divendres, 25 de novembre del 2016

Les Rambles ocupades

Començaré dient que em sento simpatitzant de l’alcaldessa de Barcelona, l’Ada Colau i la seva política municipal; simpatitzant, que no votant, per la senzilla raó que visc en una altre poble, malgrat mantinc els meus sentiments barcelonins, com a ciutadà que he estat d’aquesta magnífica urbs durant molts anys i com a usuari vigent dels seus carrers, equipaments i del seu espai. Valoro molt positivament la ferma voluntat de l’alcaldessa per intentar implantar les seves idees de recuperar la ciutat per als barcelonins i d’apropar-la, en la mesura del que sigui possible, a una més justa i lògica igualtat social, malgrat sé que governar en minoria (socialistes a banda), presenta molts problemes, que a més s’incrementen amb l’obstinada postura de boicot que d’una manera ferotge estan exercint els altres grups municipals, fins i tot els més propers a les seves suposades postures polítiques, amagats rere una, per a mi malentesa i mal aplicada, ideologia independentista. Tot aquest preàmbul el faig per tal que no s’interpreti de forma errònia, la queixa que ve a continuació. Anit, sortint d’un magnífic espectacle de jazz a l’entranyable sala Jamboree, de la Plaça Real, vam accedir a les Rambles barcelonines, amb la intenció de pujar caminant fins a la Plaça Catalunya, i més concretament a l’estació dels FFCC de la Generalitat, que ens havien de retornar a casa. Bé doncs, ens vam trobar unes Rambles absolutament ocupades pels venedors ambulants, ara més coneguts com els “manters”, que envaïen totalment el passeig central, dificultant molt i molt el pas dels vianants. N’hi havia a dotzenes, potser fins i tot centenars, ben enganxats l’un a l’altre i curiosament oferint gairebé tots els mateixos productes, samarretes i sabates esportives, bosses de mà, petits records, i poca cosa més. Em va semblar, sincerament, una imatge lamentable, que es ve a afegir a la tristesa que des de fa anys, sento per aquesta, la “meva ciutat”, totalment robada pels turistes. Sé que aquest tema ha estat intencionadament manipulat per determinats grups polítics i mediàtics, per atacar el govern municipal actual i sé també que aquest s’ha defensat argumentant la limitació de les seves eines de lluita contra les màfies, de productes i de persones, que viuen darrera aquest fenomen, però crec que Barcelona, com a ciutat que vol ser capdavantera en molts aspectes, hauria de fer quelcom més per solucionar aquest greu problema. Sembla que ahir mateix es va produir una detenció important, en l'àmbit d’aquestes esmentades màfies importadores, però cal no aturar-se aquí i anar fins el veritable fons del problema, o sigui que cal que els estaments policials i judicials, però també els polítics i socials de gran abast, facin un pas endavant i afrontin d’una vegada per totes aquest preocupant problema. O potser tot plegat, només siguin “manies meves”... qui ho sap!

divendres, 18 de novembre del 2016

Perdóname


He de començar dient, que en els seus temps de gran èxit, a començaments de la dècada dels seixanta del segle XX, jo no era un gran seguidor de les seves cançons; de fet, em va agafar massa jove i quan vaig començar a ser fan de la música de l’època, ja havia esclatat la febre dels grups de pop-rock, dels que sense cap mena de dubte, ells, malgrat ser només un duo, en van ser pioners. No va ser doncs, anys més tard, molts anys més tard, quan vaig recuperar les seves cançons i reconèixer les seves melodies, suposo que una mica empentat per la seva constant aparició a les pantalles televisives i també pel fet que d’alguna manera van liderar allò que se’n va dir el “revival”, al que tants i tants cantants i grups s’hi va apuntar, quan ja feia molt de temps que havien viscut la seva història daurada. Moltes van ser les cançons del Dúo Dinámico que van assolir el gran èxit de públic ja des del primer moment de ser publicades, gairebé totes assolien primeres posicions a les llistes de vendes i els seus discos, sempre en format petit, anaven de mà en mà del jovent d’aleshores. Jo però, he triat aquesta, per una anècdota personal, i és que quan molts anys més tard, ja molt ganàpies, amb el meu amic i company de feina, en Pedro Mª Moliner, enginyer nascut a Euskadi i gran coneixedor i amant de la música dels 60, ens aplegàvem en alguna estona d’esbarjo, guiats per la seva guitarra i començàvem a recordar cançons de la “nostra època”, aquest “Perdóname” era una de les nostres favorites, potser perquè ens sortia molt bé i la repetíem sempre mil i una vegades... i per això avui m’ha vingut molt de gust afegir-la a la meva particular “memòria de cançons”.

