dijous, 27 de juliol de 2017

La gent de can Damians

Amb catorze anys recent fets i acabat el Batxillerat Elemental amb bones notes, el pare va creure que havia arribat l’hora de donar-me “la clau i el duro” i se m’emportà a treballar com aprenent a Clixés Damians, el taller de fotogravats per arts gràfiques, on ell exercia de dibuixant per lliure, és a dir, sense contracte ni seguretat social de cap mena, que es veu que aleshores encara estava permès. Aquesta va ser doncs, la meva entrada en el món laboral, un món que no abandonaria fins a quaranta-set anys més tard, quan vaig cursar la meva jubilació. Can Damians era un taller de clixés i gravats ubicat en un local amb tres nivells, al barceloní carrer de Rosselló, propietat de dos germans, en Manolo i en Roman Sánchez Damian, que aplegava una dotzena de treballadors, amb els quals vaig teixir una relació de no massa proximitat, doncs jo no deixava de ser una criatura que acabava de sortir del bressol escolar i en definitiva hi arribava com a aprenent, de l’ofici... i de la vida. Recordo però, força bé, la cara i la forma de ser de cadascun d’aquells companys de feina i això és el que tractaré de descriure en aquest breu relat. Seguint el procés industrial del que aleshores eren els gravats en planxa de zinc, abans de que s’imposés la modernitat de la impressió en òfset, començarem per la secció de dibuix, on el pare tenia com ajudant en Sebastián, un noi de Jumilla, que vivia a Badalona, eficient però de posat tancat, amb el que costava establir cap mena de conversa i que no em va posar les coses massa fàcils. D’allà passàvem al pis de dalt, al departament de fotografia, sempre a les fosques i amb aquella llum vermella que caracteritza els laboratoris de la imatge, on trobàvem en Paco, potser el personatge més destacat de la plantilla, doncs havia estat emigrant a Suïssa i era cunyat d’un dels amos i això li atorgava una mena de categoria que ell sabia mostrar amb certa arrogància, i al seu costat, en Juanillo, un noi molt treballador i discret, que era el que debò feia la feina i al que alguns menyspreaven dient que vivia en una barraca del Verdum. D’allà tornàvem al pis de sota, per fer la insolació, amb les potents làmpades lumíniques, tot i que alguna vegada havia vist treure la premsa manual al sol, no sé si per problemes tècnics, i que era el domini del Manolo, el més “pinxo” de tots, amb orígens a Arcos de Jalón, eixerit, trapella i galant alhora, sempre amb l’acudit o la broma a punt, alguna fins i tot de massa pesada, he, he. Dels retocs de les planxes insolades, se n’encarregava el Mariano, prototipus del senyoret de l’època, sempre amb aires elegants, el seu bigotet retallat i un posat de ben parlar i voluntat distanciada de la que potser ell entenia com a xavacaneria dominant. El procés seguia a la planta baixa, on en Ramon, un català aleshores també àrbitre de futbol de categoria regional, treballava el tractament de les planxes amb àcid per obtenir-ne els gravats, fins que va arribar la “màquina” que industrialitzava aquesta feina i que controlava el “Tiet”, un home gran del que mai no vaig saber-ne el nom i que el coneixíem d’aquesta manera per ser parent del Mariano. Amb el gravat acabat, se’n feien les proves pertinents, en una manual rotativa d’imprimir que feia anar el Paquito, sempre murri i desconfiat i per acabar, en Josep, un home de poques llums i poca esma, les muntava damunt el corresponent taco de fusta per tal de lliurar-les al client. Ah! I és clar, la secretaria, la Carmen, una noia delicada i fina, que no semblava quadrar en l’ambient general del taller, soltera i sense pretendents, que molts anys més tard, acabà anant-se a viure a Eivissa, amb un dels amos... però això ja ho explicava en un dels primers records d’aquest bloc. Bé, ja sabem que la memòria tot ho deforma, però al cap i a la fi, aquesta és la realitat que roman en el meu record, o potser tot plegat només són... manies meves!

