Crítica i confrontació

Aquest matí, a primera hora, just abans de sortir a fer la nostra habitual i diària passejada de desconfinament, escoltava a un reconegut periodista radiofònic, fer una extensa crítica sobre el desgavell de mesures que ens estan imposant, en tota aquest guirigall que s'ha muntat, amb això de la desescalada i el camí cap a la nova normalitat. Res a dir pel fet en sí, doncs té tot el dret i fins i tot el deure com a personatge públic, a dir el que pensa, tot i que... discreparia en algunes de les seves afirmacions, sobretot pel que fa a la imputació de tots els errors als polítics governants, sense mesurar ni per un instant, la manca de responsabilitat, solidaritat o civisme de la gent, que malgrat el que jo comentava en una crònica anterior, s'ha posat en evidència d'una manera que jo considero, molt lamentable. Fer lleis o dictar normes, a gust de tothom és pràcticament una utopia, però quan el que les ha de complir s'hi posa sistemàticament de cul, tot plegat encara resulta més complicat. Però... no vull dir amb aquest comentari, que siguem nosaltres els directes responsables d'aquest estat de permanent crítica i confrontació que a molts ja ens té una mica, força, tips. En aquest cas, vull apel·lar a la funció, per no dir a l'obligació dels nostres polítics, a establir ponts de diàleg i cooperació, en lloc de dedicar-se a crear i atiar de forma obstinada, un clima d'enfrontament constant, a la recerca únicament de futurs rèdits electoralistes, negant per principi qualsevol gest que pugui procurar alguna mena de benefici comú, que és en definitiva el que hauria de prevaldre per damunt de totes les altres consideracions. No hi ha dret que tot sigui el "acoso y derribo del poder establecido", vingui d'on vingui aquesta discrepància i sigui quin sigui el seu criteri polític. Malauradament, estem massa lluny de postures com la de l'oposició portuguesa i d'altres llocs més propers, com ara la de l'únic representant al Congrès per Teruel Existe, que apostava per respectar les decisions guvernamentals, a l'espera de que un cop superada la crisi sanitària, poder entrar en el debat de les mesures econòmiques i socials, que caldrà afrontar per solucionar els greus problemes que ens vénen al damunt. Però, és clar, si per això ja ha estat qualificat de "traidor" pels seus propis paisans... com deia un bon amic, massa seny per a fer política. O potser serà que sóc "massa obedient" i tot plegat només són manies meves.

El rebombori de les residències

Ahir, tot fent la nostra habitual i autoritzada passejada matinal, vam passar pel davant d'una de les més grans i luxoses residències de gent gran, que hi ha en el nostre municipi. Curiosament, a l'immens jardí que l'envolta, només hi vam veure un parell de grups de persones en bata blanca, suposem que personal d'assistència i d'infermeria, que prenien el sol, aprofitant la bona temperatura que s'hi respirava, i entenem que gaudint de la seva merescuda estona d'esbarjo en horari laboral. No hi havia però, cap àvia ni avi, de ben segur confinats a les seves habitacions, malgrat l'espai i l'ambient semblava propiciar la possibilitat d'estar a l'aire lliure, tot i haver de mantenir les obligades i preceptives distàncies socials. Paral·lelament, ahir també, una bona amiga ens feia arribar una notícia de la premsa local, en la que es comentava que aquest maleït corona-virus, ha provocat a les residències de Sant Cugat, més d'un centenar de defuncions, el que representa un 13% de les places destinades a aquesta mena d'atencions. Cal dir també que són 13 les residències per a la tercera edat (o potser ja caldria dir quarta?), de les que només una és pública, fet ben demostratiu de quin és l'estrat econòmic i social en el que ens situen els números. Bé, tot plegat m'ha portat a reflexionar sobre aquesta qüestió, recordant alhora, els dramàtics fets que han succeït en aquesta mena d'establiments de servei social, i tot el rebombori mediàtic que els ha acompanyat. I en això, coincideixo amb les declaracions fetes per l'alcadesa del meu poble, en les que confessa sentir-se obligada a fer un acurat replantejament de com hauria de ser la gestió d'aquestes residències, siguin públiques o privades, i de quina mena de control s'hauria d'exercir sobre les mateixes. Potser cal esmenar una mica el camí que havia agafat tot plegat, doncs és ben clar que el caire de negoci pur i dur en el que es trobava aquest mercat, l'allunyava sense cap mena de dificultat del veritable sentit social i humanitari de les seves raons de ser. Clar que en això, també hi hauria molt a parlar, doncs també cal reflexionar sobre perquè hem anat a parar fins aquí, i si en realitat tot cal atribuir-ho a l'evolució (degradació?) del nucli familiar més clàssic, en el que mai ningú no ens plantejava enviar els avis a viure fora de casa seva. Però... ui, ui, això ja és tema per a una altre dia, val més que avui ho deixem així. Serà que no ho tinc massa clar? Serà que ja començo a veure-li les orelles al llop? O potser tot plegat només seran manies meves?

