dijous, 7 de desembre de 2017

Unes quantes pel·lícules més

Nova tongada de pel·lícules vistes al cinema, a les que ara hem incorporat també les que veiem a casa, gràcies a la connexió “Neflix” que ens han regalat les nostres filles… cal anar-se incorporant a les noves maneres, he, he. “Llenar el vacío” una producció israelita dirigida per la Rama Burshtein, una història familiar amb els costums més tradicionalistes de la societat jueva ortodoxa. “Lady Macbeth” un clàssic britànic dirigit per en William Oldroyd, amb la història rural de finals del segls XIX, molt ben ambientada i narrada. “Después de la tormenta”, japonesa, d’en Hirokazu Koreeda, amb la narració d’un fracàs personal molt actual, farcit dels lògics tics de la societat d’aquell país. “Maudie, el color de la vida”, canadenca, amb la direcció de la irlandesa Aisling Walsh, amb una història de superació, basada en fets reals, que ens mostra la vida de la pintora Maud Lewis i la seva personal lluita per complir amb el desig artístic. “Estiu 1993” de la jove catalana Carla Simón, una intimista història farcida de tendresa que captiva des de la primera seqüència. “Su mejor historia”, anglesa, amb la danesa Lone Scherfig a la dirección, un melodrama amb aires feministes, que ens parla del món del cinema, que avorreix més que no altra cosa. “Asuntos de familia”, nova producció israelita, dirigida per la Maha Haj, també amb traces costumistes d’una família i la problemàtica de relació amb ells fills, suposadament tractada amb un delicat sentit de l’humor. “50 Primaveras” de la francesa Blandine Lenoir, la bastant ensucrada història d’una dona que als seus recents 50 anys, veu trontollar els elements més clàssics que han donat suport a la seva vida. “Ana, mon amour”, de producció romanesa dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una complexa història d’amor entre dos joves psicològicament complicats, que és mostrada amb una estructura un xic enrevessada. “La niebla y la doncella”, on l’Andrés M. Koppel es basa en una novel·la d’en Lorenzo Silva, per mostrar-nos una història policíaca d’aquestes que s’han posat de moda en els últims temps del cinema espanyol. “La seducción” de la nord-americana Sofia Coppola, una nova versió d’una exitosa història que hores d’ara es queda a mig camí, malgrat la categoria interpretativa i la bona ambientació exhibida. “La cordillera” del jove argentí Santiago Mitre, una embolicada trama de corrupció política que només mostra la ja clàssica excel·lent interpretació d’en Ricardo Darín. “En cuerpo y alma”, hongaresa, que sota la direcció de l’Ildikó Enyedi ens mostra una aparentment delicada història d’amor, entre dos persones força complexes i socialment força solitàries. “El faro de las orcas”, espanyola, d’en Gerardo Olivares, que més enllà d’una esplèndida fotografia amb paisatges de la Patagonia argentina, ens parla d’una història que malgrat diu estar basada en fets reals, no té ni cap ni peus. I per acabar “La librería” la darrera pel·lícula de l’admirada Isabel Coixet, que malgrat explicar-nos una història ben traçada i narrada, potser no assoleix el nivell de les seves primeres direccions cinematogràfiques, clar que... en això com en tot el que us he dit abans, no em feu massa cas, que al cap i a la fi, només són... “manies meves”, he, he.