dimarts, 25 de juliol de 2017

Feels So Good

La memòria d’avui em remunta a finals de la dècada dels 70, quan a l’enginyeria on treballava em van nomenar cap de l’oficina de projectes i vaig passar a liderar un grup de deu o dotze persones, entre les que vaig tenir la sort d’establir bones amistats, algunes de les quals encara perduren avui en dia. A l’espai on treballàvem, bàsicament en feines de delineació, teníem per costum escoltar el fil musical que havia contractat l’empresa, seguint la moda d’aquells temps. No sé si va ser aleshores, que una mica avorrits per la monòtona música ambiental que sempre sonava, vam decidir sintonitzar la ràdio i com que els que portàvem la iniciativa encara no rondàvem els trenta anys, ben aviat vam monopolitzar el nostre gust en l’emissora de Radio Juventud, en la que per aquells temps, s’escoltaven les veus de locutors tan admirats com Juan Comellas, José Mª Pallardó, Rafael Turia, Angel Casas i més tard, Jorge Estadella, aleshores encara amb els noms castellanitzats, liderant programes preferentment musicals, com ara l’exitós “Al mil por mil”, o personatges de gran impacte radiofònic com el popular Tito B. Diagonal. Recordo que el primer, en Juan Comellas, ens amenitzava moltes tardes amb la notícia dels discos recent sortits al mercat que a ell més li agradaven i que sovint fugien una mica dels que concorrien en les llistes més comercials i més escoltades. Va ser aleshores quan vam descobrir aquest tema que avui recupero, “Feels so good”, editat l’any 1977 i interpretat per en Chuck Mangione, un trompetista i compositor nord-americà, que ens regalava una peça instrumental amb arrels jazzístiques, que durava gairebé deu minuts, tot i que posteriorment se’n va fer una versió més curta per incloure-la en un single. La peça va esdevenir un petit èxit, potser l’únic d’en Chuck Mangione a casa nostra, i van ser moltes les tardes que a l’oficina esperàvem expectants que l’amic Comellas la tornés a posar en antena. A veure si algú la recorda!

diumenge, 23 de juliol de 2017

Més llibres llegits

Nou resum dels llibres que darrerament han passat per les meves mans. “La ley del menor” de l’Ian McEwan, una història captivadora, molt ben estructurada i escrita que, com diu la contraportada "juga en el terreny de l'escriptura més incisiva: el de les preguntes difícils de respondre però impossibles d'ignorar"; i que atrapa des de la primera a la última paraula. “El meu segle XX”, del meu amic Antoni Julià, un llibre autoeditat, en el que fa un bon repàs autobiogràfic, que resulta molt curiós i amè de llegir. “¡Viva el maquis!”, de l’Amadeo Barceló, un minuciós i interessant treball d’investigació sobre els guerrillers i clandestins del Bajo Aragón, persones i fets que a finals de la dècada dels quaranta, acabada la Guerra Civil abrigaren el somni impossible de recuperar las llibertats perdudes, lluitant des de la clandestinitat amb una inusitada convicció i gran dosi d’idealisme. “El Arte” de Juanjo Sáez, una gran descoberta en forma de còmic; una excel·lent explicació del que pot ser l’art, mostrada de forma senzilla i molt assequible, però no exempta de veritat i profunditat de raonament... ¡absolutament recomanable!. “Què és el què” d’en Dave Eggers, una història que se m’ha fet llarga; i és que sense voler restar dramatisme a tot el que ens explica, ni veracitat als fets narrats, he de dir que el llibre, especialment en la seva primera meitat, se m'ha fet un xic pesat; no entrava en la història i semblava estar llegint més una novel·la d'aventures que no la crònica detallada de la vida d'un nen del Sudan, marcada per la tragèdia que malauradament, encara avui, afecta a tants éssers humans. “Sortir a robar cavalls” d’en Per Petterson, una història subjugant, potser pel fet que alguns trets del protagonista coincideixen amb aquella mena de somnis o utopies que sento com a pròpies, però la seva lectura m'ha resultat molt atractiva, des de la primera a la darrera pàgina. “Continente salvaje” d’en Keith Lowe, una densa i meticulosa recopilació de dades sobre las conseqüències de la 2ª Guerra Mundial en tots els països i territoris que s’hi van veure implicats; un treball exhaustiu, lent de lectura, però extremadament interesant com a document històric que mostra els tràgics estralls d’una guerra, en tots els pobles i capes socials afectades. “Quan arriba la penombra” d’en Jaume Cabré, que m’ha decebut una mica, doncs l’he trobat estrany i complicat; un conjunt de relats, molt ben escrits, però que demanen molta atenció i ganes per part del lector, per arribar a trobar el què en cadascun d'ells; i a mi almenys, m'ha faltat aquesta virtut. “Policia” d’en Jo Nesbo, del que no puc negar que he gaudit de la seva lectura, doncs ha complert plenament amb les expectatives que m'havia format al començar-lo; una història d'assassinats, ben explicada, amb girs narratius farcits de sorpresa i intriga fins a gairebé la darrera pàgina... què més es pot demanar a una novel·la negra?. “Perdón” de la noruega Ida Hegazi Hoyer, una emotiva història de relació de parella, amb sentiments contraposats, amor, mentides, obsessions, angoixes, enganys, passió, etc., ben narrada, amb algun gir imprevisible, però que atrau fins i tot per la seva delicada tristor. I ja està, com sempre dic... no em feu massa cas que al cap i a la fi, tot plegat només són manies meves, he, he.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Quan jo vaig nàixer

