Unes quantes pel·lícules més

Nova tongada de pel·lícules vistes al cinema, a les que ara hem incorporat també les que veiem a casa, gràcies a la connexió “Neflix” que ens han regalat les nostres filles… cal anar-se incorporant a les noves maneres, he, he. “Llenar el vacío” una producció israelita dirigida per la Rama Burshtein, una història familiar amb els costums més tradicionalistes de la societat jueva ortodoxa. “Lady Macbeth” un clàssic britànic dirigit per en William Oldroyd, amb la història rural de finals del segls XIX, molt ben ambientada i narrada. “Después de la tormenta”, japonesa, d’en Hirokazu Koreeda, amb la narració d’un fracàs personal molt actual, farcit dels lògics tics de la societat d’aquell país. “Maudie, el color de la vida”, canadenca, amb la direcció de la irlandesa Aisling Walsh, amb una història de superació, basada en fets reals, que ens mostra la vida de la pintora Maud Lewis i la seva personal lluita per complir amb el desig artístic. “Estiu 1993” de la jove catalana Carla Simón, una intimista història farcida de tendresa que captiva des de la primera seqüència. “Su mejor historia”, anglesa, amb la danesa Lone Scherfig a la dirección, un melodrama amb aires feministes, que ens parla del món del cinema, que avorreix més que no altra cosa. “Asuntos de familia”, nova producció israelita, dirigida per la Maha Haj, també amb traces costumistes d’una família i la problemàtica de relació amb ells fills, suposadament tractada amb un delicat sentit de l’humor. “50 Primaveras” de la francesa Blandine Lenoir, la bastant ensucrada història d’una dona que als seus recents 50 anys, veu trontollar els elements més clàssics que han donat suport a la seva vida. “Ana, mon amour”, de producció romanesa dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una complexa història d’amor entre dos joves psicològicament complicats, que és mostrada amb una estructura un xic enrevessada. “La niebla y la doncella”, on l’Andrés M. Koppel es basa en una novel·la d’en Lorenzo Silva, per mostrar-nos una història policíaca d’aquestes que s’han posat de moda en els últims temps del cinema espanyol. “La seducción” de la nord-americana Sofia Coppola, una nova versió d’una exitosa història que hores d’ara es queda a mig camí, malgrat la categoria interpretativa i la bona ambientació exhibida. “La cordillera” del jove argentí Santiago Mitre, una embolicada trama de corrupció política que només mostra la ja clàssica excel·lent interpretació d’en Ricardo Darín. “En cuerpo y alma”, hongaresa, que sota la direcció de l’Ildikó Enyedi ens mostra una aparentment delicada història d’amor, entre dos persones força complexes i socialment força solitàries. “El faro de las orcas”, espanyola, d’en Gerardo Olivares, que més enllà d’una esplèndida fotografia amb paisatges de la Patagonia argentina, ens parla d’una història que malgrat diu estar basada en fets reals, no té ni cap ni peus. I per acabar “La librería” la darrera pel·lícula de l’admirada Isabel Coixet, que malgrat explicar-nos una història ben traçada i narrada, potser no assoleix el nivell de les seves primeres direccions cinematogràfiques, clar que... en això com en tot el que us he dit abans, no em feu massa cas, que al cap i a la fi, només són... “manies meves”, he, he.

Els últims que he llegit

Breu ressenya dels últims llibres que han passat per les meves mans... i els meus ulls, he, he. “Algú com tu” de Roald Dahl, relats de novel·la negre que no m’han entusiasmat; un llibre correcte i poca cosa més; sense negar que els relats tenen una bona estructura literària, estan molt ben narrats i responen a una idea molt clara, però... a mi sempre em passa que en aquest tipus de lectura, sembla que em quedo a mig camí; no sé, tot plegat em sembla inacabat. “Va ploure tot el dia” de la Teresa Pàmies, relectura d’aquesta mena de novel·la mig autobiogràfica, que té la virtut d’apropar molt i molt al que van haver de passar moltes persones que, després de viure les penalitats de l'exili, van voler tornar a casa i intentar recuperar tot allò que la guerra els havia fet perdre... un repte que no sempre els hi van permetre assolir. “Apóstoles y asesinos” de Antonio Soler, que narra la vida del Noi del Sucre i de l’anarquisme en la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XX; un llibre excel·lent, molt ben documentat i detallat, que m’ha permès conèixer personatges històrics del meu país, dels que a penes sabia alguna cosa; fascinant pel que representa i pel que explica, molt ben escrit, m’ha tingut atent des de la primera pàgina. “Ida y vuelta” – La vida de Jorge Semprún, de la Soledad Foix, biografia una mica especial, d’un personatge també força especial; l’autora ens detalla la seves peripècies, però sovint comparades amb el que expliquen altres persones que el van conèixer i sobretot amb el que ell mateix va mostrar en els seus llibres al convertir-se en escriptor; ben escrit però potser un xic reiteratiu. “Recursos inhumanos” d’en Pierre Lemaitre, Una novel·la negra fascinant, sobre un tema de màxima actualitat, l’atur en una persona a les acaballes de la seva vida professional; escrit amb audàcia, manté la tensió constant de la primera a la darrera pàgina, amb girs del tot inesperats, que configuren un relat absolutament absorbent. “Em dic Lucy Barton” de l’Elizabeth Strout, una història íntima que es mostra explicada a retalls molt curts, força dispersos i saltats en el temps, cosa que no motiva massa la possible identificació del lector amb la protagonista... almenys a mi, m’ha passat això. “L’aquari” de David Vann, força colpidor; una història de relacions familiars, en alguns moments una mica escabrosa, en la que les emocions suren a flor de pell, i en la que a voltes costa una mica d’acceptar determinades reaccions dels seus personatges com a normals, tot i entendre que l’acció passa a l’Amèrica més profunda i degradada socialment. “Autobiografía de Federico Sánchez, d’en Jorge Semprún, espès de llegir, però molt interessant; espès per la seva retòrica antiga, per ser una edició de butxaca amb la lletra petita i per les disquisicions filosòfiques que l’autor fa sovint, sobre les teories comunistes i les seves derivacions, però interessant per conèixer de primera mà, la seva versió dels conflictes interns del PCE i la manera de ser i de fer dels seus dirigents més emblemàtics. “Alguien” de l’Alice McDermott, una lectura que malgrat de bon començament em va cansar una mica, per la retòrica preciosista i massa descriptiva, cal dir que la novel·la enganxa tot explicant una vida aparentment senzilla d’una dona aparentment normal, de la que sembla que poca cosa es pugui explicar; o potser precisament ací s’amaga l’encís del seu relat. “Yo” de Juanjo Sáez, un còmic amb una mirada introspectiva molt sincera i interessant; un exercici intimista, que es podria considerar egocèntric, com el mateix autor anomena en el títol però que esdevé molt curiós i clarificador de llegir, ben ajudat per uns dibuixos que des de la seva senzillesa aporten molta llum al conjunt. Apa, ja està per avui, tot plegat com sempre, no em feu massa cas que només són “manies meves”.

