divendres, 31 de gener del 2014

Un bon any de cinema


Lentament vaig recuperant el ritme quotidià de vida i amb ell, també vaig posant-me al dia en això de les “manies meves”. Avui toca recordar el bon any de pel·lícules al cinema que vam tenir el 2013, i per tant completaré la meva breu i habitual crònica, amb les que vam veure en el darrer quadrimestre. “Mud”, nord-americana, dirigida per Jeff Nichols, la interessant història d’un solitari fugitiu, descobert per dos adolescents, que presenta un rerefons prou tràgic. “Cruce de caminos”, també nord-americana, d’en Derek Cianfrance, on s’explica una dramàtica història entrellaçada, que presenta aspectes atractius, malgrat alguns tics propis d’aquesta mena de cinema. “La herida”, espanyola, molt dura, dirigida per Fernando Franco i ben interpretada per la Marian Álvarez, que dóna vida a una dona que voreja la trentena, amb caràcter bipolar i seriosos problemes de relació. “Gloria”, xilena, de Sebastián Lelio, on se’ns mostra la lluita per omplir de sentit la vida d’una dona de seixanta anys, sola, però que encara creu en l’amor i en la necessitat de compartir sentiments. “El quinto poder”, nord-americana, de Bill Condon, que ens parla sobre una realitat ben recent, la creació d’una plataforma informàtica que ha permès denunciar de forma anònima i filtrar informació secreta, sobre obscurs afers secrets governamentals i tota mena de crims corporatius. “La mirada del amor”, altre cop nord-americana, d’Arie Posin, una comèdia d’embolics, protagonitzada per una parella que ronda els seixanta i que aporta un regust agredolç a la seva inversemblant història. “Todos queremos lo major para ella”, catalana, de la Mar Coll, amb la Nora Navas interpretant una dona turmentada per les conseqüències d’un accident i les dificultats de reintegrar-se a un entorn i a una vida que fins aleshores li havia semblat normal. “La vie d’Adèle”, francesa i dirigida per Abdellatif Kechiche, en la que se’ns mostra molt explícitament la relació homosexual entre dues dones, que més enllà de les escenes de sexe, ofereix una interessant perspectiva sobre la dependència i els lligams de l’amor. “Una família de Tokio”, japonesa és clar, dirigida per Yôji Yamada, amb la nua exposició de la vida d’una família de classe mitjana d’aquell país i el contrast que representa per a nosaltres, moltes de les seves maneres de relacionar-se i d’entendre els valors familiars. “Blue Jasmine”, la última d’en Woody Allen, on sembla haver recuperat el bon to de les seves millors històries, gràcies en bona part a la gran interpretació que ens fa la Cate Blanchett. “Tres bodas de más”, esbojarrada pel·lícula espanyola, de Javier Ruiz Caldera, amb una història sense cap ni peus, però que pot configurar una bona estona d’entreteniment. I per acabar, “Ismael”, una nova producció espanyola, en aquest cas dirigida per en Marcelo Piñeyro, i que ens ofereix la sentida història d’un nen que vol conèixer el seu pare biològic, és a dir, argument de drama que tot i no ser un producte rodó, obté un resultat global força interessant. Apa, amb això tanquem el 2013 cinematogràfic.

divendres, 24 de gener del 2014

Dies d'hospital


Per sort, només han estat cinc; poca cosa. L’articulació del maluc de la meva cama dreta, feia temps que demanava recanvi. Ja fa un parell d’anys, el metge em va dir que quan jo volgués, podíem tornar al quiròfan, però jo, una mica per mandra i un molt per una gens raonable recança, molt difícil de justificar, ho havia anat deixant passar, a l'espera d’una inimaginable millora que, és clar, mai no arribava. Finalment, el dolor ja m’impedia fins i tot caminar per fer les coses més bàsiques de la vida i després de l’estiu passat, ja em vaig anar fent a l’idea del que resultava del tot irremeiable. Com deia, han estat només cinc dies a l’hospital, doncs actualment, si no és del tot imprescindible, no t’hi retenen pas massa. L’operació va anar bé i els cinc dies han passat prou de pressa, molt ben cuidat, com no podia ser d’altre manera, per la Teresa, i amb la reconfortant companyia de la família i els amics. He de dir també, que el tracte rebut per part de tot el personal de l’hospital, des de metges, infermeres, assistents a altres de paper més burocràtic, ha estat molt més que correcte i cal reconèixer que la seva tasca no és gens fàcil, doncs tractar amb les persones, quan aquestes estan passant pel mal tràngol de la malaltia, demana una sobredosi de calma, paciència i molta, però molta psicologia. I en això, han retornat a mi algunes sensacions i reflexions que sempre m’he fet i de les que fins i tot, fa força temps, en vaig deixar constància en un escrit en aquest mateix bloc, i és que penso que l’ésser humà no està educat ni preparat per les adversitats i les malalties... i molt menys encara, els que vivim en una societat occidental del potser mal anomenat “primer món”, en la que gaudim d’un benestar que gairebé sempre va lligat a la salut, a la bona salut. Deia aleshores, que no em considerava un cas aïllat pel fet de sentir una certa temença, davant de la simple sensació de trobar-se malament, però alhora admirava les persones que saben sobreposar-se a tantes i tantes greus malalties i desgràcies que hi ha al món, lluitant per a superar-les i sobreviure amb la més àmplia de les dignitats. Confessava ser poruc, i també que m'agradaria no ser-ho, doncs en definitiva ni tenia ni tinc cap motiu per sentir-me acompanyat d'aquesta incertesa, però això sembla ser que són coses que no es poden adquirir fàcilment. O potser tot plegat... només són manies meves!

