De Bellmunt a Bracons

Tot i que ja fa uns quants dies que vam fer aquesta sortida, no vull deixar de ser fidel al meu costum de fer-ne una breu crònica. Aquest cop vam tornar a terres de l’interior, més concretament a la comarca d’Osona, per un cop superat el nucli de Sant Pere de Torelló, que ja coneixíem d’una anterior sortida, enfilar-nos per la pista asfaltada que salvant un desnivell d’uns sis-cents metres, ens porta fins el Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. Deixem el cotxe a la petita esplanada de l’aparcament i pugem per les escales que ens porten al santuari, una construcció amb molt poc interès arquitectònic, doncs fou totalment renovada ara fa una vintena d’anys. La seva ubicació però, ben al capdamunt de les més altes roques del turó que corona, justifica la referència que li féu mossèn Cinto a l’esmentar-la en el seu poema com a “ermita al cel suspesa”. I és ben cert que des del replà que l’envolta es poden contemplar en rodó, els més fascinants paisatges de les terres catalanes, des del cims avui encara enfarinats del Pirineu, fins a les crestes del Montseny i Montserrat, amb tota la gran plana de Vic al nostres peus. L’ermita, sembla que amb arrels documentades al segle XI, atresora històries i llegendes prou curioses, com la que la mostra  en el seu vestíbul unes llargues cadenes i grillons, que són testimoni d'uns fets prodigiosos esdevinguts molts segles enrere. Diuen que en el inventari practicat al santuari l'any 1428 ja hi constaven tal com són ara.  I sembla ser que el singular prodigi, les relaciona amb el pas de traginers i va ser glossat per un poeta anònim, en unes estrofes que explicaven les incidències i que han esdevingut popular cançó tradicional. Alhora, un curiós escrit parla també dels “heretges albigesos” i no sé si això tindrà quelcom a veure amb el nom que un mapa atribueix a la serralada que l’envolta: Serrat dels Cristians Vells. Bé, després de gaudir de la meravellosa panoràmica que el dia tan assolellat ens ofereix i fruir d’un refresc que ens venen al bar de l’alberg, tornem a desfer el camí, per recuperar la vella carretera que poc més enllà ens deixarà al petit nucli de Sant Andreu de la Vola, quatre cases pairals escampades, una amb signes de recuperació de cara al turisme rural, però que trobem tancades. Per sort, a Cal Ferrer, una antiga fonda, sense cap pretensió, ens volen donar de dinar, i així, asseguts en una vella taula, a prop d'un parell d’ancians que xerren davant un got de vi, una bona dona ens serveix una amanida i un bon plat de cigrons amb botifarra o carn a la brasa; tot molt senzill però amb bon sabor. La becaina d’havent dinat l’anirem a fer a l’església de Sant Andreu, a on hi arribem després d’endinsar-nos uns metres per una pista amb el pas reservat als veïns. Una construcció amb suposats orígens romànics però que avui no presenta massa interès, al costat d’un parell de cases, una ben enrunada i l’altra amb clars signes de restauració, ens ofereixen però un silenci i una calma ben adients pel repòs del cos i de l’ànima. Completem la jornada anant amb el cotxe fins a casa Bracons, barrada al pas de visitants, i ben al costat del popular coll del mateix nom, que obre camí a terres de la Garrotxa. S’ha girat un fort i fresc ventet, i això ens fa deixar la possible excursió fins a la Fageda de la Grevolosa, per a una futura oportunitat. Per avui, ja n’hi ha prou!