dissabte, 11 de novembre de 2017

Els últims que he llegit

Breu ressenya dels últims llibres que han passat per les meves mans... i els meus ulls, he, he. “Algú com tu” de Roald Dahl, relats de novel·la negre que no m’han entusiasmat; un llibre correcte i poca cosa més; sense negar que els relats tenen una bona estructura literària, estan molt ben narrats i responen a una idea molt clara, però... a mi sempre em passa que en aquest tipus de lectura, sembla que em quedo a mig camí; no sé, tot plegat em sembla inacabat. “Va ploure tot el dia” de la Teresa Pàmies, relectura d’aquesta mena de novel·la mig autobiogràfica, que té la virtut d’apropar molt i molt al que van haver de passar moltes persones que, després de viure les penalitats de l'exili, van voler tornar a casa i intentar recuperar tot allò que la guerra els havia fet perdre... un repte que no sempre els hi van permetre assolir. “Apóstoles y asesinos” de Antonio Soler, que narra la vida del Noi del Sucre i de l’anarquisme en la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XX; un llibre excel·lent, molt ben documentat i detallat, que m’ha permès conèixer personatges històrics del meu país, dels que a penes sabia alguna cosa; fascinant pel que representa i pel que explica, molt ben escrit, m’ha tingut atent des de la primera pàgina. “Ida y vuelta” – La vida de Jorge Semprún, de la Soledad Foix, biografia una mica especial, d’un personatge també força especial; l’autora ens detalla la seves peripècies, però sovint comparades amb el que expliquen altres persones que el van conèixer i sobretot amb el que ell mateix va mostrar en els seus llibres al convertir-se en escriptor; ben escrit però potser un xic reiteratiu. “Recursos inhumanos” d’en Pierre Lemaitre, Una novel·la negra fascinant, sobre un tema de màxima actualitat, l’atur en una persona a les acaballes de la seva vida professional; escrit amb audàcia, manté la tensió constant de la primera a la darrera pàgina, amb girs del tot inesperats, que configuren un relat absolutament absorbent. “Em dic Lucy Barton” de l’Elizabeth Strout, una història íntima que es mostra explicada a retalls molt curts, força dispersos i saltats en el temps, cosa que no motiva massa la possible identificació del lector amb la protagonista... almenys a mi, m’ha passat això. “L’aquari” de David Vann, força colpidor; una història de relacions familiars, en alguns moments una mica escabrosa, en la que les emocions suren a flor de pell, i en la que a voltes costa una mica d’acceptar determinades reaccions dels seus personatges com a normals, tot i entendre que l’acció passa a l’Amèrica més profunda i degradada socialment. “Autobiografía de Federico Sánchez, d’en Jorge Semprún, espès de llegir, però molt interessant; espès per la seva retòrica antiga, per ser una edició de butxaca amb la lletra petita i per les disquisicions filosòfiques que l’autor fa sovint, sobre les teories comunistes i les seves derivacions, però interessant per conèixer de primera mà, la seva versió dels conflictes interns del PCE i la manera de ser i de fer dels seus dirigents més emblemàtics. “Alguien” de l’Alice McDermott, una lectura que malgrat de bon començament em va cansar una mica, per la retòrica preciosista i massa descriptiva, cal dir que la novel·la enganxa tot explicant una vida aparentment senzilla d’una dona aparentment normal, de la que sembla que poca cosa es pugui explicar; o potser precisament ací s’amaga l’encís del seu relat. “Yo” de Juanjo Sáez, un còmic amb una mirada introspectiva molt sincera i interessant; un exercici intimista, que es podria considerar egocèntric, com el mateix autor anomena en el títol però que esdevé molt curiós i clarificador de llegir, ben ajudat per uns dibuixos que des de la seva senzillesa aporten molta llum al conjunt. Apa, ja està per avui, tot plegat com sempre, no em feu massa cas que només són “manies meves”.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Violència contra urnes

Ara mateix, quan són les sis de la tarda d’aquest convuls diumenge, 1 d’octubre del 2017, tot fent un descans a casa, llegint un llibre de còmic d’en Juanjo Sáez, un autor que estic descobrint i que m’està agradant molt, penso que no m’importa massa el resultat d’aquest referèndum, per alguns anomenat d’auto-determinació, que s’està celebrant... celebrant?.. a casa nostra. Tinc les filles muntant guàrdia a l’escola de davant de casa, on aquest matí hem anat tots a votar, després de fer més de tres hores de cua, bé les tres hores les ha fet la Teresa, els demés ens hem anat tornant a estones; deia que tinc les filles fent acte de presència per intentar evitar que la policia s’endugui les urnes. Em sembla un gest solidari i molt lloable, malgrat personalment no hi participi, en part esporuguit per les imatges que s’han anat produint durant el dia a diferents col·legis electorals i en part perquè realment considero que el valor del que està passant, ja no el tenen els vots, és a dir, la seva preservació, el seu recompte i en conseqüència, el seu resultat. Un resultat, matemàtic i polític, que no ens enganyem, tots sabem quin serà, des de molt abans de depositar la papereta dins les urnes. I dic que per a mi, el resultat no té cap valor, perquè aquest l’adquirit de cop l’actitud de la gent, de la gent que creu en una hipotètica independència, irreal a ulls de molts, utòpica a ulls d’altres, però en definitiva somniada per a una gran part del poble català. El valor del referèndum del dia d’avui, ha passat a mans de tota aquesta gent que, enganyada o no, manipulada o no, absolutament convençuda o una mica reticent, ha volgut participar d’aquesta convocatòria, basada en els més elementals principis de la democràcia. I el valor, cal dir-ho també així, l’ha fet créixer la resposta rebuda per part de l’estat espanyol (expressament en minúscules), que en cap moment ha actuat amb una mínima dosi de dignitat, ni política ni humana per part de cap dels seus dirigents. La violenta actuació policíaca d’avui, amb gairebé 500 ferits, de moment i que no creixi, cal considerar-la absolutament desproporcionada, quan davant tenien milers de ciutadans que només oferien una resistència pacífica al que ells consideraven una acció legítima i democràtica. No hi pot haver cap argument polític que empari la violència mostrada per aquests agents de l’autoritat... autoritat?... que al damunt són felicitats i encoratjats pels seus màxims dirigents, per la tant esmentada aplicació de la llei... en proporcionalitat!!! Quin cinisme!!! Molts sabeu que mai no m’he mostrat obertament independentista, doncs sempre he cregut, encara ara, que parlant s’ha d’entendre la gent... i sobretot els polítics, que al cap i a la fi, és la seva obligació i per això els tenim. Però tots aquests dubtes, que he arrossegat fins el moment de introduir el meu vot en blanc dins de l’urna, no em poden impedir de veure esgarrifat, els horribles fets que han acompanyat a tants gests com el meu. Bé, abans de rebre crítiques per aquest escrit, vull confessar que està redactat des de la meva més profunda emoció i sentiment, totalment trasbalsats per aquesta inimaginable, almenys per mi, lamentable i condemnable acció policíaca contra la gent. I per justificar això que dic de les emocions i els sentiments, us copio la pàgina del llibre que he comentat al principi i que m’ha empentat a corre-cuita, davant el teclat del meu ordinador. Ja ho sabeu, al cap i a la fi, tot plegat... només són manies meves.