Violència contra urnes

Ara mateix, quan són les sis de la tarda d’aquest convuls diumenge, 1 d’octubre del 2017, tot fent un descans a casa, llegint un llibre de còmic d’en Juanjo Sáez, un autor que estic descobrint i que m’està agradant molt, penso que no m’importa massa el resultat d’aquest referèndum, per alguns anomenat d’auto-determinació, que s’està celebrant... celebrant?.. a casa nostra. Tinc les filles muntant guàrdia a l’escola de davant de casa, on aquest matí hem anat tots a votar, després de fer més de tres hores de cua, bé les tres hores les ha fet la Teresa, els demés ens hem anat tornant a estones; deia que tinc les filles fent acte de presència per intentar evitar que la policia s’endugui les urnes. Em sembla un gest solidari i molt lloable, malgrat personalment no hi participi, en part esporuguit per les imatges que s’han anat produint durant el dia a diferents col·legis electorals i en part perquè realment considero que el valor del que està passant, ja no el tenen els vots, és a dir, la seva preservació, el seu recompte i en conseqüència, el seu resultat. Un resultat, matemàtic i polític, que no ens enganyem, tots sabem quin serà, des de molt abans de depositar la papereta dins les urnes. I dic que per a mi, el resultat no té cap valor, perquè aquest l’adquirit de cop l’actitud de la gent, de la gent que creu en una hipotètica independència, irreal a ulls de molts, utòpica a ulls d’altres, però en definitiva somniada per a una gran part del poble català. El valor del referèndum del dia d’avui, ha passat a mans de tota aquesta gent que, enganyada o no, manipulada o no, absolutament convençuda o una mica reticent, ha volgut participar d’aquesta convocatòria, basada en els més elementals principis de la democràcia. I el valor, cal dir-ho també així, l’ha fet créixer la resposta rebuda per part de l’estat espanyol (expressament en minúscules), que en cap moment ha actuat amb una mínima dosi de dignitat, ni política ni humana per part de cap dels seus dirigents. La violenta actuació policíaca d’avui, amb gairebé 500 ferits, de moment i que no creixi, cal considerar-la absolutament desproporcionada, quan davant tenien milers de ciutadans que només oferien una resistència pacífica al que ells consideraven una acció legítima i democràtica. No hi pot haver cap argument polític que empari la violència mostrada per aquests agents de l’autoritat... autoritat?... que al damunt són felicitats i encoratjats pels seus màxims dirigents, per la tant esmentada aplicació de la llei... en proporcionalitat!!! Quin cinisme!!! Molts sabeu que mai no m’he mostrat obertament independentista, doncs sempre he cregut, encara ara, que parlant s’ha d’entendre la gent... i sobretot els polítics, que al cap i a la fi, és la seva obligació i per això els tenim. Però tots aquests dubtes, que he arrossegat fins el moment de introduir el meu vot en blanc dins de l’urna, no em poden impedir de veure esgarrifat, els horribles fets que han acompanyat a tants gests com el meu. Bé, abans de rebre crítiques per aquest escrit, vull confessar que està redactat des de la meva més profunda emoció i sentiment, totalment trasbalsats per aquesta inimaginable, almenys per mi, lamentable i condemnable acció policíaca contra la gent. I per justificar això que dic de les emocions i els sentiments, us copio la pàgina del llibre que he comentat al principi i que m’ha empentat a corre-cuita, davant el teclat del meu ordinador. Ja ho sabeu, al cap i a la fi, tot plegat... només són manies meves.