Ara que ja han passat unes quantes setmanes de la bromera dels dotze recitals de comiat, potser tot un excés, no?, del cantautor de Xàtiva, vull retre el meu homenatge a una persona tan significativa en l’àmbit social i cultural de casa nostra. Començaré dient que mai no havia estat un fidel seguidor de la seva obra musical i els meus records només es remunten a les seves breus aparicions a la pantalla televisiva, quan potser encara no era un cantant massa compromès, i a l’anècdota viscuda el 1975, quan des del terrat de casa, vaig veure una mica esporuguit, els aldarulls que van provocar el seu recital a l’entranyable envelat de la Plaça del Sol, de la Festa Major de Gràcia i que acabaren amb un bon nombre de detinguts. No va ser doncs, fins a molt més tard, que vaig començar a interessar-me per la seva obra, en una evolució paral·lela a la meva personal descoberta dels temes socials i polítics que afectaven, i de quina manera, el nostre ritme de vida més quotidià. Recordo també que va ser aleshores quan, en una botiga de segona mà, em vaig comprar el doble LP del seu recital al Pabellón de Deportes de la ciutat de Madrid, del 1976, organitzat en un intent d’apertura democràtica en el que començava a ser el temps de transició política, i en el que anava presentant totes les seves cançons en castellà, per tal que la gent pogués entendre una mica “de què anava la cosa”. Més tard van arribar, a la meva prestatgeria, ja en format de CD, el resum de la seva integral que em va passar un company de feina i les “Cançons de mai” del 1997. Poca cosa doncs, per atorgar-me el dret a ser considerat un gran admirador de la seva carrera musical, però això no treu que, amb el pas del temps, sí em pugui afegir a la corrua de gent que professa un gran respecte per a la seva obra i molt especialment, per a la seva coherència personal i professional. De tantes i tantes cançons que han esdevingut himnes dins del món més reivindicatiu del país, i també de tantes i tantes magnífiques peces musicades amb una excelsa delicadesa poètica, avui he decidit triar pel meu bagul dels records, aquesta “Quan jo vaig nàixer”, de l’any 1966, potser pel fet de ser una peça per a mi molt viva encara, ja que la interpretem amb el Cor País Meu, dins de l’espectacle “Exili – Cançons en escena”, una obra de caire poètico-musical, que evoca la tragèdia dels que van haver de marxar després de la Guerra del 1936-1939, i que actualment estem portant pels escenaris de casa nostra. Un petit homenatge també, a la immensa aportació d’en Raimon, a la memòria reivindicativa de la nostra història. O serà que tot plegat, només són “manies meves”.

