dilluns, 11 de gener del 2016

2015: Un any de bon cinema

Aquest és el breu resum habitual de les pel·lícules vistes al cinema, en el segon semestre de l’any. “Una segunda madre”, una producció brasilera, dirigida per l’Anna Muylaert, amb una història prou dura, però tractada amb una bona dosi de tendresa. “Lejos del mundanal ruido”, britànica i dirigida per en Thomas Vinterberg, d’ambient clàssic però amb tocs reivindicatius en el personatge principal, la propietària d’una granja que ha de sortir endavant enmig d’un ambient masclista i hostil. “Love & Mercy”, nord-americana i dirigida per en Bill Pohlad, una recreació sobre la vida d’en Brian Wilson, fundador dels Beach Boys i geni de la música que, com tants altres, va acumular problemes personals de tota mena. “Aprendiendo a conduir” de producció nord-americana però dirigida per la catalana Isabel Coixet, amb una ensucrada història de relació inter-racial, que no aporta res de nou. “La dama de oro”, britànica, dirigida per en Simon Curtis, basada en fets reals, que en explica com una dona jueva, fugida de Viena, vol recuperar els bens que els nazis va arravatar a la seva família en temps de la Segona Guerra Mundial. “MI familia italiana” una comèdia dirigida per la Cristina Comencini, que no aporta res més que una estona de lleuger entreteniment. “Cut Bank”, nord-americana, d’en Matt Schakman, amb una història de l’Amèrica profunda, ben explicada, però sense massa més interès. “Un día perfecto”, la darrera pel·lícula d’en Fernando León de Aranoa, amb un tema, el dels cooperants a la guerra dels Balcans, molt dur però tractat amb una sàvia dosi d’humor i ironia. “Ático sin ascensor”, nord-americana, d’en Richard Loncraine, absolutament prescindible, més enllà de veure dos bons actors, com son en Morgan Freeman i la Diane Keaton. “Ricki”, també nord-americana, dirigida per Jonathan Demme, amb la Meryl Streep, donant vida a una esbojarrada cantant de rock, que com és natural, porta una vida prou allunyada dels convencionalismes establerts. “Una semana en Córcega”, una comèdia francesa d’en Jean-François Richet, que planteja la complicada relació inter-generacional, entre dos pares i les seves respectives dues filles adolescents. “Una nueva amiga”, també francesa, d’en François Ozon, absolutament decebedora en el seu plantejament sobre una suposada història de transformació d’identitat sexual. “Viaje a Sils Maria”, de nou francesa, de l’Olivier Assayas, una complicada però interessant mostra de realitat i ficció, passat, present i futur, en una història farcida de moments que porten a un profund debat. “Lejos de los Hombres”, més cinema francès, ara d’en David Oelhoffen, amb un Viggo Mortensen fent el paper d’un pacifista professor francès, atrapat en les revoltes nacionalistes d’Alger, que com a únic defecte podríem trobar-li la seva extrema lentitud narrativa. “El club”, producció xilena amb el Pablo Larraín al capdavant, narrant una obscura història de capellans “extraviats”, en una pertorbadora i críptica posada en escena. “Truman”, potser la millor pel·lícula de l’any, dirigida per el català Cesc Gay, amb una complexa història de dos amics, que es retroben quan un d’ells és a prop d’acabar els seus dies, però amb una completa exposició de matisos i contrastos, sobre les relacions humanes. “Una pastelería en Tokio”, de la Naomí Kawase, una producció japonesa que no mostra sinó els convencionalismes d’una cultura que en aquesta ocasió almenys, no emociona massa. “Dheepan”, francesa, d’en Jacques Audiard, amb una dura història de refugiats de Sri Lanka, acollits de mala manera en un barri marginal d’una ciutat francesa, mostrant la crua realitat d’un tema, per desgràcia, molt d’actualitat. “La profesora de historia”, també francesa i dirigida per Marie-Castille Mention-Schaar, amb una típica història de complicats alumnes d’institut, que saben reaccionar positivament als estímuls de la seva abnegada professora; molt tòpica, però ben narrada i interpretada. “El puente de los espías”, una producció nord-americana del reconeguts Steven Spielberg, basada en fets reals, interessant, però massa tenyida d’aquesta ensucrant pàtina patriòtica que porten sempre les pel·lícules d’aquell país. I per acabar, “Sufragistas”, britànica, de la Sarah Gavron, amb una dolça però ferma Carey Mulligan al capdavant del repartiment, explicant els fets històrics que van portar a les dones britàniques a poder exercir el vot. Apa, doncs, com deia en el titular, en conjunt, un bon any de cinema... o almenys, a mi m’ho ha semblat al fer-ne aquest resum.