La gent de can Damians

Amb catorze anys recent fets i acabat el Batxillerat Elemental amb bones notes, el pare va creure que havia arribat l’hora de donar-me “la clau i el duro” i se m’emportà a treballar com aprenent a Clixés Damians, el taller de fotogravats per arts gràfiques, on ell exercia de dibuixant per lliure, és a dir, sense contracte ni seguretat social de cap mena, que es veu que aleshores encara estava permès. Aquesta va ser doncs, la meva entrada en el món laboral, un món que no abandonaria fins a quaranta-set anys més tard, quan vaig cursar la meva jubilació. Can Damians era un taller de clixés i gravats ubicat en un local amb tres nivells, al barceloní carrer de Rosselló, propietat de dos germans, en Manolo i en Roman Sánchez Damian, que aplegava una dotzena de treballadors, amb els quals vaig teixir una relació de no massa proximitat, doncs jo no deixava de ser una criatura que acabava de sortir del bressol escolar i en definitiva hi arribava com a aprenent, de l’ofici... i de la vida. Recordo però, força bé, la cara i la forma de ser de cadascun d’aquells companys de feina i això és el que tractaré de descriure en aquest breu relat. Seguint el procés industrial del que aleshores eren els gravats en planxa de zinc, abans de que s’imposés la modernitat de la impressió en òfset, començarem per la secció de dibuix, on el pare tenia com ajudant en Sebastián, un noi de Jumilla, que vivia a Badalona, eficient però de posat tancat, amb el que costava establir cap mena de conversa i que no em va posar les coses massa fàcils. D’allà passàvem al pis de dalt, al departament de fotografia, sempre a les fosques i amb aquella llum vermella que caracteritza els laboratoris de la imatge, on trobàvem en Paco, potser el personatge més destacat de la plantilla, doncs havia estat emigrant a Suïssa i era cunyat d’un dels amos i això li atorgava una mena de categoria que ell sabia mostrar amb certa arrogància, i al seu costat, en Juanillo, un noi molt treballador i discret, que era el que debò feia la feina i al que alguns menyspreaven dient que vivia en una barraca del Verdum. D’allà tornàvem al pis de sota, per fer la insolació, amb les potents làmpades lumíniques, tot i que alguna vegada havia vist treure la premsa manual al sol, no sé si per problemes tècnics, i que era el domini del Manolo, el més “pinxo” de tots, amb orígens a Arcos de Jalón, eixerit, trapella i galant alhora, sempre amb l’acudit o la broma a punt, alguna fins i tot de massa pesada, he, he. Dels retocs de les planxes insolades, se n’encarregava el Mariano, prototipus del senyoret de l’època, sempre amb aires elegants, el seu bigotet retallat i un posat de ben parlar i voluntat distanciada de la que potser ell entenia com a xavacaneria dominant. El procés seguia a la planta baixa, on en Ramon, un català aleshores també àrbitre de futbol de categoria regional, treballava el tractament de les planxes amb àcid per obtenir-ne els gravats, fins que va arribar la “màquina” que industrialitzava aquesta feina i que controlava el “Tiet”, un home gran del que mai no vaig saber-ne el nom i que el coneixíem d’aquesta manera per ser parent del Mariano. Amb el gravat acabat, se’n feien les proves pertinents, en una manual rotativa d’imprimir que feia anar el Paquito, sempre murri i desconfiat i per acabar, en Josep, un home de poques llums i poca esma, les muntava damunt el corresponent taco de fusta per tal de lliurar-les al client. Ah! I és clar, la secretaria, la Carmen, una noia delicada i fina, que no semblava quadrar en l’ambient general del taller, soltera i sense pretendents, que molts anys més tard, acabà anant-se a viure a Eivissa, amb un dels amos... però això ja ho explicava en un dels primers records d’aquest bloc. Bé, ja sabem que la memòria tot ho deforma, però al cap i a la fi, aquesta és la realitat que roman en el meu record, o potser tot plegat només són... manies meves!

Feels So Good

La memòria d’avui em remunta a finals de la dècada dels 70, quan a l’enginyeria on treballava em van nomenar cap de l’oficina de projectes i vaig passar a liderar un grup de deu o dotze persones, entre les que vaig tenir la sort d’establir bones amistats, algunes de les quals encara perduren avui en dia. A l’espai on treballàvem, bàsicament en feines de delineació, teníem per costum escoltar el fil musical que havia contractat l’empresa, seguint la moda d’aquells temps. No sé si va ser aleshores, que una mica avorrits per la monòtona música ambiental que sempre sonava, vam decidir sintonitzar la ràdio i com que els que portàvem la iniciativa encara no rondàvem els trenta anys, ben aviat vam monopolitzar el nostre gust en l’emissora de Radio Juventud, en la que per aquells temps, s’escoltaven les veus de locutors tan admirats com Juan Comellas, José Mª Pallardó, Rafael Turia, Angel Casas i més tard, Jorge Estadella, aleshores encara amb els noms castellanitzats, liderant programes preferentment musicals, com ara l’exitós “Al mil por mil”, o personatges de gran impacte radiofònic com el popular Tito B. Diagonal. Recordo que el primer, en Juan Comellas, ens amenitzava moltes tardes amb la notícia dels discos recent sortits al mercat que a ell més li agradaven i que sovint fugien una mica dels que concorrien en les llistes més comercials i més escoltades. Va ser aleshores quan vam descobrir aquest tema que avui recupero, “Feels so good”, editat l’any 1977 i interpretat per en Chuck Mangione, un trompetista i compositor nord-americà, que ens regalava una peça instrumental amb arrels jazzístiques, que durava gairebé deu minuts, tot i que posteriorment se’n va fer una versió més curta per incloure-la en un single. La peça va esdevenir un petit èxit, potser l’únic d’en Chuck Mangione a casa nostra, i van ser moltes les tardes que a l’oficina esperàvem expectants que l’amic Comellas la tornés a posar en antena. A veure si algú la recorda!

