dissabte, 11 de novembre del 2017

Els últims que he llegit

Breu ressenya dels últims llibres que han passat per les meves mans... i els meus ulls, he, he. “Algú com tu” de Roald Dahl, relats de novel·la negre que no m’han entusiasmat; un llibre correcte i poca cosa més; sense negar que els relats tenen una bona estructura literària, estan molt ben narrats i responen a una idea molt clara, però... a mi sempre em passa que en aquest tipus de lectura, sembla que em quedo a mig camí; no sé, tot plegat em sembla inacabat. “Va ploure tot el dia” de la Teresa Pàmies, relectura d’aquesta mena de novel·la mig autobiogràfica, que té la virtut d’apropar molt i molt al que van haver de passar moltes persones que, després de viure les penalitats de l'exili, van voler tornar a casa i intentar recuperar tot allò que la guerra els havia fet perdre... un repte que no sempre els hi van permetre assolir. “Apóstoles y asesinos” de Antonio Soler, que narra la vida del Noi del Sucre i de l’anarquisme en la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XX; un llibre excel·lent, molt ben documentat i detallat, que m’ha permès conèixer personatges històrics del meu país, dels que a penes sabia alguna cosa; fascinant pel que representa i pel que explica, molt ben escrit, m’ha tingut atent des de la primera pàgina. “Ida y vuelta” – La vida de Jorge Semprún, de la Soledad Foix, biografia una mica especial, d’un personatge també força especial; l’autora ens detalla la seves peripècies, però sovint comparades amb el que expliquen altres persones que el van conèixer i sobretot amb el que ell mateix va mostrar en els seus llibres al convertir-se en escriptor; ben escrit però potser un xic reiteratiu. “Recursos inhumanos” d’en Pierre Lemaitre, Una novel·la negra fascinant, sobre un tema de màxima actualitat, l’atur en una persona a les acaballes de la seva vida professional; escrit amb audàcia, manté la tensió constant de la primera a la darrera pàgina, amb girs del tot inesperats, que configuren un relat absolutament absorbent. “Em dic Lucy Barton” de l’Elizabeth Strout, una història íntima que es mostra explicada a retalls molt curts, força dispersos i saltats en el temps, cosa que no motiva massa la possible identificació del lector amb la protagonista... almenys a mi, m’ha passat això. “L’aquari” de David Vann, força colpidor; una història de relacions familiars, en alguns moments una mica escabrosa, en la que les emocions suren a flor de pell, i en la que a voltes costa una mica d’acceptar determinades reaccions dels seus personatges com a normals, tot i entendre que l’acció passa a l’Amèrica més profunda i degradada socialment. “Autobiografía de Federico Sánchez, d’en Jorge Semprún, espès de llegir, però molt interessant; espès per la seva retòrica antiga, per ser una edició de butxaca amb la lletra petita i per les disquisicions filosòfiques que l’autor fa sovint, sobre les teories comunistes i les seves derivacions, però interessant per conèixer de primera mà, la seva versió dels conflictes interns del PCE i la manera de ser i de fer dels seus dirigents més emblemàtics. “Alguien” de l’Alice McDermott, una lectura que malgrat de bon començament em va cansar una mica, per la retòrica preciosista i massa descriptiva, cal dir que la novel·la enganxa tot explicant una vida aparentment senzilla d’una dona aparentment normal, de la que sembla que poca cosa es pugui explicar; o potser precisament ací s’amaga l’encís del seu relat. “Yo” de Juanjo Sáez, un còmic amb una mirada introspectiva molt sincera i interessant; un exercici intimista, que es podria considerar egocèntric, com el mateix autor anomena en el títol però que esdevé molt curiós i clarificador de llegir, ben ajudat per uns dibuixos que des de la seva senzillesa aporten molta llum al conjunt. Apa, ja està per avui, tot plegat com sempre, no em feu massa cas que només són “manies meves”.