Esvoranc a la petita economia

Fa molt de temps, algú va dir que les guerres i grans tragèdies, eren necessàries per tal que la humanitat pogués autocontrolar-se. Suposo que aquesta terrible afirmació estava pensada per a termes de població o nombre d'habitants, però de ben segur també pot tenir connotacions socials i econòmiques de molt diferent apreciació. I qui sap si aquesta teoria, sempre aplicada sota el perill de portar-la al límit, s'ha manifestat evident en la nostra història més recent. D'altra banda, és ben cert que en els últims cent anys, l'evolució humana ha estat frenètica pel que fa a molts temes, sempre però inter-relacionats. Des de la revolució industrial, el progrés tecnològic, els avenços en tots els camps de la investigació, etc., ens han portat cap a una teoria de l'obligat creixement econòmic, que s'ha dictat del tot imparable. I de tot plegat, ens hem inventat aquesta "societat del benestar" de la que tant ens agrada vantar-nos. Però és clar, de tant en tant convé una crisi per autoregular-se, sinó... la insostenibilitat en faria estralls, he, he. Passant doncs a les qüestions econòmiques més properes, observaríem com el nostre món productiu ha anat canviant cap a camps en els que l'oferta de serveis domina el mercat. Donant un cop d'ull al món del comerç que ens envolta, podem veure com han crescut desmesuradament, les clíniques dentals, els centres d'estètica personal (i també per a mascotes!), espais d'autoconeixement i creixement individuals o col·lectius, gimansos i zones de rehabilitació, etc., etc. I és clar, també centres d'oci i diversió, i sobretot, bars, restaurants i botigues de delicatessen alimentàries... qui no té un petit establiment d'aquesta mena a tocar de casa seva? Tot, és clar, en detriment de les antigues botigues d'articles de primera necessitat, que han passat a tenir sentit, en els supermercats o grans superficies comercials. Hores d'ara, un cop mig superada la fase purament sanitària de la crisi del maleït corona-virus, des de tots els estaments oficials i informatius, ens estan torpedinant amb l'anunci de la irremediable crisi social i laboral, i en conseqüència económica, de la que no paren de destacar la que afecta al comerç i sobretot, als bars i restaurants. Un gran percentatge de notícies, no para de dir-nos que una quarta part d'aquests petits establiments no superaran aquest esvoranc econòmic i no podran tornar a aixecar la persiana de la seva paradeta i això, tenint en compte les repercusions en l'àmbit de l'ocupació que, sens dubte representa, está generant un estat d'alarma social, gairebé descomunal. Bé, tot i ser un convençut defensor del petit comerç de proximitat, no puc deixar de preguntar-me si tot plegat no respon a una mena d'autoregulació, necessària en el sector. Realment, ho estàvem fent bé i s'estava orientant tot en el bon camí? Calia continuar alimentant aquest desmesurat mercat de serveis, de la forma que s'estava fent? I no vull entrar en temes paral·lels relacionats amb el turisme, la gran hosteleria, etc., etc. O potser és que tot plegat, només són manies meves.

La nova normalitat

Tot caminant pel bosc de Vollpelleres, sentia com el cap em bullia de preguntes. I és que, sembla que els estaments oficials ens estan preparant per això que ells diuen "la nova normalitat", és a dir per a un retorn a una vida "normal", però que no serà igual a la que teníem abans del maleït corona-virus, o sigui serà normal però diferent... és a dir, ens hi haurem d'adaptar, oi? I jo, que no sóc massa llest per a aquestes coses, em pregunto què canviarà realment? Serà diferent perquè revertiran les famoses retallades en Sanitat i les inversions públiques en aquest camp i en el de la Investigació seran les que realment haurien d'haver estat des de sempre? Hi haurà doncs, una millor redestribució del diner públic, de forma que es procuri un major equilibri a la balança social? Tindrem per fi, una renda mínima justa i garantida per a les capes socials que de debó ho necessitin?S'aplicaran d'una vegada totes les mesures socials i humanitàries que reverteixin els nivells extrems de pobresa, que tant es van pregonar en recents campanyes electorals? Posarem al dia les polítiques en defensa del treball, de la igualtat d'oportunitats, d'ensenyament públic, de millora de les pensions, etc., etc., que tant hem sentit anunciar i que de moment dormen en el calaix dels bons projectes? Faran cas omís als ploramiques de les grans empreses, com ara les aeronàutiques, que ja estan demanant rescat públic, sota amenaça de probable fallida? Hi haurà una major sensibilitat d'aquestes cap a la racionalització i harmonització familiar, vista l'experiència viscuda en aquestes setmanes amb el treball on-line? I canviant d'estrat social... serem nosaltres més conseqüents amb aquesta nova realitat? Més solidaris amb els que menys tenen? Més comprensius amb les necessitats dels nostres familiars, veïns i amics? Anirem a comprar més a les botigues del petit comerç de barri? Racionalitzarem la despesa en funció de la nostra necessitat real? Respectarem les directrius socials i de convivència que se'ns demanin? Serem més tolerants amb la divergència i la diferència d'opinions? Ui, ui, que se m'acaben els interrogants! Em sembla que hi ha moltes més preguntes a fer, però també que les respostes poden ser i seran molt diverses i de ben segur, mai al gust de tothom. Paciència doncs, i pensem que potser aquesta nova realitat amb la que ens amenacen, qui sap si més tard o més d'hora, serà poc diferent de la que ja teníem... o potser tot plegat, només són manies meves.