Més llibres llegits

Nou resum dels llibres que darrerament han passat per les meves mans. “La ley del menor” de l’Ian McEwan, una història captivadora, molt ben estructurada i escrita que, com diu la contraportada "juga en el terreny de l'escriptura més incisiva: el de les preguntes difícils de respondre però impossibles d'ignorar"; i que atrapa des de la primera a la última paraula. “El meu segle XX”, del meu amic Antoni Julià, un llibre autoeditat, en el que fa un bon repàs autobiogràfic, que resulta molt curiós i amè de llegir. “¡Viva el maquis!”, de l’Amadeo Barceló, un minuciós i interessant treball d’investigació sobre els guerrillers i clandestins del Bajo Aragón, persones i fets que a finals de la dècada dels quaranta, acabada la Guerra Civil abrigaren el somni impossible de recuperar las llibertats perdudes, lluitant des de la clandestinitat amb una inusitada convicció i gran dosi d’idealisme. “El Arte” de Juanjo Sáez, una gran descoberta en forma de còmic; una excel·lent explicació del que pot ser l’art, mostrada de forma senzilla i molt assequible, però no exempta de veritat i profunditat de raonament... ¡absolutament recomanable!. “Què és el què” d’en Dave Eggers, una història que se m’ha fet llarga; i és que sense voler restar dramatisme a tot el que ens explica, ni veracitat als fets narrats, he de dir que el llibre, especialment en la seva primera meitat, se m'ha fet un xic pesat; no entrava en la història i semblava estar llegint més una novel·la d'aventures que no la crònica detallada de la vida d'un nen del Sudan, marcada per la tragèdia que malauradament, encara avui, afecta a tants éssers humans. “Sortir a robar cavalls” d’en Per Petterson, una història subjugant, potser pel fet que alguns trets del protagonista coincideixen amb aquella mena de somnis o utopies que sento com a pròpies, però la seva lectura m'ha resultat molt atractiva, des de la primera a la darrera pàgina. “Continente salvaje” d’en Keith Lowe, una densa i meticulosa recopilació de dades sobre las conseqüències de la 2ª Guerra Mundial en tots els països i territoris que s’hi van veure implicats; un treball exhaustiu, lent de lectura, però extremadament interesant com a document històric que mostra els tràgics estralls d’una guerra, en tots els pobles i capes socials afectades. “Quan arriba la penombra” d’en Jaume Cabré, que m’ha decebut una mica, doncs l’he trobat estrany i complicat; un conjunt de relats, molt ben escrits, però que demanen molta atenció i ganes per part del lector, per arribar a trobar el què en cadascun d'ells; i a mi almenys, m'ha faltat aquesta virtut. “Policia” d’en Jo Nesbo, del que no puc negar que he gaudit de la seva lectura, doncs ha complert plenament amb les expectatives que m'havia format al començar-lo; una història d'assassinats, ben explicada, amb girs narratius farcits de sorpresa i intriga fins a gairebé la darrera pàgina... què més es pot demanar a una novel·la negra?. “Perdón” de la noruega Ida Hegazi Hoyer, una emotiva història de relació de parella, amb sentiments contraposats, amor, mentides, obsessions, angoixes, enganys, passió, etc., ben narrada, amb algun gir imprevisible, però que atrau fins i tot per la seva delicada tristor. I ja està, com sempre dic... no em feu massa cas que al cap i a la fi, tot plegat només són manies meves, he, he.

Quan jo vaig nàixer

Ara que ja han passat unes quantes setmanes de la bromera dels dotze recitals de comiat, potser tot un excés, no?, del cantautor de Xàtiva, vull retre el meu homenatge a una persona tan significativa en l’àmbit social i cultural de casa nostra. Començaré dient que mai no havia estat un fidel seguidor de la seva obra musical i els meus records només es remunten a les seves breus aparicions a la pantalla televisiva, quan potser encara no era un cantant massa compromès, i a l’anècdota viscuda el 1975, quan des del terrat de casa, vaig veure una mica esporuguit, els aldarulls que van provocar el seu recital a l’entranyable envelat de la Plaça del Sol, de la Festa Major de Gràcia i que acabaren amb un bon nombre de detinguts. No va ser doncs, fins a molt més tard, que vaig començar a interessar-me per la seva obra, en una evolució paral·lela a la meva personal descoberta dels temes socials i polítics que afectaven, i de quina manera, el nostre ritme de vida més quotidià. Recordo també que va ser aleshores quan, en una botiga de segona mà, em vaig comprar el doble LP del seu recital al Pabellón de Deportes de la ciutat de Madrid, del 1976, organitzat en un intent d’apertura democràtica en el que començava a ser el temps de transició política, i en el que anava presentant totes les seves cançons en castellà, per tal que la gent pogués entendre una mica “de què anava la cosa”. Més tard van arribar, a la meva prestatgeria, ja en format de CD, el resum de la seva integral que em va passar un company de feina i les “Cançons de mai” del 1997. Poca cosa doncs, per atorgar-me el dret a ser considerat un gran admirador de la seva carrera musical, però això no treu que, amb el pas del temps, sí em pugui afegir a la corrua de gent que professa un gran respecte per a la seva obra i molt especialment, per a la seva coherència personal i professional. De tantes i tantes cançons que han esdevingut himnes dins del món més reivindicatiu del país, i també de tantes i tantes magnífiques peces musicades amb una excelsa delicadesa poètica, avui he decidit triar pel meu bagul dels records, aquesta “Quan jo vaig nàixer”, de l’any 1966, potser pel fet de ser una peça per a mi molt viva encara, ja que la interpretem amb el Cor País Meu, dins de l’espectacle “Exili – Cançons en escena”, una obra de caire poètico-musical, que evoca la tragèdia dels que van haver de marxar després de la Guerra del 1936-1939, i que actualment estem portant pels escenaris de casa nostra. Un petit homenatge també, a la immensa aportació d’en Raimon, a la memòria reivindicativa de la nostra història. O serà que tot plegat, només són “manies meves”.