dilluns, 4 de gener del 2016

Responsabilitats compartides

Jo no els vaig votar. No, el passat 27-S jo no vaig votar la CUP per la senzilla raó de que en el meu ideari personal hi havia coses que no acabaven d’encaixar en algunes de les propostes electorals que ells ens feien. Això no vol dir però, que no veiés amb respecte i bons ulls la seva irrupció en el panorama polític de casa nostra, doncs crec que era necessària la nova saba revolucionària que aportés il·lusió i esperança per a una societat més justa i socialment més equilibrada; una saba rejovenida, amb empenta i farcida de bons propòsits, malgrat alguns no fossin els meus. I ara, quan tothom es veu en cor de criticar-los, de fer-los directament i únics responsables del daltabaix del procés separatista que estava en boca de tots, em sento en la necessitat d’argumentar en sentit contrari. Sincerament, crec que la decisió adoptada ahir, malgrat els enrevessats precedents viscuts en tots aquestes setmanes, cal considerar-la coherent amb els seus principis i això, almenys per part meva, és el que sempre he demanat a qualsevol formació política: si es presenta un programa ideològic, amb una sèrie de punts destacats, crec que el mínim que es pot demanar és respecte pels votants que han confiat en ells i actuar en conseqüència. Sí, cal dir-ho, la mateixa coherència que ha esgrimit la coalició guanyadora, mantenint com a única opció possible la d’en Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, punt important del seu programa, malgrat no encapçalar les llistes electorals (quina comèdia!) i fins i tot declarar en primera persona que “ell” mai no seria un obstacle per assolir la independència... no? Entenc en part el desencís o l’enuig d’algunes persones significatives del que s’ha insistit en qualificar com a “societat civil”, però no puc compartir que a alguns d’ells ara se’ls ompli la boca, carregant la culpa d’aquest suposat fracàs, única i exclusivament a la decisió de la CUP. Em sap greu, però avui cal parlar, de forma clara i rotunda de responsabilitats compartides i que cadascú agafi el tros de pastís que li pertoqui. Bé, amb tot això, el que ara ens espera però, és un futur prou complicat, doncs malgrat alguns argumenten que no anem sinó a una segona volta electoral, tal i com succeeix de forma natural en moltes democràcies veïnes, crec que això no és ben bé així, doncs caldrà veure què fan les diferents formacions polítiques implicades en el tema. Sortirà ERC de l’amagatall en el que fins ara s’ha emparat darrera l’argument d’aplegar forces per a un objectiu comú? Serà capaç CDC de veure quin és el seu veritable problema i deixar d’utilitzar l’esquer del procés separatista per mantenir-se en el poder? Sabran veure la resta de forces quin és el seu paper real en aquesta segona oportunitat? En qualsevol cas, personalment no puc sinó recordar les meves paraules de l’endemà del famós 27-S, escrites en aquest mateix bloc, en les que deia que... potser aquest no era el camí? I que al cap i a la fi... “la vida sigue igual”, o potser tot plegat, només siguin manies meves!