dilluns, 19 de juny de 2017

Tornem a parlar de cinema

Molt breu resum de les últimes pel·lícules vistes a la pantalla gran del cinema. “Comanchería”, un western modern, dirigit per en David Mackenzie, molt ben interpretat i amb una història entretinguda i actual. “Mi hija, mi hermana”, amb un interessant tema també d’actualitat, ben portat a la pantalla, amb producció francesa i direcció d’en Thomas Bidegain. “Frantz”, excel·lent producció francesa d’en François Ozon, amb una història amorosa ben narrada i sobretot molt ben filmada. “Toni Erdmann”, alemanya, sota la direcció de na Maren Ade, amb un humor càustic difícil d’entendre. “Manchester frente al mar”, excel·lent drama personal, nord-americà, que sota la direcció d’en Kenneth Lonergan, ens mostra una història punyent i alhora farcida de tendresa. “¿Y si vivimos todos juntos?”, interessant revisió d’aquesta comèdia francesa de Stéphane Robelin, en motiu d’un col·loqui sobre habitatge compartit a la tercera edat. “Moonlight” l’exitosa pel·lícula nord-americana en la que en Barry Jenkins ens mostra una història colpidora, tot i que un xic farcida dels tics més clàssics del cinema d’aquelles contrades. “Lion”, d’en Garth Davis i producció australiana, basada en fets reals, però també tenyida de tics potser massa manipuladors. “La chica desconocida” dels germans belgues Dardenne, amb la història d’una jove metgessa afectada per certs remordiments, ben explicada però potser un xic massa lenta de filmació. “Aquarius”, o “Doña Clara” com s’ha titulat ací, una producció brasilera, amb direcció de Kleber Mendonça Filho, que ens mostra la problemàtica de l’assetjament sobre l’habitatge que pateix una dona d’aquell país, amb temàtica interessant doncs, però sense assolir una història massa rodona. “Retratos de famila”, de Singapur, dirigida per Anthony Chen, amb una història molt clàssica sobre els problemes d’una família, ben tenyida del lògic tarannà d’aquella cultura oriental. “Incerta glòria” de l’Agustí Villaronga, sobre la famosa novel·la d’en Joan Sales, interessant i ben filmada, tot i que sense assolir el nivell d’anteriors produccions del mateix director. “El otro lado de la esperanza”, del finlandès Aki Kaurismäki, amb temàtica molt actual, per amb un silenciós humor a voltes difícil d’assimilar davant el dramatisme de la història. “Operación Anthropoid” del britànic Sean Ellis, també basada en fets històrics, ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, que ací se’ns mostren potser amb un excés de bel·licisme, massa proper a una simple pel·lícula d’acció. “Stefan Zweig: Adiós a Europa”, basada en la vida del famós escriptor i filòsof, que ens parla de la seva problemàtica més personal, tot ben dirigit per na Maria Schrader, en una bona producció austríaca. Doncs, això és tot per ara; ja ho sabeu, segur que en algunes o moltes coses no coincidirem i és que tot plegat no deixen de ser... manies meves!

divendres, 2 de juny de 2017

Saber manar

Ahir, en una d’aquestes tertúlies radiofòniques que, dia sí dia també, només saben parlar dels aldarulls polítics al voltant de l’esperança independentista de Catalunya, vaig escoltar una frase que em va semblar molt interessant: “Quan manar és fàcil, obeir és impossible”. Vaig recordar els meus temps d’adolescència, quan alguna vegada discrepava de l’autoritat paterna per qualsevol nimietat, el pare sempre em deia que manar, i per descomptat, manar bé, és força complicat doncs sempre caldria tenir en compte les circumstàncies de les persones a qui es mana, i que això no tothom està capacitat per fer-ho. Anys més tard, quan per qüestions de feina em tocava viatjar sovint a Madrid, acompanyant el delegat de l’empresa en la que treballava, una persona amb la que malgrat ell em considerava un “rojo”, sempre m’hi vaig entendre prou bé, les nostres converses d’avió sempre voltaven sobre el mateix tema: l’exercici de l’autoritat i com obtenir-ne els millors resultats possibles, centrant-ho com és lògic en la problemàtica que sempre es viu entre els diferents escalafons del món laboral. El meu argument era que quan hom arriba a assolir una certa capacitat de poder, i en conseqüència, un grau de responsabilitat, ha de saber ordenar les coses des dels seus criteris, però alhora, tenir la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels “manats”, i saber veure com el que s’imposa és assumible o no per part d’ells. En aquests temps que ens ha tocat viure, en els que tant ens vantem de poder gaudir de les excel·lències de la democràcia, no sembla que els que manen, tinguin massa present aquesta mena de principis. La tant gastada teoria de que les majories, siguin del tipus que siguin, tenen el dret d’imposar la seva voluntat per damunt de qualsevol altra consideració, sense tenir en compte els drets i els objectius de les minories, no és la millor manera d’exercir el poder, teòricament atorgat de forma legal. Allò que sempre diuen els recent escollits democràticament: “vull governar per a tots, m’hagin votat o no”, és quelcom mai portat a la realitat i malauradament, tots en patim les conseqüències. Clar que més enllà dels possibles defectes inherents a l’exercici de la democràcia, sempre el millor dels sistemes coneguts fins ara, caldria entrar en el debat de la veritable preparació de les persones que accedeixen al poder, per exercir-lo de la manera més honesta i equilibrada possible. Als nuclis socials i polítics més grans o més petits del nostre entorn, a casa nostra, al país, però també arreu del món... tenim els dirigents que realment ens mereixem? Ui! Em sembla que m’he anat enfangant en un tema massa complicat, o tot plegat, en realitat, només són manies meves, he, he.