dijous, 27 de juliol de 2017

La gent de can Damians

Amb catorze anys recent fets i acabat el Batxillerat Elemental amb bones notes, el pare va creure que havia arribat l’hora de donar-me “la clau i el duro” i se m’emportà a treballar com aprenent a Clixés Damians, el taller de fotogravats per arts gràfiques, on ell exercia de dibuixant per lliure, és a dir, sense contracte ni seguretat social de cap mena, que es veu que aleshores encara estava permès. Aquesta va ser doncs, la meva entrada en el món laboral, un món que no abandonaria fins a quaranta-set anys més tard, quan vaig cursar la meva jubilació. Can Damians era un taller de clixés i gravats ubicat en un local amb tres nivells, al barceloní carrer de Rosselló, propietat de dos germans, en Manolo i en Roman Sánchez Damian, que aplegava una dotzena de treballadors, amb els quals vaig teixir una relació de no massa proximitat, doncs jo no deixava de ser una criatura que acabava de sortir del bressol escolar i en definitiva hi arribava com a aprenent, de l’ofici... i de la vida. Recordo però, força bé, la cara i la forma de ser de cadascun d’aquells companys de feina i això és el que tractaré de descriure en aquest breu relat. Seguint el procés industrial del que aleshores eren els gravats en planxa de zinc, abans de que s’imposés la modernitat de la impressió en òfset, començarem per la secció de dibuix, on el pare tenia com ajudant en Sebastián, un noi de Jumilla, que vivia a Badalona, eficient però de posat tancat, amb el que costava establir cap mena de conversa i que no em va posar les coses massa fàcils. D’allà passàvem al pis de dalt, al departament de fotografia, sempre a les fosques i amb aquella llum vermella que caracteritza els laboratoris de la imatge, on trobàvem en Paco, potser el personatge més destacat de la plantilla, doncs havia estat emigrant a Suïssa i era cunyat d’un dels amos i això li atorgava una mena de categoria que ell sabia mostrar amb certa arrogància, i al seu costat, en Juanillo, un noi molt treballador i discret, que era el que debò feia la feina i al que alguns menyspreaven dient que vivia en una barraca del Verdum. D’allà tornàvem al pis de sota, per fer la insolació, amb les potents làmpades lumíniques, tot i que alguna vegada havia vist treure la premsa manual al sol, no sé si per problemes tècnics, i que era el domini del Manolo, el més “pinxo” de tots, amb orígens a Arcos de Jalón, eixerit, trapella i galant alhora, sempre amb l’acudit o la broma a punt, alguna fins i tot de massa pesada, he, he. Dels retocs de les planxes insolades, se n’encarregava el Mariano, prototipus del senyoret de l’època, sempre amb aires elegants, el seu bigotet retallat i un posat de ben parlar i voluntat distanciada de la que potser ell entenia com a xavacaneria dominant. El procés seguia a la planta baixa, on en Ramon, un català aleshores també àrbitre de futbol de categoria regional, treballava el tractament de les planxes amb àcid per obtenir-ne els gravats, fins que va arribar la “màquina” que industrialitzava aquesta feina i que controlava el “Tiet”, un home gran del que mai no vaig saber-ne el nom i que el coneixíem d’aquesta manera per ser parent del Mariano. Amb el gravat acabat, se’n feien les proves pertinents, en una manual rotativa d’imprimir que feia anar el Paquito, sempre murri i desconfiat i per acabar, en Josep, un home de poques llums i poca esma, les muntava damunt el corresponent taco de fusta per tal de lliurar-les al client. Ah! I és clar, la secretaria, la Carmen, una noia delicada i fina, que no semblava quadrar en l’ambient general del taller, soltera i sense pretendents, que molts anys més tard, acabà anant-se a viure a Eivissa, amb un dels amos... però això ja ho explicava en un dels primers records d’aquest bloc. Bé, ja sabem que la memòria tot ho deforma, però al cap i a la fi, aquesta és la realitat que roman en el meu record, o potser tot plegat només són... manies meves!