diumenge, 3 de gener del 2016

Llibres per completar el 2015

Aquesta és la meva habitual i molt breu ressenya dels dotze llibres que han passat per les meves mans, en el darrer trimestre del 2015, i que han completat un total de quaranta-nou llegits en el decurs de l’any... cosa que no està gens malament, he, he. “La dama del llac”, d’en Raymond Chandler, una clàssica novel·la negra, amb una narració de fets sense entrar massa en la personalitat dels personatges, ben explicats i ben quadrats en el seu desenllaç, però sense transmetre la sensació de que el lector pot "entrar" dins de la història. “La finestra alta” del mateix autor, en un intent d’aprofundir en un gènere que no tinc massa per la mà, almenys pel que fa als seus títols i autors més reconeguts, però que en aquest cas, tampoc no m’ha aportat res de nou. “Trajecte final” de Manuel de Pedrolo, el primer títol dins del nou cicle de Ciència-Ficció, del Club de Lectura al que m’he apuntat i m'ha agradat i m'ha interessat força, vencent les inicials reticències que tenia davant una proposta tan allunyada del meu habitual univers literari. “Tren a Pakistán” de Khushwant Singh, un títol força atractiu, doncs a d’ una trama ben escrita, hom pot fer-se a la idea del que va representar la lluita fratricida entre els pobles dels territoris colonials de la Índia, malauradament emparada, com sempre, en les diferents tendències religioses que regnaven a la zona. “El tallador de canyes” de Junichiro Tanizaki, una poètica i molt tendra història, breu i farcida de sentiment, però que a mi, la primera part, que serveix d'introducció, m’ha semblat pesada i innecessària, amb massa dades històriques i geogràfiques, que no serveixen per a res. “La banda de Berlín” d’Ernst Haffner, un relat periodístic, entretingut i interessant, amb històries d'adolescents i joves, copiades de la vida real i ubicades en una època, la de l'Alemanya dels anys 30, de la que no coneixia massa cosa. “Quan els coloms van desaparèixer” de Sofi Oksanen, un llibre prou confús, interessant pel que fa a l'ambient en el que passa la història, l'Estònia ocupada per uns i altres, però enrevessat i difícil de seguir pel poc que mostra de la personalitat dels seus protagonistes i l'embolic dels interessos que defensen, enmig d’una trama d'espionatge i resistència. “La porta dels tres panys” de la Sònia Fernàndez-Vidal, segon llibre del cicle de Ciència-Ficció, que m’ha semblat molt juvenil, per iniciar-se en aquestes qüestions quàntiques i que he llegit per disciplina amb Club de Lectura, però el tema, ara per ara, no m'interessa gens. “La noia del tren” de Paula Hawkins, el best-seller de moda, primera obra de l'autora que cal reconèixer força interessant, amb una història amb diferents veus narratives, ben ubicada i ben detallada, que provoca una atenció continuada fins a culminar en un desenllaç, que tot s'ha de dir, no resulta massa postís, tal i com a voltes passa en les novel·les d'aquest gènere. “Sense destí” de l’Imre Kertész, un llibre estremidor, amb la narració en primera persona, de la vida d'un adolescent en els camps d’extermini nazis, durant la Segona Guerra Mundial, explicada des de l'acceptació d'una naturalitat una mica difícil d'entendre, però que mostra una vegada més, l'horror viscut per tants milers de persones. “El hombre demolido”, de l’Alfred Bester, sembla que un clàssic dins del gènere de Ciència-Ficció, que m’ha semblat força irregular, doncs per un costat atrau la trama policíaca que manté viva l’atenció del lector, però en alguns passatges, la barreja amb els elements més fantàstics entrebanca el relat, desmereixent el ritme narratiu... o almenys a mi m’ho ha semblat. “L’home de la corbata llampant” auto-editat per en David Castells, un llibre breu però força curiós, amb una utòpica proposta de com s'hauria d'organitzar econòmicament en el futur, una suposada Catalunya independent i que tal i com diu el mateix autor a la portada, és només una novel·la de "Política-ficció".