dilluns, 15 de maig de 2017

El romànic del Sobrarbe aragonès

Hem estat sis dies per les terres aragoneses del Sobrarbe, cap a la part alta del riu Cinca, que per cert baixava curull d’aigua, procurant-nos un parèntesi molt desitjat, dins de la rutina més quotidiana. Allotjats en un confortable apartament rural ubicat a la muralla d’Aínsa, amb una terrassa que ens permetia albirar fins l’embassament de Mediano, hem pogut cobrir amb escreix les nostres ànsies inicials, visitant les joies romàniques de la zona. Així, a banda de les que ja coneixíem del mateix nucli d’Aínsa, hem pogut descobrir coses tan boniques com l’església de San Vicente de Labuerda, amb orígens al segle XIII i ubicada dalt d’un turó amb una esplèndida vista sobre la vall del Cinca; les tres ermites que envolten el petit nucli de Tella, a les portes del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, en una molt plaent passejada que ens mostrà els impressionants perfils muntanyencs d’aquells indrets; San Martín de Buil, del segle XI, amb l’emblemàtica imatge dels seus tres absis, gairebé bessons, i un interior sempre visitable, amb pintures murals del segle XVII i una curiosa exposició fotogràfica dedicada a totes les famílies que havien configurat la població de les rodalies; i també, les esglésies de Nuestra Señora a Badaín, de Sant Esteban a Sin i a Plan, o les restes que encara es poden endevinar a Gistaín, tot dins de la vall de Chistau; o la senzillesa de les petites construccions de San Vicente a Vió, de San Miguel a Sercué i de San Andrés a Nerín. Però, més enllà de tot això, hem gaudit també descobrint la tranquil·la intimitat de tots aquests petits pobles de muntanya, en els que costava veure algú pel carrer, però en els que sortosament, cada dia hem trobat alguna fonda o hostal rural, en els que fer l’àpat del migdia, amb una cuina deliciosament casolana que afegia encís al moment, sempre envoltats de silenci i agradable acolliment. Hem aprofitat el bon temps per passejar arreu on ens venia de gust i les meves cames ho permetien, però també hem viscut petites aventures com quan tot fent el camí dels tres miradors, des de Revilla, sobre els majestuosos penya-segats del congost d’Añisclo, ens va sorprendre una tempesta de tarda, ben acompanyada fins i tot de calamarsa, que ens privà de completar el recorregut i tornar a corre-cuita cap el cotxe, aixó sí, ben protegits amb els impermeables que portàvem. I parlant de petites aventures, no oblidarem mai la viscuda, aquest cop amb el cotxe, quan el navegador ens indicà un camí per anar de Buil a Arcusa, que lluny de ser pista més o menys transitable, es convertí en un malson de pedres i bassals enfangats, fruit de l’abandonament en el que es troben els camps d’antics conreus que separen ambdues poblacions i que han deixat el camí ben poc aprofitable per anar-hi en un cotxe normal com és el nostre; van ser sis quilòmetres de tensió constant, de la que sortosament ens en vam sortir prou bé, malgrat cal reconèixer la petita imprudència comesa... uf!!! Bé, doncs, aquesta és la breu crònica d’aquests reconfortants dies. Ara només cal gaudir del record dels bons moments viscuts, que van ser molts, i esperar que ben aviat ho puguem repetir... ja ho sabeu, tot plegat sempre són manies meves, he, he.