Tornem a parlar de cinema

Molt breu resum de les últimes pel·lícules vistes a la pantalla gran del cinema. “Comanchería”, un western modern, dirigit per en David Mackenzie, molt ben interpretat i amb una història entretinguda i actual. “Mi hija, mi hermana”, amb un interessant tema també d’actualitat, ben portat a la pantalla, amb producció francesa i direcció d’en Thomas Bidegain. “Frantz”, excel·lent producció francesa d’en François Ozon, amb una història amorosa ben narrada i sobretot molt ben filmada. “Toni Erdmann”, alemanya, sota la direcció de na Maren Ade, amb un humor càustic difícil d’entendre. “Manchester frente al mar”, excel·lent drama personal, nord-americà, que sota la direcció d’en Kenneth Lonergan, ens mostra una història punyent i alhora farcida de tendresa. “¿Y si vivimos todos juntos?”, interessant revisió d’aquesta comèdia francesa de Stéphane Robelin, en motiu d’un col·loqui sobre habitatge compartit a la tercera edat. “Moonlight” l’exitosa pel·lícula nord-americana en la que en Barry Jenkins ens mostra una història colpidora, tot i que un xic farcida dels tics més clàssics del cinema d’aquelles contrades. “Lion”, d’en Garth Davis i producció australiana, basada en fets reals, però també tenyida de tics potser massa manipuladors. “La chica desconocida” dels germans belgues Dardenne, amb la història d’una jove metgessa afectada per certs remordiments, ben explicada però potser un xic massa lenta de filmació. “Aquarius”, o “Doña Clara” com s’ha titulat ací, una producció brasilera, amb direcció de Kleber Mendonça Filho, que ens mostra la problemàtica de l’assetjament sobre l’habitatge que pateix una dona d’aquell país, amb temàtica interessant doncs, però sense assolir una història massa rodona. “Retratos de famila”, de Singapur, dirigida per Anthony Chen, amb una història molt clàssica sobre els problemes d’una família, ben tenyida del lògic tarannà d’aquella cultura oriental. “Incerta glòria” de l’Agustí Villaronga, sobre la famosa novel·la d’en Joan Sales, interessant i ben filmada, tot i que sense assolir el nivell d’anteriors produccions del mateix director. “El otro lado de la esperanza”, del finlandès Aki Kaurismäki, amb temàtica molt actual, per amb un silenciós humor a voltes difícil d’assimilar davant el dramatisme de la història. “Operación Anthropoid” del britànic Sean Ellis, també basada en fets històrics, ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, que ací se’ns mostren potser amb un excés de bel·licisme, massa proper a una simple pel·lícula d’acció. “Stefan Zweig: Adiós a Europa”, basada en la vida del famós escriptor i filòsof, que ens parla de la seva problemàtica més personal, tot ben dirigit per na Maria Schrader, en una bona producció austríaca. Doncs, això és tot per ara; ja ho sabeu, segur que en algunes o moltes coses no coincidirem i és que tot plegat no deixen de ser... manies meves!

Saber manar

Ahir, en una d’aquestes tertúlies radiofòniques que, dia sí dia també, només saben parlar dels aldarulls polítics al voltant de l’esperança independentista de Catalunya, vaig escoltar una frase que em va semblar molt interessant: “Quan manar és fàcil, obeir és impossible”. Vaig recordar els meus temps d’adolescència, quan alguna vegada discrepava de l’autoritat paterna per qualsevol nimietat, el pare sempre em deia que manar, i per descomptat, manar bé, és força complicat doncs sempre caldria tenir en compte les circumstàncies de les persones a qui es mana, i que això no tothom està capacitat per fer-ho. Anys més tard, quan per qüestions de feina em tocava viatjar sovint a Madrid, acompanyant el delegat de l’empresa en la que treballava, una persona amb la que malgrat ell em considerava un “rojo”, sempre m’hi vaig entendre prou bé, les nostres converses d’avió sempre voltaven sobre el mateix tema: l’exercici de l’autoritat i com obtenir-ne els millors resultats possibles, centrant-ho com és lògic en la problemàtica que sempre es viu entre els diferents escalafons del món laboral. El meu argument era que quan hom arriba a assolir una certa capacitat de poder, i en conseqüència, un grau de responsabilitat, ha de saber ordenar les coses des dels seus criteris, però alhora, tenir la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels “manats”, i saber veure com el que s’imposa és assumible o no per part d’ells. En aquests temps que ens ha tocat viure, en els que tant ens vantem de poder gaudir de les excel·lències de la democràcia, no sembla que els que manen, tinguin massa present aquesta mena de principis. La tant gastada teoria de que les majories, siguin del tipus que siguin, tenen el dret d’imposar la seva voluntat per damunt de qualsevol altra consideració, sense tenir en compte els drets i els objectius de les minories, no és la millor manera d’exercir el poder, teòricament atorgat de forma legal. Allò que sempre diuen els recent escollits democràticament: “vull governar per a tots, m’hagin votat o no”, és quelcom mai portat a la realitat i malauradament, tots en patim les conseqüències. Clar que més enllà dels possibles defectes inherents a l’exercici de la democràcia, sempre el millor dels sistemes coneguts fins ara, caldria entrar en el debat de la veritable preparació de les persones que accedeixen al poder, per exercir-lo de la manera més honesta i equilibrada possible. Als nuclis socials i polítics més grans o més petits del nostre entorn, a casa nostra, al país, però també arreu del món... tenim els dirigents que realment ens mereixem? Ui! Em sembla que m’he anat enfangant en un tema massa complicat, o tot plegat, en realitat, només són manies meves, he, he.