dissabte, 5 de novembre del 2016

Uns quants llibres més

Ací teniu una nova remesa de breus opinions, sobre els llibres que he llegit últimament. “I el món gira” d’en David Cirici, una història coral, ben escrita, amb tocs de comèdia, tons crítics més o menys realistes, una mica de sentiment i una certa intriga que et manté l'atenció fins a la darrera pàgina; una novel·la doncs, fàcil i agradable de llegir. “El llenyater” d’en Michal Witkowski, una novel·la decadent, amb una història en la que no hi he pogut entrar en cap moment, doncs ni l'ambient en el que es desenvolupa, ni els personatges, ni la trama, m'ha interessat gens; una primera part de plantejament que prometia molt, però que aviat es dilueix, i uns darrers capítols de preparació del desenllaç, un xic més interessants, però que també conclouen de qualsevol manera; així doncs, literatura moderna en la que, ara per ara, no m'hi trobo gens a gust com a lector, ho sento. “La noia dels seus somnis” de la Donna Leon, que m’ha semblat molt fluixa; una novel·la policíaca sense massa pretensions; una història previsible, ben explicada, que no aporta res de nou al gènere; com ha dit algú, no ha estat la millor elecció per iniciar-me en aquesta autora. “Vivir de noche” d’en Dennis Lehane, segon llibre de l’oferta de novel·la negra que oferien a la Biblioteca, i que tampoc no m’ha fet massa el pes; una història del clàssic gàngster amb bons sentiments, plena d’aventures però que malgrat estar ben escrita, no aporta res més que una estona de simple entreteniment. “El exilio interior” d’en Miguel Salabert, un llibre documental; tenint en compte l'època en la qual va ser escrit, m'ha semblat molt interessant pel que ens explica, sigui autobiogràfic o no, de les vivències personals d'un nen durant la guerra civil espanyola i els posteriors anys de misèria i repressió; el llibre està ben narrat des d'aquesta primera persona, amb intercalat de reflexions que encara que en algun moment puguin semblar pretensioses, ajuden a comprendre la dura realitat del moment; però... crec que l'última part del llibre, la de la joventut del protagonista, fluixeja una mica amb l'abús d'aquests mateixos arguments. “Els desposseïts” d’en Szilárd Borbély, una història impactant, tot i que cal reconèixer que a partir de la meitat del llibre, es fa un xic repetitiu, doncs reitera amb insistència les miserables condicions de vida del nen protagonista i la seva família; una problemàtica en la que s'hi barregen molts dels aspectes gairebé desconeguts de l'ambient rural d'aquells pobles i ètnies llunyanes. “Tú no eres como otras madres” de l’ Angelika Schrobsdorff, molt intens, amb sàvia barreja d'aspectes històrics conseqüents a la Segona Guerra Mundial, i traços definitoris de la personalitat d'una mare, la protagonista de la novel·la, que abasta sensacions diverses i contradictòries en el seu caràcter, com a conseqüència dels esdeveniments socials i polítics que van assotar la vella Europa; de lectura aparentment fàcil, el llibre té un rerefons molt atractiu. “La guitarra blava” d’en John Banville, molt introspectiu, on les disquisicions íntimes i narrades en primera persona, d'un personatge una mica estrany, però en les que cal reconèixer sentiments i actituds molt clares, s'han de llegir amb calma i molta predisposició a voler-les compartir també des de la personal intimitat del lector; no m'ha semblat un llibre fàcil, però no per això m'ha desagradat gens ni mica, ans el contrari. Apa doncs, com sempre, aquestes opinions no deixen d’estar basades en moltes “manies meves”, he, he.

dimarts, 1 de novembre del 2016

De bolets i boletaires

El jovent de casa ha fet una bona collita de bolets, a les terres de la Ribagorça, on tenen les arrels, i ara toca triar-los i fer-ne un bon ús, fins i tot posar-ne en conserva, seguint el costum de la gent d’aquelles i moltes altres contrades. Això m’ha fet recordar els meus temps d’infantesa, quan malgrat no ser massa bons recollidors de bolets (nosaltres sempre dèiem “anar a collir bolets”, mai no els “caçàvem”, potser perquè érem de ciutat, he, he), el pare i els tiets, aprofitant els nostres diumenges a Santa Coloma de Gramenet, que en aquells temps ja era anar a muntanya, sortien a esmorzar fins a Ca l’Artiller i pel camí, tot travessant el bosc, anaven fent collita d’allò que trobaven.  No recordo que els rovellons fossin els bolets més abundants, però sí que sovint venien ben carregats de pebrassos i puagres que, tot s’ha de dir, ens cruspíem amb delit, un cop fets a la brasa i ben amanits amb all i julivert.  Quins temps, oi?  Com han canviat les coses, no només els territoris esmentats, avui ben engolits pels blocs de pisos, sinó també els costums i sobretot, la magnificació d’aquests. En aquests darrers dies, que hem estat gaudint d’una estada d’esbarjo per les muntanyes de Prades, hem constatat la dèria esbojarrada que hi ha pels bolets, doncs arreu d’aquells indrets, tot i ser dies feiners, vam topar-nos amb veritables multituds de caçadors de bolets, que literalment ocupaven tot el bosc, especialment els vorals de camins i carreteres, on a cada petita raconada amuntegaven els cotxes, mal aparcats, dels boletaires. Ah! I és clar, a totes les botigues dels pobles, cistelletes de bolets a la venda per a tots aquells que no havien tingut massa sort a l’hora de la cacera, he, he. Bé, tothom té dret a fer el que vulgui si és respectuós amb els altres i amb el territori, però a mi, què voleu que us digui, aquesta massificació em provoca un cert rebuig, potser serà també perquè mai no he estat massa eixerit a l’hora de buscar-ne, de bolets, o perquè seguint allò que diuen que “cadascú per on l’enfila”, jo he preferit dedicar-me a la recerca de rellotges de sol, que al cap i a la fi, això sí és una “mania meva”, he, he.