Una vida dedicada a la lluita per defensar allò que es considera primordial de l'ésser humà, la seva absoluta llibertat. Però alhora també, una vida en la que es constata i es pateix aquelles transformacions que tota existència comporta i molt especialment, una vida en la que el sacrifici de les pròpies idees s'ha de portar al límit més insospitat. Tot i que el llibre comença amb un excés de dades, noms i relat minuciós de fets aparentment intrascendents, la narració acaba captivant per tot el que comporta d'història d'uns fets lamentables i sobretot del caràcter que mostraven els protagonistes d'un conflicte malauradament tant sagnant.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Dimecres, 15 de Febrer del 2012

Fa dies va començar a circular la notícia i jo vaig pensar que era quelcom de broma, per allò de filtrar "globus-sonda" i veure com reacciona la gent. Ara però, amb algunes de les últimes declaracions dels polítics, sembla que la cosa ja va més seriosament. Un poderós magnat nord-americà s'ha empenyat en construir un gran complex de luxe i oci a terres hispanes. L'activitat principal serà la del joc, és a dir el casino, però també hi vol posar centres de convencions, hotels i tota mena d'establiments destinats a cridar l'atenció del turisme de més alta categoria, allò que en diuen d'èlit. Avui mateix, la premsa catalana en va plena, amb opcions que els governants de casa nostra ofereixen sobre l'emplaçament, etc. Passa però, que aquest magnat, d'entrada, demanava privilegis de tota mena, en el règim fiscal, en ordenació laboral, en compliment de lleis sobre el medi ambient, etc., tot plegat és clar, amb l'esquer de fer una inversió mil·lionària i crear no sé quans milers de llocs de treball. Entenc que per alguns sigui un projecte llaminer, però... a quin preu s'ha de pagar? Es poden acceptar aquestes exempcions? Necessita el nostre país una instal·lació d'aquesta mena? Són aquestes les prioritats que tenim ara mateix a casa nostra? Mentrestant però, ja he vist com les dues màximes dirigents de la comunitat central madrilenya s'han afanyat a dir que elles també el volen aquest complex i que estan disposades a tot per aconseguir-lo. No en tenen prou amb la dèria olímpica a la que no semblen disposades a renunciar? Per cert, copiarà el govern espanyol el gest que acaba de fer l'italià, d'abandonar el suport de la candidatura olímpica de Roma, davant els temps de crisi que travessem? O potser en realitat, només són manies meves!

dimarts, 14 de febrer del 2012

Dimarts, 14 de Febrer del 2012

Un pas més, com tants altres. I malgrat molts ens mostrem indignats, no hauríem de sentir cap sorpresa. O no és el que han fet sempre! Per molts "notaris" que hi hagin posat pel mig. El nostre partit governant no sap fer res més que claudicar davant les dretes més ferotges, al cap i a la fi, no són ells també la dreta més recalcitrant? I encara volem independència? Per a què? Per continuar esclaflats sota les polítiques anti-socials de sempre? No, els babaus som nosaltres, els que ens creiem que per haver escollit democràticament un partit que ens enganya amb la seva careta catalanista, podíem solucionar tots els problemes que ens afecten. Bé, parlo del poble català globalment, no de la meva postura personal que, sense voler fer-me el llest, mai no ha confiat en aquesta farsa patriòtica que ens han volgut vendre els convergents i companyia. Ja ho tenim aquí, la realitat potser farà despertar a algú, però sembla mentida que mai no n'aprenguem prou. No en farem res de creure'ns catalans si no hi ha una veritable política social, igualitària i que defensi els interessos més comuns, fugint de directrius neo-lliberals que ja sabem on ens han de portar. Clar que... per poder aspirar a això, potser algú es preguntarà... i què hem de fer?  No ho sé, o potser sí, però almenys cal treure's la bena que ens està amagant la veritat. O potser en realitat, només són manies meves!

dijous, 9 de febrer del 2012

Dos clàssics

Dos llibres llegits en una volada. Dos clàssics, salvant les distàncies, és clar. Dos clàssics d'aquells que molts han llegit en els seus temps d'estudiant o de joventut, però que jo, havent despertat al plaer de la lectura ja molt ganàpia, encara no havia descobert. "Ramona, adéu" de la Montserrat Roig, amb l'història de tres dones de generaciones successives, que ens permeten situar-nos a la perspectiva femenina d'una societat que va des de finals del segle XIX, amb l'emergent burgesia barcelonina, fins els anys seixanta del segle XX, amb l'esclat progressista dels estudiants universitaris. Tres dones que mostren les seves dificultats amb l'amor, amb la passió i amb tot allò que afecta les respectives relacions amb els homes; tres dones potser definitòries dels seus temps. I tot narrat amb una gran dosi de poesia, de paraules ben posades, de sentiments ben explicats. I... "Yerma", de Federico García Lorca; tràgica, dolorosa, terriblement poètica i dura alhora. No cal dir que al llegir-la, he sentit la necessitat de veure-la representada en un escenari, que és en definitva pel que va ser escrita. Quelcom que també en el seu temps no vaig poder o saber fer, i que ara voldria recuperar... quantes assignatures pendents!!!