El romànic del Sobrarbe aragonès

Hem estat sis dies per les terres aragoneses del Sobrarbe, cap a la part alta del riu Cinca, que per cert baixava curull d’aigua, procurant-nos un parèntesi molt desitjat, dins de la rutina més quotidiana. Allotjats en un confortable apartament rural ubicat a la muralla d’Aínsa, amb una terrassa que ens permetia albirar fins l’embassament de Mediano, hem pogut cobrir amb escreix les nostres ànsies inicials, visitant les joies romàniques de la zona. Així, a banda de les que ja coneixíem del mateix nucli d’Aínsa, hem pogut descobrir coses tan boniques com l’església de San Vicente de Labuerda, amb orígens al segle XIII i ubicada dalt d’un turó amb una esplèndida vista sobre la vall del Cinca; les tres ermites que envolten el petit nucli de Tella, a les portes del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, en una molt plaent passejada que ens mostrà els impressionants perfils muntanyencs d’aquells indrets; San Martín de Buil, del segle XI, amb l’emblemàtica imatge dels seus tres absis, gairebé bessons, i un interior sempre visitable, amb pintures murals del segle XVII i una curiosa exposició fotogràfica dedicada a totes les famílies que havien configurat la població de les rodalies; i també, les esglésies de Nuestra Señora a Badaín, de Sant Esteban a Sin i a Plan, o les restes que encara es poden endevinar a Gistaín, tot dins de la vall de Chistau; o la senzillesa de les petites construccions de San Vicente a Vió, de San Miguel a Sercué i de San Andrés a Nerín. Però, més enllà de tot això, hem gaudit també descobrint la tranquil·la intimitat de tots aquests petits pobles de muntanya, en els que costava veure algú pel carrer, però en els que sortosament, cada dia hem trobat alguna fonda o hostal rural, en els que fer l’àpat del migdia, amb una cuina deliciosament casolana que afegia encís al moment, sempre envoltats de silenci i agradable acolliment. Hem aprofitat el bon temps per passejar arreu on ens venia de gust i les meves cames ho permetien, però també hem viscut petites aventures com quan tot fent el camí dels tres miradors, des de Revilla, sobre els majestuosos penya-segats del congost d’Añisclo, ens va sorprendre una tempesta de tarda, ben acompanyada fins i tot de calamarsa, que ens privà de completar el recorregut i tornar a corre-cuita cap el cotxe, aixó sí, ben protegits amb els impermeables que portàvem. I parlant de petites aventures, no oblidarem mai la viscuda, aquest cop amb el cotxe, quan el navegador ens indicà un camí per anar de Buil a Arcusa, que lluny de ser pista més o menys transitable, es convertí en un malson de pedres i bassals enfangats, fruit de l’abandonament en el que es troben els camps d’antics conreus que separen ambdues poblacions i que han deixat el camí ben poc aprofitable per anar-hi en un cotxe normal com és el nostre; van ser sis quilòmetres de tensió constant, de la que sortosament ens en vam sortir prou bé, malgrat cal reconèixer la petita imprudència comesa... uf!!! Bé, doncs, aquesta és la breu crònica d’aquests reconfortants dies. Ara només cal gaudir del record dels bons moments viscuts, que van ser molts, i esperar que ben aviat ho puguem repetir... ja ho sabeu, tot plegat sempre són manies meves, he, he.

Els primers de l'any

Aquestes són les meves primeres lectures del 2017: “Limónov” d’Emmanuel Carrere, una història molt singular, que ens parla d’un personatge real i malgrat això, autènticament novel·lesc, un home que ha passat per diferents estats en la seva vida, absolutament contraposats, en la recerca d’un ideal que sembla prou indeterminat, alhora que inalterable. “Nosotros en la noche”, d’en Kent Haruf, una novel·la molt tendre, un relat concís i breu; una història de soledat, d'afecte, d'amor a la tercera edat, explicada amb una senzillesa encomiable, sense grans floritures literàries, cosa que transmet al lector una nuesa de sentiments que captiva. “Sé bueno hasta la muerte” de Zsigmond Móricz, una novel·la de tall clàssic, amb les aventures i desventures d'un nen resident en un internat hongarès, en els inicis del segle XX, narrades amb molta tendresa, però també amb pinzellades d'una realitat social bastant desconeguda, encara que amb traços molt comuns a altres comunitats més properes. “No aconseguireu el meu odi” de l’Antoine Leiris i dins de la temàtica del Club de Lectura, sobre temes d’actualitat; un llibre emotiu, molt emotiu; i trist, molt trist; amb paraules de dolor que surten de molt endins, d'una persona sacsejada per la desgràcia de veure com de cop, s'esquerda per sempre la seva vida; ara bé, potser caldria qüestionar el sentit d'algunes de les seves reaccions i sobretot, el de la publicació de la carta i del llibre, però això... és debat per a un altre moment. “El hombre que amaba a los perros” d’en Leonardo Padura, un llibre rodó pel que als meus gustos respecta; una novel·la amena, ben escrita i amb clares referències històriques que abasten un època molt interessant, amb uns personatges summament atractius, al voltant d’en Trotsky, la seva vida i el seu assassinat. “El diario de Hamlet García” d’en Paulino Masip, el diari d'un professor no titulat de filosofia, ens mostra una molt particular visió de la guerra civil espanyola, des d'una perspectiva de nul·la implicació inicial, potser una postura poc explicada i més comú entre la gent, del que poguéssim imaginar. “Mare i filla” de la Jenn Díaz, una primer obra de l'autora que pot portar bons presagis, però que a mi no m'ha interessat massa, doncs m’ha semblat prou dispers; ni la veu narradora, sovint inductora d'equívocs, ni l'estil literari, abusant d'una aparent senzillesa, ni la pretesa immersió en l'explicació de la filosofia femenina, han aconseguit captar la meva atenció... ho sento! “Un paraíso inalcanzable” d’en John Clifford Mortimer, un clàssic modern, ben banyat en fina ironia, que ens parla amb humanitat de la història d'una família anglesa, en la qual es barregen de forma intel·ligent, els retalls més costumistes, amb una certa dosi de comèdia i misteri; elegant i agradable de llegir. “Dansa de les ombres felices”, primera novel·la de la guardonada Alice Munro, excel·lent, quinze retalls de vida, molt ben escrits i descrits, amb històries diverses que si algun defecte mostren és que sovint es fan curtes i hom acaba de llegir-les amb ganes de saber-ne més, de no haver-se de conformar amb el relat curt que ens fa l'autora d'una situació concreta. “Patria” de Fernando Aramburu, un llibre clarificador, amb una història que mostra de forma extremadament propera, però un xic tendenciosa, la realitat viscuda per la societat d'Euskadi, amb tots els elements polítics i socials, però especialment humans, que es van entremesclar durant l'existència i activitat d'ETA. Apa, doncs, com sempre, aquesta és la meva opinió de les coses, que... segur que potser no coincideix exactament amb la vostra, oi?