Els llibres del 1er trimestre

Ara que ja hem passat la setmana del llibre i que tothom ha fet recompte de títols, autors, vendes, rànquings, etc., no vull estalviar-me la meva particular relació dels llibres que porto llegits en aquest primer trimestre de l’any. Vaig començar amb mal peu, doncs dins del Club de Lectura al que pertanyo, em va tocar llegir “Dublinesca” un títol prou conegut de l’Enrique Vila-Matas i... no vaig poder amb ell, fins el punt d’haver-lo de deixar poc més enllà de la meitat de la seves pàgines; em semblava pretensiós i embolicat i no entenia què els passava als seus protagonistes. Després, vaig canviar completament de nivell amb “Los ojos de Aníbal” de l’Albert Salvadó, una novel·la històrica simplista i buida de contingut. Va seguir “Set dies de Juliol” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, una novel·la negra entretinguda que es belluga en un ambient de fàcil lectura. De nou em vaig sentir una mica perdut amb “El beso de la sirena” d’Andrea Camilleri, una mena de faula que per breu no se’m va fer pesada, tot i que confesso que em vaig quedar curt en la seva veritable comprensió. Després, altra cop la lectura fàcil de “L’últim abat” de Martí Gironell, més novel·la històrica que demostra però, el poder de convocatòria dels autors anomenats “mediàtics”, que no aporten massa ciència a l’art de la literatura. De nou dins de la disciplina del Club de Lectura, va arribar “Los platos más picantes de la cocina tàrtara” de Alina Bronsky, una dramàtica història de l’Europa de l’Est, narrada però en una curiosa clau d’humor que la fa força interessant. “Tres noches” de l’Austin Wright, em va retornar a la novel·la negra nord-americana, amb tot el que té de bo i de dolent, però que en aquest cas em va agradar força. Després, vaig recuperar el fil dels llibres d’història que a mi més m’agraden amb “Yo fui ministro de Negrín”, de Mariano Ansó, un recull de memòries d’aquest polític que va viure en segona fila els esdeveniments més dramàtics dels temps convulsos de la nostra guerra civil. A continuació, “No hay que morir dos veces” de Francisco González Ledesma, una nova novel·la negra que potser no va arribar a cobrir totes les expectatives que m’havia fet amb aquest autor que fins ara desconeixia. I aleshores va arribar un dels llibres que més m’ha agradat d’aquest període “L’últim dia abans de demà” de l’Eduard Márquez, una breu història narrada a petits glops, ubicada en els temps actuals, plena de sentiment i que em va captivar des de la primera línia. El bon nivell de satisfacció com a lector va continuar amb “Espuelas de papel” de l’Olga Merino, una història de nou situada en els temps de la guerra i post-guerra civil, que a mi tant m’atrau, i que em va remoure força per dins. I per no allunyar-me del tema, vaig continuar amb “El general Juan Yagüe” de Ramón Garriga, una minuciosa biografia d’aquest personatge, narrada des d’una perspectiva un xic subjectiva, però que no exclou el detall de moltes de les interessants circumstàncies que van concórrer al seu voltant. Ha seguit “El sopar” de Herman Kock, un estremidor relat sobre la problemàtica de l’educació dels fills en els nostres dies i de la generació de violència que s’estableix al seu entorn. I per acabar, “La melancolia dels oficials” de l’autor de Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, una breu història que pretén mostrar-nos la vida d’un militar francès de carrera, ubicat a la revolta d’Algèria, però que m’ha semblat totalment prescindible. Bé, no està gens malament, catorze títols en poc més de tres mesos...està ben clar que això demostra que tinc molt de temps lliure, he, he.  