diumenge, 5 de febrer del 2012

Els cinemes de Gràcia

Anit, amb les companyes i companys del grup de la tertúlia, entre d'altres temes, vam estar evocant els nostres primers passos com a espectadors de cinema. Jo recordo que a Gràcia, a menys d'un quart d'hora caminant des de casa, teníem un bon grapat de sales de cinema, d'aquelles que en deien de "reestreno" i que feien sessió continuada, generalment amb dues pel·lícules en projecció, és a dir que entraves quan volies, encara que fos a mitja pel·lícula, veies les dues que et passaven i marxaves quan ja "havies donat la volta" a la sessió. Malgrat, com he dit, a prop de casa podies trobar cinemes com el Proyecciones, el Mundial, el Principal, el Roxy, el Delicias, el Texas, etc., l'àvia em portava sovint al més atrotinat, potser per ser el més econòmic, que era una sala ubicada al darrera de l'antic Café Vienès, al capdamunt dels Jardinets, i que portava el nom del Comèdia. Però les que anit evocava amb més agrat, eren les sessions del Selecto, un cinema a prop de l'estació de Fontana del carrer Gran, on després de les dues pel·lícules de la tarda, feien una sessió de "varietés" en directe, és a dir, espectacle de cant, ball o senzills números de revista, en el mateix escenari en el que moments abans s'havien fet les projeccions. Sempre hi havia una parella que ballava flamenc, algun actor amb aires un xic equívocs i sovint alguna vedette de posat picant. Aleshores, jo encara no havia fet els deu anys, però no recordo que a la quitxalla mai no ens haguessin posat cap problema per assitir a aquesta mena d'espectacles... i això que eren els anys cinquanta!  O potser és que la meva àvia tenia mà amb l'acomodador? Tots èrem gent del barri i ens coneixíem prou. Quanta nostàlgia!

divendres, 3 de febrer del 2012

Divendres, 3 de Febrer del 2012


Massa "maratons"!  Sembla ser que Televisió de Catalunya prepara per a la propera primavera, un nou programa especial, a l'estil d'aquell que es fa tradicionalment abans de Nadal, amb el propòsit ara, de recaptar fons per a projectes en lluita contra la pobresa. No vull semblar insolidari, però crec que ja n'hi ha prou! No, no m'agraden aquests programes que, hereus d'aquells que recollien pel Domund, per la lluita contra el Càncer o fins i tot per a les obres de la Sagrada Família, ens perseguien pel carrer, guardiola en mà, mentre els polítics, nobles i famosos de revista, es lluien a les paradetes, presumint de la seva aportació al bé comú. No, no m'agrada veure ara, ben emperifollats els personatges de torn, especialment els que tenen responsabilitats socials i polítiques, en primera fila d'aquesta munió de telèfons que es dedica a rebre trucades dels ciutadans que volen fer algun donatiu. No, no vull escoltar el president o el conseller o el regidor d'on sigui, demanar diners i vantar-se a l'hora de la generosa solidaritat del seu país, poble o ciutat. No, no quan haurien de ser ells, doncs en tenen les eines, els que s'esmercessin en complir amb la seva obligació i procurar un repartiment més just i solidari dels diners públics que gestionen, per tal que aquesta pobresa no necessités de més col·laboracions ciutadanes. O almenys, no forçar-les d'aquesta manera, en els temps que, en bona part per culpa d'ells, estem vivint. O potser en realitat, només són manies meves!

dijous, 2 de febrer del 2012

L'home de la maleta

Una novel·la de Ramon Solsona, que tot just acabo de llegir. Un home de gairebé vuitanta anys, marcat de per vida per haver estat abandonat al néixer, criat a la Maternitat i crescut a la Casa de la Caritat, amb la guerra civil pel mig, ens explica les seves peripècies com a infant, adolescent i adult, convertit en comptable i alhora músic d'orquestra. Ja vell, vidu i sense que els seus dos amics de tota la vida puguin fer-li massa companyia, decideix vendre's el pis on viu tot sol i anar a la recerca d'un ambient més familiar, passant un mes a casa de cadascuna de les seves tres filles. Poc adaptat a l'evolució de costums i valors de la societat, se'ns mostra caústic i punyent a l'hora d'explicar les seves percepcions actuals. L'home, pot semblar un ximplet per algun lector, pero jo crec que la novel·la es podria catalogar com a humorística, tot i que amaga molta veritat en les seves línies. A mi, almenys, m'ha estat fàcil de llegir i he entès, encara que potser no compartit del tot, moltes de les apreciacions que ens fa el protagonista.