Sortides des de Lluçàs: Cornudella d'en Valira

En els dies de Nadal que acostumem a passar a casa dels consogres, a la Ribagorça aragonesa, sempre aprofitem per fer alguna sortida per aquelles contrades i descobrir bonics indrets, sovint desconeguts per a nosaltres. Enguany, enfilem la carretera N-230 cap amunt, i després de passar pel Pont de Montanyana i deixant a l’esquerra el desviament que va a Areny de Noguera (Arén), sense moure’ns d’aquest terme municipal, agafem un trencall, també a mà esquerra, la estreta carretereta A-2614, que ens porta al disseminat de Cornudella d’en Valira (de Baliera), una ampla vall que s’obre al voltant del Barranc de Sobrecastell. Passem de llarg d’un primer llogaret al voltant d’un gran mas, per aturar-nos uns 5 km. més enllà en el nucli de Ribera d’Avall (Rivera de Vall), on podem contemplar la reconstruïda església de Sant Miquel que mostra les seves arrels romàniques, en la porta que fou recuperada de l’enrunada ermita de Sant Pere, de la que se’n poden observar les restes en un turó proper. Tot això ens ho explica un home molt amable que està treballant una petita vinya, al costat d’una de les poques cases, totes tancades i sense vida en aquesta època de l’any, que configuren el nucli. El mateix home ens fa saber que no massa lluny, també s’hi poden trobar uns monuments megalítics, en forma de dos dòlmens i un possible menhir, però les meves cames i el fet d’anar amb les criatures ens fa desistir d’arribar-nos-hi. Continuem per la carretereta, ara flanquejada pel Barranc d’Iscles, al fons del qual podem observar les aigües gelades del seu rierol, especialment en els racons més a la obaga, fins arribar-nos uns 3,5 km. més endavant, al Puimolar, un altre llogaret damunt d’un turó, del que destaca des de lluny, la petita ermita que després sabrem dedicada a Verge de les Heras. Aturem els cotxes a l’era d’una gran casa, molt ben conservada, propietat d’una família holandesa, i contemplem el paisatge de la gran esplanada que s’obre al nostre voltant. Ben aviat però, se’ns atansa un home de cabellera embullada i jersei foradat, que mostra moltes ganes de parlar i fer-nos saber coses de la seva vida i de la de força gent dels voltants. Per ell sabem que viu allà tot l’any amb el seu germà, malgrat té un pis a Benavarri, però on no li agrada viure, doncs s’hi avorreix molt ja que diu que no és home de bar; que té algunes ovelles, cabres, conills i gossos cercadors de tòfones, tot i que enguany no n’ha trobat tantes com hagués volgut; també que els holandesos de la casa propera, són de viatge al “país més lluny del món”, que la propietària d’una altra casa més llunyana, era una doctora alemanya que feia cures alternatives, “fins a set o vuit camilles tenia, però al final, ella també es va morir”; també que en una altra casa, pintada amb colors molt llampants, s’hi pot veure un luxós cobert al davant, on hi van construir una piscina climatitzada i que l’amo, que havia viscut a Alger, es va quedar vidu feia poc, però... “ara ja en tenia una altra”, etc. No cal dir que passem una estona ben entretinguts amb la xerrera del bon home, però ens acomiadem agraïts i comencem a desfer el camí, per desviar-nos a mig recorregut, agafant un trencall que ens porta ràpidament al nucli de El Sas, quatre cases al voltant d’una petita església dedicada a San Martín, que presenta línies romàniques amb orígens del segle XII, tot i que la història ens diu que en el segle IX ja hi havia un cenobi de dones, que depenia del monestir de Santa Maria i San Pedro de Alaón, a la propera localitat de Sopeira. Podem visitar l’església per fora, amb un absis molt bonic, malgrat les seves reduïdes dimensions, i també el petit cementiri que hi ha davant la porta d’entrada, orientat a migdia; fem les fotografies de rigor i quan ja tornem cap els cotxes, se’ns apropa un pastor que cuida un ramat en uns camps propers, també per donar-nos conversa, deixant en evidència les dures condicions de vida del seu ofici, i que avui en dia, ja ningú de la terra s’hi vol dedicar, doncs un gran ramat, amb més de mil ovelles, que havíem vist pujant a prop del riu, ara el cuida un “romanès... que són els únics que volen fer-ho”. I res més, contents i satisfets de la sortida, emprenem el camí de tornada que ens portarà de nou a Lluçàs, per gaudir del bon dinar familiar, amb el propòsit, això sí, de tornar un altre dia per aquestes contrades, doncs encara hi ha moltes més coses per descobrir, emmirallar-s’hi i badar una bona estona... o potser tot plegat només seran “manies meves”?