Saber manar

Avui, tot caminant per passeigs urbans del meu poble, pensava en un escrit que vaig publicar en aquest mateix bloc, quan el tenia més actiu, concretament el 2 de juny del 2017, sota aquest mateix títol: "Saber manar", dins de l'etiqueta "Íntimes reflexions". Aleshores, partint d'una frase escoltada per la ràdio: "Quan manar és fàcil, obeir és impossible", qüestionava la capacitat de moltes persones, en especial els polítics, en saber manar amb justícia i responsabilitat i que per fer-ho calia saber sempre voler posar-se en el lloc de l'altre, el que li toca ser obedient. Bé, si voleu, el podeu repescar: 

http://amadeu-maniesmeves.blogspot.com/search/label/%C3%8Dntimes%20reflexions

Rellegint-lo però, i intentant aplicar el que vivim en el moment actual, potser caldria donar-hi un parell de voltes més, encaminades a valorar els fets des d'un altre punt de vista. Entenc que manar, i parlo dels nostres governants, en una situació com la que estem travessant, en la que tot, absolutament tot, trontolla, no deu ser gens fàcil. No hi ha referències properes que puguin indicar una pauta, no tenim capacitat per veure com se'n van sortir altres en condicions semblants, no hi ha experiències similars al nostre abast que puguin servir de guia i per tant el desconeixement amb el que afrontem els esdeveniments als que ens vist abocats, és total, tant per a ells, els governants d'aquí, d'allà i de la resta del món, com per a nosaltres, els ciutadans d'arreu. Així doncs, per molta cultura i teoria política que vulguin atresorar, tenen pel davant la terrible responsabilitat d'escriure sobre un llibre en blanc i alhora, crear uns precedents que hauríem de catalogar com ben bé d'històrics. I això, em sembla absolutament aclaparador, tant per a ells, com per a nosaltres, ja que si em permeteu la frivolitat, tots estem "pagant la novatada". Potser doncs, analitzant aquestes complicades circumstàncies, és quan podríem entrar a valorar el fet de la anomenada "solitud del governant". Sí, solitud potser buscada, direu alguns, doncs és ben clar que el govern espanyol no sembla voler consensuar amb ningú les mesures que va prenent; però tanmateix caldria valorar també aquesta solitud a la que l'estem comdemnant nosaltres, la resta de la gent, començant pels polítics d'altres partits que semblen aprofitar com a voltons la seva opció de portar la contrària de cara al més que segur rèdit electoralista, i acabant per a nosaltres que a cada mesura que ens expliquen, aboquem crítiques i comentaris que sovint no són més que reaccions primàries i massa poc raonades. I és que en veritat són ben pocs els que tindrien dret a qüestionar el què s'està fent, des d'una perspectiva de ple coneixement de causa i efecte. I els que potser ho podrien fer, com a tècnics i entesos en la matèria, no sempre aporten l'objectivitat necessària per fer-ho. En definitiva doncs, crec que hi ha una manca de respecte important, de la que qui vulgui podrà culpar a qui li sembli, però que de la seva evidència ningú no la podrà posar en qüestió... o potser tot plegat, només són manies meves. 