diumenge, 5 de gener del 2014

El foc a terra


O la llar de foc, com en dèiem a la nostra caseta de Rubí. En aquests passats dies nadalencs, en els que hem pogut gaudir com d’altres anys, de l’extraordinària acollida que ens han fet els consogres a la seva casa de Lluçàs, hem recuperat l’agradable presència del foc a terra o de la llar de foc. Ells l’encenen gairebé tot l’any, escalfa la cuina, que és l’habitacle on hi fan més vida, i a més serveix en casos més o menys excepcionals, per recuperar el vell costum de fer bullir l’olla, sense pressa, amb allò que se’n podria dir, el ritme rural de la vida. Enguany, una vegada més, el Joan ha volgut complir amb la tradició i ací en teniu la constància fotogràfica. Però, a banda d’aquest fet entranyable, no puc evitar comentar que la llar de foc, o el foc a terra, em transporta a èpoques molt felices que sempre tenen el lligam del que anomenava al començar aquest escrit: la nostra caseta de Rubí. Allà, dins de la modèstia de tota la construcció que va aixecar el pare, en teníem una que també ens procurava escalfor, tan física com d’aquella que sembla menys tangible. Tot i que no en tinc massa records dels nostres temps amb els pares, sí és cert que quan ells ja no hi eren, cada diumenge, quan ens hi aplegàvem amb les nenes i el meu germà, el primer que fèiem en els temps més freds, era encendre-la gairebé al mateix temps en que obríem la porta i els finestrons. Sí que la casa estava sempre molt freda, doncs com he dit, la seva precària construcció i la lògica buidor d’entre setmana, no permetia que la calor humana s’hi emmagatzemés de manera confortable, però també és cert que el ritual de posar quatre fulls de paper de diari, una mica de llenya prima i seca, i algun tronquet dels que anàvem guardant, i encendre el foc en aquell racó del petit menjador, constituïa també una íntima manera d’evocar el record dels pares que ja no hi eren, de l’ambient de família que sempre s’hi havia respirat, com aquell que encén una flama per les absències tan estimades. Després, venien les torrades de pa, fregades amb all i sucades amb un raig d’oli, que també de forma ritual constituïen el nostre esmorzar dominical i alguna que altre vegada, les carxofes i les botifarres que fèiem a la brasa i que eren el menú més repetit en els nostres dinars familiars. I també, algun que altre dia, la becaina de havent dinat, ben a la vora del foc, ajaguts en aquells bells coixins del sofà de casa, com a últim acte del diumenge a la caseta de Rubí. Tot plegat doncs, un bon farcell de records entranyables que aquests dies hem recuperat, tenyits d’aquesta sana nostàlgia dels feliços temps viscuts, i que en definitiva, potser a molts semblaran “manies meves”.

dijous, 2 de gener del 2014

Ni blanc ni negre


Copio literalment d’un llibre que acabo de llegir: “¿Qué rezongáis, arrapiezos? ¿Y porqué os volvéis la espalda? ¡Vamos, miraos, hijos míos! Por mucho que os empeñéis en que amasados estáis de otra manera y mejor que vuestros hermanos, sois cuatro moliendas del mismo grano. ¡Pero si es que estáis firmados! ¿No véis que si os hacéis daño os destruís a vosotros mismos? ¿No sería más sensato que os estrecharais la mano? ¿Vuestras ideas difieren? ¡Vaya un problema! ¡Mejor! ¿Acaso querríais todos cultivar el mismo campo? Pues cuantos más campos tenga la familia y más ideas, más fuertes hemos de ser y más felices. Cada uno con la suya y todos juntos… ¡abrazaos, vamos, hijos! Això està escrit el 1914 per l’escriptor francés Romain Rolland i posat en boca d’en Colás Breugnon, un ebenista nascut el 1.566, davant una disputa dels seus quatre fills. Avui, en aquesta postissa frontera del canvi d’any, penso que les coses no han canviat massa i que l’ésser humà segueix entossudit en no aplicar aquesta tolerància que mal pregonen alguns. I dic això pensant en que no m’agrada veure’m mirat de reüll i amb mala cara, per molts dels bons amics i companys més propers, per no manifestar-me fervorosament a favor d'aquesta febre independentista que tant i tant afecta a la gent, desconfiat com sóc de que tot plegat només sigui una cortina de fum i prioritzant per damunt de tot la lluita per la recuperació dels drets socials adquirits en un estat del benestar que els governs, també el de casa nostra, s’han encarregat de retallar impunement sense més benefici que el seu. I alhora, em molesta també sentir-me jutjat i condemnat amb pressa i sense contemplacions, pels amics i companys de terres un xic més llunyanes o d’orígens territorials diversos, pel sol fet de ser català i per dir que estimo la meva terra, la meva llengua i la meva cultura, tractant-me sense mesura d’egoista, separatista i insolidari. No, no m’agraden els absolutismes, per molt primaris que semblin; no m’agraden aquestes persones que no saben o no volen veure que entre el blanc i el negre pot haver-hi mil colors de tonalitats ben diferenciades, però totes de bellesa i legalitat igualables; no m’agraden les preguntes que només accepten un sí o un no com a resposta, quan no s’explica què hi ha de debò darrera cada opció; i no, no m’agrada que em posin entre l’espasa i la paret davant la suposada obligació, tan de moda avui en dia, del “o estàs amb mi o en contra meu”. Clar que també podeu pensar que en definitiva, tot plegat, només són manies meves.