Dilluns, 15 d'abril del 2013

Tenim un sobirà que després de l'error dels elefants i el de l'amiga allotjada en un palauet al costat de casa seva, ara se'ns despista al no dir-nos què n'ha fet de l'herència reial que va rebre fa anys. Tenim un príncep hereu que, malgrat romandre esperant una bona pila d'anys, ara ens surt dient que encara no ens coneix prou bé, als catalans, i promet “estudiar-nos” amb molta més atenció. Tenim una infanta imputada per suposada complicitat en el frau que el seu marit, el duc, va cometre repetidament. Tenim un president de govern que, malgrat omplir-se la boca dient que vol diàleg, s’amaga sempre rere una pantalla de televisió, per a no atendre les preguntes de ningú. Tenim un màxim dignatari judicial, ara dimitit, acusat per despeses no justificades. Tenim un jutge forçat a l’exili, per defectes de forma en el procés d’investigació de determinats casos de corrupció. I tenim altres jutges barallant-se per assolir determinats casos o bé mostrant el seu tarannà partidista en sentències clarament polititzades. Tenim presidents de caixes i bancs, que han plegat amb les butxaques ben plenes, després de portar les seves entitats a la més clamorosa ruïna i obligar-nos al seu rescat amb diners de tothom. Tenim ministres que corren a dictar normes per criminalitzar les manifestacions públiques en demanda d’un dret fonamental, com és el de l’habitatge, mentre divaguen en el procés d'una llei més justa sobre la dació en pagament. Tenim presidents autonòmics amagant casos flagrants de corrupció, o ignorant el tarannà mafiós dels seus amics personals. Tenim fills d’ex-presidents autonòmics implicats en casos de tràfic d’influències o en evasió de capitals. Tenim ex-secretaris de partits governants amb llibretes acusadores de malversació de diners, amb comptes a l’estranger per desenes de milions, que corren pel carrer amb posat xulesc. Tenim personatges de primera línia del món cultural, confessos d’estafa i suposat finançament il·legal de partits, que passegen el gos cada dia i només van a declarar de tant en tant, quan el jutge se’n recorda de cridar-los. Tenim alcaldes i ex-alcaldes de pobles i ciutats petites i grans, amb processos oberts per traginar concessions, i d’altres martingales i embolics corruptes. Tenim, tenim, tenim... si tenim de tot!  Jo no sé de què ens queixem, amb un ventall tan ampli i divers de personatges públics que ens procuren tota mena de diversió. O serà que tot plegat, només són manies meves! Uf!!!  

Setmana santa a Calanda

Ja fa trenta-nou anys que la Teresa em va iniciar en aquesta tradició del seu poble. Des d'aleshores, només un parell de vegades hem fallat, obligats per circumstàncies familiars. Reconec que hi va haver un temps, ja fa uns quants anys, que em sentia cansat de repetir cada any el mateix, i els símptomes d'avorriment em feien dubtar una mica, però des de fa bastant de temps, he sabut recuperar l’esperit més entranyable d’aquests dies, potser des de que tornem a compartir sostre i festa amb les filles i la part de la família que ens és més propera. Un esperit que va més enllà dels tambors i bombos, de sortir a tocar al “romper la hora”, a les processons i a l’acabar dissabte al migdia, doncs malgrat aquesta és el nexe i el motiu principal de la festa, hi ha molt més del què gaudir en aquests dies suposadament sants. És cert que la meva manca de sentiment religiós, m’aparta bastant del fervor que molts dels que surten a tocar, deuen sentir en participar de tots els actes. A mi m’arrela la part de simple tradició, que sense cap mena de dubte jo valoro de manera molt diferent a la que ho fan els altres. Però com deia, hi ha quelcom més en tot aquest seguit de rituals, que m’atrau de forma més poderosa i que en el seguit dels anys s’ha anat aferrant a la meva percepció més íntima. No sé si sabré definir-ho amb paraules massa clares, però m’agrada anar a Calanda a participar d’un seguit de costums que any rere any, configuren un guió que no per repetit, deixa de ser atractiu i fins i tot emocionant. Els primers dies de la setmana, obrir la casa, recuperar l’escalfor de l’habitacle que ha estat tancat tantes setmanes; la preparació dels menjars que tant la Teresa com la nostra filla Glòria, volen mantenir amb la màxima fidelitat al que havien estat en temps dels avis, els pastels “de pimiento y tomate” i el de bacallà, els “pastelillos” de tonyina, els ous farcits, la macedònia, tot plegat amb els signes del que en el seu temps eren àpats de quaresma. També l’arribada de la Carme, el Joan i la Mariona; del Manolo, la Nieves, l'Alicia i la Sabina An, el dijous a la tarda, i de la Marisa i el Jose des de Zaragoza, omplint la casa de veus i corredisses... l’estrena de tambors, com a simples espectadors a la processó nocturna del dijous, etc. I després, les converses familiars al voltant de la taula, que enguany amb les petites de casa han adquirit un monopoli diferent, els fruits secs per entretenir el pas de la llarga processó del capvespre de divendres, el vermut i la carn a la brasa del dinar del dissabte, un cop ja s’han acabat els tambors i les restriccions alimentàries... uf!!! Tantes i tantes coses que configuren una amalgama tan plena de sensacions, que repeteixo, cada any em semblen encara més enriquidores. I que per molts anys en puguem gaudir!!!