Informació objectiva

Passejant i desobeint la norma, al traspassar per uns metres els límits del territori municipal, gairebé inevitable si es viu tocar dels mateixos, anava sentint com el mòbil em vibrava cada cop que rebia un missatge; i és que en aquests dies sembla que tothom gosa fer-se transmissor de notícies i acudits, siguen o no aquelles certes i aquests divertits o mil vegades repetits. Ja fa molt de temps però, que no obro ni llegeixo tot el que rebo... acabaria boig i no és el que ara mateix més il·lusió em fa. No invento res si dic que sovint selecciono la seva lectura en funció de qui és que m'ho envia i també de quina és la seva aparença o titular. Sí, ja sé que això és entrar en la zona de confort i fer que la tria em condueixi només cap a terrenys d'opinió plaents i coincidents, però tot és relatiu. De la mateixa manera que quan escolto notícies per la ràdio o les veig per Televisió de Catalunya, la 1 o la Sexta, sé per endavant quin és el tarannà del periodisme que hi ha al darrera, el mateix em passa amb això dels missatges a les xarxes socials. I és que estic del tot convençut que no hi ha cap informació del tot objectiva. Sí, ja em podeu dir pessimista, però jo ho veig així. Tot traspua un cert grau d'intenció, interessada o no, i més en els moments actuals, en els que el fenòmen de les Fake-news s'ha convertit en eina essencial per manipular la realitat. Tinc un amic que sempre defensa la teoria de que ens hem d'allunyar de les emocions i observar fredament les dades que ens arriben i jo sempre li responc que això em sembla impossible en l'ésser humà, per molt professionals de la informació que vulguin ser alguns, i per molt que altres ens esforcem en intentar triar el gra de la palla. I és que si bé les dades, en sí mateixes, vistes com a element matemàtic, sí poden ser objectives, els que les recullen, interpreten, en fan resum, les propaguen i les divulguen, etc., etc. no en són gens d'objectius i sempre viatgen tenyides del color que convé o de la intenció que s'hi vol donar; malgrat alguns pensin que no és així, validant la voluntat o no de  mantenir-se imparcials. Malauradament, en aquests dies en els que tothom, estaments oficials i no oficials, organismes de tota mena, òrgans d'opinió, etc., aboquen tanta quantitat de dades a l'espai informatiu públic, ho podem comprovar amb escreix. Corbes gràfiques que s'han de revertir ¿?, nombre de contagiats asimptomàtics o no, tests que s'estan fent, repercussió sobre la població, etc., i ja no parlem si voleu entrar en temes d'economia... uix! Quin desgavell!  I és clar, en funció d'aquestes dades, i de la lectura que se'n vulgui fer, tothom s'atreveix a dir-ne la seva, tots som agosarats en l'opinió i que voleu que us digui, al final, aquest abús cansa una mica... o poster tot plegat només són manies meves.

La natura esclata

El passeig d'avui ha estat allunyat de carrers i places del centre, i més proper als camps que ens envolten; almenys hem gaudit una mica del privilegi que té el nostre poble, d'estar situat ben a tocar del Parc Natural de Collserola. I el primer que ens ha soprès, bé no massa, doncs ja ho sabíem una mica, però ens ha agradat comprovar-ho de primera mà, ha estat l'esclat de color verd que ens ha acompanyat en tot el recorregut, sempre trepitjant l'asfalt, això sí, que de complidors encara en som. Jardins públics, camps i prats, ens han ofert una extensa gama de tons primaverencs, que ens han eixamplat encara més l'ànima. Quin goig! No cal amagar que en definitiva, és el que toca meteorològicament parlant i és cert també, que les pluges que van caure dies enrera, han fet la seva en aquest ressorgir de plantes i herbes, però també cal pensar en el fet inqüestionable que durant gairebé dos mesos, ningú no ha trepitjat aquests camps i vulguis o no, l'absència de l'ésser humà potser ha estat determinant en aquest bonic fenòmen natural. Aquesta percepció, ha estat refermada a l'arribar a casa i rebre un comunicat d'un bon amic que viu en mig del bosc, a La Floresta, en el que es feia ressó d'una entrevista publicada a El Periódico de Catalunya. En ella, un experimentat agent rural, parlava de l'estat de flora i fauna a la serralada de Collserola, i de com havia millorat en aquest temps en els que ningú no ha caminat ni ha anat en bicicleta, per les seves pistes, camins i corriols, afavorint d'aquesta manera el que la vegetació i els animals que l'habiten hagin pogut recupera un bocí del seu habitat natural. I com a consequència de tot plegat, potser podrien plantejar-se, de cara al futur, restringir encara més aquest trànsit humà, per tal de preservar millor la puresa de l'entorn natural que necessiten tant una ciutat com Barcelona com la seva àrea metropolitana. Si traspassem l'àmbit local i ens situem en el global, i afegim les notícies que ens parlen també de la millora del forat de la capa d'ozò, potser ens situem davant un lògic aprenentatge que ens ha arribat, entre molts altres, d'aquesta terrible pandèmia que estem patint. Cal doncs, ser optimistes? Cal pensar que amb aquesta experiència avançarem una mica per aturar la crisi climàtica? Ai, ai, val més que no digui el que de debó penso, al cap i a la fi, potser tot plegat només són manies meves.