dimarts, 25 de juliol de 2017

Feels So Good

La memòria d’avui em remunta a finals de la dècada dels 70, quan a l’enginyeria on treballava em van nomenar cap de l’oficina de projectes i vaig passar a liderar un grup de deu o dotze persones, entre les que vaig tenir la sort d’establir bones amistats, algunes de les quals encara perduren avui en dia. A l’espai on treballàvem, bàsicament en feines de delineació, teníem per costum escoltar el fil musical que havia contractat l’empresa, seguint la moda d’aquells temps. No sé si va ser aleshores, que una mica avorrits per la monòtona música ambiental que sempre sonava, vam decidir sintonitzar la ràdio i com que els que portàvem la iniciativa encara no rondàvem els trenta anys, ben aviat vam monopolitzar el nostre gust en l’emissora de Radio Juventud, en la que per aquells temps, s’escoltaven les veus de locutors tan admirats com Juan Comellas, José Mª Pallardó, Rafael Turia, Angel Casas i més tard, Jorge Estadella, aleshores encara amb els noms castellanitzats, liderant programes preferentment musicals, com ara l’exitós “Al mil por mil”, o personatges de gran impacte radiofònic com el popular Tito B. Diagonal. Recordo que el primer, en Juan Comellas, ens amenitzava moltes tardes amb la notícia dels discos recent sortits al mercat que a ell més li agradaven i que sovint fugien una mica dels que concorrien en les llistes més comercials i més escoltades. Va ser aleshores quan vam descobrir aquest tema que avui recupero, “Feels so good”, editat l’any 1977 i interpretat per en Chuck Mangione, un trompetista i compositor nord-americà, que ens regalava una peça instrumental amb arrels jazzístiques, que durava gairebé deu minuts, tot i que posteriorment se’n va fer una versió més curta per incloure-la en un single. La peça va esdevenir un petit èxit, potser l’únic d’en Chuck Mangione a casa nostra, i van ser moltes les tardes que a l’oficina esperàvem expectants que l’amic Comellas la tornés a posar en antena. A veure si algú la recorda!