Avui va de cinema

El cinema en pantalla gran, també ocupa una bona part de les meves estones d’oci; ací teniu les darreres pel·lícules vistes en el 2016. “Al final del túnel”, de l’argentí Rodrigo Grande, un thriller molt ben estructurat, angoixós fins el final que procura un bon entreteniment. “Cafè Society”, del mestre Woody Allen, una entretinguda paròdia de la indústria cinematogràfica de Los Ángeles, en els anys trenta. “El elegido” de l’Antonio Chavarrías, una interessant i ben documentada producció espanyola que ens parla de la història d’en León Trotsky i el seu assassí, el jove republicà català, Ramon Mercader, amb tot l’enrenou social i polític que el va envoltar. “Eight Days a Week - The Touring Years”, el famós documental sobre els Beatles i els anys de les seves gires de concerts per arreu del món, dirigit per en Ron Howard; una nostàlgica visió dels grans revolucionaris de la música moderna. “Tarde para la ira”, del debutant com a director, Raúl Arévalo, una història de suspens espanyola, ben explicada i ben interpretada, en la línia de les produccions d’aquest estil que darrerament comencen a sovintejar en les nostres pantalles. “Primavera en Normadía”, comèdia francesa dirigida per l’Anne Fontaine, entretinguda i poca cosa més, també en la línia en aquest cas descendent, que estan seguint en els últims temps, aquesta mena de produccions del país veí. “El hombre de las mil cares”, de l’Alberto Rodríguez, amb tota la trama històrica del cas Roldán i Paesa, que tant va sacsejar l’actualitat política dels anys 90 a casa nostra; una pel·lícula molt clarificadora i sobretot, molt ben interpretada. “La reconquista”, també espanyola, dirigida per en Jonàs Trueba, una romàntica història d’amor, que agrada als amants de les pel·lícules que mostren sentiments personals fàcilment identificables. “Un monstruo viene a verme” de l’exitós J.A. Bayona, producció espectacular i costosa, amb un conte que vol ser emotiu, però que particularment no em va acabar de fer el pes. “Amama”, de l’Asier Altuna, una bella història rural, ubicada a Euskadi, amb sentiments molt punyents a flor de pell, i aspectes molt recòndits d’aquella críptica societat. “Demain”, un documental de Cyril Dion i Mélanie Laurent, imprescindible per entendre la realitat de la tragèdia ecologista a la que estem sometent al nostre planeta. “I, Daniel Blake”, del gran mestre Ken Loach, una nova mostra del seu talent, en el que ens posa en evidència el drama de l’atur laboral, tant pel que fa als joves com a la gent de més de cinquanta anys, amb tot l’entramat personal i burocràtic que els col·lapsa. “El porvenir” de la francesa Mia Hansen-Løve, amb una ben traçada història personal d’alliberament, de la que l’ Isabelle Huppert en fa una molt bona interpretació. “El ciudadano il·lustre”, argentina, dirigida per en Mariano Cohn i en Gastón Duprat, amb una satírica exposició de la vida d’un famós escriptor, que torna als seus orígens rurals, amb tot el que això comporta d’aflorament d’enveges i antigues revenges pendents. “Regreso a casa”, del xinés Zhang Yimou, una tendra història d’amor en la que a més se’ns mostren interessants aspectes d’aquella llunyana societat, en els temps post-Mao. “La llegada”, nord-americana, dirigida per Denis Villeneuve, una història de ciència-ficció, per a mi massa farcida dels clàssics tics del cinema d’aquelles contrades, amb intents moralitzadors massa manipulats. “Paterson”, també nord-americana, però del que se’n diu cinema independent, amb una història que de tan senzilla i primària que ens vol explicar, a mi em va acabar avorrint força. “Nahid”, iraniana, de l’ Ida Panahandeh, amb la vida d’una dona jove i les seves vicissituds familiars i amoroses, dins d’una societat en la que la llibertat de les dones és encara un important repte per assolir. En conjunt doncs, un total de divuit pel·lícules que ofereixen un ventall molt divers, però en el que he pogut trobar històries molt i molt interessants i recomanables; o... tot plegat, potser només siguin “manies meves” i millor que no em feu massa cas, he, he.

Els darrers del 2016

Aquestes han estat les darreres lectures de l’any que ja ha finat. “Vestido de novia” d’en Pierre Lemaitre, una novel·la negra de fàcil lectura, amb una maquiavèl·lica història que l’autor sap dirigir amb cura, i que manté al lector molt atent fins a la darrera pàgina; amb tot, recomanable només pels amants del gènere sense massa pretensions. “S’han deixat les claus sota l’estora” d’en Manuel de Pedrolo, un llibre decebedor, del que no he entès res; no he captat què ens vol explicar l'autor, amb aquesta transcripció escabrosa i plena de embolics estranys en els que no saps què hi pinten, un metge, unes novícies, un carter, l'agutzil, una nena morta, etc.; suposo que el meu nivell com a lector, no està encara per entendre aquestes subtileses literàries d'un autor tan reconegut, del que he llegit però, llibres molt millors. “L’herba de les nits” d’en Patrick Modiano, una novel·la un xic estranya, en la que el personatge realitza un exercici de memòria, força divagant i imprecís, en el que no sembla acabar de trobar el fil de la realitat que, tot s'ha de dir, segurament no busca; una història fosca, tractada de forma molt íntima, però en la que també els sentiments dels protagonistes romanen soterrats sota una pàtina de secret mai no confessat. “El libro de mi destino”, de la Parinoush Saniee, on es pot conèixer de primera mà, l’ostracisme al que està condemnada la dona en la societat iraniana, des de temps molt llunyans fins els nostres dies; la manca de llibertats i drets a que és sotmès el gènere femení, resulta indignant i molt lamentable, però més enllà d’aquesta constatació, el llibre no ofereix un bon nivell literari, doncs es sustenta en una narració senzilla i massa primària. A continuació, i com a primer títol del Club de Lectura de la nova temporada, sota el denominador comú de “Temes del nostre temps”, “La ràbia” de Lolita Bosch, un llibre interessant pel que explica, pel tema tant d'actualitat que toca i per la valentia de mostrar-lo en primera persona, però... en conjunt m'ha semblat mancat d'estil literari, amb moltes reiteracions i un xic oportunista, aprofitant les lamentables circumstàncies que malauradament estan tant de moda. “El moliner udolaire” de l’Arto Paasilinna, un agradable conte sobre la llibertat de les persones i el tarannà discriminatori que exerceixen els poders establerts, en contra d'aquesta llibertat individual; una història fàcil de llegir, sense més pretensions que la simple denúncia d'aquesta opressió que poden patir aquells que són un xic diferents, del massificat denominador comú. “Els enemics silenciosos” de la Mireia Llinàs, una jove autora de casa nostra, que ens presenta la seva primera obra, de gènere policíac, que a mi m'ha semblat un xic excessiva en pistes falses i personatges amb històries paral·leles que frenen força el ritme de lectura; és a dir, entretingut i prou. “Cero K”, del reconegut Don DeLillo, un llibre inquietant, que obliga a moltes possibles reflexions sobre la vida i la mort, l’anhel de la immortalitat, etc., sota un plantejament molt ben estructurat i desenvolupat, tot i que amb una densitat narrativa que mereix una segona, o tercera, lectura. Apa doncs, i ara, a començar un nou any en el que, sense cap mena de dubte, els llibres continuaran ocupant una part important de les “manies meves”, he, he.