diumenge, 23 de juliol de 2017

Més llibres llegits

Nou resum dels llibres que darrerament han passat per les meves mans. “La ley del menor” de l’Ian McEwan, una història captivadora, molt ben estructurada i escrita que, com diu la contraportada "juga en el terreny de l'escriptura més incisiva: el de les preguntes difícils de respondre però impossibles d'ignorar"; i que atrapa des de la primera a la última paraula. “El meu segle XX”, del meu amic Antoni Julià, un llibre autoeditat, en el que fa un bon repàs autobiogràfic, que resulta molt curiós i amè de llegir. “¡Viva el maquis!”, de l’Amadeo Barceló, un minuciós i interessant treball d’investigació sobre els guerrillers i clandestins del Bajo Aragón, persones i fets que a finals de la dècada dels quaranta, acabada la Guerra Civil abrigaren el somni impossible de recuperar las llibertats perdudes, lluitant des de la clandestinitat amb una inusitada convicció i gran dosi d’idealisme. “El Arte” de Juanjo Sáez, una gran descoberta en forma de còmic; una excel·lent explicació del que pot ser l’art, mostrada de forma senzilla i molt assequible, però no exempta de veritat i profunditat de raonament... ¡absolutament recomanable!. “Què és el què” d’en Dave Eggers, una història que se m’ha fet llarga; i és que sense voler restar dramatisme a tot el que ens explica, ni veracitat als fets narrats, he de dir que el llibre, especialment en la seva primera meitat, se m'ha fet un xic pesat; no entrava en la història i semblava estar llegint més una novel·la d'aventures que no la crònica detallada de la vida d'un nen del Sudan, marcada per la tragèdia que malauradament, encara avui, afecta a tants éssers humans. “Sortir a robar cavalls” d’en Per Petterson, una història subjugant, potser pel fet que alguns trets del protagonista coincideixen amb aquella mena de somnis o utopies que sento com a pròpies, però la seva lectura m'ha resultat molt atractiva, des de la primera a la darrera pàgina. “Continente salvaje” d’en Keith Lowe, una densa i meticulosa recopilació de dades sobre las conseqüències de la 2ª Guerra Mundial en tots els països i territoris que s’hi van veure implicats; un treball exhaustiu, lent de lectura, però extremadament interesant com a document històric que mostra els tràgics estralls d’una guerra, en tots els pobles i capes socials afectades. “Quan arriba la penombra” d’en Jaume Cabré, que m’ha decebut una mica, doncs l’he trobat estrany i complicat; un conjunt de relats, molt ben escrits, però que demanen molta atenció i ganes per part del lector, per arribar a trobar el què en cadascun d'ells; i a mi almenys, m'ha faltat aquesta virtut. “Policia” d’en Jo Nesbo, del que no puc negar que he gaudit de la seva lectura, doncs ha complert plenament amb les expectatives que m'havia format al començar-lo; una història d'assassinats, ben explicada, amb girs narratius farcits de sorpresa i intriga fins a gairebé la darrera pàgina... què més es pot demanar a una novel·la negra?. “Perdón” de la noruega Ida Hegazi Hoyer, una emotiva història de relació de parella, amb sentiments contraposats, amor, mentides, obsessions, angoixes, enganys, passió, etc., ben narrada, amb algun gir imprevisible, però que atrau fins i tot per la seva delicada tristor. I ja està, com sempre dic... no em feu massa cas que al cap i a la fi, tot plegat només són manies meves, he, he.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Quan jo vaig nàixer

Ara que ja han passat unes quantes setmanes de la bromera dels dotze recitals de comiat, potser tot un excés, no?, del cantautor de Xàtiva, vull retre el meu homenatge a una persona tan significativa en l’àmbit social i cultural de casa nostra. Començaré dient que mai no havia estat un fidel seguidor de la seva obra musical i els meus records només es remunten a les seves breus aparicions a la pantalla televisiva, quan potser encara no era un cantant massa compromès, i a l’anècdota viscuda el 1975, quan des del terrat de casa, vaig veure una mica esporuguit, els aldarulls que van provocar el seu recital a l’entranyable envelat de la Plaça del Sol, de la Festa Major de Gràcia i que acabaren amb un bon nombre de detinguts. No va ser doncs, fins a molt més tard, que vaig començar a interessar-me per la seva obra, en una evolució paral·lela a la meva personal descoberta dels temes socials i polítics que afectaven, i de quina manera, el nostre ritme de vida més quotidià. Recordo també que va ser aleshores quan, en una botiga de segona mà, em vaig comprar el doble LP del seu recital al Pabellón de Deportes de la ciutat de Madrid, del 1976, organitzat en un intent d’apertura democràtica en el que començava a ser el temps de transició política, i en el que anava presentant totes les seves cançons en castellà, per tal que la gent pogués entendre una mica “de què anava la cosa”. Més tard van arribar, a la meva prestatgeria, ja en format de CD, el resum de la seva integral que em va passar un company de feina i les “Cançons de mai” del 1997. Poca cosa doncs, per atorgar-me el dret a ser considerat un gran admirador de la seva carrera musical, però això no treu que, amb el pas del temps, sí em pugui afegir a la corrua de gent que professa un gran respecte per a la seva obra i molt especialment, per a la seva coherència personal i professional. De tantes i tantes cançons que han esdevingut himnes dins del món més reivindicatiu del país, i també de tantes i tantes magnífiques peces musicades amb una excelsa delicadesa poètica, avui he decidit triar pel meu bagul dels records, aquesta “Quan jo vaig nàixer”, de l’any 1966, potser pel fet de ser una peça per a mi molt viva encara, ja que la interpretem amb el Cor País Meu, dins de l’espectacle “Exili – Cançons en escena”, una obra de caire poètico-musical, que evoca la tragèdia dels que van haver de marxar després de la Guerra del 1936-1939, i que actualment estem portant pels escenaris de casa nostra. Un petit homenatge també, a la immensa aportació d’en Raimon, a la memòria reivindicativa de la nostra història. O serà que tot plegat, només són “manies meves”.